Model

BALL DE DIABLES TRADICIONAL

Fins el s. XIX l’evolució dels balls de diables fou considerablement homogènia i, de les representacions de Corpus de la baixa edat mitjana, s’heretà un model d’entremès determinat, sempre amb la figura principal de Llucifer, la representació dels àngels i els diables. Històricament, es tractava d’un entremès ja que tenia una part de representació teatral amb un objectiu de moralitat.

És al llarg del s. XIX quan d’aquesta tradició ja centenària en divergeixen dues corrents principals: el Model Militar i el Model de Participació Individual.

El primer model, que esdevé minoritari, s’estén arreu del Penedès, Garraf i sud de l’Anoia; mentre que el Model de Participació Individual s’estén arreu del Camp de Tarragona i Priorat. Fora d’aquesta àrea, sovint coneguda com “Zona Tradicional” són gairebé inexistents les ciutats i pobles on es conserva aquesta tradició. Per tant, des d’un punt de vista històric és raonable pensar que el Ball de Diables present a la Vila-seca vuitcentista tenia un format de Participació Individual, més encara atenent a la proximitat i importància del Reus de l’època on, a més a més, s’hi ubicaven nombroses empreses pirotècniques.

El Model de Participació Individual

Aquest model és el que més divergeix del format històric (s. XV – s. XIX) de balls de diables. Sovint se l’ha malanomenat Model Baix Camp, ja que fou promogut per la classe burgesa de l’època, molt especialment a l’entorn de la ciutat de Reus (aleshores segona ciutat més important de Catalunya). Parlem, però, de Model Camp de Tarragona, ja que la seva influència anà més enllà de la capital del Baix Camp o de la pròpia comarca. La seva principal característica és que no es tracta d’un ball de diables organitzat amb un nombre fix de participants, sinó que les persones hi participen de forma individual i lliure.

En aquest model no existeix una jerarquia entre els diversos diables i per això es diferencia d’una forma molt clara del model militar. No existeixen les figures de Llucifer, la Diablessa, Sant Miquel o altres àngels perquè, de fet, no es representa cap tipus de ball parlat. La funció principal dels balls de diables d’aquest model és la de tirar carretilles -en grans quantitats si ho contrastem amb el Model Militar- en l’acompanyament de mares de déu o processons. Això és així ja que, en aquest model, els participants solen tenir un alt poder adquisitiu.

Tant és així que, al Model de Participació Individual, els vestits són tots diferents. Cada diable elabora, compra o lloga el seu propi vestit (que mai serà propietat del Ball) i pretén que llueixi el màxim possible, la qual cosa propicia que en aquest model gairebé sempre veiem vestits de roba de cotó amb motius cosits al damunt i no pas pintats.

I de la mateixa forma succeeix amb les carretilles, que cada diable adquireix pel seu propi compte. De fet, les carrega ell mateix en el que coneixem com a civader, una bossa de roba de lli o sac que el diable o el seu assistent -en els casos més anecdòtics- duu penjada i d’on en treu la pirotècnia que crema. L’encesa de les carretilles també és individual, normalment amb l’ús de metxes que poden anar o no penjades a l’extrem de la pròpia maça.

El fet que aquest model històric no fos un model “organitzat” de la forma com ho era el Model Militar, dificultà la seva conservació, molt especialment amb els impediments burocràtics o legals apareguts al llarg dels temps. Tant és així que, avui en dia, és un model estrictament conservat a Reus i Alforja, i parcialment conservat a Les Borges del Camp, Falset o Riudoms. En el cas de Vila-seca resulta lògic assumir que aquest era el model del ball de diables de l’època, sobretot pel fet que no hem conservat a dia d’avui vestits, elements o fotografies pròpies de les representacions de l’època. Sabem, en canvi, que en molts casos els vestits es llogaven a les pròpies empreses pirotècniques que, en el nostre cas, es trobaven ben a prop: a Reus.

Foto antiga del Ball de Diables de Reus a la Pl. Mercadal

El Model Militar

Aquest model històric fou, en certa forma, el més continuista. Mantingué i, en alguns casos reforçà, la presència de personatges i rols diferenciats. Tenim Llucifer, que encapçala les forces del mal i Sant Miquel, que encapçala gairebé sempre els exèrcits del cel. L’un, acompanyat sovint de la Diablessa exercint de la seva mà dreta i liderant la resta de diables, que se situen tots a un mateix rang jeràrquic; i l’altre, liderant en alguns casos altres àngels, que podran ser en alguns casos els patrons de cada localitat. En aquesta línia, el Model Militar manté la seva qualitat d’entremès amb una vessant teatral -ball parlat amb part litúrgica i part satírica- que, malgrat que amb el pas dels segles perd pes en favor de la pirotècnica, segueix sent essencial a tots els balls de diables d’aquest model.

En aquest cas tots els diables que no són personatges principals vesteixen d’una mateixa forma i es tracta d’un ball més organitzat, que tendeix a un nombre fix de participants i on els vestits solen ser decorats amb motius pintats, molt més accessibles a l’economia de les classes populars. De fet, això determina el nombre de carretilles que es cremen i que, en aquest model i a diferència de l’anterior, és molt menor (podem trobar actuacions vuitcentistes d’aquest model on cada diable no tira més de cinc carretilles).

Es tracta d’un model molt present al Penedès i Garraf, zones fortament afectades per la Guerra del Francès (1808-1814) i és per això que rep certes influències de l’època que han arribat fins a dia d’avui. En zones concretes del Garraf, a més, podem diferenciar un submodel en el qual es diferencien, entre els diables, els set pecats capitals.

Ball de Diables de Sitges (1946, Fons Joan Amades)

Ball de Diables de Vilanova (1947, Arxiu Horno)

Els models no tradicionals

Al llarg del s. XX, molt especialment durant la Guerra Civil, la postguerra i tota la dictadura; els balls de diables desapareixen en bona part de Catalunya, amb molt poques excepcions. Amb la restauració de la democràcia es viu un auge en la recuperació de tradicions culturals i, també, dels balls de diables. És així com aquests tornen als carrers de molts pobles i ciutats on ja havien existit però, també, se’n creen de nous en llocs on, fins aleshores, no hi havia hagut tradició. Un cas molt particular és el de Barcelona, on naixen, especialment als anys 80 i 90 del s. XX moltes colles de diables i grups de foc i on s’encunya el concepte “correfoc” tant habitual avui en dia i fins aleshores inexistent.

Resulta fonamental diferenciar aquestes manifestacions festives amb foc dels models històrics i tradicionals. Actualment, són gairebé 1000 els grups de foc, colles de foc, colles de diables i balls de diables existents, si els entenem com una única manifestació folklòrica. No obstant això, no arriben a la quarantena els casos en què parlaríem de balls de diables. Si bé, sent totalment estrictes, encara parlaríem d’un nombre més reduït, ja que en gairebé tots els casos s’han viscut incoherències o modificacions amb el pas dels anys, que no s’escauen al model en qüestió.

El model vila-secà

El fet no tenir referències de la presència de balls de diables a la Vila-seca d’abans del s. XIX, fa pensar que no es tracta d’una vila on aquest entremès formés part de les processons de Corpus. I, el fet que amb posterioritat, ja al s. XIX, disposem de nombroses referències; fa pensar que a Vila-seca el ball de diables nasqué amb Model de Participació Individual. Encara es fa més probable això si tenim en consideració l’absència de conservació d’elements propis d’aquella etapa.

No obstant això, en el moment de la recuperació del ball de diables s’optà per un Model Militar amb certes influències del Model Camp. La influència del padrinatge del Ball de Diables de Tarragona -recuperat pocs anys abans en format Militar- tingué molta importància.

No obstant això, el fet que els primers vestits es feren amb sacs d’avellanes o que la propietat dels mateixos fos dels membres del Ball, foren trets característics volgudament triats. En qualsevol cas, l’estructura del Ball de Diables de Vila-seca des de la seva recuperació és de tipus teatral -Model Penedesenc- amb les figures principals de Llucifer i la Diablessa, i de Sant Miquel. Tots els diables -tabalers inclosos- vesteixen d’una mateixa forma, amb vestits de roba pintada i no cosida, que són propietat del Ball. El nombre de participants a les actuacions és fix i l’estructura jeràrquica es fa encara més evident en la representació del ball parlat, a Vila-seca anomenat Ball de Sant Miquel i Diables. Actualment, el Ball de Diables de Vila-seca no conserva cap característica pròpia del Model Camp.