Doncs sí! Ja s’acosta la Festa Major d’hivern de Vila-seca, que arribarà just passats els torrons, el cap d’any i els Reis.
Sant Antoni és la festivitat amb més participació del Ball de Diables de Vila-seca i, des d’uns anys enrere, seguim fent créixer aquesta implicació amb nous actes i millorant els que ja féiem, malgrat les dificultats econòmiques a les que massa sovint hem de fer front per falta d’una major implicació econòmica per part de les institucions. Enguany, Sant Antoni arriba a la vegada que el 30è Aniversari se’n va. El II Correfoc dels Històrics, la presentació del conte “Volem ser diables!”, el gran Sopar de Gala, la I Trobada Nacional de Diables per Vegueries.. Han estat diversos els actes que ens han permès celebrar amb tots i totes vosaltres aquesta efemèride 🎂 👐
Enguany començarem la nostra participació a la Festa Major per la porta gran. Serà dissabte 18 de gener quan celebrarem la Nit del Foc. Com ja ve sent tradició, la tarda de dissabte de Festa Major el foc i els diables agafen el protagonisme. Per segon any, la Nit del Foc incorpora el Correfoc Petit, amb el Ball de Diables Infantil de Vila-seca. A les 18h i des de la Plaça d’Estudi, cremarà els carrers del nucli antic de Vila-seca i acabarà a la Plaça de Voltes, amb els lluïments finals📍 A les 19.30h i a la mateixa Plaça de Voltes, representarem el Ball parlat de Sant Miquel i Diables, que arriba a la seva 11a edició i que és l’origen dels Balls de Diables tradicionals tal i com els entenem avui en dia. A les 20h, els tabalers del Ball de Diables de Vila-seca, conjuntament amb les 4 colles convidades, faran retronar la Plaça amb la Tabalada. Seguidament, les 5 colles (que presentarem una a una a través del nostre Facebook) iniciaran el Correfoc, que acabarà a la Plaça d’Estudi amb els lluïments de les colles i l’encesa conjunta 😈
La tarda de diumenge 29 de gener tindrà lloc la cercavila del Seguici Tradicional de Vila-seca, amb la participació de tots els elements de cultura popular del municipi: el Ball de Diables Infantil de Vila-seca, el Ball de Diables de Vila-seca, els Trabucaires del Comú, el Cavall Alat, els Gegants de Vila-seca (Ton i Pineda, Galzeran i la Donzella), el Ball de Gitanes, el Ball de Bastons, el Ball de Valencians, el Ball de Prims, els Xiquets de Vila-seca i la Cobla de Ministrers del Comú. La concentració i l’inici seran al Castell de Vila-seca, a les 17h í 17.30h, respectivament.
Carretillada 2017
Enguany seguirem amb l’objectiu, per tercer any consecutiu, de donar més protagonisme a la Carretillada-que ja serà la sisena-, posar-la en valor i fer-la créixer. Per tant, serà un acte propi de la Festa Major, el dissabte 25 de gener, a les 20.30h i a la mateixa Plaça d’Estudi. Aquest 2020 la carretillada segueix creixent: més pirotècnia, noves peanes i elements de foc, i més durada. No us la perdeu!
A més a més, també ens trobareu en algunes paradetes on podreu adquirir el merxandatge de l’entitat i en alguna barra de Festa Major.
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de novembre, entrevistem a Pepe Fernández.
BDV: Nom complert?
Pepe Fernández Martínez
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Doncs ben bé no ho sé, però aproximadament quan es va fer el canvi a la segona generació de vestits. Així que a l’any 1994, probablement.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
No és que decidís entrar. És que em cridava tant l’atenció i mon germà Sebas ja estava dins, que quan hi havia sortides sempre l’anàvem a veure. Llavors la colla era molt petita i mon germà cremava, però depèn dels tabalers que hi havia a cada sortida -si estava o no Juan Diego, Titi, etc.- també tocava. Jo al·lucinava veient-los i, després, quan s’acabava el correfoc, mon germà o Juan Diego em deixaven el tabal i jo tocava, allí a la Plaça de l’Església, com un boig. El pas definitiu va ser un Sant Antoni en què mon germà va preguntar a Robert Redón si podria venir amb la colla i, el Sant Isidre següent, va ser la meva primera sortida (fa 25 anys ja!).
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
N’he fet tants que costa recordar exactament el moment. Era Sant Isidre, una d’aquelles sortides que vam fer durant moltíssims anys i que ara ja s’ha perdut. Era un correfoc més petit i servia, en certa forma, de banc de proves. D’aquell dia en concret no recordo res en particular, però sí que recordo, en general de tots els dies, picar el tabal amb tantes ganes i tanta força que després tenia agulletes una setmana.
BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?
La meva missió a la vida sempre ha sigut la de ser tabaler; això està molt clar. El tabal, les membranes i les baquetes són la meva passió i sempre ho han estat. Cremar, he cremat quan he volgut, i l’única espineta clavada que se m’ha quedat és la de provar de portar el Ceptre de Llucifer o la Diablessa.
BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament en l’àmbit de la percussió. Creus que el teu paper als Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?
Segur, segur. És un gra de sorra, com tantes altres coses. A casa som casa de músics, jo sempre he estat al conservatori, la meva passió sempre ha estat la bateria, la percussió.. Tot influeix, però està clar que un dels primers contactes que vaig poder tenir amb la música (i per això li posava tanta passió) va ser amb els diables. Després vaig acabar professionalitzant-me i tenint contacte amb molts altres estils musicals, com ara el jazz, la bossa nova, el rock o el heavy. Aquells primers contactes amb la percussió als diables els recordo amb molta passió. Penseu que, aleshores, una setmana abans d’un correfoc ja no dormia, només dels nervis!
BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?
Jo crec que, igual com l’estil musical i la tipologia de ball de diables, la importància que se li doni depèn molt de cada territori, de cada poble i de cada ball.
BDV: A través de ton germà Sebas i de l’Àngel Alonso, has estat el fil conductor que ha transmès els tocs des de la generació que els va crear al principi de tot (1989) fins a les generacions que, ara, són al capdavant. Com valores el fet que s’hagi conservat al llarg de tres dècades aquest llegat?
Jo crec que és un símbol d’identitat i de l’ADN del Ball de Diables. Això diu molt, però molt, d’una colla. Que tocs com Guerra o Passeig s’hagin conservat, quan podrien molt fàcilment haver-se perdut moltes vegades, és molt important. A dia d’avui, ja no es perdran. Sí que és cert que en aquesta conservació he pogut tenir un paper clau. Hi va haver èpoques en les que em podia trobar en diversos correfocs sent l’únic tabaler que sabia tocar Guerra. I aleshores explicava als nous tabalers quan i com s’havia de fer.
BDV: A més a més, també has tingut un paper rellevant, assumint durant força anys el lideratge musical de l’entitat. Què t’emportes d’aquesta experiència?
És tot un orgull, la veritat. Sempre ho he fet amb un plaer increïble, tot i que també ho hagi patit a vegades. Sé el que és arribar al local i esperar que siguem 5 ó 6 tabalers, i ser-ne dos o estar sol; o també estar desitjant que arribi un correfoc i aleshores plogui.. Es pateix a vegades, sí, però sempre ho he fet amb molt de gust i ho porto molt endins, forma una part molt important de mi. Sóc molt feliç dels anys que porto a la colla, de ser-hi encara i del paper que tinc a dia d’avui.
BDV: Recentment, el Ball de Diables de Vila-seca ha apostat per una tradicionalització dels tabals, amb la seva renovació completa l’any 2018 i amb la incorporació dels tocs de la Carretillada i Nous Tabals. Com valores aquests passos? Quins reptes de futur creus que queden per assumir?
Molt bé. M’agrada molt el nou ‘look’ dels tabals i el nou so que hem aconseguit amb aquest canvi. És un so molt més tradicional i que jo, personalment, abans potser tenia la por que no “petés” prou fort. Ara, i sobretot després de la participació al II Concurs Nacional de Tabals Tradicionals, estic totalment convençut que és un so molt característic, molt més infernal i el so dels balls de diables. Pel que fa a la tradicionalització del ball, està molt bé. El canvi dels tabals, però també el fet que hi hagi una formació fixa -formada sempre per un màxim de 10 tabals- o el fet que portem vestit (per fi!) és molt important.
Un repte de futur podria ser la incorporació d’un toc a dues veus, que no en tenim cap encara. Però, en general, el gran repte està aconseguit. El paper i la impotància que tenen els tabals ara era el gran repte.
BDV: Des que vas començar al Ball, ara fa 25 anys, no has deixat de participar-hi de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que hi hagis viscut personalment.
N’he viscut tants, que alguns potser se m’obliden. El millor moment, en general, és la satisfacció que m’emporto al final de cada correfoc. N’he viscut moltíssims i això són molts millors moments.
Un altre bon record que tinc és a la trobada que es va fer a Berga, l’any 2009, en contra de la nova llei del foc. Ens van separar als diables i als tabalers de totes les colles, i els tabalers entràvem a la Plaça de Berga, on es fa la Patum, per una mena de túnel d’aquests que travessa una casa per sota, tipus Carrer de les mosques. Vam començar a tocar i semblava que se’ns queia la casa a sobre. Semblava impossible sortir d’aquell túnel i, quan vam arribar a baix, a la plaça, recordo ser allí amb el Teddy i la Sheila tocant..
Un altre moment molt èpic, tot i ser el més recent de tots, és el brindis del 30è Aniversari que vam fer al Sopar de Gala de fa poc.
BDV: Alguna anècdota que es pugui confessar?
Recordo una anècdota molt tonta que representa que sempre estic dient tonteries.. Una vegada vam fer una sortida a Vallobar, un poble d’Osca, i era una de les molt poques sortides que féiem en autobús. Estàvem allí al bus i de fons es veia una tempesta que al·lucines i de sobte vaig cridar “pues parece que Vallobar” i tot l’autobús pixant-se.. Ho tinc grabat a la ment!
També puc explicar-vos una vegada que vam tenir problemes al Local… (riu). Això no s’hauria de publicar, perquè va ser una de les bronques més monumentals del Ball de Diables! Va ser per un Sant Isidre, diria que l’últim que vam participar com a diables. Aleshores es petava una traca al Parc de la Riera, però el muntatge de la traca era pel matí o a la tarda aviat, i s’havia de vigilar fins l’hora del correfoc. A certa hora vam fer un canvi d’equip de vigilància, i els que estàvem a la Plaça vam anar cap al Local.. Josep Maria Pérez, Xavier Graset, Albert Mariné, David Ortega, Andreu Romero i jo mateix vam anar cap allí. Quan vam arribar al Local encara quedaven dues hores o més pel correfoc i, coses del jovent o de l’adolescència, vam començar a jugar com si fos la guerra. Per totes les habitacions i passadissos, vam començar a agafar taules i muntar barricades, llençar-nos guixos i fer volar papereres.. En resum, el local va quedar tot fet un fàstic. Vam netejar i endreçar una mica l’entrada del Local, però com els diables només entren a la primera porta, la resta va quedar tot tal qual. L’endemà ens van convocar a una reunió especial i d’urgència al Local i ens va caure a tots una bronca monumental de Robert Redón i la Regidora de Cultura. Tot això no ho poseu, eh! Però vaja, tot sense maldat… Podríem haver trencat portes i vidres, però només eren guixos. Per ser diables no està malament, eh!
BDV: En els trenta anys que compleix l’entitat ara, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?
La quantitat de gent que som i el gran nombre de noves incorporacions que hi ha.
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que vàrem celebrar aquest estiu; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
Salvador Roca, per excel·lència, que a més ja l’he trobat a faltar als últims Històrics, no podria faltar.
I, després, als meus tabalers, amb els que vaig compartir molts anys: Àngel Alonso, Jordi Herrera i Marc Setó. L’esquadró de la mort.
I mon germà Sebas i ma germana Anna!
BDV: Per últim: com t’imagines el Ball de Diables en el futur?
És que jo veig el Ball de Diables de l’actualitat, com el futur. Amb tots els anys que porto; quan veig on som ara, tot el que hem evolucionat i la patxoca que fem.. No m’ho hagués pogut imaginar.
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’octubre, entrevistem a Xavier Graset.
BDV: Nom complert?
Xavier Graset Morell
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Jo devia tenir 15-16 anys, així que en fa 11.. No! Ja en fa 21! Doncs 1998, ‘oju’ com passa el temps.
BDV: Per què vas decidir fer-te diable?
Tenia la sensació que això de ser sempre sota el foc havia de ser una sensació xula i em va animar mon cosí Esteve. Llavors vam entrar una colleta de gent, amb Joan Roigé, Josep Ramon Mariné, Josep Maria Pérez, Josep Ramon Piñol…
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Recordo al sensació, sobretot, de com petava. Quan era sota el foc era molt divertit però quan petava et posava en alerta de què allò no era cap broma. Del principi recordo aquesta sensació d’una certa alerta. No recordo on i quan era, casi segur que a Vila-seca.
BDV: Què destacaries d’aquella època, a finals dels anys 90?
Destacaria el molt bon ambient que hi havia, perquè llavors érem gent que ja ens coneixíem de fora de diables però que no coincidíem en cap altre lloc, només allí. Tenies la sensació de ser una colla de gent amb la qual tenies una certa amistat i quan hi havia correfoc t’alegrava molt. Després anaves a sopar a l’Arc i era com una família. Sense haver conegut la gent a diables, jo coneixia a tothom. Així que destacaria això, el bon ambient.
BDV: A banda de ser diable, també has estat Llucifer. Diries que és molt diferent? Què t’ha agradat més?
Això és el que mola més. Brutal! Era espectacular. I quan cremaves amb francesos, que omplies tota la plaça de foc, era realment espectacular. És molt diferent, la veritat. De diables és potser més divertit, perquè té un punt de “cachondeo” però de Llucifer tens la sensació de “Jo tinc el poder del foc”.
BDV: De fet, el dia de la I Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans també portaves el Ceptre de Llucifer. Com va ser viure un correfoc amb 124 colles de diables al nostre poble, repartides en 8 recorreguts diferents?
Jo tinc molt al cap la imetge del clot on ara hi ha l’hotel i on es va fer l’encesa final conjunta. Recordo que va ser espectacular! El fet de congregar tanta gent fent el mateix, i a més a més fent foc.. Veies la imatge i era brutal. La resta del correfoc, vist des de dins, sí que tenies la idea que arribaries allí però la sensació era més d’un correfoc ‘normal’.
BDV: Entre els anys 2007 í 2015 vas ser President del Patronat de Turisme i, per tant, responsable de festes de l’Ajuntament de Vila-seca. En aquest període es va viure la implementació de la coneguda com a Llei del Foc, que va suposar un gran repte per l’entitat. També ho va ser per a l’administració? Quins van ser els grans canvis?
Per part dels diables tinc el record que en aquell moment va ser quan es va implementar el fet que tots els diables havien de passar una formació, un enduriment de tot el relacionat amb la seguretat i la protecció, etc. Però en aquest cas, des del punt de vista del Patronat de Turisme, sí que hi havia tot el tema relacionat amb el Pla d’Autoprotecció (PAU), ambulàncies i bombers, etc.; però més aviat era una qüestió de donar suport a l’entitat en tot allò que calgués. A més a més, va coincidir amb l’època (pels volts del 20è aniversari) en què es va començar la Nit del Foc i el Ball de Sant Miquel; amb la qual cosa tot plegat es feia una mica més complicat a nivell burocràtic i administratiu.
BDV: Has estat diable, però com dèiem, també t’has relacionat amb la cultura popular des de l’àmbit administratiu. Creus, en la teva opinió, que des de la política es dona el suficient valor a la cultura popular, atès el seu paper com a actor principal en la dinamització i la inclusió social? Creus que es podria fer més?
Jo crec que s’hauria de fer més. És a dir, hauria de tenir un paper més rellevant en la societat, dins de cada municipi. Està clar que hi ha vegades que la cultura no es cuida bé. Està clar que és molt important en la societat, perquè aquest sentiment que us explicava de “anar a passar una bona estona amb gent” t’aporta gent, et permet fer activitats, dinamitzar la societat, etc. Jo crec que aquesta és al final la grandesa d’aquestes entitats. Això i el fet que siguin espais de trobada i de vincle per a gent diversa del poble.
BDV: Ara que existeix el Ball Infantil, t’imagines tornant al Ball de Diables amb els teus fills?
Sí, quan ho veig des de fora hi penso. Crec que els diables també t’ajuden a fer perdre certes pors i que t’aporten molt al creixement com a persona. A banda de tot el que diem, que és un espai de trobada, d’activitat, etc. Amb el bé que m’ho vaig passar jo, imagina’t com s’ho passarien ells. A més, així jo també recuperaria aquesta vinculació.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?
La diversitat. La obertura al poble és un canvi que es veu. Abans, no perquè es volgués així, però tothom es coneixia. Ara hi ha molta més obertura i diversitat. A banda, abans jo tenia la sensació que els diables eren un espai on venies, feies una sortida, t’ho passaves bé i cap a casa. Ara crec que la gent entén el Ball de Diables com un emblema del municipi, amb tot el significat que això té. S’ha fet molt més gran, s’ha assentat molt més dins del municipi i s’ha convertit en patrimoni.
BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Uf, és molt difícil de respondre això. Al final és el que comentava abans. A part, en la meva vida i en la meva definició personal, els diables han significat un espai d’amics. Un espai on el foc era important, però on era molt més important el que ens unia.
La principal qualitat és el fet que s’ha mantingut i que ha crescut, tant en sortides com en gent. Això significa que hi ha un múscul potent i té molt de valor. Està clar que en els moments difícils podria haver desaparegut. Defectes? No conec prou l’intríngulis com per a saber-ne’n.
BDV: Explica’ns una anècdota divertida del teu pas per la Colla.
Recordo un Sant Joan que vam actuar a La Pineda, quan encara es feien les fogueres en aquell solar. Em va petar una espurna i em va entrar dins l’ull. Però clar, era Sant Joan, jo era jove, i tenia ganes de “juerga”.. Així que me’n vaig anar al CAP i em van posar un pegat que em tapava tot l’ull. Però clar, no vaig perdre l’oportunitat de “fotre’m un bon festot” tot i que recordo que anava amb la cara tapada i mig grogui. Me’n recordo molt d’aquell dia..!
Després, recordo un dia sopant a l’Arc (riu) que allí Robert Redón sí que es va emprenyar molt.. Estàvem, com sempre, sopant allí a la terrassa de la Plaça i un va portar un tro d’una carretilla del correfoc d’abans. Havia agafat només el tro i el va fer petar en sec, allí a la plaça i a mig sopar. Robert va agafar una emprenyada brutal. El culpable ja sabrà qui és.. (riu).
BDV: I el millor record que tens associat als Diables de Vila-seca?
En el fons.. La gent que m’he emportat de tot això i que, encara ara, mantinc. Ells tampoc són ja al Ball de Diables, però encara mantenim la relació. Això és el més bonic que m’enduc d’aquí. A banda d’això, amb els diables són molts records bonics. El millor era després del correfoc, quan sopàvem a l’Arc i comentàvem la jugada.
Però el millor que ha parit mare en el món dels diables és el Correfoc dels Històrics. Des del primer dia -i, a més, ho vaig dir a tothom- em sembla genial! És una activitat que et permet tornar per un dia a aquells moments en què t’ho vas passar tant bé, retrobar-te amb la gent, veure com ha canviat tot i, quan cremes, et torna el xut d’adrenalina de sempre. En el cas d’enguany, va ser un èxit brutal. Molta, molta gent i amb un nivell com d’exaltació enorme.
BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Jo crec que si segueix el camí que porta ara, arribarà un moment que agafarà tal envergadura que potser s’ha de dir: “stop, no podem créixer més”. I, a partir d’aquí, ja s’entrarà en una altra dinàmica de gestió. Però de moment jo crec que encara ha de créixer més, que està en una progressió molt bona, i que s’han de seguir fent moltes sortides. No només sortides de correfoc, sinó també sortides socials, que això és molt important.
BDV: Moltes gràcies!
Xavier Graset de Llucifer (any 2003)A l’esquerra, Xavier Graset amb el Ceptre de Llucifer. A la dreta, Jordi Granell amb el Ceptre de la Diablessa
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de setembre, entrevistem a Juan Diego Alonso.
BDV: Nom complert?
Juan Diego Alonso Segovia
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
No! (riu) El primer dia no era, abans ja hi havia gent com el Jordi Prats o el Caballé. Jo diria que tenia 18 anys, així que devia ser l’any 1989, però després del Bateig.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
Vaig estar 10 ó 11 anys fent teatre, a La Tramoia del Pep Grasset. Allí érem companys amb el Robert Redón i la Rosa i, quan ells van fer el pas de muntar els diables, s’hi va engrescar bastanta gent del teatre. Jo no recordo si va ser just al principi o poc després, però m’hi vaig afegir perquè em venia molt de gust l’experiència, era super motivant.
BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?
Me’n recordo que quan era petit i vivíem al pis del Carrer Francesc Macià, jo estava berenant i veient la tele i “tacatà tacatà”; tota l’estona picant a la taula, fent percussió. Sempre m’estaven dient “para de tocar!” i jo “patapà patapum”. Els veïns de sota es cabrejaven molt i pujaven a trucar al timbre per queixar-se. És a dir, aquesta inquietud per la percussió sempre l’he tingut. Per altra banda, uns anys abans que es creessin els diables, quan tenia 12-13 anys, m’havia petat un petard a la mà, per Sant Joan. Aleshores es feien revetlles i fogueres a Vila-seca i, l’endemà, anàvem a les fogueres a veure quins petards no havien petat. M’encantava la pólvora… Fins que em va petar aquell petard a la mà. Aleshores, quan es van crear els diables, la possibilitat de cremar mai me la vaig plantejar, però va ser per por! Com que m’agradava molt la percussió, vaig dir “jo, tabaler”.
Alguna vegada sí que és cert que m’hagués agradat treurem el cuquet d’haver cremat, encara que fos un francès o una carretilla. Però mai ho vaig fer.
BDV: El dia del bateig el Ball de Diables va sortir sense tabals. Poc després, us vau incorporar un petit grup de tabalers. Com recordes aquella època inicial?
Jo recordo vagament que quan va començar no hi havia tabalers. Llavors, Robert i la Rosa ens plantegen l’opció d’entrar, coincidint amb què la Colla ja tenia prou fons com per comprar els primers tabals. De fet, recordo que eren vermells i Fran i jo anàvem els caps de setmana al Centre Catòlic a decorar-los. Tenen uns dibuixos de vinil negre que va fer Fran, que són diables ballarins, i són tipus bombo, no tradicionals.. No sé si encara els conserveu.
En aquella època recordo d’arribar jo i Fran i d’assumir, els dos, el lideratge de crear tot el tema dels tabals. De fet, els tocs els vaig crear jo. Després van entrar René i Titi, també íntims amics de la nostra colla i que també van entrar tocant. I a les primeres sortides no hi era, però després també va venir el fill de la Maria Bailén, el Jose González, que en aquella època quedàvem per tocar junts la guitarra; i Sebas. Els següents a afegir-se al grup inicial de tabalers, uns anys després, ja van ser l’Àngel i Pepe, que van entrar-hi quan eren uns mocs. No recordo que en aquells primers 5 anys toqués ningú més.
BDV: Als inicis de la Colla vas assumir, en certa forma, el paper de responsable de tabals. Vas crear tocs que encara es toquen avui, com ara Guerra i Passeig. Ho recordes? Com es crea un toc de tabals?
Sí, exacte, es deien tal qual així i eren.. (els toca). També hi havia un tercer, Ben-Hur, que l’usàvem per a descansar -era com un toc de transició- però no recordo com sonava. Li vaig dir Ben-Hur perquè recordava als tocs de timbal de quan els romans estaven a galeres. Era molt senzill. Era el toc de “què toquem quan anem del Carrer Major, 5 al 25? Ben-Hur”. Potser no l’heu perdut i ha derivat cap a un altre toc, o s’ha matisat.
Com es creen? No ho sé.. Vas provant i fins que surt. No és una cançó que et despertis per la nit a casa inspirat i tampoc són tocs complicats, són senzills. De fet, 30 anys després, jo no vaig a veure-us mai als diables i, encara i així, quan m’has preguntat m’han sortit sols. Els tinc grabats a dins. Jo sóc el fòssil vivent que constata que allò que toqueu a dia d’avui, va sortir del meu cap. No vaig a veure els diables normalment, però l’última vegada que vaig veure un correfoc, farà 5 ó 6 anys, i vaig escoltar els mateixos tocs.. A mi em va emocionar. Penses: “com ha pogut perdurar durant tant de temps?”. I és senzill, perquè quan tu te’n vas n’hi ha un altre que es queda i així successivament.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Uf! No, el primer no. Però devia ser a Vila-seca. Ho ha de ser. Potser Sant Antoni del 90. Dels primers correfocs recordo que vaig flipar molt amb el de Garcia. Li vam calar foc pràcticament a tot el poble, la liàvem molt! Després del correfoc els bombers ens van ruixar a tots al mig de la plaça. I a més, acabàvem cuits perquè clar, et donaven de sopar i beure.. Dels correfocs del principi també recordo com a molt guai el de Margalef i el de Bonavista.
Les sensacions eren molt xules, molt intenses. Jo ja estava acostumat a estar davant del públic perquè féiem teatre, així que no hi havia sensació de pànic escènic. Però la sensació de desfilar i que la gent s’aparti quan cremem.. a mi em molava molt, era com una sensació de poder. Les sensacions eren molt guais, ens haguessin faltat més sortides.
BDV: Vas estar durant uns 6 anys al Ball de Diables de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.
Recordo que a Garcia vam cremar uns matolls que hi havia en un tram de carrer i va ser divertit, sobretot quan vam haver d’apretar a córrer i el correfoc es va aturar fins que els bombers van apagar l’incendi. Recordo amb molt de carinyo el que us deia, les mullades dels bombers a la plaça. Un altre dels grans moments que recordo eren els sopars. Els sopars a l’Arc estaven bé, però quan sopàvem fora, quan teníem una sortida, els sopars eren molt molt divertits.
Com a anècdota diria que una vegada el bus se’n va anar sense mi, de Bonavista. Però ara no et puc explicar per què! Deixe-m’ho en que no me’n recordo.. (riu)
BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?
Ho veig molt professional, ara. El fet que hi hagi un control administratiu del material o de la pirotècnia; el fet que el qui crema ha de tenir una formació; etc. El que sí que espero que no es perdi mai és l’essència del tabal tradicional, del toc de tabals que acompanya els diables amb aquest so tant característic.
Una altra sensació que tinc és que sou molts, no? Quan vaig comentar-vos d’apuntar els nens em vau dir que hi havia cua per entrar, així que sou una colla que fa patxoca. Aquest canvi és el que més m’impressiona.
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que es va celebrar aquest estiu de; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
D’entrada, m’encantaria que es fes algun Correfoc d’Històrics intermig, abans de 2024, per poder participar-hi sense haver d’esperar tant! Perquè tinc l’espina clavada dels dos que heu fet i no he pogut anar. Sinó també puc fer una “Guest Start Appearance” i fer un “cameo” algun dia, ni que sigui en segon pla! I ja de pas, si faig un “cameo” també m’agradaria treure’m l’espina de poder tirar un francès i una carretilla.
M’agradaria que hi fossin Fran, René, Titi i Jorge Forniés, que eren la meva colla d’amics. Seria una foto molt bonica.
I, sobretot, m’encantaria que també hi poguessin ser mons fills, que són molt percussionistes.
BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i tens dos fills. Et veus en el futur tornant a la Colla amb ells?
Sí, clar que tornaria. No amb el meu compromís personal d’abans, però evidentment que sí. El Diego fa dos anys que fa bateria i toca molt bé.
BDV: Per últim: a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?
A René, a Titi, a Fran i a Jorge. Al Jorge seria molt guai, però potser l’hauràs de fer per Skype! També estaria molt bé fer una trobada René – Titi – Fran, perquè seria molt més enriquidor i en podríeu treure molta més informació d’aquella època i dels tabals.
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’agost, entrevistem a Jordi Saltó.
BDV: Nom complet?
Jordi Saltó Saltó
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
No recordo exactament si va ser l’estiu després d’acabar 4t d’ESO o l’estiu després d’acabar 1r de Batxillerat. Jo diria que era abans de 1r, així que seria l’estiu del 2001.
BDV: Per què vas decidir fer-te diable?
Sempre m’havien agradat els diables i en un moment donat ho vam comentar amb l’Edu Linares i ens vam enredar l’un a l’altre. Com que ja coneixíem Robert Redón dels Pastorets, doncs li vam dir d’entrar. De la nostra quinta, l’Àngel ja feia anys que hi anava i, després, ja van venir Jordi Espina, Jordi Martí..
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Recordo que era un correfoc d’estiu, el de La Pineda, que llavors es feia des de la rotonda d’entrada fins a la discoteca Level. Em va tocar carregar el sac i tot el típic dels primers dies..
Després, la primera vegada de cremar, va ser a la Festa Major d’Hivern, per Sant Antoni de l’any següent. No és un record d’aquell dia en concret, però sí que recordo que les primeres vegades (en general) sempre em cremava! Una de les primeres vegades se’m va fondre un mocador i em vaig fer una bona cremada al coll, que encara en tinc la marca. Un bon record!
BDV: A banda de ser diable, també has estat Llucifer. Diries que és molt diferent? Què t’ha agradat més?
Home, ‘mola’ més portar Llucifer! No vius tant el correfoc, però quan encens carregat fins dalt de carretilles, ‘mola’ molt la sensació de bola de foc. És diferent, perquè quan fas de diable participes més del correfoc, cremant constantment, i quan fas de Llucifer t’has d’esperar més a que sigui el teu torn. En qualsevol cas, de les dues maneres m’ho he passat molt bé.
BDV: Entre 2011 í 2018 has estat President del Ball de Diables, agafant el relleu de Xavi Colomina. Com s’arriba a assumir una responsabilitat així?
Per casualitat o per ser “en el moment adequat, al lloc adequat” -o equivocat!-. L’any 2009-2010 havíem celebrat el 20è aniversari i, després, Xavi volia o necessitava fer una passa al costat. Després de Sant Antoni de 2011 ja em va tocar a mi.
BDV: Durant els set anys i mig de la teva presidència l’entitat va tenir un gran creixement (social i d’activitat). Què destacaries de positiu de la feina d’aquests anys?
Primer va ser un procés d’adaptació i de consolidació. D’adaptació als nous temps i a tot el que ens va venir a sobre; i de consolidació de l’entitat. Un cop consolidada, vam poder créixer en gent i en activitat. Destacaria la incorporació de la carretillada i, després, el pas de convertir-la en un acte propi de la Festa Major. També el fet que el correfoc d’hivern ha passat a ser un dels actes principals i més importants de la festa major, també amb la incorporació del Ball de Sant Miquel, que ara ja va per la 10a edició. I més: la creació i consolidació del Seguici Tradicional, el Ball Infantil, els nous vestits..
Per mi l’abans i el després el marca el 20è aniversari. Llavors amb Xavi Colomina al capdavant i diria que Pep Graset de Regidor de Festes, em van explicar que va costar suor i llàgrimes organitzar el correfoc de festa major d’hivern amb colles convidades. Un cop fet aquest pas, això et permet fer intercanvis i tenir més sortides durant l’any (fins llavors només se sortia, pràcticament, a les festes de Vila-seca). Això et dona més dinamisme i ja no et veus 3 cops l’any. Perquè per molta gent que tinguis, si no generes activitat no hi ha vincle amb la Colla. Aquell correfoc de gener de 2010 va ser l’impàs i va assentar les bases per al futur creixement, que va venir després, amb la incorporació de nova gent a la Junta.
BDV: Són molts anys liderant l’entitat, juntament amb altres companys i companyes, segurament també amb dificultats en algunes ocasions. Què diries que ha estat el més difícil de ser al capdavant de la Colla?
Per mi el repte més gran va ser el 25è Aniversari: “el antes y el después”.
Prèviament, perquè recordo trucant, enviant correus i perseguint totes les colles per la documentació i perquè confirmessin (organitzàvem la I Trobada de Diables del Tarragonès, amb 16 balls de diables). Vaig acabar dels nervis!
I a posteriori, perquè després d’un correfoc tan gran i amb tantes colles a l’any 2014 -aleshores no hi havia potser encara tanta costum de tapar els vidres- es van cremar els vidres de mig poble. Vaig haver d’anar casa per casa entregant un paper dient que els diables donaríem cartró, emportant-me la corresponent cridòria de la persona a qui li haguessin cremat els vidres el dia d’abans i, el dia següent repartint el cartró, tornar a rebre la mateixa esbroncada. Ara em fa gràcia, però en aquell moment em va fer molta ràbia perquè no avisar la gent no havia estat responsabilitat nostra.
Va ser un aniversari bastant “painfull” d’organitzar (riu).
BDV: Seguint amb els papers de l’auca: també vas pujar a l’escenari de la Plaça de Voltes a interpretar el Ball de Sant Miquel…
Era el primer any que ho féiem, el 2010, i òbviament hi havia nervis perquè a l’assaig de 10 minuts abans la meitat de nosaltres ens havíem quedat en blanc.. També hi havia la incògnita de què diria la gent del poble, perquè allò era totalment nou aquí. Em sembla que va sortir bé, no?
BDV: La Directiva Europea del Foc va ser, segurament, una de les grans amenaces de la història de la cultura de foc i del Ball de Diables de Vila-seca. Però, també, va propiciar tot un seguit de reivindicacions de la cultura popular. Tu vas ser a la manifestació de Berga l’any 2009. Com ho recordes?
La manifestació com a tal va ser a Barcelona i a Berga va ser més una trobada amb activitats i molta participació d’arreu. Recordo aquella època amb molta indignació perquè jo sempre havia estat anti-polítics i en aquella època es va demostrar que tenia raó. Vam poder veure com els nostres representants a Europa signaven papers sense saber què eren i sense preveure l’afectació que tindrien en les festes populars de casa nostra. A més a més, tot plegat obligava a fer moltíssima més paperassa i burocràcia: cursos de pirotècnia, cursos de responsables, gestió de l’aplicatiu de la Generalitat, assegurances per a tot, certificats de matèria reglamentària, dació de compte a la Delegació del Govern, etc.
El primer curs CRE el vam fer a l’estil multitudinari, amb tothom que hi havia aleshores a la Colla. Ens vam trobar al Centru, amb un projector que m’havia deixat Toquero i amb tota la gent molt enfadada. Després els cursos van passar a ser una cosa més habitual però amb menys gent, només la que entrava nova i fins a dia d’avui. La Llei del Foc va suposar un repte, però amb el temps t’ho mires i penses “el tema dels cursos el vam fer perquè tocava, però ara veig que és una cosa que val la pena”. Fins llavors arribaves a diables una mica a l’estil Cruyff, “salid y disfrutad”, i des de la implementació dels cursos tenies un contacte previ amb la Colla, abans del primer correfoc. Ara t’expliquen què és la colla i d’on ve, perquè té vestits de color vermell, com s’anomenen les coses o com es carreguen les carretilles. Ara ho veig com una cosa positiva, que ens ha ajudat a millorar.
BDV: Finalment, el novembre de 2018 vas donar el relleu a Ferran López i un equip format per 9 persones més. Com veus el futur immediat del Ball de Diables? I, mirant més enllà, com t’imagines l’entitat d’aquí uns anys?
La roda segueix girant. El futur immediat el veig bé i sense preocupació. La gent que va assumir la direcció no era gent nova ni desconeguts ni res per l’estil. Tots els qui ara hi sou sabeu molt bé com va tot i la Colla funciona bé.
D’aquí uns anys no sé. Caldrà seguir adaptant-se a allò que vingui. M’imagino el local arreglat, amb les obres fetes i tot reubicat, per fi! I res, a seguir evolucionant i donant resposta a les demandes de la gent i en funció de la capacitat i el múscul que tinguem. Amb més gent a la Junta i treballant per la Colla, imagino que la gràfica de creixement pot ser més exponencial.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?
Jo diria que l’entitat ha passat de ser una cosa més petita, familiar i tancada; a ser una cosa més global, més oberta, més del poble. Hem evolucionat de ser una petita família o grup de coneguts, a ser realment una Colla, oberta a gent de fora, a més activitats, a ser un espai de trobada, etc. I quan tens més gent també tens més exigència i pots i has de fer més activitats.
BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Ho definiria com una entitat viva, amb activitat. Com un espai agradable per ser-hi i compartir-lo.
Per mi la principal qualitat, tot i que pot semblar a vegades òbvia, és que és una entitat oberta a tothom, que no és un ghetto on tothom ve d’un mateix lloc o pensa el mateix. De defecte no te’n sé dir cap. Potser el fet que la gestió es porta entre un grup reduït de persones i no es valora la quantitat de feina que això implica. Aleshores a estones t’acaba cremant.
BDV: Explica’ns una anècdota divertida del teu pas per la Colla.
Me’n recordo a la Trobada del Diables dels Països Catalans, l’any 2003, que quan es va acabar el concert i el sopar aquell fastigós que es va donar; anant a robar contenidors per tot el poble! Se sopava dins la Carpa, amb un càtering que era com una capseta de cartró amb una cervesa, no sé què de menjar i un postre. Recordo que estava tan dolent que la meitat de la gent no s’ho va menjar i allò va començar a volar per tot arreu, de taula a taula, cerveses obertes volant per l’aire.. L’envelat va quedar fet un quadre i clar, s’havia de netejar! Això era al Parc de la Riera i en aquella època encara hi havia aquells contenidors verds amb rodes. Els anàvem a buscar pel poble, els portàvem cap allí i els omplíem, però en vam arribar a omplir tants que en tot el barri de la Formiga i Miramar no van quedar contenidors. Vam arribar a tenir una fila de contenidors que anava de la porta de l’envelat a un camió d’aquells vells de la brossa, del Vicenç Orts. Quan aquell home passava amb la “motillo” i ens va veure va fer venir un camió de la brossa que es va passar dues hores abocant contenidors a dins.
També recordo quan se’ns va encendre el sac amb la pirotècnia a La Pineda i es va omplir la platja de carretilles enceses. Semblava la guerra.
Una altra bona anècdota va ser també el repartiment de cartrons després de la cremada col·lectiva de l’estiu de 2014..
BDV: I el millor record que tens associat als Diables de Vila-seca?
Segurament un dels millors, tot i que no et sabria dir el moment precís, és en alguna encesa de lluïment final del correfoc d’hivern. Portant el Ceptre de Llucifer, a la Plaça de l’Església, amb 3 ó 4 colles cremant sortidors francesos a la vegada. Aquella imatge amb tant de foc és un record molt bonic.
BDV: Moltes gràcies!
Jordi Saltó com a Llucifer (esquerra) i Joan Mariné com a Diablessa (dreta)
Pineda Saltó (esq.) i Jordi Saltó (dreta). I Correfoc dels Històrics (2014)
Jordi Saltó (esq.) i Robert Redón (dreta) al I Correfoc dels Històrics (2014)
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juliol, entrevistem a Xavi Colomina.
BDV: Nom complet?
Xavier Colomina Granell
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Si no estic equivocat, uns quatre anys després de la fundació. Així que a l’any 92-93.
BDV: Per què vas decidir fer-te diable? Què destacaries d’aquella època inicial, a mitjan anys 90?
Jo era dels més petits i vaig entrar per mon germà, que ja hi era amb Forasté, Robert, Esteve Mèdico, etc. Després ja van entrar altres de més petits, com Pepe o l’Alonso. Ho recordo com una època xula i bonica (com totes!), que érem poca gent i començàvem, però molt divertida. Recordo quan vam fer els segons vestits, que me’l cosia ma mare i cadascú es feia el seu, però que els pintàvem tots, al Centru catòlic.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
El meu primer correfoc el recordo vagament. Era aquí, al poble, a la Rambla de Catalunya. Recordo aquell dia perquè mon germà Josep Lluís es va fer una cremada important a la cama i em va donar cert respecte i aquella idea de que és una cosa amb la que no pots jugar. No recordo gaire més. Encara anàvem amb els vestits de roba de sac i jo utilitzava el d’una noia baixeta, amiga de Juan Diego, Titi i aquesta colla.
BDV: Després de ser diable, vas tenir el paper de Llucifer durant uns anys i molta gent et recorda com a tal. Què se sent portant el Ceptre?
Buah..! És una sensació.. Com t’ho puc arribar a explicar? Al final és com si cremessis només amb una carretilla però portant moltíssim més foc. En aquell moment tens un ‘subidón’ d’adrenalina. També he de dir que moltes vegades el vaig portar perquè ningú més volia (o podia). Tinc un bony a l’espatlla que se m’ha quedat per sempre. És una sensació molt bonica, però s’ha de reconèixer que també és patidora i has d’anar amb compte. Quan se’t posa molta gent al costat ballant, com quan anàvem a Garcia i Margalef, estàs més pendent que no se’t caigui que de xalar.
BDV: Diable, Llucifer, Diablessa i, finalment, un dels quatre presidents que ha tingut l’entitat en els seus 30 anys. Què destacaries de tota la feina feta i quins records t’emportes del càrrec?
Una cosa bona és que al final els diables sempre han estat un conjunt de gent en què s’han fet les coses de forma col·lectiva. Sempre n’hi ha quatre que tiren més, com a qualsevol lloc, però el tema dels càrrecs no és tan important. Veníem d’una època en què ens trobàvem amb dos tabalers i set diables en un correfoc. La Rosa Mari recordarà un dia que baixàvem pel carrer del Mercadona i que anàvem de “capa caída”, perquè era una època en què estava molt complicat tot. Joventut, estiu.. Ens trobàvem molt poca gent en aquella època, i tampoc podies plantejar-te de fer més sortides ni res. Aleshores ens vam posar uns quants a ajudar a Robert, que el pobre ja en tenia prou. Poc a poc va anar pujant la cosa i fins el que són ara els diables: una institució a Vila-seca. Això és el que més destacaria, que va ser un dels revulsius, com ho va ser després el relleu de Jordi Saltó.
També recordo que em va tocar l’època de fer els tercers vestits. No sé la quantitat de viatges que vaig haver de fer a Riudoms, a veure l’Olívia..! Per mi que van ser centenars! Però tota la feina feta la vaig fer amb la màxima il·lusió i la tornaria a fer, sens dubte.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?
Home! Que ara hi ha molta gent! Dóna un “gustazo” veure ara els Diables, que és espectacular. També la organització que hi ha després de 30 anys d’experiència i solera.
Jo és que he viscut aquella època de 2 tabalers i 7 diables, i era una època durilla, en la que ens aguantàvem gairebé amb pinces. Recordo que a finals dels 90 van començar a entrar amics i coneguts per tenir una mica més de gent i també per ajudar-nos a muntar la Trobada dels Països Catalans. Aleshores van entrar la Laura Laguna, Josep Pedrola, Joan Anton Puig, l’Òscar Rodríguez, etc. I aquella Trobada també va ser un punt d’inflexió en la història dels diables a Vila-seca. Crec que aquell dia va contribuïr a que la gent veiés que si et protegeixes una mica, els diables no són res perillós. Penseu que als inicis, a Vila-seca la gent anava a veure els diables vestits de diumenge! Llavors semblava impossible això que veiem avui en dia, amb canalla perfectament vestida per anar a veure un correfoc i ballar-hi a dins. Això ha estat un altre gran canvi que s’ha aconseguit.
BDV: El proper 4 d’agost participaràs del Correfoc dels Històrics amb motiu del 30è aniversari; a qui convidaries a venir? Qui creus que no pot faltar-hi?
Primer que tot, mon germà Josep Lluís. Les corregudes que m’he fotut amb ell a diables han estat molt guapes!
Jordi Granell, Joan Caballé, Josep Forasté, Esteve Mèdico, Robert Rodríguez, Xavi Graset, Meritxell Granell.. són gent que em faria gràcia, m’agradaria que hi fossin tots per poder xalar i per poder recordar èpoques boniques.
Ara bé, com a especial, sens dubte mon germà. Ell és el que em va fer començar en el seu dia.
BDV: Ara que tens una filla, t’agradaria veure-la sent diable i poder compartir amb ella totes les sensacions que has viscut?
Sí, però em costarà, perquè a la punyetera no li agraden gens els petards. Sent petar un globus i.. uf! Ara mateix se’m posa la carn de gallina només de pensar-hi! Jo en tinc moltes ganes i és una cosa que algun dia voldria arribar a fer, però evidentment tampoc la vull obligar, li ha d’agradar a ella. Ara mateix, però, no puc ni anar-ho a veure!
BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Defectes: cap ni un, mai de la vida. Una de les qualitats, a banda de lluitar per mantenir vives les tradicions de la cultura popular, és tot el que s’ha fet de tradicionalització del ball. Amb els tabals tradicionals, els nous vestits i maces, portant-ho tot al terreny d’un ball de diables tradicional. Avui en dia tot evoluciona molt, però hi ha coses que no han d’evoluconar tant, que s’han de conservar com estan. Me’n recordo quan vam fer la Trobada i venien tot de colles de Barcelona amb l’alcohol aquell per escupir foc que.. ves, jo em quedo amb el que tenim. Una altra qualitat és el ball parlat, que per fi es va aconseguir fer aquí a Vila-seca (semblava que mai es podria fer!) i enguany hem arribat a la desena edició.
BDV: Explica’ns una anècdota i el millor record que tinguis associats als Diables de Vila-seca.
Una anècdota que recordo és quan vam organitzar la Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans, l’any 2003, que vam encomanar i carregar la barra com si s’hagués d’acabar el món. Recordo Forasté, mon germà, Robert, etc. descarregant a ca mon pare tot el que no s’havia gastat.. Mare meva! Ens pensàvem que ens faríem d’or i quan es va acabar el correfoc la gent va marxar. Ens vam fotre la currada del segle i no sé si vam arribar a gastar ni un o dos barrils de cervesa. Va ser bastant penós (riu).
El millor record? El I Correfoc dels Històrics, l’any 2014. Recordo en màniga curta totalment desmarxat amb Xavi Graset, mon germà.. pf! Per mi aquell correfoc va ser una sensació casi inexplicable, d’eufòria total. M’ho he passat molt bé en molts correfocs, però aquell em va quedar grabat, amb tot el bon rotllo, el sopar al Miramar.. Va ser un dia molt i molt especial.
BDV: Per últim, visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Espero que igual que ara, però amb cares noves i sent una peça fonamental de les festes, de les tradicions i de la cultura de Vila-seca. I si es pot créixer, doncs encara millor!
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.
Aquest estiu la Festa Major de Vila-seca ve marcada per una efemèride: el 6 d’agost de 1989 el Ball de Diables de Vila-seca actuava per primer cop des de la recuperació d’aquesta tradició al poble. Enguany, celebrem el 30è aniversari d’aquesta data.
La Festa Major d’Hivern d’enguany donava el tret de sortida als actes de celebració d’aquest aniversari. La presentació de la imatge del 30è aniversari acompanyava els actes habituals i consolidats de l’hivern: la Nit del Foc amb la incorporació del Correfoc Petit, el Seguici i la Carretillada. I la primavera ens va permetre gaudir primer del Sopar de la Colla i, després, de la presentació del primer conte editat pel Ball de Diables amb la col·laboració de Jesús Tibau i Andreu Faro: “Volem ser diables!“.
Un inici d’any diferent i intens, però que només és l’avantsala dels plats forts de l’Aniversari, que arriben de la mà de la Festa Major d’Estiu. Els dies 26 í 27 de juliol el focus es posarà sobre La Pineda, on ens podreu trobar i saludar gestionant la barra dels concerts. El mateix divendres 26 tornarem a Santa Coloma de Queralt, on hi vam ser l’any 1990, ben als inicis. Dissabte 27 recorrerem el Passeig de Pau Casals de La Pineda amb un correfoc simultani del Ball de Diables Infantil i del Ball de Diables de Vila-seca; just abans de donar pas als focs artificials.
La setmana següent, ens retrobarem dijous 1 d’agost, quan participarem amb el Ball Infantil i el Ball de Diables en el Seguici Tradicional, junt amb tots els elements de cultura popular de Vila-seca. Divendres 2 podrem gaudir de la segona edició del Correfoc Petit, que recorrerà els carrers del nucli antic, amb la participació del nostre Ball Infantil.
Imatge del 30è Aniversari del BDV
Serà dissabte 3 d’agost quan gaudirem del primer plat fort i excepcional d’aquest aniversari: la I Trobada Nacional de Diables per Vegueries. Es tracta d’una mostra de colles i balls de diables, vinguts d’arreu de Catalunya. Cadascuna de les colles representarà una de les vegueries, de forma que el públic podrà notar i entendre com de diferents poden ser les expressions de cultura de foc en funció del seu origen territorial i model. Comptarem amb balls de diables de la zona tradicional, com ara el Ball de Diables de Reus (Vegueria Camp de Tarragona), el Ball de Diables de Cervera Carranquers (Vegueria Ponent), el Ball de Diables de Banyeres (Vegueria Penedès) o el propi Ball de Diables de Vila-seca, que ostentarà la condició d’amfitrió. Però en aquest cas, el públic vila-secà també podrà gaudir de la presència de colles de model no tradicional, com ara els Diables de Terrassa (de model Barcelonès i en representació de la Vegueria AMB) o els Diables Rocadepena d’Alpens (Vegueria Catalunya Central), les Gàrgoles de Foc de Banyoles (Vegueria Comarques Gironines) i els Diables El Jordiet de Garcia (Vegueria Terres de l’Ebre). La Trobada començarà amb una Tabalada conjunta, que guiarà totes les colles des del Carrer de la Riera fins a l’antiga Plaça de Flix (C. Sant Antoni). El correfoc posterior recorrerà el nucli antic fins al pati de l’escola Torroja i Miret, on es presentaran les colles i es realitzaran els lluïments finals.
I la Festa Major es clourà diumenge 4 d’agost amb l’acte més simbòlic i segurament important del 30è aniversari: el II Correfoc dels Històrics. Després de l’ampli èxit de la primera edició d’aquest correfoc, celebrada l’any 2014 amb motiu del 25è aniversari; aquest correfoc no només torna, sinó que creix. El Correfoc dels Històrics és aquell dia en què es convida tothom qui ha format part del Ball de Diables de Vila-seca al llarg dels seus 30 anys d’història a tornar-hi per un dia. De forma excepcional, les quatre edicions de vestits que ha tingut la colla, surten al carrer conjuntament. Cada diable i tabaler vesteix el vestit que correspon a l’època en què va entrar a formar part de l’entitat. Un dia de retrobament emotiu, però també un correfoc de màxima intensitat. Amb 1500 carretilles, dos encenedors, més de 80 diables i tabalers de Vila-seca; serà una ocasió per viure i reviure.
Esperem poder gaudir amb vosaltres aquesta Festa Major i celebrar els 30 anys del Ball, i els molts més que vindran!
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juny, entrevistem a Jordi Prats i Jordi Gómez.
BDV: Nom complet?
JP: Jordi Prats Borràs
JG: Jordi Gómez Blanch
BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
JP: Potser era al 1990, tinc dubtes. En qualsevol cas era als inicis. De fet, el 1989 no pot ser perquè estava a la ‘mili’.
JG: Sí, sí que me’n recordo perquè vam ser, juntament amb el Robert Redón, la Rosa Mari i tots aquests els qui vam muntar-ho. Ens vam asseure un dia i vam començar a posar fil a l’agulla. Ens vam assessorar i vam redactar uns Estatuts i vaig ser un dels qui els va signar. Per tant, vaig entrar-hi l’any 1989, abans que es fundessin.
BDV: Abans d’entrar al Ball, Jordi Prats, formaves part de la Colla Gegantera. Jordi Gómez, directament vas ser fundador dels Diables. Recordeu per què vau decidir fer el pas de ser Diables?
JP: Anant amb les gralles dels Gegants havíem fet moltes sortides i veies que en altres pobles hi havia diables i cridava molt l’atenció això del foc. Era un component més a desenvolupar de la cultura popular, amb la qual em sentia identificat, i per això vaig posar-m’hi. Una cosa era tocar la gralla, l’altra era fer ballar els Gegants i l’altra era fer córrer la gent (que és molt divertit). Jo ja coneixia el Robert Redón i el Jordi Gómez, que érem molt amics, i ens devíem empènyer l’un a l’altre.
JG: Suposo que és una mica per les inquietuds que tens de jove. També, tal i com funciona aquí a Vila-seca, els que estem posats en algun tema cultural, estem posats en tots o en diversos. En aquella època estàvem a les Gralles dels Gegants amb el Jordi Prats i veient festes majors es va crear aquesta inquietud. Amb el Robert Redón, que en el seu dia va ser el meu ‘jefe’ teníem molta amistat i vam estar parlant-ho i vam tirar-ho endavant. Jordi Prats em va estirar a mi cap als Gegants i jo vaig estirar-lo a ell cap als Diables. Érem amics de tota la vida!
BDV: Situem-nos en el 1989-1990. Sou de les poques persones que hi eren ben al principi de tot. Quins diríeu que van ser els principals reptes i dificultats d’endegar una entitat com els Diables? Us imaginàveu que arribaria on és a dia d’avui?
JP: No, no; començant per la segona pregunta, la veritat és que no. Ha anat a més, hi ha una trajectòria al darrere ben consolidada, molt bona organització, molta solera, i això era inimaginable a l’inici. Enllaçant amb la primera, jo crec que el temor o el repte més important era que una activitat que aleshores naixia, veure si tindria una continuïtat en el temps, si no es quedava en una activitat d’una o dues festes majors. Això crec que és fonamental en qualsevol entitat: que hi hagi relleu, que quan algú està cansat o ja no té més idees o les circumstàncies de la vida li canvien; pugui tenir un relleu que garanteixi la continuïtat de l’activitat.
JG: Com a reptes i dificultats jo ara et diria que cap, perquè hi havia moltíssima il·lusió en muntar-ho. Qualsevol problema el resolíem a base d’implicació, i l’Ajuntament i les famílies també ens van ajudar. No recordo que ningú ens posés cap traba. Respecte a al segona pregunta, nosaltres vam ser als Diables uns anys, però després vam haver de deixar-ho perquè tocàvem massa tecles (en el meu cas, sobretot per l’hoquei). Si estàvem convençuts que la cosa seguiria és perquè al davant es quedava una persona com el Robert, amb moltíssimes ganes.
BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.
JP: El primer exactament no el recordo, però les sensacions sí. No sé si era exactament el primer, el segon o el tercer, però sí. La sensació era de sentir-te viu. El fet de cremar carretilles és una experiència múltiple. Per una banda hi ha el so del petard, per altra banda l’espurna que genera, el so dels tabals que t’acompanya i et marca un ritme, l’olor a pólvora que sempre t’acompanya i que atrau, el córrer darrere de la gent.. Les sensacions eren aquestes, so, llum: sentir-te un diable.
JG: Recordo el dia i les sensacions. Era la primera vegada, el dia del Bateig l’any 1989. Els records sempre són bons, però recordo nervis, la preocupació perquè tot s’encengués al moment, no saber si en una rotllana se t’ha encès el teu o no, etc. Però ho recordo amb molta alegria, de ser una festa, tot molt positiu.
BDV: Als inicis, la Colla comptava amb menys gent que en l’actualitat. En una ocasió vau participar en un correfoc a la Pineda on només éreu 8 ó 10 diables. El recordeu? Com us organitzàveu quan passava això?
JP: Sí que em ve present, però ja hi estava acostumat. Com que venia de les gralles, que havíem tingut èpoques de molta bonança amb moltes incorporacions, però també èpoques de ser dos, tres o quatre; havíem fet coses amb molt poca gent i no se’m feia estrany. La il·lusió pesava més que la falta de gent i de recursos. A nivell organitzatiu, en el cas dels diables he de reconèixer que és un apartat que no vaig tocar.
JG: Els que érem, érem. Si érem 8, doncs sortíem 8. El que féiem era córrer més quan petava la carretilla, si faltaven tabals ens posaven a tocar el tabal, el que calgués.. Quan arribava l’estiu tothom desapareixia (un treballava a la platja, l’altre marxava, jo treballava a l’Aquopolis) i ho trampejàvem com podíem. Però no hi havia una sensació de perill o de risc que la cosa hagués de morir. Limitàvem les sortides fora de casa, això sí, perquè s’ha de ser realista; però a casa mai hem fallat. Si érem 10, doncs 10, i endavant. A l’hivern i al poble sempre hi havia més gent, això sí.
BDV: També en els inicis de l’entitat vau ocupar càrrecs a la Junta, Jordi Prats com a Secretari i Jordi Gómez com a tresorer. Com recordeu aquella època? Quina feina fèieu i quin grau d’implicació hi havia?
JP: Aquella època la recordo amb molta il·lusió, amb ganes d’arrencar una nova activitat, amb ganes de fer poble, de fer Vila-seca, perquè a Vila-seca s’hi feien diverses coses, però aquesta era una més que s’hi afegia. Ho recordo amb ganes de fer conèixer l’activitat al poble, però també arreu, a fora de Vila-seca. Perquè al final, poder fer correfocs a d’altres municipis era poder portar el nom de Vila-seca arreu. Era també una forma d’abraçar una expressió més de cultura popular i fer germanor cultural i popular. Jo vaig créixer al voltant de les grans fogueres de Sant Joan (que se’n feien moltes a Vila-seca i ens matàvem per veure qui feia la més gran) i dels petards propis d’aquella data. Som mediterranis i sempre hem abraçat el foc, i els diables encaixaven perfectament dins d’aquest caràcter.
A nivell organitzatiu, com deia abans, no vaig tenir gaire implicació. Suposo que s’havia de cobrir el càrrec! (riu). El pes de l’organització el portaven altres.
JG: Tenia el títol de tresorer perquè dominava més jo les factures i el tema, però portàvem una mica tot entre tots. En aquella època no estava tot tan fiscalitzat com ara, era més de “falten carretilles, anem a comprar-les entre naltros”. Recordo molt bé anar allí a Canyelles amb el Robert, per aquella carretera plena de corbes que tardaves hores, a comprar carretilles. Anàvem amb els diners a la butxada, les carregàvem al cotxe i pagàvem. El tema econòmic anava diferent.
BDV: Amb el pas dels anys, tots dos vau deixar de participar activament del Ball de Diables. Malgrat el pas del temps o la distància, us imagineu tornant a participar-hi de forma puntual?
JP: Sí, sí, i tant! Quan algun estiu he estat per aquí (sigui a Vila-seca o a algun poble de l’entorn) i hi ha hagut diables i he tingut l’ocasió de veure’ls… Només sentir els tabals el cor ja em batega al mateix ritme, s’accelera quan sents els petards i ja quan veig les espurnes i els diables i els Ceptres “a tope” se m’hi en va l’ànima! El que sí que passa que ara tens una mica més de por que aleshores a cremar-te. Però sí, sí que em faria il·lusió.
JG: Els motius per deixar-ho són els que ja us he explicat, que arriba un moment que estàs en mil coses i, sobretot en aquella època, el tema esportiu i la feina. Pel tema de tornar, segur, perquè mons fills ara són diables a Reus, però estem esperant a poder entrar aquí, a Vila-seca. Així que segur, quan ens deixeu! Jo personalment, com a diable de tirar, no ho crec. Però estant la canalla implicada, tornar-hi segur.
BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem el 4 d’agost de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?
JP: Crec que no podria faltar-hi el Robert Redón, però sé que no faltarà. Aprofito per donar les gràcies a ell i a la Rosa Mari, per haver mantingut la flama viva. I a nivell personal, en el meu cas, voldria que hi fos el Jordi Gómez. També m’agradaria que ho puguessin tastar les meves filles! Tampoc hauria de fallar el Josep Forasté, però cremant, com als inicis.
JG: Jordi Prats, Magda Graset, Robert Redón, Josep Forasté..
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu, ara vist des de fora, que ha canviat més?
JP: Jo crec que el que més ha canviat és en relació a la seguretat. Primer que tot, els vestits, que abans de seguida que et queia una espurna als de roba de sac, et cremaves. Ara ha canviat molt això, però també les mesures de seguretat en general, les distàncies, la normativa, etc. Una altra cosa és que tinc la sensació que abans era més Correfoc i ara és més Ball. També veig la Colla molt més ben organitzada i amb molta més gent, la qual cosa està molt bé. I un altre canvi, que és per treure’s el barret i aplaudir, és que hi ha canalla, hi ha planter; i això ens garanteix el futur.
JG: Jo entenc que la idea inicial dels diables, com un espai de diversió, no ha canviat, sinó no hi seríeu. Però sí que és veritat que un canvi és el fet que s’ha tradicionalitzat i l’altre el tema de la seguretat, que està molt més controlat i supervisat.
BDV: La vostra canalla no us ha vist mai sent diables de forma activa i en el teu cas, Jordi Prats, probablement encara ho viuen amb més llunyania degut a la distància de viure a Madrid. Els heu explicat que éreu diables? Us imagineu, algun dia, els vostres fills i filles sent diables en un futur?
JP: De fet, a mi les meves filles em van veure en el I Correfoc dels Històrics (l’any 2014) i tenien també moltes ganes de ballar, per això dic que les convidaria a participar si pogués. Igual haurem de fundar el Ball de Diables de Madrid!
JG: Sí que m’ho imagino i de fet, això estem esperant! Estic 100% segur que ho seran, quan obriu places (riu).
BDV: Yolanda López amb TV3 i tu, Jordi Prats, amb Catalunya Radio; dos periodistes vila-secans que han format part del Ball de Diables de Vila-seca i corresponsals a Madrid. S’entén la cultura popular catalana a Madrid? Com expliqueu una tradició com els diables? Tens alguna anècdota en aquest sentit?
JP: A Madrid hi ha molta barreja de cultures, la gent es mou molt i el tema de la cultura de foc és molt mediterrani, no només propi de Catalunya. No se’ls hi fa tan estrany, perquè a més hi ha molta gent que estiueja per la zona d’Alacant, Castelló, etc. Potser sí que et pregunten què significa exactament, però s’entén bastant bé. Els costa molt més d’entendre la tradició castellera. En aquest sentit no he tingut anècdotes remarcables.
BDV: Expliqueu-nos una anècdota que recordeu amb especial il·lusió i, també, un dels millors records que tingueu relacionat amb el Ball de Diables de Vila-seca.
JP: El millor record és la il·lusió per sortir a cremar. L’anècdota dels qui érem els primer cinc anys, que segur que ja us ho han explicat, és que aquells sacs picaven un munt! Ens estàvem mig rascant sempre i queixant-nos de com picaven: “altres colles no tenen aquests sacs, eh?” dèiem. Picaven com un dimoni!
JG: Els meus millors records sempre han estat també en conjunt, el fet de ser diables. La preparació, les primeres petades, el correfoc, el sopar de després a l’Arc i el show que féiem amb les gralles. Tots els records són bons. Les anècdotes tenien totes a veure amb els vestits de roba de sac. Podies anar cremant i et sortia fum perquè resultava que el sac s’estava cremant i no te n’havies ni adonat. Se’t cremava la samarreta de sota i la pell, abans no te’n donessis compte.
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.
Jordi Gómez (esq.) i Jordi Prats (dreta) el dia del Bateig del BDV -6 d’agost de 1989-
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de maig, entrevistem a Esteve Mèdico.
BDV: Nom complert?
Esteve Mèdico Mateu
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Tinc sort que no llenço res i encara conservo el rebut número 36 de la quota de diables. No crec que en aquell moment fóssim 36, en aquell talonari de rebuts hi devia haver tots els pagaments que s’anaven fent. Pagàvem 2000 pessetes (12 euros) per entrar a la colla. La quota la vaig pagar el 12 de gener de 1990. Tenia 16 anys, l’edat que aviat farà el meu fill gran.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
La joventut, ets actiu, tens ganes de fer coses. De sempre m’ha agradat el foc i la cultura popular i hi tenia alguns amics a dins. Vaig entrar-hi segurament estirat per Josep Forasté i Joan Caballé, amics meus, que ja feia un temps que hi eren.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
No el recordo exactament però devia ser per Sant Antoni si vaig començar al gener, tot i que sempre havia pensat que havia començat a cremar a la Fira de Sant Isidre. En aquella època devíem ser molta menys gent que ara, i era arribar i moldre. Jo ja havia vist alguns correfocs en festes majors d’altres pobles i ja sabies què havies de fer: posar-te el vestit de tela de sac, maça enlaire, posar-hi energia, donar-ho tot i, foc, foc, fot-li foc. Les sensacions? Les de sempre: responsabilitat i orgull.
BDV: Ets una de les persones que formava part del Ball de Diables de Vila-seca gairebé des dels seus inicis. Com recordes aquella època de la teva vida?
La recordo una època molt plena, estudiant encara a la Laboral, cosa que em va marcar molt positivament, amb amics de molts pobles de moltes altres comarques, a punt d’entrar a la Universitat, treballant amb el meu pare i entrant a la militància política per la independència dels Països Catalans. Una època de descobriments i aprenentatges. Els 16 i 17 anys, han estat per a mi una de les millors èpoques de la meva vida. Una època molt feliç. I una de les cireretes del pastís: ser diable.
BDV: Vas ser la Diablessa del Ball el dia de la seva estrena el gener de l’any 1994, però també durant força anys. D’on ve aquest fet?
Algú ho havia de ser (riu). No recordo quin va ser el procés, ni si n’hi va haver. Ja portava un temps dins de la colla, m’anava la marxa, i estava ben fort i amb ganes. També vaig portar el ceptre gros alguna vegada, i pesava molt! Cansava molt! En aquella època el ceptre de Llucifer el duia Jordi Rovira Mañé. No recordo si vaig fer de Diablessa fins que vaig plegar o si entremig vaig seguir cremant amb maça. Després de mi, la va portar el Jordi Granell.
BDV: Quan vas entrar al Ball de Diables juntament amb d’altres persones, éreu molt joves i un punt revolucionaris. Creus que això, en certa forma, té relació amb el “caràcter” de l’entitat?
Bé, està clar que ser dimoni no és ser un angelet, tot i que som bones persones! Recordo que la meva padrina quan se’n va assabentar em va dir “m’hauria agradat més que fossis un àngel que un dimoni”. Treure l’energia, cridar, córrer, saltar, fer foc, soroll; això va lligat també a la joventut. Per aquest motiu “admiro” a les persones que amb el pas dels anys continuen actius dins la colla. Això dóna vida. Sortir al carrer, ser part activa, no quedar-se a casa, no ser un simple consumidor, implicar-se; és necessari per a créixer, molt positiu, constructiu i edificant.
BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca.
Els records van lligats amb la gent que t’envolta. I hi tenia amics a la colla, i gent que no éren “amics” però amb qui es va viure aquella complicitat… Els preparatius, el comentar la jugada quan acaba el correfoc, l’estirar-se a terra suats i cansats a veure el castell de focs de la festa major, anar a fer un beure o a sopar a l’Arc. Els viatges amb autobús. Recordo les sortides a Margalef, Santa Coloma de Queralt, Rodonyà, Garcia, quan ens tiraven aigua. Recordo el quedar-nos a un concert de Dr Calypso, a un concert a Bonavista, encendre la foguera de Sant Joan a la Pineda. La trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans va estar molt bé. Preparar els actes del 5è aniversari, pintar els vestits, assajar la primera roda de foc… Són molts els records, no sabria remarcar-ne cap. El millor record és haver estat diable.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més respecte l’època que tu vas viure? Què diries que trobes a faltar més?
El poble ha crescut molt. Abans la colla potser era una mica més familiar i petita, a vegades érem pocs per cremar, i per aixo vam arribar a fer un sistema de punts en funció de l’assistència! Crec que déiem que faríem un viatge (o un sopar) amb els que tinguessin més punts! Ara sou molta més gent, amb més preparació i seguretat. Recordo que vam anar a unes jornades a Sant Pere de Ribes que just devien ser de les primeres de la Coordinadora de Diables de Catalunya. Allí es començava a moure tot el tema formal i de seguretat. Ara feu cursos i tot. Abans era, com he dit, arribar i moldre. Més casolà. Dels temps d’abans m’agradava que podies portar amics “per un dia”, hi havia qui ho feia molt, era informal. No crec que se’n trobi a faltar res, ara. Estic segur que us ho seguiu passant igual de bé, que hi ha una sensació de col·lectiu, de colla, tot i que hi hagi les diferents colletes d’amics a dins. Estic content que hi hagi un ball de diables infantil i que sigueu força gent i tingueu força sortides. És bonic veure que les entitats on has participat, on has aportat el teu granet de sorra, fent activitats que t’han agradat, segueixin vives. Per això dóno gràcies a qui va fundar la colla, a tothom que hi va ser abans que jo i als que, després, la mantenen viva.
BDV: Amb el pas dels anys, vas deixar de participar de la Colla de forma activa. Quins diries que en són els motius? T’imagines tornant-hi algun dia?
La vida dóna tombs. Vaig ser-hi tretze anys, trobo que són uns quants anys. En gran part devia plegar perquè em vaig casar, vaig tenir fills i vaig decidir fer altres coses, tenir altres prioritats: canvis de la vida. També perquè no sóc gaire a Vila-seca i no m’anava bé venir. No crec que hi torni, però espero ser al correfoc dels històrics d’aquest estiu, fent el que sigui, ajudant a carregar ceptres per exemple, que és una tasca molt important.
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
Al Correfoc dels Històrics crec que hi hauria d’haver la gent que va formar la colla, i els i les que ja hi eren quan vaig entrar jo, com per exemple els germans Porqueras. Dels de la meva època, a més dels que us he anat dient: el Robert Rodríguez, l’Esteve Martí, la Sara Martí i la seva colla, el Josep Lluís Colomina, el Salvador Roca! Molta gent! Els tabalers… Tothom! Quanta gent deu haver passat per la colla?
No hi podria faltar el Robert Redón, la Rosa Gonzàlez, la Magda Graset; que eren els qui tiraven del carro en aquella època, ni el Xavi Colomina. Tot i que trobo que l’important és que hi siguin els que hi són avui en dia.
BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Ja fa molts anys que no hi sóc, però vaig seguint-vos quan en parlo amb amics que encara hi són o a través de les xarxes socials. Pel que veig i m’expliquen feu projectes que van molt més enllà dels correfocs en sí, com el conte “Volem ser diables”, el ball parlat, i demés; i que hi ha gent que penca i hi posa dedicació, i això és l’important. Al 5è aniversari també vam fer exposicions a la Biblioteca, amb fotografies, vestits i els ceptres. Recordo que vam organitzar unes conferències sobre cultura popular i diables amb el Josep Bargalló (que ara és conseller d’educació), el Salvador Palomar de Carrutxa, el Jordi Bertran dels Diables de Tarragona; i ara seguiu fent aquestes coses, a més d’altres, com la presència en xarxes socials o el fet que aneu a les escoles. Molt bé, el Ball de Diables és un punt de referència de la cultura popular a Vila-seca, que per sort té molts més elements i colles. Si hagués de dir algun aspecte negatiu del món dels diables, però que no és exclusiu de Vila-seca i que, a vegades, no m’agradava gaire de que quan venia, és que trobo que en molts moments un correfoc és una cosa bastant d’autoconsum per la gent que hi participa, que s’ho passa molt bé, molt, al 100%, però que pels que no hi participen, trobo que si es fa massa llarg fins i tot se’ls pot fer avorrit. Així doncs, cal fomentar la participació i la innovació amb figures com la roda de foc i altres, ja que a més de cultura popular per a mi els diables són una festa que ha de servir perquè la gent s’ho passi bé. Tampoc m’agrada que la pirotècnia sigui tan cara, és bonic veure-ho i participar-hi, però el concepte de “cremar” els diners no m’acaba d’agradar, quan hi ha necessitats més importants.
BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.
Elles no sé si ho saben, però vaig estar molt content quan la Magda Graset i la Rosa Gonzàlez van venir a casa meva a portar un regal pel naixement del meu primer fill.
I una anècdota més divertida? Un dia quan havíem acabat un correfoc i ja tornàvem cap al local tots rebentats (perquè fer un correfoc, sobretot quan fa calor, cansa molt!) ens va aturar un home gran per allà on hi havia l’antic pontet de la Riera amb el Carrer la Font i ens va dir: “Ara ja aneu de capa caída”. Aquesta expressió sovint la déiem, i ens feia riure molt.
BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Estic segur que el Ball de Diables de Vila-seca no anirà “de capa caída”. Segur que seguirà viu amb l’empenta de la gent que hi sou i ho tireu endavant i que seguirà creant cohesió social. Espero que tingueu moltes sortides i que pugueu seguir coneixent molts pobles. És molt bo tombar, no tancar-se a Vila-seca, hi ha moltes més coses per conéixer. També espero que tingueu un local a peu pla per no haver de pujar i baixar els trastos i la pirotècnia cada vegada i amb més espai de magatzem i per canviar-vos la roba.
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!
Esteve Mèdico (dreta) amb Joan Caballé (esq.) – 1990Esteve Mèdico de Diablessa (1994)
Esteve Mèdico (dreta) el 23 de gener de 1994 (Presentació del Ceptre de la Diablessa en el 5è aniversari). Esquerra: Jordi Rovira Mañé (Llucifer)
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’abril, entrevistem a Laia Espina i Albert Vallvé.
BDV: Nom complert?
Laia: Laia Espina Castellví
Albert: Albert Vallvé Masdéu
BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Laia: Jo diria que l’any 2003
Albert: No ho sé, jo diria que una mica abans o una mica després que la Laia, perquè no vam entrar alhora. Per l’edat diria que el 2001 o el 2002.
BDV: Per què vau decidir entrar-hi?
Albert: Hi havia mon germà Esteve que ja hi anava i mira..
Laia: Jo no recordo qui va dir primer d’anar-hi, si la Pineda, l’Alba, Romero, Luisvi. Potser és perquè féiem teatre amb Forasté i ell era el nostre director. Pot ser que fos una conseqüència de Pastorets.
BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.
Albert: El meu primer correfoc va ser a la Festa Major de Tarragona, que em van donar la màquina d’ensulfatar, de l’aigua. Me’n recordo que al final vaig estar molt content perquè es va encendre un “seto” i gràcies als 25 litres que portava a l’esquena el vaig poder apagar. En aquell moment no hi havia bombers ni històries i vaig passar-me unes quantes sortides portant la motxilla amb l’aigua. Era molt agraït perquè venia la gent amb el munt de calor que feia i deia “mulla’m, mulla’m”. Recordo que li veia un sentit. Jo mai he repartit ni carregat un Ceptre.
Laia: A mi l’aigua no em va tocar mai, jo recordo carregant i muntant ceptres. El meu primer correfoc va ser la Trobada de Diables dels Països Catalans, el febrer de 2003, així que suposo que l’estrena de cremar va ser la Festa Major d’Estiu de 2003. La sensació que més recordo és la que es va mantenir durant el temps: que el dia del correfoc és com que tu manes, que allà on vas la gent s’aparta. És com el moment “sin ley” i que quan vas vestit de diable ningú et pot dir res. Té un punt rebel això de ser dimoni.
BDV: Expliqueu-nos un dels millors records que tingueu als Diables de Vila-seca
Albert: Els sopars a l’Arc! No sé si encara ho continueu fent, ara que heu crescut tant, però abans anaves allí i fins i tot Paco et convidava a xupitos (perquè érem 25, eh!).
Laia: Jo recordo com a molt “de subidón” el correfoc dels 25 anys (el primer correfoc dels Històrics) quan vam tornar a cremar després de tant de temps. Allò va ser molt molt guai, increïble. També recordo els correfocs que féiem en un poble amb carrerons estrets, per aquí al voltant, potser era el Morell.
Albert: Sí, al Morell després del correfoc sopàvem i ens quedàvem de Festa Major. Recordo després tornar al maleter del cotxe d’Esteve Grasset (suposo que això ho censuraràs, no?).
Laia: Un altre moment que em va fer molta il·lusió va ser quan vaig portar la Diablessa, tot i que em vaig cremar la cara. Vaig ser la primera dona en portar la Diablessa, mitja hora i em vaig destrossar.
BDV: Alguna anècdota del vostre pas per la Colla?
Albert: De negativa no en tinc cap, perquè jo sempre m’ho he passat molt bé. De fet, per això vaig continuar anant molts anys, fins i tot quan vivia fora. Venia, ningú em posava cap problema, cremava i m’ho passava molt bé.
Laia: Home, els enfados quan venien veterans i treien el tratge..! D’anècdota, recordo un correfoc que féiem corrent per la platja de la Pineda, que es va cremar el sac i va acabar sent com un castell de focs al mig de la platja. Crec que això de fer correfocs a la platja ho vam fer només un any o dos, perquè era esgotador.
BDV: Vau deixar de formar part activa del BDV aproximadament l’any 2010, després de més de 7 anys. Us hi imagineu tornant algun dia? Us agradaria fer-hi alguna cosa que encara no hagueu fet?
Albert: Jo crec que la meva etapa no és que hagi passat, però el que no faré és quedar-me el vestit d’algú que ara està començant…
Laia: Com ens passava a naltros!
Albert: Jo això ja ho he viscut i qui ha d’empènyer perquè la colla tiri endavant són els que ara comencen, no els que venim un dia. Hauria de ser més aviat que ens diguéssiu necessitem gent, ens cal ajuda; llavors vindríem segur. Però sent els 25.000 que sou…
Laia: Jo tinc moltes ganes de cremar però de seguir el ritme de la colla, no. Cremar algun dia, sí. I de coses pendents, a mi sempre m’havia fet il·lusió assajar alguna encesa, però no vam aconseguir viure-ho mai. Una altra cosa seria portar la Diablessa sense cremar-me i poder gaudir-la. I la última, poder fer de tabalera.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu que ha canviat més? Tot i ser fora, què diríeu que trobeu a faltar més?
Albert: El que més ha canviat és la gent que ara ho moveu. El que ara sou i el que abans érem. Abans érem 10 ó 12 que a les 20h menys 5 minuts estàvem allí tots, i a les 20h ja fum!. Ara està molt més organitzat. Potser el que trobaria a faltar és una mica el desordre, però el canvi és per a millor. Abans ens véiem tan poc que podies passar anys a diables amb gent que no sabies ni com es deien.
Laia: Jo crec que el canvi de sentit d’entitat cap a Colla. Això està a anys llum i hagués molat molt que naltros ho haguéssim pogut viure així. Treballar el sentiment de “som el Ball de Diables de Vila-seca”, que el poble s’ho estimi, és un altre canvi fonamental. Que ara s’hagi fet el conte o que hagi nascut el Ball Infantil no és casual, és perquè s’ha treballat de base, amb la canalla del poble, perquè s’ho sentin com un element festiu que també és seu. També ha canviat el fet que abans no s’anava a fer més, era menys ambiciós.
BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?
Laia: No hi podria faltar el Xavi Colomina, Robert, Forasté, Esteve Grasset, l’Edu, Jordi Martí.
Albert: Jo convidaria a mon germà Esteve i crec que no podria faltar Xavi, que va estar molts anys al capdavant.
Laia: M’agradaria que hi fossin mon germà Jordi, la Pineda, l’Alba, el Luisvi, el Romero..
Albert: També haurien de venir Ruso, Marc Setó, Josep Ramon, Xavi Grasset, Bea Tusach, Josep Lluís Colomina..
BDV: Aviat, potser (sense pressió!) tindreu canalla. Us faria il·lusió que formessin part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca?
Albert: Sí!
Laia: Sí, molt. Dono per fet que passarà.
Albert: Faran el que voldran, però d’alguna forma tu els orientes, així que sí.
BDV: Anem acabant, amb diverses preguntes de cop. Com definiríeu els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes? Quin paper creieu que tenen els Diables dins de Vila-seca?
Albert: Per mi els diables són Festa Major: quan surten sempre és per bé. També té aquell punt d’intriga, de perill, de por i atracció alhora. A diferència d’altres coses, els diables et pugen l’adrenalina.
Laia: Els Diables tenen un punt de gaudi molt individual, perquè cremes “tu sola”. Però a la vegada és un joc amb el col·lectiu, amb el públic. Qualsevol persona que va a veure un correfoc interactua amb ell, amb els diables pots interactuar amb el públic més que amb qualsevol altre element. Sigui perquè t’hi poses dins, sigui perquè et cau una espurna, sigui perquè et mous per seguir-los o evitar-los. Els correfocs mai són passius.
Albert: la principal qualitat i el principal defecte, quan hi erem, és el mateix. Era informal, era fàcil. Anaves, sorties, t’ho passaves bé i la gent s’ho passava bé. Era bastant senzill tot. Defecte? El mateix: que era tan simple i ens implicàvem tan poc, que era impossible progressar, en la línia del que comentàvem abans. La màxima implicació que vam tenir és que una vegada vam pagar 20€ pel material i, un cop, vam tintar mitjons. Un altre defecte de l’època era que estàvem molt condicionats al nombre de sortides que féiem. Si ens véiem 3 cops l’any, suposant que anessis tots els dies, no creaves un vincle amb la gent i l’entitat. Avui en dia és diferent, i això és una qualitat. Feu sopars, calçotades, més sortides, activitats. No cal que sigui festa major per fer coses relacionades amb els diables. Feu coses amb vosaltres i per vosaltres.
Laia: Una altra qualitat dels Diables de Vila-seca és l’autogestió, importantíssima. Un defecte que tenia és que es veia com una cosa de “gent del poble” i això s’ha anat canviant.
Albert: Això s’ha anat canviant i, de fet, quan tu i jo vam marxar era en part perquè ja no coneixíem a ningú.
Laia: Era un defecte abans i ara, en canvi, és una qualitat distintiva. Ja no és un rollo VTV i fa una funció inclusiva. El Ball de Diables és un espai que permet lluitar contra aquella sensació que tenim de poble dormitori, buscant espais col·lectius on la gent és igual on i quan has nascut, quan has arribat al poble, de quina casa ets.. i podràs venir.
BDV: Per últim; visió de futur. Com us imagineu el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Albert: Amb globus. Ja hauran prohibit els petards i haurem d’anar petant globus (riu)
Laia: Si m’haguessis preguntat fa tres anys et diria que la gent ja no es posaria sota el foc, que seria pur espectacle, etc. Però crec que últimament això s’està revertint, gràcies a la feina i l’esforç que heu anat fent de difondre com s’ha d’anar vestit a un correfoc, incentivar-hi la participació i tal. Jo crec que l’objectiu d’aquí a cinc anys hauria de ser que el poble participi dins el correfoc, que hi corri davant.
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!
FMH 2006, d’esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina
Correfoc dels Històrics 2014, d’esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez
Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa
