En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de febrer, entrevistem a Àngel Alonso.

BDV: Nom complert?

Àngel Alonso Aranda

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Jo diria que als 8 anys, que vaig entrar a la vegada als Gegants i als Diables. Així que el 1993-1994.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

A la meva família no hi ha gaires precedents de músics, però el meu tiet Juan Diego era tabaler als Diables i com que a mi m’interessava la música i la percussió, ell és qui m’hi va introduir. De fet, diria que estàvem un dia en algun bateig o menjar familiar i ell havia de marxar a un correfoc i em va dir que hi anés. No sé si aquell mateix dia ja vaig sortir o no, però el que sí recordo és un moment previ a casa dels avis amb el Titi i el Fran en què em van ensenyar els tocs i ja vaig acabar d’introduir-m’hi. Jo crec que ningú s’ho esperava, de fet, perquè si mires fotos de l’època sóc l’únic nen que hi havia. Vaig entrar una mica per la porta del darrere gràcies a Juan Diego.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

No recordo exactament el primer correfoc. Però ja et dic, sí que recordo els moments previs amb Juan Diego i companyia, ensenyant-me Guerra i els diversos tocs (que s’havien inventat ells) abans de vestir-nos. El que sí que recordo molt bé de les primeres sortides és que el timbal em pesava un colló de mico perquè era més gran que jo pràcticament i em picava tota l’estona a “l’espinilla”. A més, jo volia picar fort i amb aquelles manetes no aconseguia treure el so de cap manera i acabava tot ple de butllofes perquè també portava uns guants enormes. Aquestes coses sí que les recordo, tot i que per aquella època no sortíem gaire i segur que el meu primer dia va ser una Festa Major del poble.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

Com comentava, la música i la percussió m’han agradat des de sempre. Quan venien les orquestres al poble jo me les mirava des del costat o des del darrere per a poder veure el bateria. El foc em cridava l’atenció, com a qualsevol crio que no té por, però el timbal em cridava més. A part, quan vaig entrar amb Juan Diego ell em va posar al seu costat una mica com el seu protegit. De totes maneres, les últimes vegades que vaig anar als Diables, anys després, jo ja no vaig tornar a tocar el tabal i vaig cremar. En resum, ho he viscut una mica tot, però m’agrada més tocar el tabal, la veritat.

BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament bateria. De fet, vas deixar durant un temps de venir al BDV per estudiar al Berklee College of Music de Boston. Creus que el teu pas pels Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?

Indubtablement. Si jo als 8 anys no hagués tingut l’oportunitat de tocar o se m’hagués reprimit d’alguna manera (no hagués pogut entrar als Diables ni als Gegants ni res) doncs probablement això de la música s’hagués convertit en més aviat un hobby que no pas en la línia contínua i el seguiment que va ser. M’ha permès d’alguna manera continuar desenvolupant la música i la percussió, fins i tot abans d’estudiar-la de forma professional. Sinó s’hagués quedat com aquell que juga a futbito els diumenges.

BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?

En l’àmbit de la cultura popular moltes vegades no se la prioritza tant i se la deixa en un nivell molt més bàsic del que es deixa el text o el ball, en general. En el cas dels Diables de Vila-seca penso que sempre vam ser prou transgressors i vam defugir dels ritmes estrictament tradicionals dels balls de diables. Vam fer coses diferents i enrebessades i penso que sempre se li ha donat prou importància a la música. Però el mèrit no és nostre, sinó de Juan Diego i companyia, que són qui van crear els tocs que hem seguit tocant fins avui en dia.

BDV: Vas estar durant uns 15 anys al Ball de Diables de forma activa, dividits en dues etapes. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.

Recordo quan vam fer la Trobada de Diables tant bèstia, l’any 2003. Ens van fotre a tots els diables a l’esplanada on ara hi ha l’hotel i allò va ser brutal, molt espectacular, veure aquella marea de foc.  Va ser molt impressionant.

Com a anècdotes recordo quan se’ns va cremar el sac amb la Verge venint de La Pineda. No sé si era l’Òscar Rodríguez que portava el sac i se li va encendre. Robert el va llençar i es van cremar totes les carretilles que portàvem. Allí es va acabar el “correfoc” per rebre la Verge.

Una altra vegada que va passar això va ser a La Pineda. Aquesta la vaig viure en primer pla. Robert portava el botafoc preparat i jo anava amb el timbal. Va saltar una espurna i se’ns va cremar part de la bossa. Pepe i jo vam sortir cagant llets i a mi se’m va cremar un guà nou que portava que valia una pasta. Per cert, en aquella mateixa sortida li vaig deixar les claus del cotxe de ma mare a l’Eloi Redón (que llavors era petit) i me les va perdre (riu). Un dia fatídic!

BDV: Després del teus primers 10 anys al BDV vas viure i treballar a Estats Units, Tailàndia, Cuba, Malàisia, Xina.. Com explicaries què és el Ball de Diables de Vila-seca en aquests indrets?

Ja m’hi he trobat quan amb algun company músic li he ensenyat fotos tocant el tabal de petit i m’han preguntat que com és que anava vestit de dimoni. El que explico és que és un fet cultural de la nostra terra (remarco molt que és una tradició catalana!) amb un petit grup de percussió i la resta de la colla crema petards mentres tots anem vestits de diables. I que mola molt, perquè el foc mola molt i la percussió també! No els hi puc donar més informació tècnica perquè si et sóc sincer no sabria explicar-ne els orígens.. Un dia m’ho expliqueu bé!

BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

La primera observació és que ara és una cosa més familiar. Abans érem pràcticament tot homes i d’una mitjana d’edat molt concreta. Ara hi ha molta més canalla, més noies i és més transversal, en definitiva. La qual cosa jo ho veig com algo molt positiu. Tot i això, l’ambient familiar hi ha sigut sempre quant a germanor i bon rotllo.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Jo quan penso en la meva idea de correfoc penso en quan els tabalers érem Pepe, Jordi Herrera, Marc Setó i jo. Aquest és el dream team del que jo tinc records. Aquests són els que convidaria.

Però si parlem d’un correfoc d’històrics, evidentment seria molt maco convidar els que per mi han estat els pioners del grup de tabals de Vila-seca: Juan Diego, Fran, Titi i René (no sé si me’n deixo algun ara). Aquests no podrien faltar. També tinc molts records que a la meva època de nen Salvador Roca era una institució i no en faltava a ni una. Me’n recordo fins i tot un sopar al Portofino en què se li va entregar una placa commemorativa. Que ja és estrany, perquè els diables sempre érem de menjar alguna cutrada sobre una taula abans o després del correfoc i, en les èpoques bones, els mítics sopars a l’Arc amb les braves, les banderilles i les bromes del Paco. En resum, que Salvador Roca seria una altra de les persones mítiques.

Per últim, m’agradaria que també hi fossin els que cremaven però que hi tenia més relació perquè eren de la meva quinta, que ja els coneixia de l’institut, del cole, de l’hoquei i del poble en general. Em refereixo a Jordi Saltó, Jordi Martí i companyia.

BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i estàs esperant un/a fill/a. Et veus en el futur tornant a la Colla amb la tercera generació Alonso?

Sí! De fet jo no he pres mai la decisió de “deixo el ball de diables” sinó que ha estat més aviat la vida que et va portant, vius fora, etc. També quan després de viure fora tornes i et dones compte que el tabal que sempre portaves ara el porta una altra persona i en certa forma et sap greu; vas cedint terreny.

La tercera generació.. què fort! Encara no me n’he fet a la idea! Si em dieu que cap família fins ara han anat tres generacions m’ho prenc com un repte! Pràcticament t’ho asseguro!

BDV: Per últim; a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?

Juan Diego Alonso. No perquè sigui parent meu ni perquè escombri cap a casa, sinó perquè és qui em va introduir en aquesta tradició i en aquest col·lectiu. Per altra banda, han passat 30 anys i se segueixen tocant els seus tocs, així que també seria un reconeixement, un “ens en recordem de tu”. Aquests petits tributs s’agraeixen molt.