Aquest model és el que més divergeix del format històric (s. XV – s. XIX) de balls de diables. Sovint se l’ha malanomenat Model Baix Camp, ja que fou promogut per la classe burgesa de l’època, molt especialment a l’entorn de la ciutat de Reus (aleshores segona ciutat més important de Catalunya). Parlem, però, de Model Camp de Tarragona, ja que la seva influència anà més enllà de la capital del Baix Camp o de la pròpia comarca. La seva principal característica és que no es tracta d’un ball de diables organitzat amb un nombre fix de participants, sinó que les persones hi participen de forma individual i lliure.

En aquest model no existeix una jerarquia entre els diversos diables i per això es diferencia d’una forma molt clara del model militar. No existeixen les figures de Llucifer, la Diablessa, Sant Miquel o altres àngels perquè, de fet, no es representa cap tipus de ball parlat. La funció principal dels balls de diables d’aquest model és la de tirar carretilles -en grans quantitats si ho contrastem amb el Model Militar- en l’acompanyament de mares de déu o processons. Això és així ja que, en aquest model, els participants solen tenir un alt poder adquisitiu.

Tant és així que, al Model de Participació Individual, els vestits són tots diferents. Cada diable elabora, compra o lloga el seu propi vestit (que mai serà propietat del Ball) i pretén que llueixi el màxim possible, la qual cosa propicia que en aquest model gairebé sempre veiem vestits de roba de cotó amb motius cosits al damunt i no pas pintats.