12 del 30è: Laia Espina i Albert Vallvé (Abril)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’abril, entrevistem a Laia Espina i Albert Vallvé.

BDV: Nom complert?

Laia: Laia Espina Castellví

Albert: Albert Vallvé Masdéu

BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Laia: Jo diria que l’any 2003

Albert: No ho sé, jo diria que una mica abans o una mica després que la Laia, perquè no vam entrar alhora. Per l’edat diria que el 2001 o el 2002.

BDV: Per què vau decidir entrar-hi?

Albert: Hi havia mon germà Esteve que ja hi anava i mira..

Laia: Jo no recordo qui va dir primer d’anar-hi, si la Pineda, l’Alba, Romero, Luisvi. Potser és perquè féiem teatre amb Forasté i ell era el nostre director. Pot ser que fos una conseqüència de Pastorets.

BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.

Albert: El meu primer correfoc va ser a la Festa Major de Tarragona, que em van donar la màquina d’ensulfatar, de l’aigua. Me’n recordo que al final vaig estar molt content perquè es va encendre un “seto” i gràcies als 25 litres que portava a l’esquena el vaig poder apagar. En aquell moment no hi havia bombers ni històries i vaig passar-me unes quantes sortides portant la motxilla amb l’aigua. Era molt agraït perquè venia la gent amb el munt de calor que feia i deia “mulla’m, mulla’m”. Recordo que li veia un sentit. Jo mai he repartit ni carregat un Ceptre.

Laia: A mi l’aigua no em va tocar mai, jo recordo carregant i muntant ceptres. El meu primer correfoc va ser la Trobada de Diables dels Països Catalans, el febrer de 2003, així que suposo que l’estrena de cremar va ser la Festa Major d’Estiu de 2003. La sensació que més recordo és la que es va mantenir durant el temps: que el dia del correfoc és com que tu manes, que allà on vas la gent s’aparta. És com el moment “sin ley” i que quan vas vestit de diable ningú et pot dir res. Té un punt rebel això de ser dimoni.

BDV: Expliqueu-nos un dels millors records que tingueu als Diables de Vila-seca

Albert: Els sopars a l’Arc! No sé si encara ho continueu fent, ara que heu crescut tant, però abans anaves allí i fins i tot Paco et convidava a xupitos (perquè érem 25, eh!).

Laia: Jo recordo com a molt “de subidón” el correfoc dels 25 anys (el primer correfoc dels Històrics) quan vam tornar a cremar després de tant de temps. Allò va ser molt molt guai, increïble. També recordo els correfocs que féiem en un poble amb carrerons estrets, per aquí al voltant, potser era el Morell.

Albert: Sí, al Morell després del correfoc sopàvem i ens quedàvem de Festa Major. Recordo després tornar al maleter del cotxe d’Esteve Grasset (suposo que això ho censuraràs, no?).

Laia: Un altre moment que em va fer molta il·lusió va ser quan vaig portar la Diablessa, tot i que em vaig cremar la cara. Vaig ser la primera dona en portar la Diablessa, mitja hora i em vaig destrossar.

BDV: Alguna anècdota del vostre pas per la Colla?

Albert: De negativa no en tinc cap, perquè jo sempre m’ho he passat molt bé. De fet, per això vaig continuar anant molts anys, fins i tot quan vivia fora. Venia, ningú em posava cap problema, cremava i m’ho passava molt bé.

Laia: Home, els enfados quan venien veterans i treien el tratge..! D’anècdota, recordo un correfoc que féiem corrent per la platja de la Pineda, que es va cremar el sac i va acabar sent com un castell de focs al mig de la platja. Crec que això de fer correfocs a la platja ho vam fer només un any o dos, perquè era esgotador.

BDV: Vau deixar de formar part activa del BDV aproximadament l’any 2010, després de més de 7 anys. Us hi imagineu tornant algun dia? Us agradaria fer-hi alguna cosa que encara no hagueu fet?

Albert: Jo crec que la meva etapa no és que hagi passat, però el que no faré és quedar-me el vestit d’algú que ara està començant…

Laia: Com ens passava a naltros!

Albert: Jo això ja ho he viscut i qui ha d’empènyer perquè la colla tiri endavant són els que ara comencen, no els que venim un dia. Hauria de ser més aviat que ens diguéssiu necessitem gent, ens cal ajuda; llavors vindríem segur. Però sent els 25.000 que sou…

Laia: Jo tinc moltes ganes de cremar però de seguir el ritme de la colla, no. Cremar algun dia, sí. I de coses pendents, a mi sempre m’havia fet il·lusió assajar alguna encesa, però no vam aconseguir viure-ho mai. Una altra cosa seria portar la Diablessa sense cremar-me i poder gaudir-la. I la última, poder fer de tabalera.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu que ha canviat més? Tot i ser fora, què diríeu que trobeu a faltar més?

Albert: El que més ha canviat és la gent que ara ho moveu. El que ara sou i el que abans érem. Abans érem 10 ó 12 que a les 20h menys 5 minuts estàvem allí tots, i a les 20h ja fum!. Ara està molt més organitzat. Potser el que trobaria a faltar és una mica el desordre, però el canvi és per a millor. Abans ens véiem tan poc que podies passar anys a diables amb gent que no sabies ni com es deien.

Laia: Jo crec que el canvi de sentit d’entitat cap a Colla. Això està a anys llum i hagués molat molt que naltros ho haguéssim pogut viure així. Treballar el sentiment de “som el Ball de Diables de Vila-seca”, que el poble s’ho estimi, és un altre canvi fonamental. Que ara s’hagi fet el conte o que hagi nascut el Ball Infantil no és casual, és perquè s’ha treballat de base, amb la canalla del poble, perquè s’ho sentin com un element festiu que també és seu. També ha canviat el fet que abans no s’anava a fer més, era menys ambiciós.

BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?

Laia: No hi podria faltar el Xavi Colomina, Robert, Forasté, Esteve Grasset, l’Edu, Jordi Martí.

Albert: Jo convidaria a mon germà Esteve i crec que no podria faltar Xavi, que va estar molts anys al capdavant.

Laia: M’agradaria que hi fossin mon germà Jordi, la Pineda, l’Alba, el Luisvi, el Romero..

Albert: També haurien de venir Ruso, Marc Setó, Josep Ramon, Xavi Grasset, Bea Tusach, Josep Lluís Colomina..

BDV: Aviat, potser (sense pressió!) tindreu canalla. Us faria il·lusió que formessin part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca?

Albert: Sí!

Laia: Sí, molt. Dono per fet que passarà.

Albert: Faran el que voldran, però d’alguna forma tu els orientes, així que sí.

BDV: Anem acabant, amb diverses preguntes de cop. Com definiríeu els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes? Quin paper creieu que tenen els Diables dins de Vila-seca?

Albert: Per mi els diables són Festa Major: quan surten sempre és per bé. També té aquell punt d’intriga, de perill, de por i atracció alhora. A diferència d’altres coses, els diables et pugen l’adrenalina.

Laia: Els Diables tenen un punt de gaudi molt individual, perquè cremes “tu sola”. Però a la vegada és un joc amb el col·lectiu, amb el públic. Qualsevol persona que va a veure un correfoc interactua amb ell, amb els diables pots interactuar amb el públic més que amb qualsevol altre element. Sigui perquè t’hi poses dins, sigui perquè et cau una espurna, sigui perquè et mous per seguir-los o evitar-los. Els correfocs mai són passius.

Albert: la principal qualitat i el principal defecte, quan hi erem, és el mateix. Era informal, era fàcil. Anaves, sorties, t’ho passaves bé i la gent s’ho passava bé. Era bastant senzill tot. Defecte? El mateix: que era tan simple i ens implicàvem tan poc, que era impossible progressar, en la línia del que comentàvem abans. La màxima implicació que vam tenir és que una vegada vam pagar 20€ pel material i, un cop, vam tintar mitjons. Un altre defecte de l’època era que estàvem molt condicionats al nombre de sortides que féiem. Si ens véiem 3 cops l’any, suposant que anessis tots els dies, no creaves un vincle amb la gent i l’entitat. Avui en dia és diferent, i això és una qualitat. Feu sopars, calçotades, més sortides, activitats. No cal que sigui festa major per fer coses relacionades amb els diables. Feu coses amb vosaltres i per vosaltres.

Laia: Una altra qualitat dels Diables de Vila-seca és l’autogestió, importantíssima. Un defecte que tenia és que es veia com una cosa de “gent del poble” i això s’ha anat canviant.

Albert: Això s’ha anat canviant i, de fet, quan tu i jo vam marxar era en part perquè ja no coneixíem a ningú.

Laia: Era un defecte abans i ara, en canvi, és una qualitat distintiva. Ja no és un rollo VTV i fa una funció inclusiva. El Ball de Diables és un espai que permet lluitar contra aquella sensació que tenim de poble dormitori, buscant espais col·lectius on la gent és igual on i quan has nascut, quan has arribat al poble, de quina casa ets.. i podràs venir.

BDV: Per últim; visió de futur. Com us imagineu el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Albert: Amb globus. Ja hauran prohibit els petards i haurem d’anar petant globus (riu)

Laia: Si m’haguessis preguntat fa tres anys et diria que la gent ja no es posaria sota el foc, que seria pur espectacle, etc. Però crec que últimament això s’està revertint, gràcies a la feina i l’esforç que heu anat fent de difondre com s’ha d’anar vestit a un correfoc, incentivar-hi la participació i tal. Jo crec que l’objectiu d’aquí a cinc anys hauria de ser que el poble participi dins el correfoc, que hi corri davant.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!

 

FMH 2006, d'esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina
FMH 2006, d’esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina

 

Correfoc dels Històrics 2014, d'esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez
Correfoc dels Històrics 2014, d’esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez

 

Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa
Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa

 

FMH 2008 de Salou: Jordi i Laia Espina
FMH 2008 de Salou: Jordi i Laia Espina

12 del 30è: Magda Graset (març)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de març, entrevistem a Magda Graset.

BDV: Nom complert?

Magda Graset Mariné

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Al principi de tot. Arrel d’un correfoc que hi va haver a Vila-seca per Festa Major l’any 88 (que va venir més d’una colla de fora) hi va haver com molt de moviment i recordo que la Bernadette Farriol va venir a casa a preguntar-me si volia ser del Ball de Diables.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

Sempre havia estat a l’Esbart i a tot allò que tingués relació amb la cultura i el poble. A més, tot això dels balls de diables ho veia com un món masculí i vaig pensar “per què no? per què les noies no podem ser part d’un ball de diables?”. Aleshores no coneixia ningú més dels que iniciaven la colla, així que va ser una mica espontani.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

La Festa Major d’Estiu del 89, el dia del bateig del Ball de Diables de Vila-seca. Recordo nervis abans del correfoc, quan érem al Centru preparant el sopar per després i canviant-nos. També recordo un recipient molt gran ple de sangria..

BDV: En els inicis, vas ser secretària de la Junta. Com recordes aquella època?

Recordo molt el tema de repartir les convocatòries de les sortides de diables. En aquella època s’escrivien a ordinador, es feien fotocòpies i llavors, la Rosa Mari i jo (a peu o amb el seu 127) féiem el tomb pel poble, porta a porta, deixant paperets al portal d’on vivien els que eren de la colla.

D’aquells inicis també recordo anar a Valls a visitar una fàbrica de roba per buscar teixit pels primers vestits de roba de sac i a un correfoc, crec que de la Candela. Tinc aquests records, d’anar sempre Robert, la Rosa Mari.. i jo!

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

La Colla s’ha fet gran i ha crescut a tots els nivells. De gent, de pirotècnia, de mesures de seguretat, de tabals, de correfocs i activitat; de tot. Hi ha hagut una progressió evident, des d’algun dia que només érem Robert encenent i quatre (però quatre eh!) cremant i dos tocant el tabal; fins a dia d’avui, que hi ha gent i gent, i suposo que seguiu un ordre de repartiment. Això és el que més ha canviat: abans era una colla més d’anar per casa i ara està tot més gestionat.

BDV: Vas formar part del grup de persones que va pintar la primera edició dels vestits i, aquest any passat, has estat pintant la 4a edició. T’ho hauries imaginat? Molta diferència?

El més semblant: que alguns érem els mateixos que llavors pintant-los. Diferent? L’espai. Aleshores pintàvem els vestits a casa meva, a les golfes. També a casa de Robert i la Rosa Mari. La Rosa portava les plantilles (com ara) i “mano a mano” anàvem fent. També han canviat molt els materials: no té res a veure.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Va haver una època que venia una amiga meva de Tarragona, la Nuri, que m’agradaria que vingués. Després; Jordi Prats, Jordi Gómez, la Neus i la Montse Cárdenas.. Els d’aquella època.

Òbviament, no podrien faltar Robert Redón i la Rosa Mari.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Tots els records que tinc són bons, perquè sempre hi he estat molt a gust.

Recordo una vegada que ens van deixar a càrrec de Jordi Rovira, Josep Forasté i tots aquests que eren una mica més joves, perquè Robert i la Rosa Mari eren fora de viatge. Era una Portada de la Verge de la Pineda i vam cremar el sac amb tota la pirotècnia abans que arribés.

També recordo el primer any que vam anar a Garcia que.. uf! Tot eren diables, petards, era un no parar, tremendo! Aquell dia el recordo com un correfoc mític.

BDV: Et veus tornant de forma activa a la Colla? Potser en algun rol diferent

No ho descarto, però trobo que a la vida hi ha una evolució natural. Allò ja hi va ser, ho tinc allí. Evidentment si mai em necessiten per pintar vestits, per repartir carretilles o pel que sigui, ja saben que poden comptar amb mi. Menys per fregar sales, que també me n’he fet un fart!

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Em fa molta alegria veure que seguim vinculats a la colla i a les tradicions del nostre país. El Pol està pendent de si s’obre llista i pot entrar a ser tabaler i, el Marc, content i encantat de poder portar la Diablessa, tocar el tabal o el que convingui.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

No sé si és un defecte, però el descontrol. Recordo que quan ens canviàvem al local de l’Esplai Sant Esteve, que Robert tenia preparat tot el mapa del recorregut a la pissarra i ens explicava on ens havíem d’aturar i què havíem de fer. Tots dèiem que ho havíem entès i que tot clar. Després érem al carrer, enmig del correfoc, i tots “què, què, ara què toca?”. Un descontrol! No sé si avui segueix sent així, però tampoc diria que sigui un defecte. Des de fora es veu controlat, o potser és que jo m’ho miro amb bons ulls!

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo sóc molt sentimental, eh!

Estàvem en un correfoc que crec que era a La Pineda i la Rosa Mari no el feia perquè estava embarassada de la Laura. Em va dir “mira, mira, posa la mà damunt la panxa” i va ser la primera criatura que vaig notar dins la panxa d’una mare. Va ser un moment molt bonic relacionat amb els diables.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

M’imagino pintant vestits nous! (riu)

Espero una colla consolidada, amb gent al davant que estimi el que fa i que estigui orgullosa de poder fer-ho. Espero que puguem celebrar 15 í 30 anys més i, per què no, que el Marc i el Pol puguin celebrar el centenari i tot.

Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)
Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)
A primera fila (de peu), primera per l'esquerra: Magda Graset
A primera fila (de peu), primera per l’esquerra: Magda Graset