La llum enmig de la foscor

SANT MIQUEL

El cap dels exèrcits celestials

El ball de diables és un entremès que representa la lluita entre el bé i el mal. Així com les forces del mal són encapçalades per Llucifer; les del bé les encapçala la figura de Sant Miquel Arcàngel. Virrei del cel que acompanya les ànimes a l’eternitat, es tracta de la figura qui ha de vèncer el dimoni o l’anticrist. És Sant Miquel qui envia Llucifer -en origen àngel del cel- cap a l’infern per tota l’eternitat, ja que se’l considera el cap dels àngels i el capdavanter dels exèrcits i soldats de Crist. És, també, el responsable de la psicòstasi (judici dels morts) i per això se li atribueix sovint el rol de “pesar” les ànimes.

Pel que fa a la iconografia, fins el s.XIII se’l representa generalment amb túnica i dalmàtica. Més endavant, especialment per influència del Renaixement, la seva representació més habitual és la d’un cavaller medieval o la d’un general romà. Els elements que l’acompanyen es diversifiquen especialment en aquest punt històric. Gairebé sempre duu armadura o cuirassa i se’l representa indistintament amb espasa curta flamígera o llança. En el seu escut (especialment en la seva representació medieval) s’hi llegeix sovint la inscripció “Quis ut deus”, que en llatí significa “Qui com Déu?” i que és la traducció literal del nom Miquel en hebreu. El fet que se’l representi sovint vencent al dimoni en actitud guerrera el fa iconogràficament proper a Sant Jordi, de qui se’l diferencia fonamentalment pel fet que Sant Miquel mai apareix a cavall; sempre dempeus i habitualment representat amb ales i casc amb plomes. Una altra de les representacions més habituals en l’art medieval i fins el Concili de Trento és aquella que fa referència a la psicòstasi, on duu unes balances per pesar les ànimes i on, sovint, àngels i dimonis estiren a banda i banda d’aquestes per inclinar-ne el resultat.

Sant Miquel i els diables: entremès i ball parlat

Des dels inicis dels balls de diables les figures de Llucifer i del Sant (habitualment Sant Miquel, però en algunes ocasions substituït o acompanyat per d’altres sants) formen part de l’estructura bàsica d’aquest entremès. Sant Miquel pren protagonisme especialment en el moment en el qual els balls de diables representen balls parlats amb una funció de moralitat. En aquests balls parlats Llucifer i els diables intenten corrompre la pau del poble i conspirar i instigar per la maldat. És Sant Miquel qui s’hi enfronta, gairebé sempre en solitari i en nom de Déu, per a acabar vencent-los i proclamant la victòria del cel.

En el cas de Vila-seca, des del moment de la recuperació del ball de diables l’any 1989 hi havia hagut la voluntat de representar el ball parlat. Malgrat això, no fou fins el vintè aniversari d’aquesta recuperació que, finalment, es representà per primera vegada l’anomenat Ball de Sant Miquel i Diables, en el qual el cap dels exèrcits celestials venç Llucifer, la Diablessa i els set pecats capitals. En oposició a aquests pecats, Sant Miquel esgrimeix la força de les virtuts teologals i clou el ball parlat amb els següents versos:

Tornin a regnar la fe i la caritat,
enmig de tanta maldat.
Alliberem-nos del pecat,
que l’infern ha escampat.
Amb l’ajut de Sant Esteve,
d’eixa vila gloriós patró,
el gran exèrcit del cel,
proclamo com a vencedor!
Que s’acabi aquesta cridòria,
torni la pau al poble.
Nostra és la victòria!

Indumentària de l’arcàngel

El Ball de Diables de Vila-seca no incorporà la figura de Sant Miquel fins a la incorporació del ball parlat en el cicle anual vila-secà. Des d’aleshores, aquesta figura és interpretada per un nen o nena, d’entre set i dotze anys, generalment membre del ball infantil. Aquesta és una figura fixa, de forma que entre relleu i relleu sempre és la mateixa persona qui l’interpreta, tant en la representació del ball parlat, com en les participacions al Seguici Tradicional o a les actuacions de foc.

Inicialment, la indumentària de Sant Miquel constava d’una túnica blanca coberta amb una capa, també blanca, amb ribetejat daurat. El pit el cobria una cuirassa daurada de tipus romà, amb un cert acabat antropomòrfic. L’escut, amb una gran creu cristiana al centre, també era daurat i texturitzat amb sanefa geomètrica. L’espasa, de fusta i pintada en daurat, era una espasa proporcionalment llarga, defugint l’habitual espasa curta o llança que llueix Sant Miquel en la iconografia habitual. Aquesta indumentària fou la pròpia de Sant Miquel fins l’any 2020.

L’actual indumentària de Sant Miquel Arcàngel fou un dels principals processos de patrimonialització de la història del Ball de Diables de Vila-seca. Aquest projecte, iniciat el primer trimestre de l’any 2020, va veure la llum el 13 de gener de 2022, amb l’Acte de Presentació de Sant Miquel Arcàngel, al Castell de Vila-seca i amb la Jana Gómez Esteve com a Sant Miquel. El procés s’inicià amb uns mesos de treball i estudis previs, amb l’objectiu que la nova imatge de Sant Miquel tingués la màxima coherència històrica i per tal de definir quina línia iconogràfica se seguia. En aquest sentit, es va valorar el fet que, durant l’aparició dels balls de diables (s.XIV – s.XV) les representacions eren fonamentalment de tipus “guerrer” o “líder dels exercits celestials”, en molts casos representat com un guerrer romà. I fou en aquest sentit que es decidí defugir la iconografia més antiga on Sant Miquel apareix, habitualment, representat amb túnica i dalmàtica.

Un cop definit el disseny previ, s’inicià el procés constructiu. En aquesta fase el Ball de Diables va col·laborar amb artesans de referència i de proximitat: Antoni Mas i Castelltort (artesà del ferro vila-secà i creador del Ceptre de Llucifer i el Ceptre de la Diablessa, anteriorment), Rubén Ortiz Braulio (artesà del cuir reusenc) i Mar Altadill Soriano (modista vila-secana). La nova indumentària del Sant Miquel de Vila-seca és elaborada de forma totalment artesanal.

L’espasa: es tracta d’una espasa curta, característica de la representació iconogràfica de l’arcàngel, amb certa forma corbada que recorda a les espases flamígeres. D’acer forjat artesanalment i amb una empunyadura elaborada artesanalment en llautó, amb forma semicircular. En l’empunyadura, a banda i banda de la fulla, s’hi pot veure l’escut de Vila-seca amb la palma, el llibre i les pedres de Sant Esteve; en bronze. Tanca l’extrem inferior de l’empunyadura una floritura en llautó, que recorda una flor.

L’escut: es tracta d’un escut de llautó, circular i còncau en relació al portador, amb subjeccions en llautó amidades a l’avantbraç. En la seva part exterior hi destaquen unes balances elaborades principalment en bronze, que representen la psicòstasi (del grec psicostasia: pesar les ànimes), equilibrades i subjectades en el seu punt de balanceig. Les cadenes que subjecten els plats de les balances són de coure al beril·li, per tal de conferir-los una brillantor superior. Davall la balança i sobre un rivet de bronze s’hi llegeix la inscripció “QUIS UT DEUS” en llatí, que significa “Qui com Déu?” i que és la traducció literal del nom hebreu Miquel (מִיכָאֵל‎, Mija-El).

La cuirassa: es tracta d’una cuirassa separada en dues peces, la frontal i la posterior, ambdues elaborades artesanalment amb forja lliure de llautó en fred, combinant l’ús de l’enclusa i el de contrapeces elaborades expressament. La peça frontal té un marcat antropomorfisme, característic de les cuirasses dels generals romans, i que busca marcar la musculatura del pectoral i de la regió abdominal. A l’alçada del pit hi trobem una representació en bronze de l’escut de Vila-seca: la palma (al pit dret) i el llibre i tres pedres (al pit esquerre). La part inferior de la cuirassa frontal té forma d’U, de manera que els laterals de la cuirassa son el seu punt més alt. Pel que fa a la peça posterior, és llisa (sense decoració) malgrat que s’hi observen -com a la peça frontal- variacions en la textura i en el color, fruit de la pròpia idiosincràsia dels processos de picat artesanals. És en aquesta peça posterior on se subjecten les ales característiques de l’Arcàngel. Tant la peça frontal com la posterior tenen tots els seus extrems plegats amb bordonera manual.

Les ales: es tracta de dues peces independents, que se subjecten cadascuna d’elles directament contra la cuirassa posterior. Cadascuna de les ales està formada per una estructura exterior en xapa de llautó repicada i una subestructura interior elaborada amb varetes del mateix material. Aquesta subestructura té tres nivells, un d’intermig i dos d’exteriors, entre els quals s’hi troben les plomes de marabú, que se subjecten sobre l’estructura intermitja. Les dues estructures exteriors són vistes, de forma que ofereixen un contrast entre el daurat del llautó i el blanc de les plomes, com si d’un esquelet de les ales es tractés. En la part superior de les ales, la més propera a l’esquena, dues xapes de llautó -també repicades- cobreixen aquest esquelet i encofren les plomes.

El casc: es tracta d’un casc inspirat en l’època de transició entre l’edat mitjana i l’edat moderna, elaborat artesanalment en llautó. Hi destaquen les ales, plegades manualment cap a l’interior i d’altura variable, com si d’una onada es tractés. En la veta de bronze que ressegueix la seva mediatriu, a la part frontal del casc, hi reposa una creu llatina de llautó, símbol de la pertanyença de Sant Miquel a l’església catòlica.

Les espatlleres: es tracta de dues peces pròpies de les armadures dels guerrers, que cobreixen les espatlles davant de possibles cops, però que no impedeixen l’essencial mobilitat dels braços. Cadascuna d’elles, elaborades en llautó, estan curvades resseguint la forma pròpia de l’espatlla i presenten una creu llatina en bronze. Les creus tenen un repicat manual per a texturitzar-les.

El cinturó: es tracta d’un cinturó elaborat artesanalment amb cuir, ajustable a la cintura del portador, d’on en pengen tot un seguit de vetes que apareixen per sota de la cuirassa. Aquesta és la funció principal d’aquesta peça: simular les vetes que tradicionalment porten les cuirasses que sovint veiem en la inconografia de Sant Miquel, sense que la part de la cintura sigui vista. Les vetes tenen una longitud variable i progressiva, essent les més llargues les de la zona frontal i posterior, i les més curtes les laterals. Les vetes s’uneixen al cinturó per mitjà de reblons de llautó que trobem, també, als extrems de les vetes amb una funció purament decorativa.

Les sandàlies: es tracta de sandàlies elaborades artesanalment i íntegrament amb cuir, d’inspiració romana. Són de canya de mitja alçada, amb tres vetes subjectades al turmell. Les unions són reblonades en llautó.

La túnica: es tracta d’una única peça de tela stretch (polièster) de blau cel, precisament per tal de representar el color del cel. La passamaneria és daurada.

Indumentària Sant Miquel 2010 – 2021

Indumentària Sant Miquel 2022 – Actualitat