26 de juliol de 1883: “Habiéndose manifestado por el señor Presidente que los aficionados a torres o castells, lo mismo que los jóvenes que organizan los bailes de D.Jacinto y el vulgarmente conocido por de Diables, se le habían acercado pidiendo algún donativo para contribuir a que tengan alguna animación los festejos que tratan de celebrar en los próximos días tres y cuatro de agosto inmediato […]“.
Aquestes referències i d’altres, proven la presència de ball de diables en les festes majors de l’època vuitcentista a Vila-seca. Aleshores, aquest ball de diables era, amb tota probabilitat, del model històric conegut com a Camp de Tarragona o Model de Participació Individual, que s’ha preservat fins a dia d’avui en molt pocs municipis, com ara Reus o Alforja. Aquest model no és el model actual del Ball de Diables de Vila-seca, i es tracta d’un model on la participació dels diables és a títol individual. No existeix una estructura teatral ni militar (no hi ha presència de Llucifer i Diablessa) i els vestits i les carretilles són propietat -o lloguer- de cada participant del ball. En canvi, actualment i des de la seva recuperació, el Ball de Diables de Vila-seca segueix el model històric penedesenc, en què tots els diables vesteixen d’una mateixa forma, com si d’un exèrcit es tractés, i estan jeràrquicament per sota de Llucifer -que vesteix capa i barret de copa- i la Diablessa -que vesteix faldilla i pamela-. En el model històric penedesenc, es representa el ball parlat (a Vila-seca, Ball de Sant Miquel i Diables) on els diables són vençuts a mans de l’Arcàngel Sant Miquel, després de representar una obra amb part litúrgica -repetida any rere any- i part satírica -versots-.
Aquesta diferència entre models històrics és, segurament, la causa que avui dia no conservem un llegat millor d’aquelles actuacions de l’època vuitcentista, ja que el model Camp de Tarragona dificultava la consolidació en el temps d’aquesta tradició centenària. La proximitat amb empreses pirotècniques, com ara les reusenques Gassull, Espinós, Murgades, Arbós o Rodon; segurament facilitava molt l’accés, tant a la vestimenta -en format lloguer o compra- com a les carretilles. Això fa que, a dia d’avui, no s’hagi pogut trobar, encara, un llegat viu del Ball de Diables de la Vila-seca vuitcentista, ni pel que fa a la conservació de vestits ni de fotografia de l’època.