12 del 30è: Pepe Fernández (novembre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de novembre, entrevistem a Pepe Fernández.

BDV: Nom complert?

Pepe Fernández Martínez

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Doncs ben bé no ho sé, però aproximadament quan es va fer el canvi a la segona generació de vestits. Així que a l’any 1994, probablement.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

No és que decidís entrar. És que em cridava tant l’atenció i mon germà Sebas ja estava dins, que quan hi havia sortides sempre l’anàvem a veure. Llavors la colla era molt petita i mon germà cremava, però depèn dels tabalers que hi havia a cada sortida -si estava o no Juan Diego, Titi, etc.- també tocava. Jo al·lucinava veient-los i, després, quan s’acabava el correfoc, mon germà o Juan Diego em deixaven el tabal i jo tocava, allí a la Plaça de l’Església, com un boig. El pas definitiu va ser un Sant Antoni en què mon germà va preguntar a Robert Redón si podria venir amb la colla i, el Sant Isidre següent, va ser la meva primera sortida (fa 25 anys ja!).

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

N’he fet tants que costa recordar exactament el moment. Era Sant Isidre, una d’aquelles sortides que vam fer durant moltíssims anys i que ara ja s’ha perdut. Era un correfoc més petit i servia, en certa forma, de banc de proves. D’aquell dia en concret no recordo res en particular, però sí que recordo, en general de tots els dies, picar el tabal amb tantes ganes i tanta força que després tenia agulletes una setmana.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

La meva missió a la vida sempre ha sigut la de ser tabaler; això està molt clar. El tabal, les membranes i les baquetes són la meva passió i sempre ho han estat. Cremar, he cremat quan he volgut, i l’única espineta clavada que se m’ha quedat és la de provar de portar el Ceptre de Llucifer o la Diablessa.

BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament en l’àmbit de la percussió. Creus que el teu paper als Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?

Segur, segur. És un gra de sorra, com tantes altres coses. A casa som casa de músics, jo sempre he estat al conservatori, la meva passió sempre ha estat la bateria, la percussió.. Tot influeix, però està clar que un dels primers contactes que vaig poder tenir amb la música (i per això li posava tanta passió) va ser amb els diables. Després vaig acabar professionalitzant-me i tenint contacte amb molts altres estils musicals, com ara el jazz, la bossa nova, el rock o el heavy. Aquells primers contactes amb la percussió als diables els recordo amb molta passió. Penseu que, aleshores, una setmana abans d’un correfoc ja no dormia, només dels nervis!

BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?

Jo crec que, igual com l’estil musical i la tipologia de ball de diables, la importància que se li doni depèn molt de cada territori, de cada poble i de cada ball.

BDV: A través de ton germà Sebas i de l’Àngel Alonso, has estat el fil conductor que ha transmès els tocs des de la generació que els va crear al principi de tot (1989) fins a les generacions que, ara, són al capdavant. Com valores el fet que s’hagi conservat al llarg de tres dècades aquest llegat?

Jo crec que és un símbol d’identitat i de l’ADN del Ball de Diables. Això diu molt, però molt, d’una colla. Que tocs com Guerra o Passeig s’hagin conservat, quan podrien molt fàcilment haver-se perdut moltes vegades, és molt important. A dia d’avui, ja no es perdran. Sí que és cert que en aquesta conservació he pogut tenir un paper clau. Hi va haver èpoques en les que em podia trobar en diversos correfocs sent l’únic tabaler que sabia tocar Guerra. I aleshores explicava als nous tabalers quan i com s’havia de fer.

BDV: A més a més, també has tingut un paper rellevant, assumint durant força anys el lideratge musical de l’entitat. Què t’emportes d’aquesta experiència?

És tot un orgull, la veritat. Sempre ho he fet amb un plaer increïble, tot i que també ho hagi patit a vegades. Sé el que és arribar al local i esperar que siguem 5 ó 6 tabalers, i ser-ne dos o estar sol; o també estar desitjant que arribi un correfoc i aleshores plogui.. Es pateix a vegades, sí, però sempre ho he fet amb molt de gust i ho porto molt endins, forma una part molt important de mi. Sóc molt feliç dels anys que porto a la colla, de ser-hi encara i del paper que tinc a dia d’avui.

BDV: Recentment, el Ball de Diables de Vila-seca ha apostat per una tradicionalització dels tabals, amb la seva renovació completa l’any 2018 i amb la incorporació dels tocs de la Carretillada i Nous Tabals. Com valores aquests passos? Quins reptes de futur creus que queden per assumir?

Molt bé. M’agrada molt el nou ‘look’ dels tabals i el nou so que hem aconseguit amb aquest canvi. És un so molt més tradicional i que jo, personalment, abans potser tenia la por que no “petés” prou fort. Ara, i sobretot després de la participació al II Concurs Nacional de Tabals Tradicionals, estic totalment convençut que és un so molt característic, molt més infernal i el so dels balls de diables. Pel que fa a la tradicionalització del ball, està molt bé. El canvi dels tabals, però també el fet que hi hagi una formació fixa -formada sempre per un màxim de 10 tabals- o el fet que portem vestit (per fi!) és molt important.

Un repte de futur podria ser la incorporació d’un toc a dues veus, que no en tenim cap encara. Però, en general, el gran repte està aconseguit. El paper i la impotància que tenen els tabals ara era el gran repte.

BDV: Des que vas començar al Ball, ara fa 25 anys, no has deixat de participar-hi de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que hi hagis viscut personalment.

N’he viscut tants, que alguns potser se m’obliden. El millor moment, en general, és la satisfacció que m’emporto al final de cada correfoc. N’he viscut moltíssims i això són molts millors moments.

Un altre bon record que tinc és a la trobada que es va fer a Berga, l’any 2009, en contra de la nova llei del foc. Ens van separar als diables i als tabalers de totes les colles, i els tabalers entràvem a la Plaça de Berga, on es fa la Patum, per una mena de túnel d’aquests que travessa una casa per sota, tipus Carrer de les mosques. Vam començar a tocar i semblava que se’ns queia la casa a sobre. Semblava impossible sortir d’aquell túnel i, quan vam arribar a baix, a la plaça, recordo ser allí amb el Teddy i la Sheila tocant..

Un altre moment molt èpic, tot i ser el més recent de tots, és el brindis del 30è Aniversari que vam fer al Sopar de Gala de fa poc.

BDV: Alguna anècdota que es pugui confessar?

Recordo una anècdota molt tonta que representa que sempre estic dient tonteries.. Una vegada vam fer una sortida a Vallobar, un poble d’Osca, i era una de les molt poques sortides que féiem en autobús. Estàvem allí al bus i de fons es veia una tempesta que al·lucines i de sobte vaig cridar “pues parece que Vallobar” i tot l’autobús pixant-se.. Ho tinc grabat a la ment!

També puc explicar-vos una vegada que vam tenir problemes al Local… (riu). Això no s’hauria de publicar, perquè va ser una de les bronques més monumentals del Ball de Diables! Va ser per un Sant Isidre, diria que l’últim que vam participar com a diables. Aleshores es petava una traca al Parc de la Riera, però el muntatge de la traca era pel matí o a la tarda aviat, i s’havia de vigilar fins l’hora del correfoc. A certa hora vam fer un canvi d’equip de vigilància, i els que estàvem a la Plaça vam anar cap al Local.. Josep Maria Pérez, Xavier Graset, Albert Mariné, David Ortega, Andreu Romero i jo mateix vam anar cap allí. Quan vam arribar al Local encara quedaven dues hores o més pel correfoc i, coses del jovent o de l’adolescència, vam començar a jugar com si fos la guerra. Per totes les habitacions i passadissos, vam començar a agafar taules i muntar barricades, llençar-nos guixos i fer volar papereres.. En resum, el local va quedar tot fet un fàstic. Vam netejar i endreçar una mica l’entrada del Local, però com els diables només entren a la primera porta, la resta va quedar tot tal qual. L’endemà ens van convocar a una reunió especial i d’urgència al Local i ens va caure a tots una bronca monumental de Robert Redón i la Regidora de Cultura. Tot això no ho poseu, eh! Però vaja, tot sense maldat… Podríem haver trencat portes i vidres, però només eren guixos. Per ser diables no està malament, eh!

BDV: En els trenta anys que compleix l’entitat ara, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

La quantitat de gent que som i el gran nombre de noves incorporacions que hi ha.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que vàrem celebrar aquest estiu; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Salvador Roca, per excel·lència, que a més ja l’he trobat a faltar als últims Històrics, no podria faltar.

I, després, als meus tabalers, amb els que vaig compartir molts anys: Àngel Alonso, Jordi Herrera i Marc Setó. L’esquadró de la mort.

I mon germà Sebas i ma germana Anna!

BDV: Per últim: com t’imagines el Ball de Diables en el futur?

És que jo veig el Ball de Diables de l’actualitat, com el futur. Amb tots els anys que porto; quan veig on som ara, tot el que hem evolucionat i la patxoca que fem.. No m’ho hagués pogut imaginar.

Moltes gràcies!

_DSC0497-01
Pepe Fernández i Lorena Salvadó (II Correfoc d’Històrics – Estiu 2019)

 

Imagen 002
D’esquerra a dreta: Àngel Alonso, Jordi Herrera i Pepe Fernández (estiu 2003)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *