Els Diables de Vila-seca es recuperen l’any 1989, en un inici, amb vestits de roba de sac, que protegien poc de les espurnes, amb motius senzills pintats a mà i una representació d’un diable a les esquenes de les casaques. Es tractava de sacs d’avellana usats, confeccionats i pintats amb Tinte Iberia vermell a la rentadora. La figura que apareix a les esquenes de les casaques és una interpretació d’un dibuix d’un llibre de Salvador Palomar, en què representava figures que apareixien en els vestits dels diables de Reus antics, i esdevingué el primer logotip de l’entitat. L’ús de roba confeccionada a partir de sacs d’avellana i el dibuix en qüestió, eren referències i concessions intencionades al llegat que el ball de diables a Vila-seca rebia del Model de Participació Individual (o Model Camp), característic de l’època vuitcentista a Vila-seca. Així mateix, la definició del vermell com a color base dels vestits esdevingué un dels trets característics del Ball de Diables de Vila-seca que s’han mantingut al llarg de totes les generacions de vestits. Per contra, l’ús de figures geomètriques com a decoració de casaques i pantalons és una característica única d’aquesta primera generació, ja que no s’ha repetit en cap altra fins a dia d’avui. Aquesta edició s’usà de forma ininterrompuda tan sols durant quatre anys i mig.

La següent reedició dels vestits fou l’any 2004, amb 25 vestits de color vermell de cotó, amb sanefes cosides de cotó que representaven elements tradicionalment associats al mal, com les serps o els dracs, rematats amb caputxes amb dues banyes de color negre (per primer cop deixen de ser vermelles). Aquesta edició manté la presència i rellevància de les flames, igual com en l’anterior disseny. En aquest cas, però, els motius cosits alternen els colors negre i verd, amb predomini del negre. Apareix, doncs, per primera vegada el color verd en la gamma cromàtica dels vestits del Ball de Diables de Vila-seca després de la recuperació. Presentats el 17 de gener de 2004, amb motiu de la Festa Major de Sant Antoni, els vestits de tercera generació són els qui han gaudit d’una vida més longeva, usats ininterrompudament durant gairebé quinze anys. Un altre tret característic d’aquesta generació de vestits és el fet que és l’edició que més s’allunyà de la tradició -quant a indumentària- del model penedesenc i suposà un acostament al model Camp; pel fet de tractar-se de vestits íntegrament elaborats en roba de cotó i sense pintura (totes les figures, sanefes i decoracions són fetes amb roba cosida).