12 del 30è: Xavi Colomina (juliol)

juliol 30, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juliol, entrevistem a Xavi Colomina.

BDV: Nom complet?

Xavier Colomina Granell

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Si no estic equivocat, uns quatre anys després de la fundació. Així que a l’any 92-93.

BDV: Per què vas decidir fer-te diable? Què destacaries d’aquella època inicial, a mitjan anys 90?

Jo era dels més petits i vaig entrar per mon germà, que ja hi era amb Forasté, Robert, Esteve Mèdico, etc. Després ja van entrar altres de més petits, com Pepe o l’Alonso. Ho recordo com una època xula i bonica (com totes!), que érem poca gent i començàvem, però molt divertida. Recordo quan vam fer els segons vestits, que me’l cosia ma mare i cadascú es feia el seu, però que els pintàvem tots, al Centru catòlic.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

El meu primer correfoc el recordo vagament. Era aquí, al poble, a la Rambla de Catalunya. Recordo aquell dia perquè mon germà Josep Lluís es va fer una cremada important a la cama i em va donar cert respecte i aquella idea de que és una cosa amb la que no pots jugar. No recordo gaire més. Encara anàvem amb els vestits de roba de sac i jo utilitzava el d’una noia baixeta, amiga de Juan Diego, Titi i aquesta colla.

BDV: Després de ser diable, vas tenir el paper de Llucifer durant uns anys i molta gent et recorda com a tal. Què se sent portant el Ceptre?

Buah..! És una sensació.. Com t’ho puc arribar a explicar? Al final és com si cremessis només amb una carretilla però portant moltíssim més foc. En aquell moment tens un ‘subidón’ d’adrenalina. També he de dir que moltes vegades el vaig portar perquè ningú més volia (o podia). Tinc un bony a l’espatlla que se m’ha quedat per sempre. És una sensació molt bonica, però s’ha de reconèixer que també és patidora i has d’anar amb compte. Quan se’t posa molta gent al costat ballant, com quan anàvem a Garcia i Margalef, estàs més pendent que no se’t caigui que de xalar.

BDV: Diable, Llucifer, Diablessa i, finalment, un dels quatre presidents que ha tingut l’entitat en els seus 30 anys. Què destacaries de tota la feina feta i quins records t’emportes del càrrec?

Una cosa bona és que al final els diables sempre han estat un conjunt de gent en què s’han fet les coses de forma col·lectiva. Sempre n’hi ha quatre que tiren més, com a qualsevol lloc, però el tema dels càrrecs no és tan important. Veníem d’una època en què ens trobàvem amb dos tabalers i set diables en un correfoc. La Rosa Mari recordarà un dia que baixàvem pel carrer del Mercadona i que anàvem de “capa caída”, perquè era una època en què estava molt complicat tot. Joventut, estiu.. Ens trobàvem molt poca gent en aquella època, i tampoc podies plantejar-te de fer més sortides ni res. Aleshores ens vam posar uns quants a ajudar a Robert, que el pobre ja en tenia prou. Poc a poc va anar pujant la cosa i fins el que són ara els diables: una institució a Vila-seca. Això és el que més destacaria, que va ser un dels revulsius, com ho va ser després el relleu de Jordi Saltó.

També recordo que em va tocar l’època de fer els tercers vestits. No sé la quantitat de viatges que vaig haver de fer a Riudoms, a veure l’Olívia..! Per mi que van ser centenars! Però tota la feina feta la vaig fer amb la màxima il·lusió i la tornaria a fer, sens dubte.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?

Home! Que ara hi ha molta gent! Dóna un “gustazo” veure ara els Diables, que és espectacular. També la organització que hi ha després de 30 anys d’experiència i solera.

Jo és que he viscut aquella època de 2 tabalers i 7 diables, i era una època durilla, en la que ens aguantàvem gairebé amb pinces. Recordo que a finals dels 90 van començar a entrar amics i coneguts per tenir una mica més de gent i també per ajudar-nos a muntar la Trobada dels Països Catalans. Aleshores van entrar la Laura Laguna, Josep Pedrola, Joan Anton Puig, l’Òscar Rodríguez, etc. I aquella Trobada també va ser un punt d’inflexió en la història dels diables a Vila-seca. Crec que aquell dia va contribuïr a que la gent veiés que si et protegeixes una mica, els diables no són res perillós. Penseu que als inicis, a Vila-seca la gent anava a veure els diables vestits de diumenge! Llavors semblava impossible això que veiem avui en dia, amb canalla perfectament vestida per anar a veure un correfoc i ballar-hi a dins. Això ha estat un altre gran canvi que s’ha aconseguit.

BDV: El proper 4 d’agost participaràs del Correfoc dels Històrics amb motiu del 30è aniversari; a qui convidaries a venir? Qui creus que no pot faltar-hi?

Primer que tot, mon germà Josep Lluís. Les corregudes que m’he fotut amb ell a diables han estat molt guapes!

Jordi Granell, Joan Caballé, Josep Forasté, Esteve Mèdico, Robert Rodríguez, Xavi Graset, Meritxell Granell.. són gent que em faria gràcia, m’agradaria que hi fossin tots per poder xalar i per poder recordar èpoques boniques.

Ara bé, com a especial, sens dubte mon germà. Ell és el que em va fer començar en el seu dia.

BDV: Ara que tens una filla, t’agradaria veure-la sent diable i poder compartir amb ella totes les sensacions que has viscut?

Sí, però em costarà, perquè a la punyetera no li agraden gens els petards. Sent petar un globus i.. uf! Ara mateix se’m posa la carn de gallina només de pensar-hi! Jo en tinc moltes ganes i és una cosa que algun dia voldria arribar a fer, però evidentment tampoc la vull obligar, li ha d’agradar a ella. Ara mateix, però, no puc ni anar-ho a veure!

BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Defectes: cap ni un, mai de la vida. Una de les qualitats, a banda de lluitar per mantenir vives les tradicions de la cultura popular, és tot el que s’ha fet de tradicionalització del ball. Amb els tabals tradicionals, els nous vestits i maces, portant-ho tot al terreny d’un ball de diables tradicional. Avui en dia tot evoluciona molt, però hi ha coses que no han d’evoluconar tant, que s’han de conservar com estan. Me’n recordo quan vam fer la Trobada i venien tot de colles de Barcelona amb l’alcohol aquell per escupir foc que.. ves, jo em quedo amb el que tenim. Una altra qualitat és el ball parlat, que per fi es va aconseguir fer aquí a Vila-seca (semblava que mai es podria fer!) i enguany hem arribat a la desena edició.

BDV: Explica’ns una anècdota i el millor record que tinguis associats als Diables de Vila-seca.

Una anècdota que recordo és quan vam organitzar la Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans, l’any 2003, que vam encomanar i carregar la barra com si s’hagués d’acabar el món. Recordo Forasté, mon germà, Robert, etc. descarregant a ca mon pare tot el que no s’havia gastat.. Mare meva! Ens pensàvem que ens faríem d’or i quan es va acabar el correfoc la gent va marxar. Ens vam fotre la currada del segle i no sé si vam arribar a gastar ni un o dos barrils de cervesa. Va ser bastant penós (riu).

El millor record? El I Correfoc dels Històrics, l’any 2014. Recordo en màniga curta totalment desmarxat amb Xavi Graset, mon germà.. pf! Per mi aquell correfoc va ser una sensació casi inexplicable, d’eufòria total. M’ho he passat molt bé en molts correfocs, però aquell em va quedar grabat, amb tot el bon rotllo, el sopar al Miramar.. Va ser un dia molt i molt especial.

BDV: Per últim, visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Espero que igual que ara, però amb cares noves i sent una peça fonamental de les festes, de les tradicions i de la cultura de Vila-seca. I si es pot créixer, doncs encara millor!

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.

019 — Josep Lluís (esq.) i Xavi Colomina (dreta)

30a Festa Major d’Estiu amb el Ball de Diables de Vila-seca

juliol 17, 2019juliol 18, 2019 by admin

Aquest estiu la Festa Major de Vila-seca ve marcada per una efemèride: el 6 d’agost de 1989 el Ball de Diables de Vila-seca actuava per primer cop des de la recuperació d’aquesta tradició al poble. Enguany, celebrem el 30è aniversari d’aquesta data.

La Festa Major d’Hivern d’enguany donava el tret de sortida als actes de celebració d’aquest aniversari. La presentació de la imatge del 30è aniversari acompanyava els actes habituals i consolidats de l’hivern: la Nit del Foc amb la incorporació del Correfoc Petit, el Seguici i la Carretillada. I la primavera ens va permetre gaudir primer del Sopar de la Colla i, després, de la presentació del primer conte editat pel Ball de Diables amb la col·laboració de Jesús Tibau i Andreu Faro: “Volem ser diables!“.

Un inici d’any diferent i intens, però que només és l’avantsala dels plats forts de l’Aniversari, que arriben de la mà de la Festa Major d’Estiu. Els dies 26 í 27 de juliol el focus es posarà sobre La Pineda, on ens podreu trobar i saludar gestionant la barra dels concerts. El mateix divendres 26 tornarem a Santa Coloma de Queralt, on hi vam ser l’any 1990, ben als inicis. Dissabte 27 recorrerem el Passeig de Pau Casals de La Pineda amb un correfoc simultani del Ball de Diables Infantil i del Ball de Diables de Vila-seca; just abans de donar pas als focs artificials.

La setmana següent, ens retrobarem dijous 1 d’agost, quan participarem amb el Ball Infantil i el Ball de Diables en el Seguici Tradicional, junt amb tots els elements de cultura popular de Vila-seca. Divendres 2 podrem gaudir de la segona edició del Correfoc Petit, que recorrerà els carrers del nucli antic, amb la participació del nostre Ball Infantil.

Imatge del 30è Aniversari del BDV

Serà dissabte 3 d’agost quan gaudirem del primer plat fort i excepcional d’aquest aniversari: la I Trobada Nacional de Diables per Vegueries. Es tracta d’una mostra de colles i balls de diables, vinguts d’arreu de Catalunya. Cadascuna de les colles representarà una de les vegueries, de forma que el públic podrà notar i entendre com de diferents poden ser les expressions de cultura de foc en funció del seu origen territorial i model. Comptarem amb balls de diables de la zona tradicional, com ara el Ball de Diables de Reus (Vegueria Camp de Tarragona), el Ball de Diables de Cervera Carranquers (Vegueria Ponent), el Ball de Diables de Banyeres (Vegueria Penedès) o el propi Ball de Diables de Vila-seca, que ostentarà la condició d’amfitrió. Però en aquest cas, el públic vila-secà també podrà gaudir de la presència de colles de model no tradicional, com ara els Diables de Terrassa (de model Barcelonès i en representació de la Vegueria AMB) o els Diables Rocadepena d’Alpens (Vegueria Catalunya Central), les Gàrgoles de Foc de Banyoles (Vegueria Comarques Gironines) i els Diables El Jordiet de Garcia (Vegueria Terres de l’Ebre). La Trobada començarà amb una Tabalada conjunta, que guiarà totes les colles des del Carrer de la Riera fins a l’antiga Plaça de Flix (C. Sant Antoni). El correfoc posterior recorrerà el nucli antic fins al pati de l’escola Torroja i Miret, on es presentaran les colles i es realitzaran els lluïments finals.

I la Festa Major es clourà diumenge 4 d’agost amb l’acte més simbòlic i segurament important del 30è aniversari: el II Correfoc dels Històrics. Després de l’ampli èxit de la primera edició d’aquest correfoc, celebrada l’any 2014 amb motiu del 25è aniversari; aquest correfoc no només torna, sinó que creix. El Correfoc dels Històrics és aquell dia en què es convida tothom qui ha format part del Ball de Diables de Vila-seca al llarg dels seus 30 anys d’història a tornar-hi per un dia. De forma excepcional, les quatre edicions de vestits que ha tingut la colla, surten al carrer conjuntament. Cada diable i tabaler vesteix el vestit que correspon a l’època en què va entrar a formar part de l’entitat. Un dia de retrobament emotiu, però també un correfoc de màxima intensitat. Amb 1500 carretilles, dos encenedors, més de 80 diables i tabalers de Vila-seca; serà una ocasió per viure i reviure.

Esperem poder gaudir amb vosaltres aquesta Festa Major i celebrar els 30 anys del Ball, i els molts més que vindran!

12 del 30è: Jordi Prats i Jordi Gómez (juny)

juny 18, 2019juny 19, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juny, entrevistem a Jordi Prats i Jordi Gómez.

BDV: Nom complet?

JP: Jordi Prats Borràs

JG: Jordi Gómez Blanch

BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

JP: Potser era al 1990, tinc dubtes. En qualsevol cas era als inicis. De fet, el 1989 no pot ser perquè estava a la ‘mili’.

JG: Sí, sí que me’n recordo perquè vam ser, juntament amb el Robert Redón, la Rosa Mari i tots aquests els qui vam muntar-ho. Ens vam asseure un dia i vam començar a posar fil a l’agulla. Ens vam assessorar i vam redactar uns Estatuts i vaig ser un dels qui els va signar. Per tant, vaig entrar-hi l’any 1989, abans que es fundessin.

BDV: Abans d’entrar al Ball, Jordi Prats, formaves part de la Colla Gegantera. Jordi Gómez, directament vas ser fundador dels Diables. Recordeu per què vau decidir fer el pas de ser Diables?

JP: Anant amb les gralles dels Gegants havíem fet moltes sortides i veies que en altres pobles hi havia diables i cridava molt l’atenció això del foc. Era un component més a desenvolupar de la cultura popular, amb la qual em sentia identificat, i per això vaig posar-m’hi. Una cosa era tocar la gralla, l’altra era fer ballar els Gegants i l’altra era fer córrer la gent (que és molt divertit). Jo ja coneixia el Robert Redón i el Jordi Gómez, que érem molt amics, i ens devíem empènyer l’un a l’altre.

JG: Suposo que és una mica per les inquietuds que tens de jove. També, tal i com funciona aquí a Vila-seca, els que estem posats en algun tema cultural, estem posats en tots o en diversos. En aquella època estàvem a les Gralles dels Gegants amb el Jordi Prats i veient festes majors es va crear aquesta inquietud. Amb el Robert Redón, que en el seu dia va ser el meu ‘jefe’ teníem molta amistat i vam estar parlant-ho i vam tirar-ho endavant. Jordi Prats em va estirar a mi cap als Gegants i jo vaig estirar-lo a ell cap als Diables. Érem amics de tota la vida!

BDV: Situem-nos en el 1989-1990. Sou de les poques persones que hi eren ben al principi de tot. Quins diríeu que van ser els principals reptes i dificultats d’endegar una entitat com els Diables? Us imaginàveu que arribaria on és a dia d’avui?

JP: No, no; començant per la segona pregunta, la veritat és que no. Ha anat a més, hi ha una trajectòria al darrere ben consolidada, molt bona organització, molta solera, i això era inimaginable a l’inici. Enllaçant amb la primera, jo crec que el temor o el repte més important era que una activitat que aleshores naixia, veure si tindria una continuïtat en el temps, si no es quedava en una activitat d’una o dues festes majors. Això crec que és fonamental en qualsevol entitat: que hi hagi relleu, que quan algú està cansat o ja no té més idees o les circumstàncies de la vida li canvien; pugui tenir un relleu que garanteixi la continuïtat de l’activitat.

JG: Com a reptes i dificultats jo ara et diria que cap, perquè hi havia moltíssima il·lusió en muntar-ho. Qualsevol problema el resolíem a base d’implicació, i l’Ajuntament i les famílies també ens van ajudar. No recordo que ningú ens posés cap traba. Respecte a al segona pregunta, nosaltres vam ser als Diables uns anys, però després vam haver de deixar-ho perquè tocàvem massa tecles (en el meu cas, sobretot per l’hoquei). Si estàvem convençuts que la cosa seguiria és perquè al davant es quedava una persona com el Robert, amb moltíssimes ganes.

BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.

JP: El primer exactament no el recordo, però les sensacions sí. No sé si era exactament el primer, el segon o el tercer, però sí. La sensació era de sentir-te viu. El fet de cremar carretilles és una experiència múltiple. Per una banda hi ha el so del petard, per altra banda l’espurna que genera, el so dels tabals que t’acompanya i et marca un ritme, l’olor a pólvora que sempre t’acompanya i que atrau, el córrer darrere de la gent.. Les sensacions eren aquestes, so, llum: sentir-te un diable.

JG: Recordo el dia i les sensacions. Era la primera vegada, el dia del Bateig l’any 1989. Els records sempre són bons, però recordo nervis, la preocupació perquè tot s’encengués al moment, no saber si en una rotllana se t’ha encès el teu o no, etc. Però ho recordo amb molta alegria, de ser una festa, tot molt positiu.

BDV: Als inicis, la Colla comptava amb menys gent que en l’actualitat. En una ocasió vau participar en un correfoc a la Pineda on només éreu 8 ó 10 diables. El recordeu? Com us organitzàveu quan passava això?

JP: Sí que em ve present, però ja hi estava acostumat. Com que venia de les gralles, que havíem tingut èpoques de molta bonança amb moltes incorporacions, però també èpoques de ser dos, tres o quatre; havíem fet coses amb molt poca gent i no se’m feia estrany. La il·lusió pesava més que la falta de gent i de recursos. A nivell organitzatiu, en el cas dels diables he de reconèixer que és un apartat que no vaig tocar.

JG: Els que érem, érem. Si érem 8, doncs sortíem 8. El que féiem era córrer més quan petava la carretilla, si faltaven tabals ens posaven a tocar el tabal, el que calgués.. Quan arribava l’estiu tothom desapareixia (un treballava a la platja, l’altre marxava, jo treballava a l’Aquopolis) i ho trampejàvem com podíem. Però no hi havia una sensació de perill o de risc que la cosa hagués de morir. Limitàvem les sortides fora de casa, això sí, perquè s’ha de ser realista; però a casa mai hem fallat. Si érem 10, doncs 10, i endavant. A l’hivern i al poble sempre hi havia més gent, això sí.

BDV: També en els inicis de l’entitat vau ocupar càrrecs a la Junta, Jordi Prats com a Secretari i Jordi Gómez com a tresorer. Com recordeu aquella època? Quina feina fèieu i quin grau d’implicació hi havia?

JP: Aquella època la recordo amb molta il·lusió, amb ganes d’arrencar una nova activitat, amb ganes de fer poble, de fer Vila-seca, perquè a Vila-seca s’hi feien diverses coses, però aquesta era una més que s’hi afegia. Ho recordo amb ganes de fer conèixer l’activitat al poble, però també arreu, a fora de Vila-seca. Perquè al final, poder fer correfocs a d’altres municipis era poder portar el nom de Vila-seca arreu. Era també una forma d’abraçar una expressió més de cultura popular i fer germanor cultural i popular. Jo vaig créixer al voltant de les grans fogueres de Sant Joan (que se’n feien moltes a Vila-seca i ens matàvem per veure qui feia la més gran) i dels petards propis d’aquella data. Som mediterranis i sempre hem abraçat el foc, i els diables encaixaven perfectament dins d’aquest caràcter.

A nivell organitzatiu, com deia abans, no vaig tenir gaire implicació. Suposo que s’havia de cobrir el càrrec! (riu). El pes de l’organització el portaven altres.

JG: Tenia el títol de tresorer perquè dominava més jo les factures i el tema, però portàvem una mica tot entre tots. En aquella època no estava tot tan fiscalitzat com ara, era més de “falten carretilles, anem a comprar-les entre naltros”. Recordo molt bé anar allí a Canyelles amb el Robert, per aquella carretera plena de corbes que tardaves hores, a comprar carretilles. Anàvem amb els diners a la butxada, les carregàvem al cotxe i pagàvem. El tema econòmic anava diferent.

BDV: Amb el pas dels anys, tots dos vau deixar de participar activament del Ball de Diables. Malgrat el pas del temps o la distància, us imagineu tornant a participar-hi de forma puntual?

JP: Sí, sí, i tant! Quan algun estiu he estat per aquí (sigui a Vila-seca o a algun poble de l’entorn) i hi ha hagut diables i he tingut l’ocasió de veure’ls… Només sentir els tabals el cor ja em batega al mateix ritme, s’accelera quan sents els petards i ja quan veig les espurnes i els diables i els Ceptres “a tope” se m’hi en va l’ànima! El que sí que passa que ara tens una mica més de por que aleshores a cremar-te. Però sí, sí que em faria il·lusió.

JG: Els motius per deixar-ho són els que ja us he explicat, que arriba un moment que estàs en mil coses i, sobretot en aquella època, el tema esportiu i la feina. Pel tema de tornar, segur, perquè mons fills ara són diables a Reus, però estem esperant a poder entrar aquí, a Vila-seca. Així que segur, quan ens deixeu! Jo personalment, com a diable de tirar, no ho crec. Però estant la canalla implicada, tornar-hi segur.

BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem el 4 d’agost de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?

JP: Crec que no podria faltar-hi el Robert Redón, però sé que no faltarà. Aprofito per donar les gràcies a ell i a la Rosa Mari, per haver mantingut la flama viva. I a nivell personal, en el meu cas, voldria que hi fos el Jordi Gómez. També m’agradaria que ho puguessin tastar les meves filles! Tampoc hauria de fallar el Josep Forasté, però cremant, com als inicis.

JG: Jordi Prats, Magda Graset, Robert Redón, Josep Forasté..

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu, ara vist des de fora, que ha canviat més?

JP: Jo crec que el que més ha canviat és en relació a la seguretat. Primer que tot, els vestits, que abans de seguida que et queia una espurna als de roba de sac, et cremaves. Ara ha canviat molt això, però també les mesures de seguretat en general, les distàncies, la normativa, etc. Una altra cosa és que tinc la sensació que abans era més Correfoc i ara és més Ball. També veig la Colla molt més ben organitzada i amb molta més gent, la qual cosa està molt bé. I un altre canvi, que és per treure’s el barret i aplaudir, és que hi ha canalla, hi ha planter; i això ens garanteix el futur.

JG: Jo entenc que la idea inicial dels diables, com un espai de diversió, no ha canviat, sinó no hi seríeu. Però sí que és veritat que un canvi és el fet que s’ha tradicionalitzat i l’altre el tema de la seguretat, que està molt més controlat i supervisat.

BDV: La vostra canalla no us ha vist mai sent diables de forma activa i en el teu cas, Jordi Prats, probablement encara ho viuen amb més llunyania degut a la distància de viure a Madrid. Els heu explicat que éreu diables? Us imagineu, algun dia, els vostres fills i filles sent diables en un futur?

JP: De fet, a mi les meves filles em van veure en el I Correfoc dels Històrics (l’any 2014) i tenien també moltes ganes de ballar, per això dic que les convidaria a participar si pogués. Igual haurem de fundar el Ball de Diables de Madrid!

JG: Sí que m’ho imagino i de fet, això estem esperant! Estic 100% segur que ho seran, quan obriu places (riu).

BDV: Yolanda López amb TV3 i tu, Jordi Prats, amb Catalunya Radio; dos periodistes vila-secans que han format part del Ball de Diables de Vila-seca i corresponsals a Madrid. S’entén la cultura popular catalana a Madrid? Com expliqueu una tradició com els diables? Tens alguna anècdota en aquest sentit?

JP: A Madrid hi ha molta barreja de cultures, la gent es mou molt i el tema de la cultura de foc és molt mediterrani, no només propi de Catalunya. No se’ls hi fa tan estrany, perquè a més hi ha molta gent que estiueja per la zona d’Alacant, Castelló, etc. Potser sí que et pregunten què significa exactament, però s’entén bastant bé. Els costa molt més d’entendre la tradició castellera. En aquest sentit no he tingut anècdotes remarcables.

BDV: Expliqueu-nos una anècdota que recordeu amb especial il·lusió i, també, un dels millors records que tingueu relacionat amb el Ball de Diables de Vila-seca.

JP: El millor record és la il·lusió per sortir a cremar. L’anècdota dels qui érem els primer cinc anys, que segur que ja us ho han explicat, és que aquells sacs picaven un munt! Ens estàvem mig rascant sempre i queixant-nos de com picaven: “altres colles no tenen aquests sacs, eh?” dèiem. Picaven com un dimoni!

JG: Els meus millors records sempre han estat també en conjunt, el fet de ser diables. La preparació, les primeres petades, el correfoc, el sopar de després a l’Arc i el show que féiem amb les gralles. Tots els records són bons. Les anècdotes tenien totes a veure amb els vestits de roba de sac. Podies anar cremant i et sortia fum perquè resultava que el sac s’estava cremant i no te n’havies ni adonat. Se’t cremava la samarreta de sota i la pell, abans no te’n donessis compte.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.

Jordi Gómez (esq.) i Jordi Prats (dreta) el dia del Bateig del BDV -6 d'agost de 1989- — Jordi Gómez (esq.) i Jordi Prats (dreta) el dia del Bateig del BDV -6 d’agost de 1989-

12 del 30è: Esteve Mèdico (maig)

juny 7, 2019juny 19, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de maig, entrevistem a Esteve Mèdico.

BDV: Nom complert?

Esteve Mèdico Mateu

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Tinc sort que no llenço res i encara conservo el rebut número 36 de la quota de diables. No crec que en aquell moment fóssim 36, en aquell talonari de rebuts hi devia haver tots els pagaments que s’anaven fent. Pagàvem 2000 pessetes (12 euros) per entrar a la colla. La quota la vaig pagar el 12 de gener de 1990. Tenia 16 anys, l’edat que aviat farà el meu fill gran.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

La joventut, ets actiu, tens ganes de fer coses. De sempre m’ha agradat el foc i la cultura popular i hi tenia alguns amics a dins. Vaig entrar-hi segurament estirat per Josep Forasté i Joan Caballé, amics meus, que ja feia un temps que hi eren.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

No el recordo exactament però devia ser per Sant Antoni si vaig començar al gener, tot i que sempre havia pensat que havia començat a cremar a la Fira de Sant Isidre. En aquella època devíem ser molta menys gent que ara, i era arribar i moldre. Jo ja havia vist alguns correfocs en festes majors d’altres pobles i ja sabies què havies de fer: posar-te el vestit de tela de sac, maça enlaire, posar-hi energia, donar-ho tot i, foc, foc, fot-li foc. Les sensacions? Les de sempre: responsabilitat i orgull.

BDV: Ets una de les persones que formava part del Ball de Diables de Vila-seca gairebé des dels seus inicis. Com recordes aquella època de la teva vida?

La recordo una època molt plena, estudiant encara a la Laboral, cosa que em va marcar molt positivament, amb amics de molts pobles de moltes altres comarques, a punt d’entrar a la Universitat, treballant amb el meu pare i entrant a la militància política per la independència dels Països Catalans. Una època de descobriments i aprenentatges. Els 16 i 17 anys, han estat per a mi una de les millors èpoques de la meva vida. Una època molt feliç. I una de les cireretes del pastís: ser diable.

BDV: Vas ser la Diablessa del Ball el dia de la seva estrena el gener de l’any 1994, però també durant força anys. D’on ve aquest fet?

Algú ho havia de ser (riu). No recordo quin va ser el procés, ni si n’hi va haver. Ja portava un temps dins de la colla, m’anava la marxa, i estava ben fort i amb ganes. També vaig portar el ceptre gros alguna vegada, i pesava molt! Cansava molt! En aquella època el ceptre de Llucifer el duia Jordi Rovira Mañé. No recordo si vaig fer de Diablessa fins que vaig plegar o si entremig vaig seguir cremant amb maça. Després de mi, la va portar el Jordi Granell.

BDV: Quan vas entrar al Ball de Diables juntament amb d’altres persones, éreu molt joves i un punt revolucionaris. Creus que això, en certa forma, té relació amb el “caràcter” de l’entitat?

Bé, està clar que ser dimoni no és ser un angelet, tot i que som bones persones! Recordo que la meva padrina quan se’n va assabentar em va dir “m’hauria agradat més que fossis un àngel que un dimoni”. Treure l’energia, cridar, córrer, saltar, fer foc, soroll; això va lligat també a la joventut. Per aquest motiu “admiro” a les persones que amb el pas dels anys continuen actius dins la colla. Això dóna vida. Sortir al carrer, ser part activa, no quedar-se a casa, no ser un simple consumidor, implicar-se; és necessari per a créixer, molt positiu, constructiu i edificant.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca.

Els records van lligats amb la gent que t’envolta. I hi tenia amics a la colla, i gent que no éren “amics” però amb qui es va viure aquella complicitat… Els preparatius, el comentar la jugada quan acaba el correfoc, l’estirar-se a terra suats i cansats a veure el castell de focs de la festa major, anar a fer un beure o a sopar a l’Arc. Els viatges amb autobús. Recordo les sortides a Margalef, Santa Coloma de Queralt, Rodonyà, Garcia, quan ens tiraven aigua. Recordo el quedar-nos a un concert de Dr Calypso, a un concert a Bonavista, encendre la foguera de Sant Joan a la Pineda. La trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans va estar molt bé. Preparar els actes del 5è aniversari, pintar els vestits, assajar la primera roda de foc… Són molts els records, no sabria remarcar-ne cap. El millor record és haver estat diable.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més respecte l’època que tu vas viure? Què diries que trobes a faltar més?

El poble ha crescut molt. Abans la colla potser era una mica més familiar i petita, a vegades érem pocs per cremar, i per aixo vam arribar a fer un sistema de punts en funció de l’assistència! Crec que déiem que faríem un viatge (o un sopar) amb els que tinguessin més punts! Ara sou molta més gent, amb més preparació i seguretat. Recordo que vam anar a unes jornades a Sant Pere de Ribes que just devien ser de les primeres de la Coordinadora de Diables de Catalunya. Allí es començava a moure tot el tema formal i de seguretat. Ara feu cursos i tot. Abans era, com he dit, arribar i moldre. Més casolà. Dels temps d’abans m’agradava que podies portar amics “per un dia”, hi havia qui ho feia molt, era informal. No crec que se’n trobi a faltar res, ara. Estic segur que us ho seguiu passant igual de bé, que hi ha una sensació de col·lectiu, de colla, tot i que hi hagi les diferents colletes d’amics a dins. Estic content que hi hagi un ball de diables infantil i que sigueu força gent i tingueu força sortides. És bonic veure que les entitats on has participat, on has aportat el teu granet de sorra, fent activitats que t’han agradat, segueixin vives. Per això dóno gràcies a qui va fundar la colla, a tothom que hi va ser abans que jo i als que, després, la mantenen viva.

BDV: Amb el pas dels anys, vas deixar de participar de la Colla de forma activa. Quins diries que en són els motius? T’imagines tornant-hi algun dia?

La vida dóna tombs. Vaig ser-hi tretze anys, trobo que són uns quants anys. En gran part devia plegar perquè em vaig casar, vaig tenir fills i vaig decidir fer altres coses, tenir altres prioritats: canvis de la vida. També perquè no sóc gaire a Vila-seca i no m’anava bé venir. No crec que hi torni, però espero ser al correfoc dels històrics d’aquest estiu, fent el que sigui, ajudant a carregar ceptres per exemple, que és una tasca molt important.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Al Correfoc dels Històrics crec que hi hauria d’haver la gent que va formar la colla, i els i les que ja hi eren quan vaig entrar jo, com per exemple els germans Porqueras. Dels de la meva època, a més dels que us he anat dient: el Robert Rodríguez, l’Esteve Martí, la Sara Martí i la seva colla, el Josep Lluís Colomina, el Salvador Roca! Molta gent! Els tabalers… Tothom! Quanta gent deu haver passat per la colla?

No hi podria faltar el Robert Redón, la Rosa Gonzàlez, la Magda Graset; que eren els qui tiraven del carro en aquella època, ni el Xavi Colomina. Tot i que trobo que l’important és que hi siguin els que hi són avui en dia.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Ja fa molts anys que no hi sóc, però vaig seguint-vos quan en parlo amb amics que encara hi són o a través de les xarxes socials. Pel que veig i m’expliquen feu projectes que van molt més enllà dels correfocs en sí, com el conte “Volem ser diables”, el ball parlat, i demés; i que hi ha gent que penca i hi posa dedicació, i això és l’important. Al 5è aniversari també vam fer exposicions a la Biblioteca, amb fotografies, vestits i els ceptres. Recordo que vam organitzar unes conferències sobre cultura popular i diables amb el Josep Bargalló (que ara és conseller d’educació), el Salvador Palomar de Carrutxa, el Jordi Bertran dels Diables de Tarragona; i ara seguiu fent aquestes coses, a més d’altres, com la presència en xarxes socials o el fet que aneu a les escoles. Molt bé, el Ball de Diables és un punt de referència de la cultura popular a Vila-seca, que per sort té molts més elements i colles. Si hagués de dir algun aspecte negatiu del món dels diables, però que no és exclusiu de Vila-seca i que, a vegades, no m’agradava gaire de que quan venia, és que trobo que en molts moments un correfoc és una cosa bastant d’autoconsum per la gent que hi participa, que s’ho passa molt bé, molt, al 100%, però que pels que no hi participen, trobo que si es fa massa llarg fins i tot se’ls pot fer avorrit. Així doncs, cal fomentar la participació i la innovació amb figures com la roda de foc i altres, ja que a més de cultura popular per a mi els diables són una festa que ha de servir perquè la gent s’ho passi bé. Tampoc m’agrada que la pirotècnia sigui tan cara, és bonic veure-ho i participar-hi, però el concepte de “cremar” els diners no m’acaba d’agradar, quan hi ha necessitats més importants.

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Elles no sé si ho saben, però vaig estar molt content quan la Magda Graset i la Rosa Gonzàlez van venir a casa meva a portar un regal pel naixement del meu primer fill.

I una anècdota més divertida? Un dia quan havíem acabat un correfoc i ja tornàvem cap al local tots rebentats (perquè fer un correfoc, sobretot quan fa calor, cansa molt!) ens va aturar un home gran per allà on hi havia l’antic pontet de la Riera amb el Carrer la Font i ens va dir: “Ara ja aneu de capa caída”. Aquesta expressió sovint la déiem, i ens feia riure molt.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Estic segur que el Ball de Diables de Vila-seca no anirà “de capa caída”. Segur que seguirà viu amb l’empenta de la gent que hi sou i ho tireu endavant i que seguirà creant cohesió social. Espero que tingueu moltes sortides i que pugueu seguir coneixent molts pobles. És molt bo tombar, no tancar-se a Vila-seca, hi ha moltes més coses per conéixer. També espero que tingueu un local a peu pla per no haver de pujar i baixar els trastos i la pirotècnia cada vegada i amb més espai de magatzem i per canviar-vos la roba.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!

Esteve Mèdico (dreta) amb Joan Caballé (esq.) - 1990 — Esteve Mèdico (dreta) amb Joan Caballé (esq.) – 1990

Esteve Mèdico (dreta) el 23 de gener de 1994 (Presentació del Ceptre de la Diablessa en el 5è aniversari). Esquerra: Jordi Rovira Mañé (Llucifer)

12 del 30è: Laia Espina i Albert Vallvé (Abril)

abril 30, 2019juny 19, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’abril, entrevistem a Laia Espina i Albert Vallvé.

BDV: Nom complert?

Laia: Laia Espina Castellví

Albert: Albert Vallvé Masdéu

BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Laia: Jo diria que l’any 2003

Albert: No ho sé, jo diria que una mica abans o una mica després que la Laia, perquè no vam entrar alhora. Per l’edat diria que el 2001 o el 2002.

BDV: Per què vau decidir entrar-hi?

Albert: Hi havia mon germà Esteve que ja hi anava i mira..

Laia: Jo no recordo qui va dir primer d’anar-hi, si la Pineda, l’Alba, Romero, Luisvi. Potser és perquè féiem teatre amb Forasté i ell era el nostre director. Pot ser que fos una conseqüència de Pastorets.

BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.

Albert: El meu primer correfoc va ser a la Festa Major de Tarragona, que em van donar la màquina d’ensulfatar, de l’aigua. Me’n recordo que al final vaig estar molt content perquè es va encendre un “seto” i gràcies als 25 litres que portava a l’esquena el vaig poder apagar. En aquell moment no hi havia bombers ni històries i vaig passar-me unes quantes sortides portant la motxilla amb l’aigua. Era molt agraït perquè venia la gent amb el munt de calor que feia i deia “mulla’m, mulla’m”. Recordo que li veia un sentit. Jo mai he repartit ni carregat un Ceptre.

Laia: A mi l’aigua no em va tocar mai, jo recordo carregant i muntant ceptres. El meu primer correfoc va ser la Trobada de Diables dels Països Catalans, el febrer de 2003, així que suposo que l’estrena de cremar va ser la Festa Major d’Estiu de 2003. La sensació que més recordo és la que es va mantenir durant el temps: que el dia del correfoc és com que tu manes, que allà on vas la gent s’aparta. És com el moment “sin ley” i que quan vas vestit de diable ningú et pot dir res. Té un punt rebel això de ser dimoni.

BDV: Expliqueu-nos un dels millors records que tingueu als Diables de Vila-seca

Albert: Els sopars a l’Arc! No sé si encara ho continueu fent, ara que heu crescut tant, però abans anaves allí i fins i tot Paco et convidava a xupitos (perquè érem 25, eh!).

Laia: Jo recordo com a molt “de subidón” el correfoc dels 25 anys (el primer correfoc dels Històrics) quan vam tornar a cremar després de tant de temps. Allò va ser molt molt guai, increïble. També recordo els correfocs que féiem en un poble amb carrerons estrets, per aquí al voltant, potser era el Morell.

Albert: Sí, al Morell després del correfoc sopàvem i ens quedàvem de Festa Major. Recordo després tornar al maleter del cotxe d’Esteve Grasset (suposo que això ho censuraràs, no?).

Laia: Un altre moment que em va fer molta il·lusió va ser quan vaig portar la Diablessa, tot i que em vaig cremar la cara. Vaig ser la primera dona en portar la Diablessa, mitja hora i em vaig destrossar.

BDV: Alguna anècdota del vostre pas per la Colla?

Albert: De negativa no en tinc cap, perquè jo sempre m’ho he passat molt bé. De fet, per això vaig continuar anant molts anys, fins i tot quan vivia fora. Venia, ningú em posava cap problema, cremava i m’ho passava molt bé.

Laia: Home, els enfados quan venien veterans i treien el tratge..! D’anècdota, recordo un correfoc que féiem corrent per la platja de la Pineda, que es va cremar el sac i va acabar sent com un castell de focs al mig de la platja. Crec que això de fer correfocs a la platja ho vam fer només un any o dos, perquè era esgotador.

BDV: Vau deixar de formar part activa del BDV aproximadament l’any 2010, després de més de 7 anys. Us hi imagineu tornant algun dia? Us agradaria fer-hi alguna cosa que encara no hagueu fet?

Albert: Jo crec que la meva etapa no és que hagi passat, però el que no faré és quedar-me el vestit d’algú que ara està començant…

Laia: Com ens passava a naltros!

Albert: Jo això ja ho he viscut i qui ha d’empènyer perquè la colla tiri endavant són els que ara comencen, no els que venim un dia. Hauria de ser més aviat que ens diguéssiu necessitem gent, ens cal ajuda; llavors vindríem segur. Però sent els 25.000 que sou…

Laia: Jo tinc moltes ganes de cremar però de seguir el ritme de la colla, no. Cremar algun dia, sí. I de coses pendents, a mi sempre m’havia fet il·lusió assajar alguna encesa, però no vam aconseguir viure-ho mai. Una altra cosa seria portar la Diablessa sense cremar-me i poder gaudir-la. I la última, poder fer de tabalera.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu que ha canviat més? Tot i ser fora, què diríeu que trobeu a faltar més?

Albert: El que més ha canviat és la gent que ara ho moveu. El que ara sou i el que abans érem. Abans érem 10 ó 12 que a les 20h menys 5 minuts estàvem allí tots, i a les 20h ja fum!. Ara està molt més organitzat. Potser el que trobaria a faltar és una mica el desordre, però el canvi és per a millor. Abans ens véiem tan poc que podies passar anys a diables amb gent que no sabies ni com es deien.

Laia: Jo crec que el canvi de sentit d’entitat cap a Colla. Això està a anys llum i hagués molat molt que naltros ho haguéssim pogut viure així. Treballar el sentiment de “som el Ball de Diables de Vila-seca”, que el poble s’ho estimi, és un altre canvi fonamental. Que ara s’hagi fet el conte o que hagi nascut el Ball Infantil no és casual, és perquè s’ha treballat de base, amb la canalla del poble, perquè s’ho sentin com un element festiu que també és seu. També ha canviat el fet que abans no s’anava a fer més, era menys ambiciós.

BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?

Laia: No hi podria faltar el Xavi Colomina, Robert, Forasté, Esteve Grasset, l’Edu, Jordi Martí.

Albert: Jo convidaria a mon germà Esteve i crec que no podria faltar Xavi, que va estar molts anys al capdavant.

Laia: M’agradaria que hi fossin mon germà Jordi, la Pineda, l’Alba, el Luisvi, el Romero..

Albert: També haurien de venir Ruso, Marc Setó, Josep Ramon, Xavi Grasset, Bea Tusach, Josep Lluís Colomina..

BDV: Aviat, potser (sense pressió!) tindreu canalla. Us faria il·lusió que formessin part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca?

Albert: Sí!

Laia: Sí, molt. Dono per fet que passarà.

Albert: Faran el que voldran, però d’alguna forma tu els orientes, així que sí.

BDV: Anem acabant, amb diverses preguntes de cop. Com definiríeu els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes? Quin paper creieu que tenen els Diables dins de Vila-seca?

Albert: Per mi els diables són Festa Major: quan surten sempre és per bé. També té aquell punt d’intriga, de perill, de por i atracció alhora. A diferència d’altres coses, els diables et pugen l’adrenalina.

Laia: Els Diables tenen un punt de gaudi molt individual, perquè cremes “tu sola”. Però a la vegada és un joc amb el col·lectiu, amb el públic. Qualsevol persona que va a veure un correfoc interactua amb ell, amb els diables pots interactuar amb el públic més que amb qualsevol altre element. Sigui perquè t’hi poses dins, sigui perquè et cau una espurna, sigui perquè et mous per seguir-los o evitar-los. Els correfocs mai són passius.

Albert: la principal qualitat i el principal defecte, quan hi erem, és el mateix. Era informal, era fàcil. Anaves, sorties, t’ho passaves bé i la gent s’ho passava bé. Era bastant senzill tot. Defecte? El mateix: que era tan simple i ens implicàvem tan poc, que era impossible progressar, en la línia del que comentàvem abans. La màxima implicació que vam tenir és que una vegada vam pagar 20€ pel material i, un cop, vam tintar mitjons. Un altre defecte de l’època era que estàvem molt condicionats al nombre de sortides que féiem. Si ens véiem 3 cops l’any, suposant que anessis tots els dies, no creaves un vincle amb la gent i l’entitat. Avui en dia és diferent, i això és una qualitat. Feu sopars, calçotades, més sortides, activitats. No cal que sigui festa major per fer coses relacionades amb els diables. Feu coses amb vosaltres i per vosaltres.

Laia: Una altra qualitat dels Diables de Vila-seca és l’autogestió, importantíssima. Un defecte que tenia és que es veia com una cosa de “gent del poble” i això s’ha anat canviant.

Albert: Això s’ha anat canviant i, de fet, quan tu i jo vam marxar era en part perquè ja no coneixíem a ningú.

Laia: Era un defecte abans i ara, en canvi, és una qualitat distintiva. Ja no és un rollo VTV i fa una funció inclusiva. El Ball de Diables és un espai que permet lluitar contra aquella sensació que tenim de poble dormitori, buscant espais col·lectius on la gent és igual on i quan has nascut, quan has arribat al poble, de quina casa ets.. i podràs venir.

BDV: Per últim; visió de futur. Com us imagineu el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Albert: Amb globus. Ja hauran prohibit els petards i haurem d’anar petant globus (riu)

Laia: Si m’haguessis preguntat fa tres anys et diria que la gent ja no es posaria sota el foc, que seria pur espectacle, etc. Però crec que últimament això s’està revertint, gràcies a la feina i l’esforç que heu anat fent de difondre com s’ha d’anar vestit a un correfoc, incentivar-hi la participació i tal. Jo crec que l’objectiu d’aquí a cinc anys hauria de ser que el poble participi dins el correfoc, que hi corri davant.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!

FMH 2006, d'esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina — FMH 2006, d’esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina

Correfoc dels Històrics 2014, d'esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez — Correfoc dels Històrics 2014, d’esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez

Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa

12 del 30è: Magda Graset (març)

abril 2, 2019abril 2, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de març, entrevistem a Magda Graset.

BDV: Nom complert?

Magda Graset Mariné

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Al principi de tot. Arrel d’un correfoc que hi va haver a Vila-seca per Festa Major l’any 88 (que va venir més d’una colla de fora) hi va haver com molt de moviment i recordo que la Bernadette Farriol va venir a casa a preguntar-me si volia ser del Ball de Diables.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

Sempre havia estat a l’Esbart i a tot allò que tingués relació amb la cultura i el poble. A més, tot això dels balls de diables ho veia com un món masculí i vaig pensar “per què no? per què les noies no podem ser part d’un ball de diables?”. Aleshores no coneixia ningú més dels que iniciaven la colla, així que va ser una mica espontani.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

La Festa Major d’Estiu del 89, el dia del bateig del Ball de Diables de Vila-seca. Recordo nervis abans del correfoc, quan érem al Centru preparant el sopar per després i canviant-nos. També recordo un recipient molt gran ple de sangria..

BDV: En els inicis, vas ser secretària de la Junta. Com recordes aquella època?

Recordo molt el tema de repartir les convocatòries de les sortides de diables. En aquella època s’escrivien a ordinador, es feien fotocòpies i llavors, la Rosa Mari i jo (a peu o amb el seu 127) féiem el tomb pel poble, porta a porta, deixant paperets al portal d’on vivien els que eren de la colla.

D’aquells inicis també recordo anar a Valls a visitar una fàbrica de roba per buscar teixit pels primers vestits de roba de sac i a un correfoc, crec que de la Candela. Tinc aquests records, d’anar sempre Robert, la Rosa Mari.. i jo!

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

La Colla s’ha fet gran i ha crescut a tots els nivells. De gent, de pirotècnia, de mesures de seguretat, de tabals, de correfocs i activitat; de tot. Hi ha hagut una progressió evident, des d’algun dia que només érem Robert encenent i quatre (però quatre eh!) cremant i dos tocant el tabal; fins a dia d’avui, que hi ha gent i gent, i suposo que seguiu un ordre de repartiment. Això és el que més ha canviat: abans era una colla més d’anar per casa i ara està tot més gestionat.

BDV: Vas formar part del grup de persones que va pintar la primera edició dels vestits i, aquest any passat, has estat pintant la 4a edició. T’ho hauries imaginat? Molta diferència?

El més semblant: que alguns érem els mateixos que llavors pintant-los. Diferent? L’espai. Aleshores pintàvem els vestits a casa meva, a les golfes. També a casa de Robert i la Rosa Mari. La Rosa portava les plantilles (com ara) i “mano a mano” anàvem fent. També han canviat molt els materials: no té res a veure.

Va haver una època que venia una amiga meva de Tarragona, la Nuri, que m’agradaria que vingués. Després; Jordi Prats, Jordi Gómez, la Neus i la Montse Cárdenas.. Els d’aquella època.

Òbviament, no podrien faltar Robert Redón i la Rosa Mari.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Tots els records que tinc són bons, perquè sempre hi he estat molt a gust.

Recordo una vegada que ens van deixar a càrrec de Jordi Rovira, Josep Forasté i tots aquests que eren una mica més joves, perquè Robert i la Rosa Mari eren fora de viatge. Era una Portada de la Verge de la Pineda i vam cremar el sac amb tota la pirotècnia abans que arribés.

També recordo el primer any que vam anar a Garcia que.. uf! Tot eren diables, petards, era un no parar, tremendo! Aquell dia el recordo com un correfoc mític.

BDV: Et veus tornant de forma activa a la Colla? Potser en algun rol diferent

No ho descarto, però trobo que a la vida hi ha una evolució natural. Allò ja hi va ser, ho tinc allí. Evidentment si mai em necessiten per pintar vestits, per repartir carretilles o pel que sigui, ja saben que poden comptar amb mi. Menys per fregar sales, que també me n’he fet un fart!

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Em fa molta alegria veure que seguim vinculats a la colla i a les tradicions del nostre país. El Pol està pendent de si s’obre llista i pot entrar a ser tabaler i, el Marc, content i encantat de poder portar la Diablessa, tocar el tabal o el que convingui.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

No sé si és un defecte, però el descontrol. Recordo que quan ens canviàvem al local de l’Esplai Sant Esteve, que Robert tenia preparat tot el mapa del recorregut a la pissarra i ens explicava on ens havíem d’aturar i què havíem de fer. Tots dèiem que ho havíem entès i que tot clar. Després érem al carrer, enmig del correfoc, i tots “què, què, ara què toca?”. Un descontrol! No sé si avui segueix sent així, però tampoc diria que sigui un defecte. Des de fora es veu controlat, o potser és que jo m’ho miro amb bons ulls!

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo sóc molt sentimental, eh!

Estàvem en un correfoc que crec que era a La Pineda i la Rosa Mari no el feia perquè estava embarassada de la Laura. Em va dir “mira, mira, posa la mà damunt la panxa” i va ser la primera criatura que vaig notar dins la panxa d’una mare. Va ser un moment molt bonic relacionat amb els diables.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

M’imagino pintant vestits nous! (riu)

Espero una colla consolidada, amb gent al davant que estimi el que fa i que estigui orgullosa de poder fer-ho. Espero que puguem celebrar 15 í 30 anys més i, per què no, que el Marc i el Pol puguin celebrar el centenari i tot.

Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)

A primera fila (de peu), primera per l'esquerra: Magda Graset — A primera fila (de peu), primera per l’esquerra: Magda Graset

12 del 30è: Àngel Alonso (febrer)

febrer 21, 2019abril 2, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de febrer, entrevistem a Àngel Alonso.

BDV: Nom complert?

Àngel Alonso Aranda

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Jo diria que als 8 anys, que vaig entrar a la vegada als Gegants i als Diables. Així que el 1993-1994.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

A la meva família no hi ha gaires precedents de músics, però el meu tiet Juan Diego era tabaler als Diables i com que a mi m’interessava la música i la percussió, ell és qui m’hi va introduir. De fet, diria que estàvem un dia en algun bateig o menjar familiar i ell havia de marxar a un correfoc i em va dir que hi anés. No sé si aquell mateix dia ja vaig sortir o no, però el que sí recordo és un moment previ a casa dels avis amb el Titi i el Fran en què em van ensenyar els tocs i ja vaig acabar d’introduir-m’hi. Jo crec que ningú s’ho esperava, de fet, perquè si mires fotos de l’època sóc l’únic nen que hi havia. Vaig entrar una mica per la porta del darrere gràcies a Juan Diego.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

No recordo exactament el primer correfoc. Però ja et dic, sí que recordo els moments previs amb Juan Diego i companyia, ensenyant-me Guerra i els diversos tocs (que s’havien inventat ells) abans de vestir-nos. El que sí que recordo molt bé de les primeres sortides és que el timbal em pesava un colló de mico perquè era més gran que jo pràcticament i em picava tota l’estona a “l’espinilla”. A més, jo volia picar fort i amb aquelles manetes no aconseguia treure el so de cap manera i acabava tot ple de butllofes perquè també portava uns guants enormes. Aquestes coses sí que les recordo, tot i que per aquella època no sortíem gaire i segur que el meu primer dia va ser una Festa Major del poble.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

Com comentava, la música i la percussió m’han agradat des de sempre. Quan venien les orquestres al poble jo me les mirava des del costat o des del darrere per a poder veure el bateria. El foc em cridava l’atenció, com a qualsevol crio que no té por, però el timbal em cridava més. A part, quan vaig entrar amb Juan Diego ell em va posar al seu costat una mica com el seu protegit. De totes maneres, les últimes vegades que vaig anar als Diables, anys després, jo ja no vaig tornar a tocar el tabal i vaig cremar. En resum, ho he viscut una mica tot, però m’agrada més tocar el tabal, la veritat.

BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament bateria. De fet, vas deixar durant un temps de venir al BDV per estudiar al Berklee College of Music de Boston. Creus que el teu pas pels Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?

Indubtablement. Si jo als 8 anys no hagués tingut l’oportunitat de tocar o se m’hagués reprimit d’alguna manera (no hagués pogut entrar als Diables ni als Gegants ni res) doncs probablement això de la música s’hagués convertit en més aviat un hobby que no pas en la línia contínua i el seguiment que va ser. M’ha permès d’alguna manera continuar desenvolupant la música i la percussió, fins i tot abans d’estudiar-la de forma professional. Sinó s’hagués quedat com aquell que juga a futbito els diumenges.

BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?

En l’àmbit de la cultura popular moltes vegades no se la prioritza tant i se la deixa en un nivell molt més bàsic del que es deixa el text o el ball, en general. En el cas dels Diables de Vila-seca penso que sempre vam ser prou transgressors i vam defugir dels ritmes estrictament tradicionals dels balls de diables. Vam fer coses diferents i enrebessades i penso que sempre se li ha donat prou importància a la música. Però el mèrit no és nostre, sinó de Juan Diego i companyia, que són qui van crear els tocs que hem seguit tocant fins avui en dia.

BDV: Vas estar durant uns 15 anys al Ball de Diables de forma activa, dividits en dues etapes. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.

Recordo quan vam fer la Trobada de Diables tant bèstia, l’any 2003. Ens van fotre a tots els diables a l’esplanada on ara hi ha l’hotel i allò va ser brutal, molt espectacular, veure aquella marea de foc. Va ser molt impressionant.

Com a anècdotes recordo quan se’ns va cremar el sac amb la Verge venint de La Pineda. No sé si era l’Òscar Rodríguez que portava el sac i se li va encendre. Robert el va llençar i es van cremar totes les carretilles que portàvem. Allí es va acabar el “correfoc” per rebre la Verge.

Una altra vegada que va passar això va ser a La Pineda. Aquesta la vaig viure en primer pla. Robert portava el botafoc preparat i jo anava amb el timbal. Va saltar una espurna i se’ns va cremar part de la bossa. Pepe i jo vam sortir cagant llets i a mi se’m va cremar un guà nou que portava que valia una pasta. Per cert, en aquella mateixa sortida li vaig deixar les claus del cotxe de ma mare a l’Eloi Redón (que llavors era petit) i me les va perdre (riu). Un dia fatídic!

BDV: Després del teus primers 10 anys al BDV vas viure i treballar a Estats Units, Tailàndia, Cuba, Malàisia, Xina.. Com explicaries què és el Ball de Diables de Vila-seca en aquests indrets?

Ja m’hi he trobat quan amb algun company músic li he ensenyat fotos tocant el tabal de petit i m’han preguntat que com és que anava vestit de dimoni. El que explico és que és un fet cultural de la nostra terra (remarco molt que és una tradició catalana!) amb un petit grup de percussió i la resta de la colla crema petards mentres tots anem vestits de diables. I que mola molt, perquè el foc mola molt i la percussió també! No els hi puc donar més informació tècnica perquè si et sóc sincer no sabria explicar-ne els orígens.. Un dia m’ho expliqueu bé!

BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

La primera observació és que ara és una cosa més familiar. Abans érem pràcticament tot homes i d’una mitjana d’edat molt concreta. Ara hi ha molta més canalla, més noies i és més transversal, en definitiva. La qual cosa jo ho veig com algo molt positiu. Tot i això, l’ambient familiar hi ha sigut sempre quant a germanor i bon rotllo.

Jo quan penso en la meva idea de correfoc penso en quan els tabalers érem Pepe, Jordi Herrera, Marc Setó i jo. Aquest és el dream team del que jo tinc records. Aquests són els que convidaria.

Però si parlem d’un correfoc d’històrics, evidentment seria molt maco convidar els que per mi han estat els pioners del grup de tabals de Vila-seca: Juan Diego, Fran, Titi i René (no sé si me’n deixo algun ara). Aquests no podrien faltar. També tinc molts records que a la meva època de nen Salvador Roca era una institució i no en faltava a ni una. Me’n recordo fins i tot un sopar al Portofino en què se li va entregar una placa commemorativa. Que ja és estrany, perquè els diables sempre érem de menjar alguna cutrada sobre una taula abans o després del correfoc i, en les èpoques bones, els mítics sopars a l’Arc amb les braves, les banderilles i les bromes del Paco. En resum, que Salvador Roca seria una altra de les persones mítiques.

Per últim, m’agradaria que també hi fossin els que cremaven però que hi tenia més relació perquè eren de la meva quinta, que ja els coneixia de l’institut, del cole, de l’hoquei i del poble en general. Em refereixo a Jordi Saltó, Jordi Martí i companyia.

BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i estàs esperant un/a fill/a. Et veus en el futur tornant a la Colla amb la tercera generació Alonso?

Sí! De fet jo no he pres mai la decisió de “deixo el ball de diables” sinó que ha estat més aviat la vida que et va portant, vius fora, etc. També quan després de viure fora tornes i et dones compte que el tabal que sempre portaves ara el porta una altra persona i en certa forma et sap greu; vas cedint terreny.

La tercera generació.. què fort! Encara no me n’he fet a la idea! Si em dieu que cap família fins ara han anat tres generacions m’ho prenc com un repte! Pràcticament t’ho asseguro!

BDV: Per últim; a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?

Juan Diego Alonso. No perquè sigui parent meu ni perquè escombri cap a casa, sinó perquè és qui em va introduir en aquesta tradició i en aquest col·lectiu. Per altra banda, han passat 30 anys i se segueixen tocant els seus tocs, així que també seria un reconeixement, un “ens en recordem de tu”. Aquests petits tributs s’agraeixen molt.

Juan Diego i Àngel Alonso (gener de 1994)

A primera fila, segon per l'esq. Àngel Alonso; entre Juan Diego i Fran — A primera fila, segon per l’esq. Àngel Alonso (entre Juan Diego i Fran)

Imagen 002 — Estiu de 2003, d’esquerra a dreta: Àngel Alonso, Jordi Herrera, Pepe Fernández

12 del 30è: Josep Forasté (Entrevista gener)

gener 25, 2019gener 25, 2019 by admin

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de gener, entrevistem a Josep Forasté.

BDV: Nom complert?

Josep Forasté i Casas

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Vaig començar quan va arrencar la Colla. Per tant, l’any 1989.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

El primer record que tinc és ser jo davant del Fillat mirant un correfoc de Festa Major (d’una colla d’un altre poble) i Robert Redon i la Rosa i algú més em van cridar des de l’altre costat del carrer “Estem parlant que hauríem de tirar endavant una colla de diables aquí al poble, que no pot ser que no en tinguem…” i jo aleshores era menor d’edat però ja estava ficat a tot arreu i ja no venia d’un lloc més on ser i, a més a més, era una cosa que sempre m’havia agradat molt. Així va començar tot.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Realment no el sabria recordar perquè ja en són molts! La sensació inicial és de molt de respecte, perquè una cosa era veure’ls des de fora i l’altra era posar-s’hi a sota amb aquells vestits de sac que tampoc sabies com anirien. Però com que érem la part més jove d’aquell ball de diables que arrencava, les ganes de festa i de participar eren el més important.

BDV: Ets una de les poques persones que encara son al peu del canó. Què t’ha fet quedar durant tants anys als Diables?

A diferència de, per exemple, Robert i la Rosa (que sempre han mantingut una línia contínua) jo quan vaig tenir la Martina ho vaig aparcar, junt amb d’altres coses. Però el fet que m’agradés tant feia que quan hi havia correfoc al poble me l’endugués a veure’l. A banda, el fet que una part de la gent que jo havia “incitat” a apuntar-se als diables ben als inicis, com Joan Caballé, Esteve Mèdico, Josep Lluís Colomina, Robert Rodríguez, Esteve Martí o Jordi Granell; encara hi seguissin, feia més fàcil el fet de tornar. Però hi hagués tornat igualment si no fos així, perquè m’agrada i és un cuquet que portes dins.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

Jo crec que la colla ha canviat molt, però en certa forma de manera imposada. El món del foc s’ha regulat molt i això ha obligat la colla a canviar molt, també. I hem canviat a millor! Hem guanyat experiència, hem incorporat elements, hem anat creixent… Però el que sí que trobo a faltar és l’anarquia del començament, quan agafaves la carretilla, sorties corrent amb Robert Redon cridant-te pel darrere “què has fet? Que has anat cap a la gent!”. Perquè nosaltres ens vam definir des del primer dia com a Ball de Diables però alguns se sentien més “correfoc” i a més, amb un públic novell que tampoc hi estaven acostumats, tot plegat era més anàrquic i esbojarrat. Amb el temps tot es va regularitzant i normativitzant (per desgràcia en alguns sectors) però també ha canviat la meva manera de veure-ho com a pare de diables!

Per una banda, “els meus” voldria que vinguessin, que molts d’ells com Robert Rodríguez, Esteve Martí o Colomina encara hi són per sort; però d’altres com Joan Caballé o Esteve Mèdico faria gràcia que hi fossin i espero que així sigui. Dels inicials, també em faria il·lusió Jordi Gómez i Jordi Prats, que a llavors estàvem junts a les gralles als Gegants i als Diables i teníem molta relació.

Qui no podria faltar? Les entitats se sostenen a base de les hores i la il·lusió que hi posa la gent i, en aquest sentit, persones com Xavi Colomina, Jordi Martí o Jordi Saltó han de ser-hi. Són perfils de gent que han demostrat amb els seus actes que s’estimen el Ball de Diables.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Un dels moments que recordo amb més especial il·lusió és el moment fundacional, el fet de posar en marxa la Colla. Recordo allí on hi havia la FP antiga (darrere la Creu Roja) on després hi va haver la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament durant les obres; tirats per terra en aquelles aules, pintant la roba de sac. Era la primera vegada i pots comptar: uns trajes i unes pintades que eren terrorífiques perquè les féiem com podíem. I amb aquella roba de sac que picava d’aquella manera, però vinga! El moment més il·lusionant va ser aquest, el de crear la Colla. Tot i que jo era menor d’edat i tota la part “burocràtica” no la vaig viure perquè no podia signar.

També recordo amb especial il·lusió el correfoc dels Històrics de 2014, el del 25è aniversari. Jo anava igualment amb la bossa i el Ceptre, amb la meva feineta de sempre d’aquests últims anys. Hi va haver un moment que em vaig girar i, veure tota aquella bestialitat de diables de Vila-seca i sentir aquell munt de tabals darrere, era..

Un moment que recordo també és el de la 1a Trobada Nacional de Diables i Dimonis dels Països Catalans a Vila-seca, l’any 2003. Clar, en aquell moment jo no ho vaig gaudir massa perquè teníem molta feina i va ser una bogeria. Però aquella encesa final a l’esplanada on ara hi ha l’hotel, amb 3000 francesos encesos alhora, va ser bestial.

BDV: Què t’agradaria fer a la Colla que encara no hagis fet?

Em sembla que ho he fet tot! Fa temps que no cremo però, enguany pels Històrics, jo vull cremar.

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Significa molt. Primer ho vius amb certa por perquè igual ho muntes i el dia de la primera prova de foc se’t caguen tots dos. Però no, què va, a la Martina li fan una mica més de respecte.. Josep cremaria el poble sencer. Et fa gràcia perquè és com amb els Pastorets: veure que tons fills segueixen tradicions en les que tu has format part o, fins i tot, els seus avis i besavis (que no van tenir oportunitat de ser als Diables però que sí van ser als Pastorets) fa gràcia. També pateixes una mica, perquè saps que en un moment donat et pots cremar, així que es barregen la prudència i la il·lusió.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Jo crec que la principal qualitat és l’evolució que s’ha fet. Cada dia som més complets, més ben organitzats, s’ha sabut transmetre aquesta il·lusió al llarg dels anys. El fet que Robert, Colomina, Esteve, jo, continuem allí; forma part d’això. Una altra qualitat innegable, tot i que és mèrit d’Antoni Mas, són els nostres Ceptres. Ens va fer uns Ceptres meravellosos.

Defectes, defectes, no n’hi veig. A mi personalment hi ha vegades que m’agradaria que fos més correfoc i menys ball de diables; però això és el que triem. Potser un aspecte que trobo que sí que podríem millorar és el tema dels lluïments.

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo crec que hi ha un abans i un després d’aquell correfoc de Garcia a principis dels 90, que ja vam agafar un primer autobús. Vam calar foc a la muntanya amb el Ceptre i van venir els bombers. Al final, vam acabar tots (diables i gent en general) asseguts a la Plaça de l’Església mentre els Bombers ens ruixaven aigua. Després hi va haver un concert de Dr. Calypso i vam agafar tots un “timbal” considerable. Recordo especialment el pet del Jorge Forniés al bus de tornada, fent l’índio..!

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Continuant creixent. Jo crec que s’han fet passos importants i que ara cal consolidar els últims avenços, com són la Carretillada i el Ball Infantil. Un cop fet això, caldria consolidar el tema Local. Fet això, crec que el següent pas seria el de tenir una bèstia de foc, per tancar el triangle i tenir grans, petits i bèstia. Per altra banda, crec que s’ha de treballar més el tema de la pirotècnia. Hem quedat una mica endarrerits en aquest sentit i el que s’està fent amb la carretillada falta traslladar-ho en certa forma als lluïments dels correfocs. En aquest aspecte tenim espai per créixer.

A la dreta, J. Forasté a la I Trobada de Diables i Dimonis dels PPCC (1-02-2003)

Torna Sant Antoni i comença el 30è aniversari

desembre 16, 2018 by admin

Doncs sí! Ja s’acosta la Festa Major d’hivern de Vila-seca, que arribarà just passats els torrons, el cap d’any i els Reis.

Sant Antoni és la festivitat amb més participació del Ball de Diables de Vila-seca i, des d’uns anys enrere, seguim fent créixer aquesta implicació amb nous actes i millorant els que ja féiem. A més, aquest any 2019 serà el 30è aniversari de l’Entitat i ho celebrarem amb tot un seguit d’actes al llarg de l’any. Començarem aquesta Festa Major, presentant la imatge que presidirà tots els actes de l’aniversari i, també, el calendari d’activitats que us proposem per a celebrar-ho 📍

Començarem la nostra participació, doncs, el mateix dia de Sant Antoni (17 de gener) amb la Presentació de la Imatge i el Calendari del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca. Serà un petit acte formal, a la Sala Polivalent de l’Ajuntament de Vila-seca i obert a tota la ciutadania. Volem que tothom se senti seu aquest aniversari 👐

Serà dissabte 19 de gener quan celebrarem la Nit del Foc. Com ja ve sent tradició, la tarda de dissabte de Festa Major el foc i els diables agafen el protagonisme. Enguany, la Nit del Foc creix encara més i incorpora el Correfoc Petit, amb el Ball de Diables Infantil de Vila-seca. A les 18h i des de la Plaça d’Estudi, cremarà els carrers del nucli antic de Vila-seca i acabarà a la Plaça de Voltes, amb els lluïments finals. A les 19.30h i a la mateixa Plaça de Voltes, representarem el Ball parlat de Sant Miquel, que arriba a la seva 9a edició i que és l’origen dels Balls de Diables tradicionals tal i com els entenem avui en dia. A les 20h, els tabalers del Ball de Diables de Vila-seca, conjuntament amb les 4 colles convidades, faran retronar la Plaça amb la Tabalada. Seguidament, les 5 colles (que presentarem una a una a través del nostre Facebook) iniciaran el Correfoc, que acabarà a la Plaça d’Estudi amb els lluïments de les colles i l’encesa conjunta 😈

La tarda de diumenge 20 de gener tindrà lloc la cercavila del Seguici Tradicional de Vila-seca, amb la participació de tots els elements de cultura popular del municipi: el Ball de Diables Infantil de Vila-seca, el Ball de Diables de Vila-seca, els Trabucaires del Comú, els Gegants de Vila-seca (Ton i Pineda, Galzeran i la Donzella), el Ball de Gitanes, el Ball de Bastons, el Ball de Valencians, el Ball de Prims, els Xiquets de Vila-seca i la Cobla de Ministrers del Comú; a més de dos elements convidats. La concentració i l’inici seran al Castell de Vila-seca, a les 18.30h í 19h, respectivament.

Enguany seguirem la línia que vam iniciar l’any passat per tal de donar més protagonisme a la Carretillada, posar-la en valor i fer-la créixer. Per tant, serà com l’any passat un acte propi de la Festa Major, el dissabte 26 de gener, a les 20h i a la mateixa Plaça d’Estudi. Aquest 2019 la carretillada segueix creixent: més pirotècnia, noves peanes i elements de foc, i més durada. No us la perdeu!

A més a més, els més menuts ens podran trobar als tallers “Viu el Seguici amb els cinc sentits“, per quart anys consecutiu. Així, la canalla podrà conèixer i participar per un dia de tots els elements de cultura popular del nostre municipi. També ens trobareu en algunes paradetes on podreu adquirir el merxandatge del 30è aniversari i en alguna barra de Festa Major.

FOC!!

Una Junta Directiva que creix per encarar els 30 anys del BDV

novembre 12, 2018novembre 12, 2018 by admin

La Junta Directiva del Ball de Diables de Vila-seca ha passat de 5 a 10 membres en dos anys, en part donat al creixement de l’entitat, però també pels canvis legislatius dels darrers anys, que han augmentat exponencialment el volum de feina.

L’Assemblea General Ordinària del Ball de Diables d’enguany ha comportat alguns canvis i adaptacions per a l’entitat vila-secana. Després d’un any 2018 en què s’ha presentat en societat el Ball de Diables Infantil de Vila-seca, els nous tabals tradicionals de l’entitat i els nous vestits de roba pintada; l’any 2019 portarà l’entitat cap al seu 30è aniversari.

Per encarar aquesta efemèride i les activitats que el Ball organitzarà, la Junta es renova de forma provisional (l’any 2019 celebrarà eleccions ordinàries) i incorpora nous membres fins a assolir el màxim que preveuen els Estatuts (10).

El canvi més rellevant és el relleu en la Presidència. Després de 7 anys i mig, Jordi Saltó dóna el relleu a Ferran López al capdavant de l’entitat. Un relleu que Saltó ha definit com a “normal i amb naturalitat, sense cap malentès”. També deixa la Junta Directiva Jordi Martí, per motius de conciliació personal.

S’hi mantenen Robert Redón, a càrrec de la tresoreria de la Colla; Eloi Alcaide, a càrrec de la secretaria i la comunicació; Albert Jordan, a càrrec de la secció de tabals; Laura Redón, a càrrec de la secció infantil; i Pineda Saltó, a càrrec del material i la logística.

Les incorporacions, amb vocació de relleu i canvi generacional, són: Jose Ángel Guerrero, a càrrec dels correfocs i la pirotècnia; Teddy Molina, com a segon responsable de tabals; Rafa Rubio, com a segon responsable de tresoreria; i Arnau Jordan, com a segon responsable de pirotècnia.