En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de gener, entrevistem a Josep Forasté.
BDV: Nom complert?
Josep Forasté i Casas
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Vaig començar quan va arrencar la Colla. Per tant, l’any 1989.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
El primer record que tinc és ser jo davant del Fillat mirant un correfoc de Festa Major (d’una colla d’un altre poble) i Robert Redon i la Rosa i algú més em van cridar des de l’altre costat del carrer “Estem parlant que hauríem de tirar endavant una colla de diables aquí al poble, que no pot ser que no en tinguem…” i jo aleshores era menor d’edat però ja estava ficat a tot arreu i ja no venia d’un lloc més on ser i, a més a més, era una cosa que sempre m’havia agradat molt. Així va començar tot.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Realment no el sabria recordar perquè ja en són molts! La sensació inicial és de molt de respecte, perquè una cosa era veure’ls des de fora i l’altra era posar-s’hi a sota amb aquells vestits de sac que tampoc sabies com anirien. Però com que érem la part més jove d’aquell ball de diables que arrencava, les ganes de festa i de participar eren el més important.
BDV: Ets una de les poques persones que encara son al peu del canó. Què t’ha fet quedar durant tants anys als Diables?
A diferència de, per exemple, Robert i la Rosa (que sempre han mantingut una línia contínua) jo quan vaig tenir la Martina ho vaig aparcar, junt amb d’altres coses. Però el fet que m’agradés tant feia que quan hi havia correfoc al poble me l’endugués a veure’l. A banda, el fet que una part de la gent que jo havia “incitat” a apuntar-se als diables ben als inicis, com Joan Caballé, Esteve Mèdico, Josep Lluís Colomina, Robert Rodríguez, Esteve Martí o Jordi Granell; encara hi seguissin, feia més fàcil el fet de tornar. Però hi hagués tornat igualment si no fos així, perquè m’agrada i és un cuquet que portes dins.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?
Jo crec que la colla ha canviat molt, però en certa forma de manera imposada. El món del foc s’ha regulat molt i això ha obligat la colla a canviar molt, també. I hem canviat a millor! Hem guanyat experiència, hem incorporat elements, hem anat creixent… Però el que sí que trobo a faltar és l’anarquia del començament, quan agafaves la carretilla, sorties corrent amb Robert Redon cridant-te pel darrere “què has fet? Que has anat cap a la gent!”. Perquè nosaltres ens vam definir des del primer dia com a Ball de Diables però alguns se sentien més “correfoc” i a més, amb un públic novell que tampoc hi estaven acostumats, tot plegat era més anàrquic i esbojarrat. Amb el temps tot es va regularitzant i normativitzant (per desgràcia en alguns sectors) però també ha canviat la meva manera de veure-ho com a pare de diables!
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
Per una banda, “els meus” voldria que vinguessin, que molts d’ells com Robert Rodríguez, Esteve Martí o Colomina encara hi són per sort; però d’altres com Joan Caballé o Esteve Mèdico faria gràcia que hi fossin i espero que així sigui. Dels inicials, també em faria il·lusió Jordi Gómez i Jordi Prats, que a llavors estàvem junts a les gralles als Gegants i als Diables i teníem molta relació.
Qui no podria faltar? Les entitats se sostenen a base de les hores i la il·lusió que hi posa la gent i, en aquest sentit, persones com Xavi Colomina, Jordi Martí o Jordi Saltó han de ser-hi. Són perfils de gent que han demostrat amb els seus actes que s’estimen el Ball de Diables.
BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca
Un dels moments que recordo amb més especial il·lusió és el moment fundacional, el fet de posar en marxa la Colla. Recordo allí on hi havia la FP antiga (darrere la Creu Roja) on després hi va haver la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament durant les obres; tirats per terra en aquelles aules, pintant la roba de sac. Era la primera vegada i pots comptar: uns trajes i unes pintades que eren terrorífiques perquè les féiem com podíem. I amb aquella roba de sac que picava d’aquella manera, però vinga! El moment més il·lusionant va ser aquest, el de crear la Colla. Tot i que jo era menor d’edat i tota la part “burocràtica” no la vaig viure perquè no podia signar.
També recordo amb especial il·lusió el correfoc dels Històrics de 2014, el del 25è aniversari. Jo anava igualment amb la bossa i el Ceptre, amb la meva feineta de sempre d’aquests últims anys. Hi va haver un moment que em vaig girar i, veure tota aquella bestialitat de diables de Vila-seca i sentir aquell munt de tabals darrere, era..
Un moment que recordo també és el de la 1a Trobada Nacional de Diables i Dimonis dels Països Catalans a Vila-seca, l’any 2003. Clar, en aquell moment jo no ho vaig gaudir massa perquè teníem molta feina i va ser una bogeria. Però aquella encesa final a l’esplanada on ara hi ha l’hotel, amb 3000 francesos encesos alhora, va ser bestial.
BDV: Què t’agradaria fer a la Colla que encara no hagis fet?
Em sembla que ho he fet tot! Fa temps que no cremo però, enguany pels Històrics, jo vull cremar.
BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?
Significa molt. Primer ho vius amb certa por perquè igual ho muntes i el dia de la primera prova de foc se’t caguen tots dos. Però no, què va, a la Martina li fan una mica més de respecte.. Josep cremaria el poble sencer. Et fa gràcia perquè és com amb els Pastorets: veure que tons fills segueixen tradicions en les que tu has format part o, fins i tot, els seus avis i besavis (que no van tenir oportunitat de ser als Diables però que sí van ser als Pastorets) fa gràcia. També pateixes una mica, perquè saps que en un moment donat et pots cremar, així que es barregen la prudència i la il·lusió.
BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Jo crec que la principal qualitat és l’evolució que s’ha fet. Cada dia som més complets, més ben organitzats, s’ha sabut transmetre aquesta il·lusió al llarg dels anys. El fet que Robert, Colomina, Esteve, jo, continuem allí; forma part d’això. Una altra qualitat innegable, tot i que és mèrit d’Antoni Mas, són els nostres Ceptres. Ens va fer uns Ceptres meravellosos.
Defectes, defectes, no n’hi veig. A mi personalment hi ha vegades que m’agradaria que fos més correfoc i menys ball de diables; però això és el que triem. Potser un aspecte que trobo que sí que podríem millorar és el tema dels lluïments.
BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.
Jo crec que hi ha un abans i un després d’aquell correfoc de Garcia a principis dels 90, que ja vam agafar un primer autobús. Vam calar foc a la muntanya amb el Ceptre i van venir els bombers. Al final, vam acabar tots (diables i gent en general) asseguts a la Plaça de l’Església mentre els Bombers ens ruixaven aigua. Després hi va haver un concert de Dr. Calypso i vam agafar tots un “timbal” considerable. Recordo especialment el pet del Jorge Forniés al bus de tornada, fent l’índio..!
BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Continuant creixent. Jo crec que s’han fet passos importants i que ara cal consolidar els últims avenços, com són la Carretillada i el Ball Infantil. Un cop fet això, caldria consolidar el tema Local. Fet això, crec que el següent pas seria el de tenir una bèstia de foc, per tancar el triangle i tenir grans, petits i bèstia. Per altra banda, crec que s’ha de treballar més el tema de la pirotècnia. Hem quedat una mica endarrerits en aquest sentit i el que s’està fent amb la carretillada falta traslladar-ho en certa forma als lluïments dels correfocs. En aquest aspecte tenim espai per créixer.
