12 del 30è: Jordi Prats i Jordi Gómez (juny)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de març, entrevistem a Jordi Prats i Jordi Gómez.

BDV: Nom complet?

JP: Jordi Prats Borràs

JG: Jordi Gómez Blanch

BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

JP: Potser era al 1990, tinc dubtes. En qualsevol cas era als inicis. De fet, el 1989 no pot ser perquè estava a la ‘mili’.

JG: Sí, sí que me’n recordo perquè vam ser, juntament amb el Robert Redón, la Rosa Mari i tots aquests els qui vam muntar-ho. Ens vam asseure un dia i vam començar a posar fil a l’agulla. Ens vam assessorar i vam redactar uns Estatuts i vaig ser un dels qui els va signar. Per tant, vaig entrar-hi l’any 1989, abans que es fundessin.

BDV: Abans d’entrar al Ball, Jordi Prats, formaves part de la Colla Gegantera. Jordi Gómez, directament vas ser fundador dels Diables. Recordeu per què vau decidir fer el pas de ser Diables?

JP: Anant amb les gralles dels Gegants havíem fet moltes sortides i veies que en altres pobles hi havia diables i cridava molt l’atenció això del foc. Era un component més a desenvolupar de la cultura popular, amb la qual em sentia identificat, i per això vaig posar-m’hi. Una cosa era tocar la gralla, l’altra era fer ballar els Gegants i l’altra era fer córrer la gent (que és molt divertit). Jo ja coneixia el Robert Redón i el Jordi Gómez, que érem molt amics, i ens devíem empènyer l’un a l’altre.

JG: Suposo que és una mica per les inquietuds que tens de jove. També, tal i com funciona aquí a Vila-seca, els que estem posats en algun tema cultural, estem posats en tots o en diversos. En aquella època estàvem a les Gralles dels Gegants amb el Jordi Prats i veient festes majors es va crear aquesta inquietud. Amb el Robert Redón, que en el seu dia va ser el meu ‘jefe’ teníem molta amistat i vam estar parlant-ho i vam tirar-ho endavant. Jordi Prats em va estirar a mi cap als Gegants i jo vaig estirar-lo a ell cap als Diables. Érem amics de tota la vida!

BDV: Situem-nos en el 1989-1990. Sou de les poques persones que hi eren ben al principi de tot. Quins diríeu que van ser els principals reptes i dificultats d’endegar una entitat com els Diables? Us imaginàveu que arribaria on és a dia d’avui?

JP: No, no; començant per la segona pregunta, la veritat és que no. Ha anat a més, hi ha una trajectòria al darrere ben consolidada, molt bona organització, molta solera, i això era inimaginable a l’inici. Enllaçant amb la primera, jo crec que el temor o el repte més important era que una activitat que aleshores naixia, veure si tindria una continuïtat en el temps, si no es quedava en una activitat d’una o dues festes majors. Això crec que és fonamental en qualsevol entitat: que hi hagi relleu, que quan algú està cansat o ja no té més idees o les circumstàncies de la vida li canvien; pugui tenir un relleu que garanteixi la continuïtat de l’activitat.

JG: Com a reptes i dificultats jo ara et diria que cap, perquè hi havia moltíssima il·lusió en muntar-ho. Qualsevol problema el resolíem a base d’implicació, i l’Ajuntament i les famílies també ens van ajudar. No recordo que ningú ens posés cap traba. Respecte a al segona pregunta, nosaltres vam ser als Diables uns anys, però després vam haver de deixar-ho perquè tocàvem massa tecles (en el meu cas, sobretot per l’hoquei). Si estàvem convençuts que la cosa seguiria és perquè al davant es quedava una persona com el Robert, amb moltíssimes ganes.

BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.

JP: El primer exactament no el recordo, però les sensacions sí. No sé si era exactament el primer, el segon o el tercer, però sí. La sensació era de sentir-te viu. El fet de cremar carretilles és una experiència múltiple. Per una banda hi ha el so del petard, per altra banda l’espurna que genera, el so dels tabals que t’acompanya i et marca un ritme, l’olor a pólvora que sempre t’acompanya i que atrau, el córrer darrere de la gent.. Les sensacions eren aquestes, so, llum: sentir-te un diable.

JG: Recordo el dia i les sensacions. Era la primera vegada, el dia del Bateig l’any 1989. Els records sempre són bons, però recordo nervis, la preocupació perquè tot s’encengués al moment, no saber si en una rotllana se t’ha encès el teu o no, etc. Però ho recordo amb molta alegria, de ser una festa, tot molt positiu.

BDV: Als inicis, la Colla comptava amb menys gent que en l’actualitat. En una ocasió vau participar en un correfoc a la Pineda on només éreu 8 ó 10 diables. El recordeu? Com us organitzàveu quan passava això?

JP: Sí que em ve present, però ja hi estava acostumat. Com que venia de les gralles, que havíem tingut èpoques de molta bonança amb moltes incorporacions, però també èpoques de ser dos, tres o quatre; havíem fet coses amb molt poca gent i no se’m feia estrany. La il·lusió pesava més que la falta de gent i de recursos. A nivell organitzatiu, en el cas dels diables he de reconèixer que és un apartat que no vaig tocar.

JG: Els que érem, érem. Si érem 8, doncs sortíem 8. El que féiem era córrer més quan petava la carretilla, si faltaven tabals ens posaven a tocar el tabal, el que calgués.. Quan arribava l’estiu tothom desapareixia (un treballava a la platja, l’altre marxava, jo treballava a l’Aquopolis) i ho trampejàvem com podíem. Però no hi havia una sensació de perill o de risc que la cosa hagués de morir. Limitàvem les sortides fora de casa, això sí, perquè s’ha de ser realista; però a casa mai hem fallat. Si érem 10, doncs 10, i endavant. A l’hivern i al poble sempre hi havia més gent, això sí.

BDV: També en els inicis de l’entitat vau ocupar càrrecs a la Junta, Jordi Prats com a Secretari i Jordi Gómez com a tresorer. Com recordeu aquella època? Quina feina fèieu i quin grau d’implicació hi havia?

JP: Aquella època la recordo amb molta il·lusió, amb ganes d’arrencar una nova activitat, amb ganes de fer poble, de fer Vila-seca, perquè a Vila-seca s’hi feien diverses coses, però aquesta era una més que s’hi afegia. Ho recordo amb ganes de fer conèixer l’activitat al poble, però també arreu, a fora de Vila-seca. Perquè al final, poder fer correfocs a d’altres municipis era poder portar el nom de Vila-seca arreu. Era també una forma d’abraçar una expressió més de cultura popular i fer germanor cultural i popular. Jo vaig créixer al voltant de les grans fogueres de Sant Joan (que se’n feien moltes a Vila-seca i ens matàvem per veure qui feia la més gran) i dels petards propis d’aquella data. Som mediterranis i sempre hem abraçat el foc, i els diables encaixaven perfectament dins d’aquest caràcter.

A nivell organitzatiu, com deia abans, no vaig tenir gaire implicació. Suposo que s’havia de cobrir el càrrec! (riu). El pes de l’organització el portaven altres.

JG: Tenia el títol de tresorer perquè dominava més jo les factures i el tema, però portàvem una mica tot entre tots. En aquella època no estava tot tan fiscalitzat com ara, era més de “falten carretilles, anem a comprar-les entre naltros”. Recordo molt bé anar allí a Canyelles amb el Robert, per aquella carretera plena de corbes que tardaves hores, a comprar carretilles. Anàvem amb els diners a la butxada, les carregàvem al cotxe i pagàvem. El tema econòmic anava diferent.

BDV: Amb el pas dels anys, tots dos vau deixar de participar activament del Ball de Diables. Malgrat el pas del temps o la distància, us imagineu tornant a participar-hi de forma puntual?

JP: Sí, sí, i tant! Quan algun estiu he estat per aquí (sigui a Vila-seca o a algun poble de l’entorn) i hi ha hagut diables i he tingut l’ocasió de veure’ls… Només sentir els tabals el cor ja em batega al mateix ritme, s’accelera quan sents els petards i ja quan veig les espurnes i els diables i els Ceptres “a tope” se m’hi en va l’ànima! El que sí que passa que ara tens una mica més de por que aleshores a cremar-te. Però sí, sí que em faria il·lusió.

JG: Els motius per deixar-ho són els que ja us he explicat, que arriba un moment que estàs en mil coses i, sobretot en aquella època, el tema esportiu i la feina. Pel tema de tornar, segur, perquè mons fills ara són diables a Reus, però estem esperant a poder entrar aquí, a Vila-seca. Així que segur, quan ens deixeu! Jo personalment, com a diable de tirar, no ho crec. Però estant la canalla implicada, tornar-hi segur.

BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem el 4 d’agost de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?

JP: Crec que no podria faltar-hi el Robert Redón, però sé que no faltarà. Aprofito per donar les gràcies a ell i a la Rosa Mari, per haver mantingut la flama viva. I a nivell personal, en el meu cas, voldria que hi fos el Jordi Gómez. També m’agradaria que ho puguessin tastar les meves filles! Tampoc hauria de fallar el Josep Forasté, però cremant, com als inicis.

JG: Jordi Prats, Magda Graset, Robert Redón, Josep Forasté..

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu, ara vist des de fora, que ha canviat més?

JP: Jo crec que el que més ha canviat és en relació a la seguretat. Primer que tot, els vestits, que abans de seguida que et queia una espurna als de roba de sac, et cremaves. Ara ha canviat molt això, però també les mesures de seguretat en general, les distàncies, la normativa, etc. Una altra cosa és que tinc la sensació que abans era més Correfoc i ara és més Ball. També veig la Colla molt més ben organitzada i amb molta més gent, la qual cosa està molt bé. I un altre canvi, que és per treure’s el barret i aplaudir, és que hi ha canalla, hi ha planter; i això ens garanteix el futur.

JG: Jo entenc que la idea inicial dels diables, com un espai de diversió, no ha canviat, sinó no hi seríeu. Però sí que és veritat que un canvi és el fet que s’ha tradicionalitzat i l’altre el tema de la seguretat, que està molt més controlat i supervisat.

BDV: La vostra canalla no us ha vist mai sent diables de forma activa i en el teu cas, Jordi Prats, probablement encara ho viuen amb més llunyania degut a la distància de viure a Madrid. Els heu explicat que éreu diables? Us imagineu, algun dia, els vostres fills i filles sent diables en un futur?

JP: De fet, a mi les meves filles em van veure en el I Correfoc dels Històrics (l’any 2014) i tenien també moltes ganes de ballar, per això dic que les convidaria a participar si pogués. Igual haurem de fundar el Ball de Diables de Madrid!

JG: Sí que m’ho imagino i de fet, això estem esperant! Estic 100% segur que ho seran, quan obriu places (riu).

BDV: Yolanda López amb TV3 i tu, Jordi Prats, amb Catalunya Radio; dos periodistes vila-secans que han format part del Ball de Diables de Vila-seca i corresponsals a Madrid. S’entén la cultura popular catalana a Madrid? Com expliqueu una tradició com els diables? Tens alguna anècdota en aquest sentit?

JP: A Madrid hi ha molta barreja de cultures, la gent es mou molt i el tema de la cultura de foc és molt mediterrani, no només propi de Catalunya. No se’ls hi fa tan estrany, perquè a més hi ha molta gent que estiueja per la zona d’Alacant, Castelló, etc. Potser sí que et pregunten què significa exactament, però s’entén bastant bé. Els costa molt més d’entendre la tradició castellera. En aquest sentit no he tingut anècdotes remarcables.

BDV: Expliqueu-nos una anècdota que recordeu amb especial il·lusió i, també, un dels millors records que tingueu relacionat amb el Ball de Diables de Vila-seca.

JP: El millor record és la il·lusió per sortir a cremar. L’anècdota dels qui érem els primer cinc anys, que segur que ja us ho han explicat, és que aquells sacs picaven un munt! Ens estàvem mig rascant sempre i queixant-nos de com picaven: “altres colles no tenen aquests sacs, eh?” dèiem. Picaven com un dimoni!

JG: Els meus millors records sempre han estat també en conjunt, el fet de ser diables. La preparació, les primeres petades, el correfoc, el sopar de després a l’Arc i el show que féiem amb les gralles. Tots els records són bons. Les anècdotes tenien totes a veure amb els vestits de roba de sac. Podies anar cremant i et sortia fum perquè resultava que el sac s’estava cremant i no te n’havies ni adonat. Se’t cremava la samarreta de sota i la pell, abans no te’n donessis compte.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.

Jordi Gómez (esq.) i Jordi Prats (dreta) el dia del Bateig del BDV -6 d'agost de 1989-
Jordi Gómez (esq.) i Jordi Prats (dreta) el dia del Bateig del BDV -6 d’agost de 1989-

12 del 30è: Esteve Mèdico (maig)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de març, entrevistem a Esteve Mèdico.

BDV: Nom complert?

Esteve Mèdico Mateu

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Tinc sort que no llenço res  i encara conservo el rebut número 36 de la quota de diables. No crec que en aquell moment fóssim 36, en aquell talonari de rebuts hi devia haver tots els pagaments que s’anaven fent. Pagàvem 2000 pessetes (12 euros) per entrar a la colla. La quota la vaig pagar el 12 de gener de 1990. Tenia 16 anys, l’edat que aviat farà el meu fill gran.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

La joventut, ets actiu, tens ganes de fer coses. De sempre m’ha agradat el foc i la cultura popular i hi tenia alguns amics a dins. Vaig entrar-hi segurament estirat per Josep Forasté i Joan Caballé, amics meus, que ja feia un temps que hi eren.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

No el recordo exactament però devia ser per Sant Antoni si vaig començar al gener, tot i que sempre havia pensat que havia començat a cremar a la Fira de Sant Isidre. En aquella època devíem ser molta menys gent que ara, i era arribar i moldre. Jo ja havia vist alguns correfocs en festes majors d’altres pobles i ja sabies què havies de fer: posar-te el vestit de tela de sac, maça enlaire, posar-hi energia, donar-ho tot i, foc, foc, fot-li foc. Les sensacions? Les de sempre: responsabilitat i orgull.

BDV: Ets una de les persones que formava part del Ball de Diables de Vila-seca gairebé des dels seus inicis. Com recordes aquella època de la teva vida?

La recordo una època molt plena, estudiant encara a la Laboral, cosa que em va marcar molt positivament, amb amics de molts pobles de moltes altres comarques, a punt d’entrar a la Universitat, treballant amb el meu pare i entrant a la militància política per la independència dels Països Catalans. Una època de descobriments i aprenentatges. Els 16 i 17 anys, han estat per a mi una de les millors èpoques de la meva vida. Una època molt feliç. I una de les cireretes del pastís: ser diable.

BDV: Vas ser la Diablessa del Ball el dia de la seva estrena el gener de l’any 1994, però també durant força anys. D’on ve aquest fet?  

Algú ho havia de ser (riu). No recordo quin va ser el procés, ni si n’hi va haver. Ja portava un temps dins de la colla, m’anava la marxa, i estava ben fort i amb ganes. També vaig portar el ceptre gros alguna vegada, i pesava molt! Cansava molt! En aquella època el ceptre de Llucifer el duia Jordi Rovira Mañé. No recordo si vaig fer de Diablessa fins que vaig plegar o si entremig vaig seguir cremant amb maça. Després de mi, la va portar el Jordi Granell.

BDV: Quan vas entrar al Ball de Diables juntament amb d’altres persones, éreu molt joves i un punt revolucionaris. Creus que això, en certa forma, té relació amb el “caràcter” de l’entitat?

Bé, està clar que ser dimoni no és ser un angelet, tot i que som bones persones! Recordo que la meva padrina quan se’n va assabentar em va dir “m’hauria agradat més que fossis un àngel que un dimoni”. Treure l’energia, cridar, córrer, saltar, fer foc, soroll; això va lligat també a la joventut. Per aquest motiu “admiro” a les persones que amb el pas dels anys continuen actius dins la colla. Això dóna vida. Sortir al carrer, ser part activa, no quedar-se a casa, no ser un simple consumidor, implicar-se; és necessari per a créixer, molt positiu, constructiu i edificant.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca.

Els records van lligats amb la gent que t’envolta. I hi tenia amics a la colla, i gent que no éren “amics” però amb qui es va viure aquella complicitat… Els preparatius, el comentar la jugada quan acaba el correfoc, l’estirar-se a terra suats i cansats a veure el castell de focs de la festa major, anar a fer un beure o a sopar a l’Arc. Els viatges amb autobús. Recordo les sortides a Margalef, Santa Coloma de Queralt, Rodonyà, Garcia, quan ens tiraven aigua. Recordo el quedar-nos a un concert de Dr Calypso, a un concert a Bonavista, encendre la foguera de Sant Joan a la Pineda. La trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans va estar molt bé. Preparar els actes del 5è aniversari, pintar els vestits, assajar la primera roda de foc… Són molts els records, no sabria remarcar-ne cap. El millor record és haver estat diable.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més respecte l’època que tu vas viure? Què diries que trobes a faltar més?

El poble ha crescut molt. Abans la colla potser era una mica més familiar i petita, a vegades érem pocs per cremar, i per aixo vam arribar a fer un sistema de punts en funció de l’assistència! Crec que déiem que faríem un viatge (o un sopar) amb els que tinguessin més punts! Ara sou molta més gent, amb més preparació i seguretat. Recordo que vam anar a unes jornades a Sant Pere de Ribes que just devien ser de les primeres de la Coordinadora de Diables de Catalunya. Allí es començava a moure tot el tema formal i de seguretat. Ara feu cursos i tot. Abans era, com he dit, arribar i moldre. Més casolà. Dels temps d’abans m’agradava que podies portar amics “per un dia”, hi havia qui ho feia molt, era informal. No crec que se’n trobi a faltar res, ara. Estic segur que us ho seguiu passant igual de bé, que hi ha una sensació de col·lectiu, de colla, tot i que hi hagi les diferents colletes d’amics a dins. Estic content que hi hagi un ball de diables infantil i que sigueu força gent i tingueu força sortides. És bonic veure que les entitats on has participat, on has aportat el teu granet de sorra, fent activitats que t’han agradat, segueixin vives. Per això dóno gràcies a qui va fundar la colla, a tothom que hi va ser abans que jo i als que, després, la mantenen viva.

BDV: Amb el pas dels anys, vas deixar de participar de la Colla de forma activa. Quins diries que en són els motius? T’imagines tornant-hi algun dia?

La vida dóna tombs. Vaig ser-hi tretze anys, trobo que són uns quants anys. En gran part devia plegar perquè em vaig casar, vaig tenir fills i vaig decidir fer altres coses, tenir altres prioritats: canvis de la vida. També perquè no sóc gaire a Vila-seca i no m’anava bé venir. No crec que hi torni, però espero ser al correfoc dels històrics d’aquest estiu, fent el que sigui, ajudant a carregar ceptres per exemple, que és una tasca molt important.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Al Correfoc dels Històrics crec que hi hauria d’haver la gent que va formar la colla, i els i les que ja hi eren quan vaig entrar jo, com per exemple els germans Porqueras. Dels de la meva època, a més dels que us he anat dient: el Robert Rodríguez, l’Esteve Martí, la Sara Martí i la seva colla, el Josep Lluís Colomina, el Salvador Roca! Molta gent! Els tabalers… Tothom! Quanta gent deu haver passat per la colla?

No hi podria faltar el Robert Redón, la Rosa Gonzàlez, la Magda Graset; que eren els qui tiraven del carro en aquella època, ni el Xavi Colomina. Tot i que trobo que  l’important és que hi siguin els que hi són avui en dia.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Ja fa molts anys que no hi sóc, però vaig seguint-vos quan en parlo amb amics que encara hi són o a través de les xarxes socials. Pel que veig i m’expliquen feu projectes que van molt més enllà dels correfocs en sí, com el conte “Volem ser diables”, el ball parlat, i demés; i que hi ha gent que penca i hi posa dedicació, i això és l’important. Al 5è aniversari també vam fer exposicions a la Biblioteca, amb fotografies, vestits i els ceptres. Recordo que vam organitzar unes conferències sobre cultura popular i diables amb el Josep Bargalló (que ara és conseller d’educació), el Salvador Palomar de Carrutxa, el Jordi Bertran dels Diables de Tarragona; i ara seguiu fent aquestes coses, a més d’altres, com la presència en xarxes socials o el fet que aneu a les escoles. Molt bé, el Ball de Diables és un punt de referència de la cultura popular a Vila-seca, que per sort té molts més elements i colles. Si hagués de dir algun aspecte negatiu del món dels diables, però que no és exclusiu de Vila-seca i que, a vegades, no m’agradava gaire de que quan venia, és que trobo que en molts moments un correfoc és una cosa bastant d’autoconsum per la gent que hi participa, que s’ho passa molt bé, molt, al 100%, però que pels que no hi participen, trobo que si es fa massa llarg fins i tot se’ls pot fer avorrit. Així doncs, cal fomentar la participació i la innovació amb figures com la roda de foc i altres,  ja que a més de cultura popular per a mi els diables són una festa que ha de servir perquè la gent s’ho passi bé. Tampoc m’agrada que la pirotècnia sigui tan cara, és bonic veure-ho i participar-hi, però el concepte de “cremar” els diners no m’acaba d’agradar, quan hi ha necessitats més importants.

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Elles no sé si ho saben, però vaig estar molt content quan la Magda Graset i la Rosa Gonzàlez van venir a casa meva a portar un regal pel naixement del meu primer fill.

I una anècdota més divertida? Un dia quan havíem acabat un correfoc i ja tornàvem cap al local tots rebentats (perquè fer un correfoc, sobretot quan fa calor, cansa molt!) ens va aturar un home gran per allà on hi havia l’antic pontet de la Riera amb el Carrer la Font i ens va dir: “Ara ja aneu de capa caída”. Aquesta expressió sovint la déiem, i ens feia riure molt.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Estic segur que el Ball de Diables de Vila-seca no anirà “de capa caída”. Segur que seguirà viu amb l’empenta de la gent que hi sou i ho tireu endavant i que seguirà creant cohesió social. Espero que tingueu moltes sortides i que pugueu seguir coneixent molts pobles. És molt bo tombar, no tancar-se a Vila-seca, hi ha moltes més coses per conéixer. També espero que tingueu un local a peu pla per no haver de pujar i baixar els trastos i la pirotècnia cada vegada i amb més espai de magatzem i per canviar-vos la roba.

 

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!

 

Esteve Mèdico (dreta) amb Joan Caballé (esq.) - 1990
Esteve Mèdico (dreta) amb Joan Caballé (esq.) – 1990
Esteve Mèdico de Diablessa (1994)
Esteve Mèdico de Diablessa (1994)

 

Esteve Mèdico (dreta) el 23 de gener de 1994 (Presentació del Ceptre de la Diablessa en el 5è aniversari). Esquerra: Jordi Rovira Mañé (Llucifer)
Esteve Mèdico (dreta) el 23 de gener de 1994 (Presentació del Ceptre de la Diablessa en el 5è aniversari). Esquerra: Jordi Rovira Mañé (Llucifer)