D’on venim?

ORÍGENS I INFLUÈNCIES

El ball de diables de Vila-seca representa un entremès típic de la cultura popular catalana. La seva base és una representació entre la lluita de les forces del bé, representades per l’àngel, i les forces del mal, representades pels diables.

La primera referència a Catalunya sobre la representació d’una lluita entre Àngels i Diables, sovint s’ha ubicat a l’any 1150 durant la celebració del casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, que tingué lloc suposadament a la ciutat de Lleida. Aquesta referència, no obstant, l’extraiem del Volum III del Costumari Català de Joan Amades.

No sembla, però, que sigui una referència fonamentada i, hores d’ara, no ha aparegut cap document escrit que la certifiqui. Existeixen, això sí, estudis fonamentats (com l’encapçalat per A. Vallverdú, P. Plana i D. Vilarrúbias; titulat “Contents i Enganyats”) en els quals es defensa que aquesta referència històrica podria ser incerta i, fins i tot, intencionada.

Per tal d’ubicar amb certesa els orígens dels balls de diables cal avançar -encara dins la Baixa Edat Mitjana- fins al s.XIV i l’aparició i universalització del Corpus.

El Corpus Christi

El Corpus Christi o simplement Corpus és una festa de l’església catòlica destinada a celebrar l’eucaristia. Se celebra el dijous següent a l’octava de Pentecosta, de forma que es tracta d’una festa mòbil instaurada fa més de 700 anys.

Per entendre el sorgiment de la festa ens hem de situar als inicis de la baixa edat mitjana. La creació d’una nova litúrgia (el Corpus) va ser la cara amable del procés de violenta repressió i enfortiment de l’statuo quo que es va produir durant el segle XIII i principis del XIV. De fet, la consolidació de la festa no va ser immediata: el 1246 se celebra la primera celebració per exaltar el Santíssim Sagrament a Lieja; Urbà instaura la festa del Corpus Christi el 1264; Climent V confirma aquesta butlla papal el 1311; i el seu successor, Joan XXII, en proclama la universalitat cinc anys després (1316). Les bones relacions del rei Jaume II amb aquest Papa expliquen la ràpida implementació que la festa va tenir a Barcelona, de la qual en tenim la primera referència escrita datada l’any 1320. La festa s’estén arreu de Catalunya entre els pobles i ciutats que volien demostrar la seva importància i solvència i ràpidament s’instaura a Valls (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331) o Berga (1333).

Aquestes processons comptaren, des dels inicis, amb una gran acceptació i participació popular. Així ho testimonien, per exemple, les Ordinacions de Corpus de Barcelona al llarg dels anys, que prohibien l’ús de la guitarra, llençar flors de ginesta, fer ballar els gegants o l’ús de coets i trons, entre altres. Prohibicions, en definitiva, encaminades a garantir el tarannà catequètic de la festa. Una altra anècdota que demostra la gran simpatia que tenia la celebració entre el poble menut són les disposicions de serrar les cantonades d’algunes cases per tal que poguessin passar-hi les “grans escenografies mòbils” que conformaven la processó.

Els diferents elements que conformaven les processons de Corpus i que sovint pretenien representar passatges bíblics o històries amb moralitat catòlica, eren apadrinats pels gremis o confraries de les ciutats i, ja des del s.XIV, existeixen protocols (ordinacions) que estableixen quin rol, posició o característiques han de tenir dins el conjunt de la processó cadascun dels elements.

És per això que alguns dels entremesos, balls i bestiari de cultura popular i tradicional catalana que avui en dia es conserven comparteixen un marc originari comú: el Corpus. Així, trobem com l’Àliga o la Víbria de Barcelona es remunten a l’any 1399 o com les primeres referències en aquesta mateixa ciutat del Drac, el Lleó, els Diables, els Cavallers Cotoners o els Gegants de la ciutat s’ubiquen l’any 1424, tal i com recull el Llibre de les Solemnitats de Barcelona.

Actualment, sabem que aquest és el III Llibre de Solemnitats (no conservem els anteriors) de forma que, amb tota probabilitat, aquests elements -i també el ball de diables- tenen un origen anterior, ben ancorat ja en el s.XIV. Un altre exemple clar en són les Ordinacions del Corpus de Cervera, on tenim referències de la participació dels diables a les processons de 1426, 1423, 1418 i, la més antiga de totes; a la processó de 1411, on s’indica que per encapçalar-la “vagen Lucifer e los diables“.

Des dels inicis del Corpus, doncs, apareixen representacions de les lluites entre els Àngels i els Diables. En algunes d’aquestes representacions els diables van acompanyats d’algun Drac i l’Arcàngel Sant Miquel és l’encarregat d’aniquilar el drac i els diables. De fet, al s.XV es documenten diverses representacions populars amb diables: l’Entremès de l’Infern, l’Entremès de Sant Miquel, el Castell de l’Infern, etc. Aquests entremesos (teatre de carrer) representen la lluita entre el bé i el mal en un format de ball parlat, que comença a incloure pirotècnia com a complement. En ells, existeix un espai escènic (El Castell de l’Infern) semblant al que avui en dia es coneix al País Valencià com a “Roques”.

El salt a les Festes Majors

És en el Corpus on trobem l’origen dels balls de diables com a entremès conservat fins a dia d’avui. Però és a través de les festes majors que ens ha arribat fins a dia d’avui. Això es donà, principalment, a causa de tres raons històriques.

El fet que la celebració del Corpus decaigué als inicis del s.XVIII, a causa de la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, fou un condicionant. Però l’esdeveniment clau fou la Real Cédula de Carles III de l’any 1780, “por la cual se manda que en ninguna Iglesia de estos reynos sea Cathedral, Parroquial, ò Regular haya en adelante Danzas, ni Gigantones, sino que cese del todo esta práctica en las Procesiones, y demás funciones Eclesiasticas, como poco conveniente à la gravedad, y decoro que en ellas se requiere”.

D’aquesta forma els balls de diables, junt amb la resta de balls, entremesos i bestiari, deixen de participar a les processons de Corpus.

Això, sumat al tercer condicionant del moment, que fou la bonança econòmica viscuda a Catalunya entre 1740 í 1780, facilità el “salt” d’aquestes representacions a les festes majors dels pobles i ciutats. Si bé es considerava poc seriosa la seva participació al Corpus (festa en honor a Crist) es va permetre la seva participació en les diverses festes en honor als sants patrons de les poblacions de Catalunya. Entre 1780 í 1800, doncs, les festes majors repunten i els balls i entremesos passen a formar part dels Seguicis de Festa Major, molt especialment al Penedès, l’Anoia, el Garraf i el Camp de Tarragona. És precisament en aquesta zona, sovint coneguda com “la zona tradicional” pel que fa a la cultura popular, que la Guerra del Francès (1808-1814) afecta més greument. S’aprofiten, aleshores, els balls i entremesos existents per a representar, també, les pors de la ciutadania del moment.

L’època vuitcentista: la divergència de models

Fins el s.XIX podem parlar dels balls de diables com a entremesos (representacions teatrals) de la lluita entre el bé i el mal, amb unes característiques més o menys constants. Hi trobem la figura de Llucifer, els àngels i els diables; hi trobem durant molts anys un element escènic; hi trobem un text que ens transmet una moralitat; hi trobem elements pirotècnics com a complement; etc. Però en l’època vuitcentista és quan divergeixen dos grans models diferents de balls de diables -que avui coneixem com a Models de Balls de Diables Tradicionals-.

Per una banda tenim el Model Militar i, per altra, el Model de Participació Individual. La militarització -amb escala jeràrquica- del primer model esdevé minoritària i s’estén arreu de l’Anoia, el Penedès i el Garraf. Al Camp de Tarragona i al Priorat, en canvi, es consolida el Model de Participació Individual (sovint mal anomenat “Model Baix Camp”), promogut per la classe burgesa de l’època. És en aquest context, molt probablement, quan el ball de diables arriba a Vila-seca.