Fa uns dies anunciàvem amb moltes ganes i il·lusió els actes de la Festa Major d’Estiu que el Ball de Diables de Vila-seca organitzava. Avui, a tres dies de començar la celebració, hem de comunicar-vos que l’Ajuntament ha decidit cancel·lar la totalitat dels actes de la festa. Lamentem aquesta cancel·lació i esperem poder-nos trobar aviat.
Aquí podeu llegir el nostre comunicat 👇🏽
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de desembre, entrevistem a Robert Redón.
BDV: Nom complert?
Robert Redón Pérez
BDV: Ets un dels cinc noms que figuren en l’Acta Fundacional del Ball, signada el 22 de març de 1989. Però, segurament, la idea de fundar l’entitat no va néixer en qüestió de dies. Recordes com us va venir aquesta idea al cap? Per què un ball de diables i no una altra
expressió de cultura popular?
La idea en principi no va ser meva. Jo no vaig tenir la idea de fundar el Ball de Diables. A mi en aquell moment em van venir a buscar la Bernadette Farriol, la Magda Graset, Josep Forasté.. Gent jove que van creure que jo també podia entrar dins aquesta associació. La idea inicial era que donés suport en el procés de creació de l’entitat i, després, ja deixar que funcionés de forma més autònoma. La realitat: que 30 anys després encara sóc aquí!
Aquí a Vila-seca, abans que es fundés el ball de diables, hi va haver un parell o tres d’anys que es van portar balls de diables de fora a la festa major: els Balls de Diables de les Borges del Camp i d’Alforja. Això va ser el que va despertar l’interès per aquesta tradició i va semblar que hi havia força gent que es podia enganxar, que hi estava interessada. De fet, hi va haver un moment en què hi havia la possibilitat de fundar dos balls de diables; el que estàvem muntant nosaltres i un que es volia muntar a l’entorn del Fènix. De fet, allí van arribar a fer una reunió informativa amb la participació del Ball de Diables d’Alforja o de Reus, amb la idea de fundar una colla associada al Fènix. En aquell moment nosaltres portàvem la feina una mica més avançada, perquè ja teníem contactes al Ball de Diables de Tarragona, a través d’un cosí de la Montse Garriga, amb el Jordi Bertran, el Xavi Gonzàlez, etc. Per això va acabar tirant endavant el nostre i es va basar en un model tipus Ball de Diables de Tarragona, tot i que amb influències del model Camp, com ara els vestits de roba de sacs d’avellana usats que vam comprar a Reus. En aquella època només hi havia els Gegants i l’Esbart, i semblava que un ball de diables podia ser una cosa més trencadora a Vila-seca. Per cert, a Vila-seca i Salou; perquè nosaltres vam començar sent el Ball de Diables de tot el municipi i vam acabar sent només el de Vila-seca (la segregació ens va agafar de per mig).
BDV: Un cop decidits i decidides a tirar endavant la fundació, quins van ser els primers grans reptes? Qui us va ajudar i qui us va servir d’inspiració?
El primer gran repte era el de muntar una estructura que pogués funcionar sempre, independentment que no hi fos alguna de les persones amb responsabilitat. Això és molt difícil en una associació i, encara més, si la massa social és la que és; com ara 25 persones. Per altra banda, els reptes de fer-la econòmicament viable i econòmicament independent.
A l’inici, l’Ajuntament ens va donar certes facilitats, com ara un local que teníem allà on després hi va haver les oficines municipals (prop de la Creu Roja) amb pati. Però resulta que ens va agafar la segregació i d’un dia per l’altre vam haver-ne de sortir corrent, perquè es veu que hi havien de portar tota la documentació de l’Ajuntament de Salou per emmagatzemar-la. I aleshores és quan vam anar a parar al nostre famós “local” actual, damunt el casal dels jubilats.
Pel que fa al model, ens vam inspirar en el Ball de Diables de Tarragona pel que fa a la organització i forma de funcionar. Però també vam agafar idees del model Baix Camp, com ara que els socis es van pagar els vestits de la seva butxaca, que eren de la seva propietat; o com ara el que comentava de la roba de sac dels primers vestits, que ens va semblar més autèntica.
BDV: Com es van crear els primers vestits i maces del Ball de Diables de Vila-seca?
La roba es va comprar a Reus. De fet, eren sacs d’avellana usats, més que no pas roba. Es va decidir en assemblea que el color principal fos el vermell, perquè no quedés el color del sac. La pintura dels vestits es va fer amb Tinte Iberia posant els vestits a la rentadora. La figura que apareix a les esquenes de les cassaques és una interpretació d’un dibuix d’un llibre del Salvador Palomar, en què representava figures que apareixien en els vestits dels diables de Reus antics.
Pel que fa a les maces, va ser una de les primeres -de moltes- col·laboracions externes que vam tenir. Esteve de la Serra (Esteve Magriñà) ens va fer les maces a partir dels pals de fregona (de fusta) que nosaltres vam comprar i donar-li. Ell hi va incorporar els totxos de fusta de la part superior (que ens els va regalar) i nosaltres hi vam afegir el clau on posàvem les carretilles. Aquestes maces, de fet, són les que hem usat des de 1989 fins el 2018, quan es van estrenar les actuals. Els claus, això sí, es van anar substituïnt a partir de 2014 per varilles més llargues.
BDV: Un cop superada la part burocràtica i logística, situem-nos en el Bateig. 5 d’agost de 1989, amb el Ball de Diables de Tarragona com a padrins. Què recordes d’aquell dia?
Recordo els nervis dels dies anteriors. Primer, perquè a l’estiu molta joventut treballa i ja ens vam trobar des de l’inici els primers problemes amb gent que no podia venir per aquesta raó. Després, la qüestió legal no era ni de bon tros el que és ara. Vam anar a comprar les carretilles amb el meu cotxe i, abans del dia del bateig, vam fer una prova de foc en què cadascú va cremar una sola carretilla. El dia del bateig vam tenir la sort de poder comptar amb el Ball de Diables de Tarragona perquè ells ens havien ajudat en la creació de l’entitat. Aquell dia era com si el Barça anés a jugar al camp del Vila-seca. Tot un grup nombrós, ben organitzat, amb autobús, uniformat.. Al costat de 10 ó 12 arreplegats que érem nosaltres, sense tabals, sense Ceptres, etc.
El bateig va ser a la Plaça de l’Església i els diables de Tarragona ens van fer un passadís de foc abans de començar el correfoc, en el que jo ja encenia. Després vam fer un sopar de germanor, de pa amb tomàquet, al Centru. Recordo també d’aquell primer dia que em van xiular les orelles durant un dia.
BDV: El Bateig i la primera actuació van ser sense tabals. Com va ser el procés d’incorporació de la música al Ball?
La idea inicial, que potser és un ideal més aviat, era que tothom ha de saber tocar i tothom ha de saber cremar. La realitat, però, és molt diferent. Així que fins que no va començar a venir gent que la seva única pretensió era tocar el tabal, no es va poder tirar endavant la secció tabals. A l’hora de portar-ho a terme, l’objectiu sempre havia estat el de fer tabals tradicionals, però per la zona del Camp l’únic que trobàvem eren els tabals estàndard (metàl·lics i amb pegats de plàstic). El que vam haver de fer, doncs, és comprar els primers tabals al Carrer Unió de Tarragona, al Pentagrama, i per això els primers tabals del Ball no eren tradicionals (encara els conservem). Amb aquests tabals es va sortir les primeres actuacions i els primers anys, amb la generació de Juan Diego Alonso, Titi Bravo, René Montiel, Fran Sánchez, etc. No va ser fins l’entrada de la “segona generació” de tabalers (Àngel Alonso, Pepe Fernández, Jordi Herrera, etc., que venien del Conservatori i ja sabien tocar) que vam comprar els primers tabals tradicionals. Aleshores vam anar ells i jo a Barcelona, a una botiga prop de la Rambla que realment no els fabricava, sinó que els encarregava a un luthier valencià. Aquests són els tabals tradicionals que encara conservem dels anys 90.
BDV: La següent Festa Major, hivern de 1990, s’incorpora el Ceptre i la figura de Llucifer al Ball -obra d’Antoni Mas- i, el gener de 1994, el Ceptre i la figura de la Diablessa. Com es va gestar la creació dels Ceptres? I, per altra banda, sempre havíeu tingut clara la presència de les figures de Llucifer i Diablessa en el Ball?
Seguint el model tradicional penedesenc, sempre havíem tingut clara la seva presència. El problema sempre va ser un problema econòmic, per això va ser un procés llarg i no des del primer dia. En el moment de fer l’encàrrec a Antonio Mas, nosaltres teníem clar que volíem un drac. El fet que acabés sent un drac de tres caps va ser aportació seva, com les famoses pedres que hi ha dins per a sacsejar-lo i fer soroll. Després, amb l’encàrrec de la Diablessa, vam demanar que la imatge base fos una serp, pel fet que representava el pecat, la temptació.. En aquest cas, el fet que es tractés d’una serp de perfil (en lateral) enlloc d’una serp aixecada, per exemple, també va ser decisió d’Antonio Mas; així com el fet de posar-hi la fulla i fruit d’antimoni.
BDV: Al llarg de la dècada dels 90 es va viure un dels primers relleus generacionals, la transició del grup “inicial” cap a noves generacions que s’hi incorporaven. A excepció del revulsiu social que va suposar la Trobada de Diables dels Països Catalans, abans i després d’això, el Ball va patir moments de davallades importants de participació. Amb quina sensació has viscut aquests moments? Què creus que ha salvat el Ball?
Està clar que com més coses fas, més possibilitats tens d’estirar a gent, i en aquest sentit amb la Trobada passa igual. El Ball és com totes les associacions, tens fluctuacions, moments de més i de menys gent; moments crítics i moments de diàspora. Penseu que al principi féiem les convocatòries per carta, casa per casa, així que no sabíem qui venia a un correfoc fins mitja hora abans. Tant podíem trobar-nos 20, com 8 persones. Per tant, com més base tens, menys pateixes. Abans i durant molts anys, els estius eren mortals per a nosaltres. Teníem una franja d’edat molt específica, de gent jove, molt afectada per les feines d’estiu. Ara tenim més diversitat i això ens afecta menys. Clar, l’estiu és quan hi ha més correfocs i, aquest condicionant, feia que no puguéssim fer tantes sortides fora com potser hauríem volgut.
BDV: Seguint amb l’enfoc social; actualment el Ball té una massa social més consolidada. Què diries que ha fet possible això?
Cal que situem el naixement d’aquesta entitat en una Vila-seca que no havia viscut, recentment, cap tradició relacionada amb el món del foc. On, la cultura popular catalana, quedava limitada a l’Esbart -durant més temps- i als Gegants, més recentment. Aleshores, començàvem de zero (o menys). Avui en dia ja portem 30 anys i molta de la gent que forma part del Ball de Diables ja ho ha viscut tota la vida i ho veu com una cosa natural dins la vida del poble. Això fa que hi entri més gent i visc amb molta alegria el fet que socialment s’hagi crescut tant; que hi hagi un Ball infantil amb llista d’espera i un Ball de Diables amb llista d’espera. És una alegria.
BDV: Al llarg dels anys l’entitat també ha viscut canvis organitzatius interns. President des de la fundació i durant gairebé 15 anys; tresorer, secretari, encenedor durant gairebé 30 anys… De fet, ets el primer soci honorífic de l’entitat. Has tingut sempre un paper rellevant –fonamental- i has conviscut amb diferents presidents i equips de treball. Des dels inicis i fins l’actualitat, què t’emportes d’aquesta part menys visible i agraïda?
M’emporto amistat amb molta gent. M’emporto moltes hores passades, i no sempre gaire agraïdes, amb molta gent que ha passat per la Junta, amb els Presidents que hi ha hagut en aquestes tres dècades.. Són moltes, moltes hores de feina i si li pregunteu a la meva dona segur que us dirà que “per què tantes?”. En tot cas, tot allò que fas de gust, ho fas de gust. El que està clar és que no has de deixar que t’amargui la vida. Hi ha un anunci de la televisió que deia “no deixes de fer coses perquè et fas vell; et fas vell, perquè deixes de fer coses”. I jo crec que aquesta és una de les claus que m’ha fet seguir fins ara.
BDV: De tots els reptes (correfocs, trobades, sopars, concursos, aniversaris, formacions i un llarg etcètera) quins et fan sentir més orgullós?
N’hi ha molts que m’han fet sentir molt orgullós. El primer de tots, el fet de poder tenir un Ball de Diables amb Ceptre i Diablessa. Això va ser una fita molt important.
Després, em va fer sentir molt orgullós el fet de poder fer el Ball de Sant Miquel. Aquesta també va ser una fita clau.
A banda d’això hi ha els aniversaris i sortides més especials, però potser si hagués de remarcar dos grans reptes aconseguits diria els anteriors: la incorporació dels dos ceptres i del Ball de Sant Miquel. Les sortides que més recordo com a reptes clau són el primer correfoc a Garcia, la Fira del Foc a Banyoles, la sortida a Ballovar, la Fira Mediterrània a Manresa, el primer correfoc de Santa Tecla, etc.
BDV: I en queden de futur?
A mi, personalment, jo crec que no! (riu).
A la Colla jo crec que el principal repte que li queda és el de tenir un Local en condicions. Un espai de trobada per a la Colla, com sempre hem reivindicat.
BDV: Què diries que és el que ha canviat més del BDV al llarg dels darrers 30 anys?
Aquí hi ha dos grans canvis. Per una banda, els canvis que vénen d’allò que la llei ens ha obligat. En aquest sentit, tot s’ha complicat molt, fins arribar a punts tant frapants com que et diguin el dia abans d’un correfoc “si això no es fa així, demà no es fa el correfoc”. Sembla que en tot allò que no dóna un rèdit polític, ho compliquem fins a l’extrem de fer-ho morir. No pots exigir d’aquesta forma a una associació formada per gent voluntària que dedica el seu temps lliure. Per aquest camí no s’hi pot seguir anant.
I, per altra banda, els canvis que vénen del fet de tenir una base social molt més àmplia i com aquesta et permet fer més coses. A l’inici, si no féiem les coses la Rosa, la Magda o jo; no es feien. Va anar canviant progressivament i ara tenim molta més activitat.
BDV: Com valores l’encaix actual del Ball de Diables a Vila-seca? En relació a la societat i en relació a les institucions.
El que és evident és que ara nosaltres som una força molt important dins l’àmbit cultural de Vila-seca. Perquè tenim una base molt àmplia amb una activitat àmplia i això fa que es faci veure molt. Una altra cosa és que després a nivell polític hi ha coses que interessa que surtin més o menys. A nivell institucional, doncs, l’encaix diria que és de convivència. Jo no puc dir que estic encantat amb l’Ajuntament, ni tampoc que hi estic a matar. Convivim. I així hem estat 30 anys. Però és que no hauríem d’estar convivint, hauríem d’estar encantats: nosaltres, els castells, l’esbart, els gegants, etc. Veurem si ara, amb els pactes polítics obligatoris, aquesta convivència canvia i algú fa valer i aplicar el seu ideari i programa polític. Sinó seguirem com fins ara: amb un gran Auditori, un gran Celler, una sala d’exposicions (si és que s’hi fan exposicions); però si demanes una sala per fer una reunió, no la tindràs o et diran que ha de ser en horari laboral perquè no hi ha pressupost. Seguirem sense cuidar el dia a dia, però que no faltin diners per tot allò que sí que dóna un rèdit polític i es pot vendre de portes enfora. I seguirem amb aquesta mentalitat que a partir del Cavall Alat va canviar: enlloc d’una política de suport (tu aportes idees i ells t’ajuden), una política d’intervenció (ells decideixen pel seu compte i això passa per davant de les necessitats o projectes dels que ja hi eren). Si ara anem nosaltres, amb tot el que som com a entitat, i portem un projecte de bèstia (amb fonament històric, amb nom, amb disseny, amb pressupost, etc.) ens diran que no hi ha pressupost per a fer-ho. Doncs alguna cosa estem fent malament.
Pel que fa a l’encaix amb la societat ja ho he comentat abans. El primer dia que vam sortir, aquí ningú havia vist mai un ball de diables. Ara, 30 anys després, tothom sap el que és un ball de diables. I jo crec que sí que hi ha una part de la societat vila-secana que s’estima els diables. A vegades, de fet, em sorprèn positivament. També ens arriba la idea o el missatge que ens hem convertit “en el último escalón”, en allò de “si no hi fóssiu vosaltres, ja estaríem perduts”.
BDV: En aquests 30 anys ha passat molta gent pel BDV i l’has compartit amb amics i amigues, gent del poble i noves coneixences. Però des de l’inici, també l’has compartit amb la Rosa, la teva dona i; després, amb la Laura i l’Eloi, els teus dos fills. Els Diables són part de la teva família? Això ha facilitat mantenir-te al peu del canó durant tres dècades?
Els diables són part important de la meva vida i de la vida de la meva dona. La meva relació amb el ball de diables és com la que tens amb un fill: es fa gran i te l’estimes igual, tot i que ja camina sol. El que és evident és que durant tot aquest temps, si la meva dona no m’hagués donat suport, potser no hagués arribat als 30 anys. Podrien haver-hi seguit anant els meus fills i jo no anar-hi, està clar. I al final hem arribat a estar tots quatre en un correfoc i tenint feines diverses dins el mateix correfoc.
BDV: Aquest 30è Aniversari ha aplegat en actes com el II Correfoc dels Històrics o el Sopar de Gala, fins a 200 persones que han format part o formen part del BDV. Us ho podíeu imaginar, 30 anys enrere, quan signàveu aquella Acta Fundacional?
Potser el dia que vam signar l’Acta sí que ho podíem imaginar! Potser quatre o cinc anys després, quan ens vam trobar en un correfoc 7 persones, t’hagués dit que no. Hi ha hagut moments d’alts i baixos i també hem de ser conscients que el que vivim ara, d’aquí 10 anys pot ser la meitat. Estem en un bon moment, així que gaudim-lo.
BDV: Triar és molt difícil, però si haguessis d’escollir els dos millors records que tens a nivell personal associats al Ball de Diables; quins triaries?
Un dels millors records que tinc és després del primer Ball de Sant Miquel, perquè va costar molt, finalment es va fer, i va ser una satisfacció molt gran.
A part d’això, triar un per sobre d’un altre és difícil. Qualsevol dels aniversaris..
BDV: I dues anècdotes?
Hi ha la famosa anècdota del “capa caída” que tothom comenta. Un dia que, després del correfoc de l’estiu, la Rosa i la Magda es van trobar pel Carrer Major una dona que els va dir “nois, aneu de capa caída”. Un correfoc que, per cert, era dels que havíem sigut 20 ó 25! No era precisament dels que érem poca gent. I va quedar grabada la frase de “anem de capa caída”.
Una altra anècdota és el naixement de mon fill Eloi, que va néixer l’endemà d’un correfoc. Sempre ho hem associat a l’estrès que va viure sa mare el dia abans al correfoc, perquè aquell dia la Bea Tusach es va fer un bony al cap i la Rosa -embarassada de 9 mesos- la va acompanyar al CAP des del Parc de la Riera. Entre els nervis i tot això, el dia següent al matí, va trencar aigües i va néixer l’Eloi.
Una altra va ser quan farà uns anys, el 2016, vaig anar a una d’aquestes manifestacions que feien per la Diada (l’any que va ser descentralitzada i es feia a Tarragona). Demanaven una samarreta d’un color determinat i jo no la tenia. Vaig anar amb la del Ball de Diables de Vila-seca i un home, allí a la Rambla Nova de Tarragona, em va parar i em diu “hòstia, a Vila-seca hi ha Ball de Diables?!”. I jo “home, doncs sí, i ja portem més de 25 anys…”. I em va contestar: “ostres, no ho hagués cregut mai a la vida”. Portes enfora ens tenen classificats com aquells on hi ha els millors resultats de VOX o de Ciutadans i com si això fos incompatible amb què existeixi la resta. Quan no només existeix, sinó que és més important aquí que enlloc.
També val com a anècdota que la noia que treballa a la Pirotècnia Igual (la Begoña) porta casi els mateixos anys treballant allí, que jo al Ball de Diables comprant-li carretilles.
BDV: Si haguessis de batejar amb un nom la primera generació de diables del BDV (els que hi éreu entre el 1989 i el 1993) quin nom els hi donaries?
Deixeu-me que m’ho pensi i ja us ho diré!
BDV: Anem acabant, amb mirada al futur. Quin paper han de tenir aquestes generacions en el futur del BDV?
Mantenir algun tipus de relació o de vinculació amb la Colla un cop deixes de sortir-hi de forma activa, seria molt més fàcil si tinguéssim un local en condicions. En qualsevol cas, seria maco trobar aquest punt de relació, ja fos a través d’un sopar, una calçotada o el que fos; que mantingui viva aquesta vinculació.
BDV: I, Robert Redón, on es veu durant el correfoc del 40è Aniversari?
Home.. espero que no sigui que m’hagin d’aguantar el braç! Confio ser a primera fila, de públic o de col·laborador.
BDV: Per últim, un desig. Què demanaries que sigui, tingui o representi el BDV d’aquí 20 anys?
M’agradaria que fos el moviment cultural més important d’aquest poble, amb una base molt important i, a més a més, activa.
Moltes gràcies!
Doncs sí! Ja s’acosta la Festa Major d’hivern de Vila-seca, que arribarà just passats els torrons, el cap d’any i els Reis.
Sant Antoni és la festivitat amb més participació del Ball de Diables de Vila-seca i, des d’uns anys enrere, seguim fent créixer aquesta implicació amb nous actes i millorant els que ja féiem, malgrat les dificultats econòmiques a les que massa sovint hem de fer front per falta d’una major implicació econòmica per part de les institucions. Enguany, Sant Antoni arriba a la vegada que el 30è Aniversari se’n va. El II Correfoc dels Històrics, la presentació del conte “Volem ser diables!”, el gran Sopar de Gala, la I Trobada Nacional de Diables per Vegueries.. Han estat diversos els actes que ens han permès celebrar amb tots i totes vosaltres aquesta efemèride 🎂 👐
Enguany començarem la nostra participació a la Festa Major per la porta gran. Serà dissabte 18 de gener quan celebrarem la Nit del Foc. Com ja ve sent tradició, la tarda de dissabte de Festa Major el foc i els diables agafen el protagonisme. Per segon any, la Nit del Foc incorpora el Correfoc Petit, amb el Ball de Diables Infantil de Vila-seca. A les 18h i des de la Plaça d’Estudi, cremarà els carrers del nucli antic de Vila-seca i acabarà a la Plaça de Voltes, amb els lluïments finals📍 A les 19.30h i a la mateixa Plaça de Voltes, representarem el Ball parlat de Sant Miquel i Diables, que arriba a la seva 11a edició i que és l’origen dels Balls de Diables tradicionals tal i com els entenem avui en dia. A les 20h, els tabalers del Ball de Diables de Vila-seca, conjuntament amb les 4 colles convidades, faran retronar la Plaça amb la Tabalada. Seguidament, les 5 colles (que presentarem una a una a través del nostre Facebook) iniciaran el Correfoc, que acabarà a la Plaça d’Estudi amb els lluïments de les colles i l’encesa conjunta 😈
La tarda de diumenge 19 de gener tindrà lloc la cercavila del Seguici Tradicional de Vila-seca, amb la participació de tots els elements de cultura popular del municipi: el Ball de Diables Infantil de Vila-seca, el Ball de Diables de Vila-seca, els Trabucaires del Comú, el Cavall Alat, els Gegants de Vila-seca (Ton i Pineda, Galzeran i la Donzella), el Ball de Gitanes, el Ball de Bastons, el Ball de Valencians, el Ball de Prims, els Xiquets de Vila-seca i la Cobla de Ministrers del Comú. La concentració i l’inici seran al Castell de Vila-seca, a les 17h í 17.30h, respectivament.
Enguany seguirem amb l’objectiu, per tercer any consecutiu, de donar més protagonisme a la Carretillada -que ja serà la sisena-, posar-la en valor i fer-la créixer. Per tant, serà un acte propi de la Festa Major, el dissabte 25 de gener, a les 20.30h i a la mateixa Plaça d’Estudi. Aquest 2020 la carretillada segueix creixent: més pirotècnia, noves peanes i elements de foc, i més durada. No us la perdeu!
A més a més, també ens trobareu en algunes paradetes on podreu adquirir el merxandatge de l’entitat i en alguna barra de Festa Major.
FOC!!
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de novembre, entrevistem a Pepe Fernández.
BDV: Nom complert?
Pepe Fernández Martínez
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Doncs ben bé no ho sé, però aproximadament quan es va fer el canvi a la segona generació de vestits. Així que a l’any 1994, probablement.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
No és que decidís entrar. És que em cridava tant l’atenció i mon germà Sebas ja estava dins, que quan hi havia sortides sempre l’anàvem a veure. Llavors la colla era molt petita i mon germà cremava, però depèn dels tabalers que hi havia a cada sortida -si estava o no Juan Diego, Titi, etc.- també tocava. Jo al·lucinava veient-los i, després, quan s’acabava el correfoc, mon germà o Juan Diego em deixaven el tabal i jo tocava, allí a la Plaça de l’Església, com un boig. El pas definitiu va ser un Sant Antoni en què mon germà va preguntar a Robert Redón si podria venir amb la colla i, el Sant Isidre següent, va ser la meva primera sortida (fa 25 anys ja!).
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
N’he fet tants que costa recordar exactament el moment. Era Sant Isidre, una d’aquelles sortides que vam fer durant moltíssims anys i que ara ja s’ha perdut. Era un correfoc més petit i servia, en certa forma, de banc de proves. D’aquell dia en concret no recordo res en particular, però sí que recordo, en general de tots els dies, picar el tabal amb tantes ganes i tanta força que després tenia agulletes una setmana.
BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?
La meva missió a la vida sempre ha sigut la de ser tabaler; això està molt clar. El tabal, les membranes i les baquetes són la meva passió i sempre ho han estat. Cremar, he cremat quan he volgut, i l’única espineta clavada que se m’ha quedat és la de provar de portar el Ceptre de Llucifer o la Diablessa.
BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament en l’àmbit de la percussió. Creus que el teu paper als Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?
Segur, segur. És un gra de sorra, com tantes altres coses. A casa som casa de músics, jo sempre he estat al conservatori, la meva passió sempre ha estat la bateria, la percussió.. Tot influeix, però està clar que un dels primers contactes que vaig poder tenir amb la música (i per això li posava tanta passió) va ser amb els diables. Després vaig acabar professionalitzant-me i tenint contacte amb molts altres estils musicals, com ara el jazz, la bossa nova, el rock o el heavy. Aquells primers contactes amb la percussió als diables els recordo amb molta passió. Penseu que, aleshores, una setmana abans d’un correfoc ja no dormia, només dels nervis!
BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?
Jo crec que, igual com l’estil musical i la tipologia de ball de diables, la importància que se li doni depèn molt de cada territori, de cada poble i de cada ball.
BDV: A través de ton germà Sebas i de l’Àngel Alonso, has estat el fil conductor que ha transmès els tocs des de la generació que els va crear al principi de tot (1989) fins a les generacions que, ara, són al capdavant. Com valores el fet que s’hagi conservat al llarg de tres dècades aquest llegat?
Jo crec que és un símbol d’identitat i de l’ADN del Ball de Diables. Això diu molt, però molt, d’una colla. Que tocs com Guerra o Passeig s’hagin conservat, quan podrien molt fàcilment haver-se perdut moltes vegades, és molt important. A dia d’avui, ja no es perdran. Sí que és cert que en aquesta conservació he pogut tenir un paper clau. Hi va haver èpoques en les que em podia trobar en diversos correfocs sent l’únic tabaler que sabia tocar Guerra. I aleshores explicava als nous tabalers quan i com s’havia de fer.
BDV: A més a més, també has tingut un paper rellevant, assumint durant força anys el lideratge musical de l’entitat. Què t’emportes d’aquesta experiència?
És tot un orgull, la veritat. Sempre ho he fet amb un plaer increïble, tot i que també ho hagi patit a vegades. Sé el que és arribar al local i esperar que siguem 5 ó 6 tabalers, i ser-ne dos o estar sol; o també estar desitjant que arribi un correfoc i aleshores plogui.. Es pateix a vegades, sí, però sempre ho he fet amb molt de gust i ho porto molt endins, forma una part molt important de mi. Sóc molt feliç dels anys que porto a la colla, de ser-hi encara i del paper que tinc a dia d’avui.
BDV: Recentment, el Ball de Diables de Vila-seca ha apostat per una tradicionalització dels tabals, amb la seva renovació completa l’any 2018 i amb la incorporació dels tocs de la Carretillada i Nous Tabals. Com valores aquests passos? Quins reptes de futur creus que queden per assumir?
Molt bé. M’agrada molt el nou ‘look’ dels tabals i el nou so que hem aconseguit amb aquest canvi. És un so molt més tradicional i que jo, personalment, abans potser tenia la por que no “petés” prou fort. Ara, i sobretot després de la participació al II Concurs Nacional de Tabals Tradicionals, estic totalment convençut que és un so molt característic, molt més infernal i el so dels balls de diables. Pel que fa a la tradicionalització del ball, està molt bé. El canvi dels tabals, però també el fet que hi hagi una formació fixa -formada sempre per un màxim de 10 tabals- o el fet que portem vestit (per fi!) és molt important.
Un repte de futur podria ser la incorporació d’un toc a dues veus, que no en tenim cap encara. Però, en general, el gran repte està aconseguit. El paper i la impotància que tenen els tabals ara era el gran repte.
BDV: Des que vas començar al Ball, ara fa 25 anys, no has deixat de participar-hi de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que hi hagis viscut personalment.
N’he viscut tants, que alguns potser se m’obliden. El millor moment, en general, és la satisfacció que m’emporto al final de cada correfoc. N’he viscut moltíssims i això són molts millors moments.
Un altre bon record que tinc és a la trobada que es va fer a Berga, l’any 2009, en contra de la nova llei del foc. Ens van separar als diables i als tabalers de totes les colles, i els tabalers entràvem a la Plaça de Berga, on es fa la Patum, per una mena de túnel d’aquests que travessa una casa per sota, tipus Carrer de les mosques. Vam començar a tocar i semblava que se’ns queia la casa a sobre. Semblava impossible sortir d’aquell túnel i, quan vam arribar a baix, a la plaça, recordo ser allí amb el Teddy i la Sheila tocant..
Un altre moment molt èpic, tot i ser el més recent de tots, és el brindis del 30è Aniversari que vam fer al Sopar de Gala de fa poc.
BDV: Alguna anècdota que es pugui confessar?
Recordo una anècdota molt tonta que representa que sempre estic dient tonteries.. Una vegada vam fer una sortida a Vallobar, un poble d’Osca, i era una de les molt poques sortides que féiem en autobús. Estàvem allí al bus i de fons es veia una tempesta que al·lucines i de sobte vaig cridar “pues parece que Vallobar” i tot l’autobús pixant-se.. Ho tinc grabat a la ment!
També puc explicar-vos una vegada que vam tenir problemes al Local… (riu). Això no s’hauria de publicar, perquè va ser una de les bronques més monumentals del Ball de Diables! Va ser per un Sant Isidre, diria que l’últim que vam participar com a diables. Aleshores es petava una traca al Parc de la Riera, però el muntatge de la traca era pel matí o a la tarda aviat, i s’havia de vigilar fins l’hora del correfoc. A certa hora vam fer un canvi d’equip de vigilància, i els que estàvem a la Plaça vam anar cap al Local.. Josep Maria Pérez, Xavier Graset, Albert Mariné, David Ortega, Andreu Romero i jo mateix vam anar cap allí. Quan vam arribar al Local encara quedaven dues hores o més pel correfoc i, coses del jovent o de l’adolescència, vam començar a jugar com si fos la guerra. Per totes les habitacions i passadissos, vam començar a agafar taules i muntar barricades, llençar-nos guixos i fer volar papereres.. En resum, el local va quedar tot fet un fàstic. Vam netejar i endreçar una mica l’entrada del Local, però com els diables només entren a la primera porta, la resta va quedar tot tal qual. L’endemà ens van convocar a una reunió especial i d’urgència al Local i ens va caure a tots una bronca monumental de Robert Redón i la Regidora de Cultura. Tot això no ho poseu, eh! Però vaja, tot sense maldat… Podríem haver trencat portes i vidres, però només eren guixos. Per ser diables no està malament, eh!
BDV: En els trenta anys que compleix l’entitat ara, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?
La quantitat de gent que som i el gran nombre de noves incorporacions que hi ha.
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que vàrem celebrar aquest estiu; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
Salvador Roca, per excel·lència, que a més ja l’he trobat a faltar als últims Històrics, no podria faltar.
I, després, als meus tabalers, amb els que vaig compartir molts anys: Àngel Alonso, Jordi Herrera i Marc Setó. L’esquadró de la mort.
I mon germà Sebas i ma germana Anna!
BDV: Per últim: com t’imagines el Ball de Diables en el futur?
És que jo veig el Ball de Diables de l’actualitat, com el futur. Amb tots els anys que porto; quan veig on som ara, tot el que hem evolucionat i la patxoca que fem.. No m’ho hagués pogut imaginar.
Moltes gràcies!
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’octubre, entrevistem a Xavier Graset.
BDV: Nom complert?
Xavier Graset Morell
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Jo devia tenir 15-16 anys, així que en fa 11.. No! Ja en fa 21! Doncs 1998, ‘oju’ com passa el temps.
BDV: Per què vas decidir fer-te diable?
Tenia la sensació que això de ser sempre sota el foc havia de ser una sensació xula i em va animar mon cosí Esteve. Llavors vam entrar una colleta de gent, amb Joan Roigé, Josep Ramon Mariné, Josep Maria Pérez, Josep Ramon Piñol…
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Recordo al sensació, sobretot, de com petava. Quan era sota el foc era molt divertit però quan petava et posava en alerta de què allò no era cap broma. Del principi recordo aquesta sensació d’una certa alerta. No recordo on i quan era, casi segur que a Vila-seca.
BDV: Què destacaries d’aquella època, a finals dels anys 90?
Destacaria el molt bon ambient que hi havia, perquè llavors érem gent que ja ens coneixíem de fora de diables però que no coincidíem en cap altre lloc, només allí. Tenies la sensació de ser una colla de gent amb la qual tenies una certa amistat i quan hi havia correfoc t’alegrava molt. Després anaves a sopar a l’Arc i era com una família. Sense haver conegut la gent a diables, jo coneixia a tothom. Així que destacaria això, el bon ambient.
BDV: A banda de ser diable, també has estat Llucifer. Diries que és molt diferent? Què t’ha agradat més?
Això és el que mola més. Brutal! Era espectacular. I quan cremaves amb francesos, que omplies tota la plaça de foc, era realment espectacular. És molt diferent, la veritat. De diables és potser més divertit, perquè té un punt de “cachondeo” però de Llucifer tens la sensació de “Jo tinc el poder del foc”.
BDV: De fet, el dia de la I Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans també portaves el Ceptre de Llucifer. Com va ser viure un correfoc amb 124 colles de diables al nostre poble, repartides en 8 recorreguts diferents?
Jo tinc molt al cap la imetge del clot on ara hi ha l’hotel i on es va fer l’encesa final conjunta. Recordo que va ser espectacular! El fet de congregar tanta gent fent el mateix, i a més a més fent foc.. Veies la imatge i era brutal. La resta del correfoc, vist des de dins, sí que tenies la idea que arribaries allí però la sensació era més d’un correfoc ‘normal’.
BDV: Entre els anys 2007 í 2015 vas ser President del Patronat de Turisme i, per tant, responsable de festes de l’Ajuntament de Vila-seca. En aquest període es va viure la implementació de la coneguda com a Llei del Foc, que va suposar un gran repte per l’entitat. També ho va ser per a l’administració? Quins van ser els grans canvis?
Per part dels diables tinc el record que en aquell moment va ser quan es va implementar el fet que tots els diables havien de passar una formació, un enduriment de tot el relacionat amb la seguretat i la protecció, etc. Però en aquest cas, des del punt de vista del Patronat de Turisme, sí que hi havia tot el tema relacionat amb el Pla d’Autoprotecció (PAU), ambulàncies i bombers, etc.; però més aviat era una qüestió de donar suport a l’entitat en tot allò que calgués. A més a més, va coincidir amb l’època (pels volts del 20è aniversari) en què es va començar la Nit del Foc i el Ball de Sant Miquel; amb la qual cosa tot plegat es feia una mica més complicat a nivell burocràtic i administratiu.
BDV: Has estat diable, però com dèiem, també t’has relacionat amb la cultura popular des de l’àmbit administratiu. Creus, en la teva opinió, que des de la política es dona el suficient valor a la cultura popular, atès el seu paper com a actor principal en la dinamització i la inclusió social? Creus que es podria fer més?
Jo crec que s’hauria de fer més. És a dir, hauria de tenir un paper més rellevant en la societat, dins de cada municipi. Està clar que hi ha vegades que la cultura no es cuida bé. Està clar que és molt important en la societat, perquè aquest sentiment que us explicava de “anar a passar una bona estona amb gent” t’aporta gent, et permet fer activitats, dinamitzar la societat, etc. Jo crec que aquesta és al final la grandesa d’aquestes entitats. Això i el fet que siguin espais de trobada i de vincle per a gent diversa del poble.
BDV: Ara que existeix el Ball Infantil, t’imagines tornant al Ball de Diables amb els teus fills?
Sí, quan ho veig des de fora hi penso. Crec que els diables també t’ajuden a fer perdre certes pors i que t’aporten molt al creixement com a persona. A banda de tot el que diem, que és un espai de trobada, d’activitat, etc. Amb el bé que m’ho vaig passar jo, imagina’t com s’ho passarien ells. A més, així jo també recuperaria aquesta vinculació.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?
La diversitat. La obertura al poble és un canvi que es veu. Abans, no perquè es volgués així, però tothom es coneixia. Ara hi ha molta més obertura i diversitat. A banda, abans jo tenia la sensació que els diables eren un espai on venies, feies una sortida, t’ho passaves bé i cap a casa. Ara crec que la gent entén el Ball de Diables com un emblema del municipi, amb tot el significat que això té. S’ha fet molt més gran, s’ha assentat molt més dins del municipi i s’ha convertit en patrimoni.
BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Uf, és molt difícil de respondre això. Al final és el que comentava abans. A part, en la meva vida i en la meva definició personal, els diables han significat un espai d’amics. Un espai on el foc era important, però on era molt més important el que ens unia.
La principal qualitat és el fet que s’ha mantingut i que ha crescut, tant en sortides com en gent. Això significa que hi ha un múscul potent i té molt de valor. Està clar que en els moments difícils podria haver desaparegut. Defectes? No conec prou l’intríngulis com per a saber-ne’n.
BDV: Explica’ns una anècdota divertida del teu pas per la Colla.
Recordo un Sant Joan que vam actuar a La Pineda, quan encara es feien les fogueres en aquell solar. Em va petar una espurna i em va entrar dins l’ull. Però clar, era Sant Joan, jo era jove, i tenia ganes de “juerga”.. Així que me’n vaig anar al CAP i em van posar un pegat que em tapava tot l’ull. Però clar, no vaig perdre l’oportunitat de “fotre’m un bon festot” tot i que recordo que anava amb la cara tapada i mig grogui. Me’n recordo molt d’aquell dia..!
Després, recordo un dia sopant a l’Arc (riu) que allí Robert Redón sí que es va emprenyar molt.. Estàvem, com sempre, sopant allí a la terrassa de la Plaça i un va portar un tro d’una carretilla del correfoc d’abans. Havia agafat només el tro i el va fer petar en sec, allí a la plaça i a mig sopar. Robert va agafar una emprenyada brutal. El culpable ja sabrà qui és.. (riu).
BDV: I el millor record que tens associat als Diables de Vila-seca?
En el fons.. La gent que m’he emportat de tot això i que, encara ara, mantinc. Ells tampoc són ja al Ball de Diables, però encara mantenim la relació. Això és el més bonic que m’enduc d’aquí. A banda d’això, amb els diables són molts records bonics. El millor era després del correfoc, quan sopàvem a l’Arc i comentàvem la jugada.
Però el millor que ha parit mare en el món dels diables és el Correfoc dels Històrics. Des del primer dia -i, a més, ho vaig dir a tothom- em sembla genial! És una activitat que et permet tornar per un dia a aquells moments en què t’ho vas passar tant bé, retrobar-te amb la gent, veure com ha canviat tot i, quan cremes, et torna el xut d’adrenalina de sempre. En el cas d’enguany, va ser un èxit brutal. Molta, molta gent i amb un nivell com d’exaltació enorme.
BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Jo crec que si segueix el camí que porta ara, arribarà un moment que agafarà tal envergadura que potser s’ha de dir: “stop, no podem créixer més”. I, a partir d’aquí, ja s’entrarà en una altra dinàmica de gestió. Però de moment jo crec que encara ha de créixer més, que està en una progressió molt bona, i que s’han de seguir fent moltes sortides. No només sortides de correfoc, sinó també sortides socials, que això és molt important.
BDV: Moltes gràcies!
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de setembre, entrevistem a Juan Diego Alonso.
BDV: Nom complert?
Juan Diego Alonso Segovia
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
No! (riu) El primer dia no era, abans ja hi havia gent com el Jordi Prats o el Caballé. Jo diria que tenia 18 anys, així que devia ser l’any 1989, però després del Bateig.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
Vaig estar 10 ó 11 anys fent teatre, a La Tramoia del Pep Grasset. Allí érem companys amb el Robert Redón i la Rosa i, quan ells van fer el pas de muntar els diables, s’hi va engrescar bastanta gent del teatre. Jo no recordo si va ser just al principi o poc després, però m’hi vaig afegir perquè em venia molt de gust l’experiència, era super motivant.
BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?
Me’n recordo que quan era petit i vivíem al pis del Carrer Francesc Macià, jo estava berenant i veient la tele i “tacatà tacatà”; tota l’estona picant a la taula, fent percussió. Sempre m’estaven dient “para de tocar!” i jo “patapà patapum”. Els veïns de sota es cabrejaven molt i pujaven a trucar al timbre per queixar-se. És a dir, aquesta inquietud per la percussió sempre l’he tingut. Per altra banda, uns anys abans que es creessin els diables, quan tenia 12-13 anys, m’havia petat un petard a la mà, per Sant Joan. Aleshores es feien revetlles i fogueres a Vila-seca i, l’endemà, anàvem a les fogueres a veure quins petards no havien petat. M’encantava la pólvora… Fins que em va petar aquell petard a la mà. Aleshores, quan es van crear els diables, la possibilitat de cremar mai me la vaig plantejar, però va ser per por! Com que m’agradava molt la percussió, vaig dir “jo, tabaler”.
Alguna vegada sí que és cert que m’hagués agradat treurem el cuquet d’haver cremat, encara que fos un francès o una carretilla. Però mai ho vaig fer.
BDV: El dia del bateig el Ball de Diables va sortir sense tabals. Poc després, us vau incorporar un petit grup de tabalers. Com recordes aquella època inicial?
Jo recordo vagament que quan va començar no hi havia tabalers. Llavors, Robert i la Rosa ens plantegen l’opció d’entrar, coincidint amb què la Colla ja tenia prou fons com per comprar els primers tabals. De fet, recordo que eren vermells i Fran i jo anàvem els caps de setmana al Centre Catòlic a decorar-los. Tenen uns dibuixos de vinil negre que va fer Fran, que són diables ballarins, i són tipus bombo, no tradicionals.. No sé si encara els conserveu.
En aquella època recordo d’arribar jo i Fran i d’assumir, els dos, el lideratge de crear tot el tema dels tabals. De fet, els tocs els vaig crear jo. Després van entrar René i Titi, també íntims amics de la nostra colla i que també van entrar tocant. I a les primeres sortides no hi era, però després també va venir el fill de la Maria Bailén, el Jose González, que en aquella època quedàvem per tocar junts la guitarra; i Sebas. Els següents a afegir-se al grup inicial de tabalers, uns anys després, ja van ser l’Àngel i Pepe, que van entrar-hi quan eren uns mocs. No recordo que en aquells primers 5 anys toqués ningú més.
BDV: Als inicis de la Colla vas assumir, en certa forma, el paper de responsable de tabals. Vas crear tocs que encara es toquen avui, com ara Guerra i Passeig. Ho recordes? Com es crea un toc de tabals?
Sí, exacte, es deien tal qual així i eren.. (els toca). També hi havia un tercer, Ben-Hur, que l’usàvem per a descansar -era com un toc de transició- però no recordo com sonava. Li vaig dir Ben-Hur perquè recordava als tocs de timbal de quan els romans estaven a galeres. Era molt senzill. Era el toc de “què toquem quan anem del Carrer Major, 5 al 25? Ben-Hur”. Potser no l’heu perdut i ha derivat cap a un altre toc, o s’ha matisat.
Com es creen? No ho sé.. Vas provant i fins que surt. No és una cançó que et despertis per la nit a casa inspirat i tampoc són tocs complicats, són senzills. De fet, 30 anys després, jo no vaig a veure-us mai als diables i, encara i així, quan m’has preguntat m’han sortit sols. Els tinc grabats a dins. Jo sóc el fòssil vivent que constata que allò que toqueu a dia d’avui, va sortir del meu cap. No vaig a veure els diables normalment, però l’última vegada que vaig veure un correfoc, farà 5 ó 6 anys, i vaig escoltar els mateixos tocs.. A mi em va emocionar. Penses: “com ha pogut perdurar durant tant de temps?”. I és senzill, perquè quan tu te’n vas n’hi ha un altre que es queda i així successivament.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Uf! No, el primer no. Però devia ser a Vila-seca. Ho ha de ser. Potser Sant Antoni del 90. Dels primers correfocs recordo que vaig flipar molt amb el de Garcia. Li vam calar foc pràcticament a tot el poble, la liàvem molt! Després del correfoc els bombers ens van ruixar a tots al mig de la plaça. I a més, acabàvem cuits perquè clar, et donaven de sopar i beure.. Dels correfocs del principi també recordo com a molt guai el de Margalef i el de Bonavista.
Les sensacions eren molt xules, molt intenses. Jo ja estava acostumat a estar davant del públic perquè féiem teatre, així que no hi havia sensació de pànic escènic. Però la sensació de desfilar i que la gent s’aparti quan cremem.. a mi em molava molt, era com una sensació de poder. Les sensacions eren molt guais, ens haguessin faltat més sortides.
BDV: Vas estar durant uns 6 anys al Ball de Diables de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.
Recordo que a Garcia vam cremar uns matolls que hi havia en un tram de carrer i va ser divertit, sobretot quan vam haver d’apretar a córrer i el correfoc es va aturar fins que els bombers van apagar l’incendi. Recordo amb molt de carinyo el que us deia, les mullades dels bombers a la plaça. Un altre dels grans moments que recordo eren els sopars. Els sopars a l’Arc estaven bé, però quan sopàvem fora, quan teníem una sortida, els sopars eren molt molt divertits.
Com a anècdota diria que una vegada el bus se’n va anar sense mi, de Bonavista. Però ara no et puc explicar per què! Deixe-m’ho en que no me’n recordo.. (riu)
BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?
Ho veig molt professional, ara. El fet que hi hagi un control administratiu del material o de la pirotècnia; el fet que el qui crema ha de tenir una formació; etc. El que sí que espero que no es perdi mai és l’essència del tabal tradicional, del toc de tabals que acompanya els diables amb aquest so tant característic.
Una altra sensació que tinc és que sou molts, no? Quan vaig comentar-vos d’apuntar els nens em vau dir que hi havia cua per entrar, així que sou una colla que fa patxoca. Aquest canvi és el que més m’impressiona.
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que es va celebrar aquest estiu de; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
D’entrada, m’encantaria que es fes algun Correfoc d’Històrics intermig, abans de 2024, per poder participar-hi sense haver d’esperar tant! Perquè tinc l’espina clavada dels dos que heu fet i no he pogut anar. Sinó també puc fer una “Guest Start Appearance” i fer un “cameo” algun dia, ni que sigui en segon pla! I ja de pas, si faig un “cameo” també m’agradaria treure’m l’espina de poder tirar un francès i una carretilla.
M’agradaria que hi fossin Fran, René, Titi i Jorge Forniés, que eren la meva colla d’amics. Seria una foto molt bonica.
I, sobretot, m’encantaria que també hi poguessin ser mons fills, que són molt percussionistes.
BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i tens dos fills. Et veus en el futur tornant a la Colla amb ells?
Sí, clar que tornaria. No amb el meu compromís personal d’abans, però evidentment que sí. El Diego fa dos anys que fa bateria i toca molt bé.
BDV: Per últim: a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?
A René, a Titi, a Fran i a Jorge. Al Jorge seria molt guai, però potser l’hauràs de fer per Skype! També estaria molt bé fer una trobada René – Titi – Fran, perquè seria molt més enriquidor i en podríeu treure molta més informació d’aquella època i dels tabals.
BDV: Moltes gràcies!
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juliol, entrevistem a Xavi Colomina.
BDV: Nom complet?
Xavier Colomina Granell
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Si no estic equivocat, uns quatre anys després de la fundació. Així que a l’any 92-93.
BDV: Per què vas decidir fer-te diable? Què destacaries d’aquella època inicial, a mitjan anys 90?
Jo era dels més petits i vaig entrar per mon germà, que ja hi era amb Forasté, Robert, Esteve Mèdico, etc. Després ja van entrar altres de més petits, com Pepe o l’Alonso. Ho recordo com una època xula i bonica (com totes!), que érem poca gent i començàvem, però molt divertida. Recordo quan vam fer els segons vestits, que me’l cosia ma mare i cadascú es feia el seu, però que els pintàvem tots, al Centru catòlic.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
El meu primer correfoc el recordo vagament. Era aquí, al poble, a la Rambla de Catalunya. Recordo aquell dia perquè mon germà Josep Lluís es va fer una cremada important a la cama i em va donar cert respecte i aquella idea de que és una cosa amb la que no pots jugar. No recordo gaire més. Encara anàvem amb els vestits de roba de sac i jo utilitzava el d’una noia baixeta, amiga de Juan Diego, Titi i aquesta colla.
BDV: Després de ser diable, vas tenir el paper de Llucifer durant uns anys i molta gent et recorda com a tal. Què se sent portant el Ceptre?
Buah..! És una sensació.. Com t’ho puc arribar a explicar? Al final és com si cremessis només amb una carretilla però portant moltíssim més foc. En aquell moment tens un ‘subidón’ d’adrenalina. També he de dir que moltes vegades el vaig portar perquè ningú més volia (o podia). Tinc un bony a l’espatlla que se m’ha quedat per sempre. És una sensació molt bonica, però s’ha de reconèixer que també és patidora i has d’anar amb compte. Quan se’t posa molta gent al costat ballant, com quan anàvem a Garcia i Margalef, estàs més pendent que no se’t caigui que de xalar.
BDV: Diable, Llucifer, Diablessa i, finalment, un dels quatre presidents que ha tingut l’entitat en els seus 30 anys. Què destacaries de tota la feina feta i quins records t’emportes del càrrec?
Una cosa bona és que al final els diables sempre han estat un conjunt de gent en què s’han fet les coses de forma col·lectiva. Sempre n’hi ha quatre que tiren més, com a qualsevol lloc, però el tema dels càrrecs no és tan important. Veníem d’una època en què ens trobàvem amb dos tabalers i set diables en un correfoc. La Rosa Mari recordarà un dia que baixàvem pel carrer del Mercadona i que anàvem de “capa caída”, perquè era una època en què estava molt complicat tot. Joventut, estiu.. Ens trobàvem molt poca gent en aquella època, i tampoc podies plantejar-te de fer més sortides ni res. Aleshores ens vam posar uns quants a ajudar a Robert, que el pobre ja en tenia prou. Poc a poc va anar pujant la cosa i fins el que són ara els diables: una institució a Vila-seca. Això és el que més destacaria, que va ser un dels revulsius, com ho va ser després el relleu de Jordi Saltó.
També recordo que em va tocar l’època de fer els tercers vestits. No sé la quantitat de viatges que vaig haver de fer a Riudoms, a veure l’Olívia..! Per mi que van ser centenars! Però tota la feina feta la vaig fer amb la màxima il·lusió i la tornaria a fer, sens dubte.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?
Home! Que ara hi ha molta gent! Dóna un “gustazo” veure ara els Diables, que és espectacular. També la organització que hi ha després de 30 anys d’experiència i solera.
Jo és que he viscut aquella època de 2 tabalers i 7 diables, i era una època durilla, en la que ens aguantàvem gairebé amb pinces. Recordo que a finals dels 90 van començar a entrar amics i coneguts per tenir una mica més de gent i també per ajudar-nos a muntar la Trobada dels Països Catalans. Aleshores van entrar la Laura Laguna, Josep Pedrola, Joan Anton Puig, l’Òscar Rodríguez, etc. I aquella Trobada també va ser un punt d’inflexió en la història dels diables a Vila-seca. Crec que aquell dia va contribuïr a que la gent veiés que si et protegeixes una mica, els diables no són res perillós. Penseu que als inicis, a Vila-seca la gent anava a veure els diables vestits de diumenge! Llavors semblava impossible això que veiem avui en dia, amb canalla perfectament vestida per anar a veure un correfoc i ballar-hi a dins. Això ha estat un altre gran canvi que s’ha aconseguit.
BDV: El proper 4 d’agost participaràs del Correfoc dels Històrics amb motiu del 30è aniversari; a qui convidaries a venir? Qui creus que no pot faltar-hi?
Primer que tot, mon germà Josep Lluís. Les corregudes que m’he fotut amb ell a diables han estat molt guapes!
Jordi Granell, Joan Caballé, Josep Forasté, Esteve Mèdico, Robert Rodríguez, Xavi Graset, Meritxell Granell.. són gent que em faria gràcia, m’agradaria que hi fossin tots per poder xalar i per poder recordar èpoques boniques.
Ara bé, com a especial, sens dubte mon germà. Ell és el que em va fer començar en el seu dia.
BDV: Ara que tens una filla, t’agradaria veure-la sent diable i poder compartir amb ella totes les sensacions que has viscut?
Sí, però em costarà, perquè a la punyetera no li agraden gens els petards. Sent petar un globus i.. uf! Ara mateix se’m posa la carn de gallina només de pensar-hi! Jo en tinc moltes ganes i és una cosa que algun dia voldria arribar a fer, però evidentment tampoc la vull obligar, li ha d’agradar a ella. Ara mateix, però, no puc ni anar-ho a veure!
BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Defectes: cap ni un, mai de la vida. Una de les qualitats, a banda de lluitar per mantenir vives les tradicions de la cultura popular, és tot el que s’ha fet de tradicionalització del ball. Amb els tabals tradicionals, els nous vestits i maces, portant-ho tot al terreny d’un ball de diables tradicional. Avui en dia tot evoluciona molt, però hi ha coses que no han d’evoluconar tant, que s’han de conservar com estan. Me’n recordo quan vam fer la Trobada i venien tot de colles de Barcelona amb l’alcohol aquell per escupir foc que.. ves, jo em quedo amb el que tenim. Una altra qualitat és el ball parlat, que per fi es va aconseguir fer aquí a Vila-seca (semblava que mai es podria fer!) i enguany hem arribat a la desena edició.
BDV: Explica’ns una anècdota i el millor record que tinguis associats als Diables de Vila-seca.
Una anècdota que recordo és quan vam organitzar la Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans, l’any 2003, que vam encomanar i carregar la barra com si s’hagués d’acabar el món. Recordo Forasté, mon germà, Robert, etc. descarregant a ca mon pare tot el que no s’havia gastat.. Mare meva! Ens pensàvem que ens faríem d’or i quan es va acabar el correfoc la gent va marxar. Ens vam fotre la currada del segle i no sé si vam arribar a gastar ni un o dos barrils de cervesa. Va ser bastant penós (riu).
El millor record? El I Correfoc dels Històrics, l’any 2014. Recordo en màniga curta totalment desmarxat amb Xavi Graset, mon germà.. pf! Per mi aquell correfoc va ser una sensació casi inexplicable, d’eufòria total. M’ho he passat molt bé en molts correfocs, però aquell em va quedar grabat, amb tot el bon rotllo, el sopar al Miramar.. Va ser un dia molt i molt especial.
BDV: Per últim, visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Espero que igual que ara, però amb cares noves i sent una peça fonamental de les festes, de les tradicions i de la cultura de Vila-seca. I si es pot créixer, doncs encara millor!
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.
Aquest estiu la Festa Major de Vila-seca ve marcada per una efemèride: el 6 d’agost de 1989 el Ball de Diables de Vila-seca actuava per primer cop des de la recuperació d’aquesta tradició al poble. Enguany, celebrem el 30è aniversari d’aquesta data.
La Festa Major d’Hivern d’enguany donava el tret de sortida als actes de celebració d’aquest aniversari. La presentació de la imatge del 30è aniversari acompanyava els actes habituals i consolidats de l’hivern: la Nit del Foc amb la incorporació del Correfoc Petit, el Seguici i la Carretillada. I la primavera ens va permetre gaudir primer del Sopar de la Colla i, després, de la presentació del primer conte editat pel Ball de Diables amb la col·laboració de Jesús Tibau i Andreu Faro: “Volem ser diables!“.
Un inici d’any diferent i intens, però que només és l’avantsala dels plats forts de l’Aniversari, que arriben de la mà de la Festa Major d’Estiu. Els dies 26 í 27 de juliol el focus es posarà sobre La Pineda, on ens podreu trobar i saludar gestionant la barra dels concerts. El mateix divendres 26 tornarem a Santa Coloma de Queralt, on hi vam ser l’any 1990, ben als inicis. Dissabte 27 recorrerem el Passeig de Pau Casals de La Pineda amb un correfoc simultani del Ball de Diables Infantil i del Ball de Diables de Vila-seca; just abans de donar pas als focs artificials.
La setmana següent, ens retrobarem dijous 1 d’agost, quan participarem amb el Ball Infantil i el Ball de Diables en el Seguici Tradicional, junt amb tots els elements de cultura popular de Vila-seca. Divendres 2 podrem gaudir de la segona edició del Correfoc Petit, que recorrerà els carrers del nucli antic, amb la participació del nostre Ball Infantil.
Serà dissabte 3 d’agost quan gaudirem del primer plat fort i excepcional d’aquest aniversari: la I Trobada Nacional de Diables per Vegueries. Es tracta d’una mostra de colles i balls de diables, vinguts d’arreu de Catalunya. Cadascuna de les colles representarà una de les vegueries, de forma que el públic podrà notar i entendre com de diferents poden ser les expressions de cultura de foc en funció del seu origen territorial i model. Comptarem amb balls de diables de la zona tradicional, com ara el Ball de Diables de Reus (Vegueria Camp de Tarragona), el Ball de Diables de Cervera Carranquers (Vegueria Ponent), el Ball de Diables de Banyeres (Vegueria Penedès) o el propi Ball de Diables de Vila-seca, que ostentarà la condició d’amfitrió. Però en aquest cas, el públic vila-secà també podrà gaudir de la presència de colles de model no tradicional, com ara els Diables de Terrassa (de model Barcelonès i en representació de la Vegueria AMB) o els Diables Rocadepena d’Alpens (Vegueria Catalunya Central), les Gàrgoles de Foc de Banyoles (Vegueria Comarques Gironines) i els Diables El Jordiet de Garcia (Vegueria Terres de l’Ebre). La Trobada començarà amb una Tabalada conjunta, que guiarà totes les colles des del Carrer de la Riera fins a l’antiga Plaça de Flix (C. Sant Antoni). El correfoc posterior recorrerà el nucli antic fins al pati de l’escola Torroja i Miret, on es presentaran les colles i es realitzaran els lluïments finals.
I la Festa Major es clourà diumenge 4 d’agost amb l’acte més simbòlic i segurament important del 30è aniversari: el II Correfoc dels Històrics. Després de l’ampli èxit de la primera edició d’aquest correfoc, celebrada l’any 2014 amb motiu del 25è aniversari; aquest correfoc no només torna, sinó que creix. El Correfoc dels Històrics és aquell dia en què es convida tothom qui ha format part del Ball de Diables de Vila-seca al llarg dels seus 30 anys d’història a tornar-hi per un dia. De forma excepcional, les quatre edicions de vestits que ha tingut la colla, surten al carrer conjuntament. Cada diable i tabaler vesteix el vestit que correspon a l’època en què va entrar a formar part de l’entitat. Un dia de retrobament emotiu, però també un correfoc de màxima intensitat. Amb 1500 carretilles, dos encenedors, més de 80 diables i tabalers de Vila-seca; serà una ocasió per viure i reviure.
Esperem poder gaudir amb vosaltres aquesta Festa Major i celebrar els 30 anys del Ball, i els molts més que vindran!
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juny, entrevistem a Jordi Prats i Jordi Gómez.
BDV: Nom complet?
JP: Jordi Prats Borràs
JG: Jordi Gómez Blanch
BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
JP: Potser era al 1990, tinc dubtes. En qualsevol cas era als inicis. De fet, el 1989 no pot ser perquè estava a la ‘mili’.
JG: Sí, sí que me’n recordo perquè vam ser, juntament amb el Robert Redón, la Rosa Mari i tots aquests els qui vam muntar-ho. Ens vam asseure un dia i vam començar a posar fil a l’agulla. Ens vam assessorar i vam redactar uns Estatuts i vaig ser un dels qui els va signar. Per tant, vaig entrar-hi l’any 1989, abans que es fundessin.
BDV: Abans d’entrar al Ball, Jordi Prats, formaves part de la Colla Gegantera. Jordi Gómez, directament vas ser fundador dels Diables. Recordeu per què vau decidir fer el pas de ser Diables?
JP: Anant amb les gralles dels Gegants havíem fet moltes sortides i veies que en altres pobles hi havia diables i cridava molt l’atenció això del foc. Era un component més a desenvolupar de la cultura popular, amb la qual em sentia identificat, i per això vaig posar-m’hi. Una cosa era tocar la gralla, l’altra era fer ballar els Gegants i l’altra era fer córrer la gent (que és molt divertit). Jo ja coneixia el Robert Redón i el Jordi Gómez, que érem molt amics, i ens devíem empènyer l’un a l’altre.
JG: Suposo que és una mica per les inquietuds que tens de jove. També, tal i com funciona aquí a Vila-seca, els que estem posats en algun tema cultural, estem posats en tots o en diversos. En aquella època estàvem a les Gralles dels Gegants amb el Jordi Prats i veient festes majors es va crear aquesta inquietud. Amb el Robert Redón, que en el seu dia va ser el meu ‘jefe’ teníem molta amistat i vam estar parlant-ho i vam tirar-ho endavant. Jordi Prats em va estirar a mi cap als Gegants i jo vaig estirar-lo a ell cap als Diables. Érem amics de tota la vida!
BDV: Situem-nos en el 1989-1990. Sou de les poques persones que hi eren ben al principi de tot. Quins diríeu que van ser els principals reptes i dificultats d’endegar una entitat com els Diables? Us imaginàveu que arribaria on és a dia d’avui?
JP: No, no; començant per la segona pregunta, la veritat és que no. Ha anat a més, hi ha una trajectòria al darrere ben consolidada, molt bona organització, molta solera, i això era inimaginable a l’inici. Enllaçant amb la primera, jo crec que el temor o el repte més important era que una activitat que aleshores naixia, veure si tindria una continuïtat en el temps, si no es quedava en una activitat d’una o dues festes majors. Això crec que és fonamental en qualsevol entitat: que hi hagi relleu, que quan algú està cansat o ja no té més idees o les circumstàncies de la vida li canvien; pugui tenir un relleu que garanteixi la continuïtat de l’activitat.
JG: Com a reptes i dificultats jo ara et diria que cap, perquè hi havia moltíssima il·lusió en muntar-ho. Qualsevol problema el resolíem a base d’implicació, i l’Ajuntament i les famílies també ens van ajudar. No recordo que ningú ens posés cap traba. Respecte a al segona pregunta, nosaltres vam ser als Diables uns anys, però després vam haver de deixar-ho perquè tocàvem massa tecles (en el meu cas, sobretot per l’hoquei). Si estàvem convençuts que la cosa seguiria és perquè al davant es quedava una persona com el Robert, amb moltíssimes ganes.
BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.
JP: El primer exactament no el recordo, però les sensacions sí. No sé si era exactament el primer, el segon o el tercer, però sí. La sensació era de sentir-te viu. El fet de cremar carretilles és una experiència múltiple. Per una banda hi ha el so del petard, per altra banda l’espurna que genera, el so dels tabals que t’acompanya i et marca un ritme, l’olor a pólvora que sempre t’acompanya i que atrau, el córrer darrere de la gent.. Les sensacions eren aquestes, so, llum: sentir-te un diable.
JG: Recordo el dia i les sensacions. Era la primera vegada, el dia del Bateig l’any 1989. Els records sempre són bons, però recordo nervis, la preocupació perquè tot s’encengués al moment, no saber si en una rotllana se t’ha encès el teu o no, etc. Però ho recordo amb molta alegria, de ser una festa, tot molt positiu.
BDV: Als inicis, la Colla comptava amb menys gent que en l’actualitat. En una ocasió vau participar en un correfoc a la Pineda on només éreu 8 ó 10 diables. El recordeu? Com us organitzàveu quan passava això?
JP: Sí que em ve present, però ja hi estava acostumat. Com que venia de les gralles, que havíem tingut èpoques de molta bonança amb moltes incorporacions, però també èpoques de ser dos, tres o quatre; havíem fet coses amb molt poca gent i no se’m feia estrany. La il·lusió pesava més que la falta de gent i de recursos. A nivell organitzatiu, en el cas dels diables he de reconèixer que és un apartat que no vaig tocar.
JG: Els que érem, érem. Si érem 8, doncs sortíem 8. El que féiem era córrer més quan petava la carretilla, si faltaven tabals ens posaven a tocar el tabal, el que calgués.. Quan arribava l’estiu tothom desapareixia (un treballava a la platja, l’altre marxava, jo treballava a l’Aquopolis) i ho trampejàvem com podíem. Però no hi havia una sensació de perill o de risc que la cosa hagués de morir. Limitàvem les sortides fora de casa, això sí, perquè s’ha de ser realista; però a casa mai hem fallat. Si érem 10, doncs 10, i endavant. A l’hivern i al poble sempre hi havia més gent, això sí.
BDV: També en els inicis de l’entitat vau ocupar càrrecs a la Junta, Jordi Prats com a Secretari i Jordi Gómez com a tresorer. Com recordeu aquella època? Quina feina fèieu i quin grau d’implicació hi havia?
JP: Aquella època la recordo amb molta il·lusió, amb ganes d’arrencar una nova activitat, amb ganes de fer poble, de fer Vila-seca, perquè a Vila-seca s’hi feien diverses coses, però aquesta era una més que s’hi afegia. Ho recordo amb ganes de fer conèixer l’activitat al poble, però també arreu, a fora de Vila-seca. Perquè al final, poder fer correfocs a d’altres municipis era poder portar el nom de Vila-seca arreu. Era també una forma d’abraçar una expressió més de cultura popular i fer germanor cultural i popular. Jo vaig créixer al voltant de les grans fogueres de Sant Joan (que se’n feien moltes a Vila-seca i ens matàvem per veure qui feia la més gran) i dels petards propis d’aquella data. Som mediterranis i sempre hem abraçat el foc, i els diables encaixaven perfectament dins d’aquest caràcter.
A nivell organitzatiu, com deia abans, no vaig tenir gaire implicació. Suposo que s’havia de cobrir el càrrec! (riu). El pes de l’organització el portaven altres.
JG: Tenia el títol de tresorer perquè dominava més jo les factures i el tema, però portàvem una mica tot entre tots. En aquella època no estava tot tan fiscalitzat com ara, era més de “falten carretilles, anem a comprar-les entre naltros”. Recordo molt bé anar allí a Canyelles amb el Robert, per aquella carretera plena de corbes que tardaves hores, a comprar carretilles. Anàvem amb els diners a la butxada, les carregàvem al cotxe i pagàvem. El tema econòmic anava diferent.
BDV: Amb el pas dels anys, tots dos vau deixar de participar activament del Ball de Diables. Malgrat el pas del temps o la distància, us imagineu tornant a participar-hi de forma puntual?
JP: Sí, sí, i tant! Quan algun estiu he estat per aquí (sigui a Vila-seca o a algun poble de l’entorn) i hi ha hagut diables i he tingut l’ocasió de veure’ls… Només sentir els tabals el cor ja em batega al mateix ritme, s’accelera quan sents els petards i ja quan veig les espurnes i els diables i els Ceptres “a tope” se m’hi en va l’ànima! El que sí que passa que ara tens una mica més de por que aleshores a cremar-te. Però sí, sí que em faria il·lusió.
JG: Els motius per deixar-ho són els que ja us he explicat, que arriba un moment que estàs en mil coses i, sobretot en aquella època, el tema esportiu i la feina. Pel tema de tornar, segur, perquè mons fills ara són diables a Reus, però estem esperant a poder entrar aquí, a Vila-seca. Així que segur, quan ens deixeu! Jo personalment, com a diable de tirar, no ho crec. Però estant la canalla implicada, tornar-hi segur.
BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem el 4 d’agost de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?
JP: Crec que no podria faltar-hi el Robert Redón, però sé que no faltarà. Aprofito per donar les gràcies a ell i a la Rosa Mari, per haver mantingut la flama viva. I a nivell personal, en el meu cas, voldria que hi fos el Jordi Gómez. També m’agradaria que ho puguessin tastar les meves filles! Tampoc hauria de fallar el Josep Forasté, però cremant, com als inicis.
JG: Jordi Prats, Magda Graset, Robert Redón, Josep Forasté..
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu, ara vist des de fora, que ha canviat més?
JP: Jo crec que el que més ha canviat és en relació a la seguretat. Primer que tot, els vestits, que abans de seguida que et queia una espurna als de roba de sac, et cremaves. Ara ha canviat molt això, però també les mesures de seguretat en general, les distàncies, la normativa, etc. Una altra cosa és que tinc la sensació que abans era més Correfoc i ara és més Ball. També veig la Colla molt més ben organitzada i amb molta més gent, la qual cosa està molt bé. I un altre canvi, que és per treure’s el barret i aplaudir, és que hi ha canalla, hi ha planter; i això ens garanteix el futur.
JG: Jo entenc que la idea inicial dels diables, com un espai de diversió, no ha canviat, sinó no hi seríeu. Però sí que és veritat que un canvi és el fet que s’ha tradicionalitzat i l’altre el tema de la seguretat, que està molt més controlat i supervisat.
BDV: La vostra canalla no us ha vist mai sent diables de forma activa i en el teu cas, Jordi Prats, probablement encara ho viuen amb més llunyania degut a la distància de viure a Madrid. Els heu explicat que éreu diables? Us imagineu, algun dia, els vostres fills i filles sent diables en un futur?
JP: De fet, a mi les meves filles em van veure en el I Correfoc dels Històrics (l’any 2014) i tenien també moltes ganes de ballar, per això dic que les convidaria a participar si pogués. Igual haurem de fundar el Ball de Diables de Madrid!
JG: Sí que m’ho imagino i de fet, això estem esperant! Estic 100% segur que ho seran, quan obriu places (riu).
BDV: Yolanda López amb TV3 i tu, Jordi Prats, amb Catalunya Radio; dos periodistes vila-secans que han format part del Ball de Diables de Vila-seca i corresponsals a Madrid. S’entén la cultura popular catalana a Madrid? Com expliqueu una tradició com els diables? Tens alguna anècdota en aquest sentit?
JP: A Madrid hi ha molta barreja de cultures, la gent es mou molt i el tema de la cultura de foc és molt mediterrani, no només propi de Catalunya. No se’ls hi fa tan estrany, perquè a més hi ha molta gent que estiueja per la zona d’Alacant, Castelló, etc. Potser sí que et pregunten què significa exactament, però s’entén bastant bé. Els costa molt més d’entendre la tradició castellera. En aquest sentit no he tingut anècdotes remarcables.
BDV: Expliqueu-nos una anècdota que recordeu amb especial il·lusió i, també, un dels millors records que tingueu relacionat amb el Ball de Diables de Vila-seca.
JP: El millor record és la il·lusió per sortir a cremar. L’anècdota dels qui érem els primer cinc anys, que segur que ja us ho han explicat, és que aquells sacs picaven un munt! Ens estàvem mig rascant sempre i queixant-nos de com picaven: “altres colles no tenen aquests sacs, eh?” dèiem. Picaven com un dimoni!
JG: Els meus millors records sempre han estat també en conjunt, el fet de ser diables. La preparació, les primeres petades, el correfoc, el sopar de després a l’Arc i el show que féiem amb les gralles. Tots els records són bons. Les anècdotes tenien totes a veure amb els vestits de roba de sac. Podies anar cremant i et sortia fum perquè resultava que el sac s’estava cremant i no te n’havies ni adonat. Se’t cremava la samarreta de sota i la pell, abans no te’n donessis compte.
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de maig, entrevistem a Esteve Mèdico.
BDV: Nom complert?
Esteve Mèdico Mateu
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
Tinc sort que no llenço res i encara conservo el rebut número 36 de la quota de diables. No crec que en aquell moment fóssim 36, en aquell talonari de rebuts hi devia haver tots els pagaments que s’anaven fent. Pagàvem 2000 pessetes (12 euros) per entrar a la colla. La quota la vaig pagar el 12 de gener de 1990. Tenia 16 anys, l’edat que aviat farà el meu fill gran.
BDV: Per què vas decidir entrar-hi?
La joventut, ets actiu, tens ganes de fer coses. De sempre m’ha agradat el foc i la cultura popular i hi tenia alguns amics a dins. Vaig entrar-hi segurament estirat per Josep Forasté i Joan Caballé, amics meus, que ja feia un temps que hi eren.
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
No el recordo exactament però devia ser per Sant Antoni si vaig començar al gener, tot i que sempre havia pensat que havia començat a cremar a la Fira de Sant Isidre. En aquella època devíem ser molta menys gent que ara, i era arribar i moldre. Jo ja havia vist alguns correfocs en festes majors d’altres pobles i ja sabies què havies de fer: posar-te el vestit de tela de sac, maça enlaire, posar-hi energia, donar-ho tot i, foc, foc, fot-li foc. Les sensacions? Les de sempre: responsabilitat i orgull.
BDV: Ets una de les persones que formava part del Ball de Diables de Vila-seca gairebé des dels seus inicis. Com recordes aquella època de la teva vida?
La recordo una època molt plena, estudiant encara a la Laboral, cosa que em va marcar molt positivament, amb amics de molts pobles de moltes altres comarques, a punt d’entrar a la Universitat, treballant amb el meu pare i entrant a la militància política per la independència dels Països Catalans. Una època de descobriments i aprenentatges. Els 16 i 17 anys, han estat per a mi una de les millors èpoques de la meva vida. Una època molt feliç. I una de les cireretes del pastís: ser diable.
BDV: Vas ser la Diablessa del Ball el dia de la seva estrena el gener de l’any 1994, però també durant força anys. D’on ve aquest fet?
Algú ho havia de ser (riu). No recordo quin va ser el procés, ni si n’hi va haver. Ja portava un temps dins de la colla, m’anava la marxa, i estava ben fort i amb ganes. També vaig portar el ceptre gros alguna vegada, i pesava molt! Cansava molt! En aquella època el ceptre de Llucifer el duia Jordi Rovira Mañé. No recordo si vaig fer de Diablessa fins que vaig plegar o si entremig vaig seguir cremant amb maça. Després de mi, la va portar el Jordi Granell.
BDV: Quan vas entrar al Ball de Diables juntament amb d’altres persones, éreu molt joves i un punt revolucionaris. Creus que això, en certa forma, té relació amb el “caràcter” de l’entitat?
Bé, està clar que ser dimoni no és ser un angelet, tot i que som bones persones! Recordo que la meva padrina quan se’n va assabentar em va dir “m’hauria agradat més que fossis un àngel que un dimoni”. Treure l’energia, cridar, córrer, saltar, fer foc, soroll; això va lligat també a la joventut. Per aquest motiu “admiro” a les persones que amb el pas dels anys continuen actius dins la colla. Això dóna vida. Sortir al carrer, ser part activa, no quedar-se a casa, no ser un simple consumidor, implicar-se; és necessari per a créixer, molt positiu, constructiu i edificant.
BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca.
Els records van lligats amb la gent que t’envolta. I hi tenia amics a la colla, i gent que no éren “amics” però amb qui es va viure aquella complicitat… Els preparatius, el comentar la jugada quan acaba el correfoc, l’estirar-se a terra suats i cansats a veure el castell de focs de la festa major, anar a fer un beure o a sopar a l’Arc. Els viatges amb autobús. Recordo les sortides a Margalef, Santa Coloma de Queralt, Rodonyà, Garcia, quan ens tiraven aigua. Recordo el quedar-nos a un concert de Dr Calypso, a un concert a Bonavista, encendre la foguera de Sant Joan a la Pineda. La trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans va estar molt bé. Preparar els actes del 5è aniversari, pintar els vestits, assajar la primera roda de foc… Són molts els records, no sabria remarcar-ne cap. El millor record és haver estat diable.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més respecte l’època que tu vas viure? Què diries que trobes a faltar més?
El poble ha crescut molt. Abans la colla potser era una mica més familiar i petita, a vegades érem pocs per cremar, i per aixo vam arribar a fer un sistema de punts en funció de l’assistència! Crec que déiem que faríem un viatge (o un sopar) amb els que tinguessin més punts! Ara sou molta més gent, amb més preparació i seguretat. Recordo que vam anar a unes jornades a Sant Pere de Ribes que just devien ser de les primeres de la Coordinadora de Diables de Catalunya. Allí es començava a moure tot el tema formal i de seguretat. Ara feu cursos i tot. Abans era, com he dit, arribar i moldre. Més casolà. Dels temps d’abans m’agradava que podies portar amics “per un dia”, hi havia qui ho feia molt, era informal. No crec que se’n trobi a faltar res, ara. Estic segur que us ho seguiu passant igual de bé, que hi ha una sensació de col·lectiu, de colla, tot i que hi hagi les diferents colletes d’amics a dins. Estic content que hi hagi un ball de diables infantil i que sigueu força gent i tingueu força sortides. És bonic veure que les entitats on has participat, on has aportat el teu granet de sorra, fent activitats que t’han agradat, segueixin vives. Per això dóno gràcies a qui va fundar la colla, a tothom que hi va ser abans que jo i als que, després, la mantenen viva.
BDV: Amb el pas dels anys, vas deixar de participar de la Colla de forma activa. Quins diries que en són els motius? T’imagines tornant-hi algun dia?
La vida dóna tombs. Vaig ser-hi tretze anys, trobo que són uns quants anys. En gran part devia plegar perquè em vaig casar, vaig tenir fills i vaig decidir fer altres coses, tenir altres prioritats: canvis de la vida. També perquè no sóc gaire a Vila-seca i no m’anava bé venir. No crec que hi torni, però espero ser al correfoc dels històrics d’aquest estiu, fent el que sigui, ajudant a carregar ceptres per exemple, que és una tasca molt important.
BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?
Al Correfoc dels Històrics crec que hi hauria d’haver la gent que va formar la colla, i els i les que ja hi eren quan vaig entrar jo, com per exemple els germans Porqueras. Dels de la meva època, a més dels que us he anat dient: el Robert Rodríguez, l’Esteve Martí, la Sara Martí i la seva colla, el Josep Lluís Colomina, el Salvador Roca! Molta gent! Els tabalers… Tothom! Quanta gent deu haver passat per la colla?
No hi podria faltar el Robert Redón, la Rosa Gonzàlez, la Magda Graset; que eren els qui tiraven del carro en aquella època, ni el Xavi Colomina. Tot i que trobo que l’important és que hi siguin els que hi són avui en dia.
BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Ja fa molts anys que no hi sóc, però vaig seguint-vos quan en parlo amb amics que encara hi són o a través de les xarxes socials. Pel que veig i m’expliquen feu projectes que van molt més enllà dels correfocs en sí, com el conte “Volem ser diables”, el ball parlat, i demés; i que hi ha gent que penca i hi posa dedicació, i això és l’important. Al 5è aniversari també vam fer exposicions a la Biblioteca, amb fotografies, vestits i els ceptres. Recordo que vam organitzar unes conferències sobre cultura popular i diables amb el Josep Bargalló (que ara és conseller d’educació), el Salvador Palomar de Carrutxa, el Jordi Bertran dels Diables de Tarragona; i ara seguiu fent aquestes coses, a més d’altres, com la presència en xarxes socials o el fet que aneu a les escoles. Molt bé, el Ball de Diables és un punt de referència de la cultura popular a Vila-seca, que per sort té molts més elements i colles. Si hagués de dir algun aspecte negatiu del món dels diables, però que no és exclusiu de Vila-seca i que, a vegades, no m’agradava gaire de que quan venia, és que trobo que en molts moments un correfoc és una cosa bastant d’autoconsum per la gent que hi participa, que s’ho passa molt bé, molt, al 100%, però que pels que no hi participen, trobo que si es fa massa llarg fins i tot se’ls pot fer avorrit. Així doncs, cal fomentar la participació i la innovació amb figures com la roda de foc i altres, ja que a més de cultura popular per a mi els diables són una festa que ha de servir perquè la gent s’ho passi bé. Tampoc m’agrada que la pirotècnia sigui tan cara, és bonic veure-ho i participar-hi, però el concepte de “cremar” els diners no m’acaba d’agradar, quan hi ha necessitats més importants.
BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.
Elles no sé si ho saben, però vaig estar molt content quan la Magda Graset i la Rosa Gonzàlez van venir a casa meva a portar un regal pel naixement del meu primer fill.
I una anècdota més divertida? Un dia quan havíem acabat un correfoc i ja tornàvem cap al local tots rebentats (perquè fer un correfoc, sobretot quan fa calor, cansa molt!) ens va aturar un home gran per allà on hi havia l’antic pontet de la Riera amb el Carrer la Font i ens va dir: “Ara ja aneu de capa caída”. Aquesta expressió sovint la déiem, i ens feia riure molt.
BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?
Estic segur que el Ball de Diables de Vila-seca no anirà “de capa caída”. Segur que seguirà viu amb l’empenta de la gent que hi sou i ho tireu endavant i que seguirà creant cohesió social. Espero que tingueu moltes sortides i que pugueu seguir coneixent molts pobles. És molt bo tombar, no tancar-se a Vila-seca, hi ha moltes més coses per conéixer. També espero que tingueu un local a peu pla per no haver de pujar i baixar els trastos i la pirotècnia cada vegada i amb més espai de magatzem i per canviar-vos la roba.
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!
