12 del 30è: Robert Redón (desembre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de desembre, entrevistem a Robert Redón.

BDV: Nom complert?

Robert Redón Pérez

BDV: Ets un dels cinc noms que figuren en l’Acta Fundacional del Ball, signada el 22 de març de 1989. Però, segurament, la idea de fundar l’entitat no va néixer en qüestió de dies. Recordes com us va venir aquesta idea al cap? Per què un ball de diables i no una altra
expressió de cultura popular?

La idea en principi no va ser meva. Jo no vaig tenir la idea de fundar el Ball de Diables. A mi en aquell moment em van venir a buscar la Bernadette Farriol, la Magda Graset, Josep Forasté.. Gent jove que van creure que jo també podia entrar dins aquesta associació. La idea inicial era que donés suport en el procés de creació de l’entitat i, després, ja deixar que funcionés de forma més autònoma. La realitat: que 30 anys després encara sóc aquí!

Aquí a Vila-seca, abans que es fundés el ball de diables, hi va haver un parell o tres d’anys que es van portar balls de diables de fora a la festa major: els Balls de Diables de les Borges del Camp i d’Alforja. Això va ser el que va despertar l’interès per aquesta tradició i va semblar que hi havia força gent que es podia enganxar, que hi estava interessada. De fet, hi va haver un moment en què hi havia la possibilitat de fundar dos balls de diables; el que estàvem muntant nosaltres i un que es volia muntar a l’entorn del Fènix. De fet, allí van arribar a fer una reunió informativa amb la participació del Ball de Diables d’Alforja o de Reus, amb la idea de fundar una colla associada al Fènix. En aquell moment nosaltres portàvem la feina una mica més avançada, perquè ja teníem contactes al Ball de Diables de Tarragona, a través d’un cosí de la Montse Garriga, amb el Jordi Bertran, el Xavi Gonzàlez, etc. Per això va acabar tirant endavant el nostre i es va basar en un model tipus Ball de Diables de Tarragona, tot i que amb influències del model Camp, com ara els vestits de roba de sacs d’avellana usats que vam comprar a Reus. En aquella època només hi havia els Gegants i l’Esbart, i semblava que un ball de diables podia ser una cosa més trencadora a Vila-seca. Per cert, a Vila-seca i Salou; perquè nosaltres vam començar sent el Ball de Diables de tot el municipi i vam acabar sent només el de Vila-seca (la segregació ens va agafar de per mig).

BDV: Un cop decidits i decidides a tirar endavant la fundació, quins van ser els primers grans reptes? Qui us va ajudar i qui us va servir d’inspiració?

El primer gran repte era el de muntar una estructura que pogués funcionar sempre, independentment que no hi fos alguna de les persones amb responsabilitat. Això és molt difícil en una associació i, encara més, si la massa social és la que és; com ara 25 persones. Per altra banda, els reptes de fer-la econòmicament viable i econòmicament independent.

A l’inici, l’Ajuntament ens va donar certes facilitats, com ara un local que teníem allà on després hi va haver les oficines municipals (prop de la Creu Roja) amb pati. Però resulta que ens va agafar la segregació i d’un dia per l’altre vam haver-ne de sortir corrent, perquè es veu que hi havien de portar tota la documentació de l’Ajuntament de Salou per emmagatzemar-la. I aleshores és quan vam anar a parar al nostre famós “local” actual, damunt el casal dels jubilats.

Pel que fa al model, ens vam inspirar en el Ball de Diables de Tarragona pel que fa a la organització i forma de funcionar. Però també vam agafar idees del model Baix Camp, com ara que els socis es van pagar els vestits de la seva butxaca, que eren de la seva propietat; o com ara el que comentava de la roba de sac dels primers vestits, que ens va semblar més autèntica.

BDV: Com es van crear els primers vestits i maces del Ball de Diables de Vila-seca?

La roba es va comprar a Reus. De fet, eren sacs d’avellana usats, més que no pas roba. Es va decidir en assemblea que el color principal fos el vermell, perquè no quedés el color del sac. La pintura dels vestits es va fer amb Tinte Iberia posant els vestits a la rentadora. La figura que apareix a les esquenes de les cassaques és una interpretació d’un dibuix d’un llibre del Salvador Palomar, en què representava figures que apareixien en els vestits dels diables de Reus antics.

Pel que fa a les maces, va ser una de les primeres -de moltes- col·laboracions externes que vam tenir. Esteve de la Serra (Esteve Magriñà) ens va fer les maces a partir dels pals de fregona (de fusta) que nosaltres vam comprar i donar-li. Ell hi va incorporar els totxos de fusta de la part superior (que ens els va regalar) i nosaltres hi vam afegir el clau on posàvem les carretilles. Aquestes maces, de fet, són les que hem usat des de 1989 fins el 2018, quan es van estrenar les actuals. Els claus, això sí, es van anar substituïnt a partir de 2014 per varilles més llargues.

BDV: Un cop superada la part burocràtica i logística, situem-nos en el Bateig. 5 d’agost de 1989, amb el Ball de Diables de Tarragona com a padrins. Què recordes d’aquell dia?

Recordo els nervis dels dies anteriors. Primer, perquè a l’estiu molta joventut treballa i ja ens vam trobar des de l’inici els primers problemes amb gent que no podia venir per aquesta raó. Després, la qüestió legal no era ni de bon tros el que és ara. Vam anar a comprar les carretilles amb el meu cotxe i, abans del dia del bateig, vam fer una prova de foc en què cadascú va cremar una sola carretilla. El dia del bateig vam tenir la sort de poder comptar amb el Ball de Diables de Tarragona perquè ells ens havien ajudat en la creació de l’entitat. Aquell dia era com si el Barça anés a jugar al camp del Vila-seca. Tot un grup nombrós, ben organitzat, amb autobús, uniformat.. Al costat de 10 ó 12 arreplegats que érem nosaltres, sense tabals, sense Ceptres, etc.

El bateig va ser a la Plaça de l’Església i els diables de Tarragona ens van fer un passadís de foc abans de començar el correfoc, en el que jo ja encenia. Després vam fer un sopar de germanor, de pa amb tomàquet, al Centru. Recordo també d’aquell primer dia que em van xiular les orelles durant un dia.

BDV: El Bateig i la primera actuació van ser sense tabals. Com va ser el procés d’incorporació de la música al Ball?

La idea inicial, que potser és un ideal més aviat, era que tothom ha de saber tocar i tothom ha de saber cremar. La realitat, però, és molt diferent. Així que fins que no va començar a venir gent que la seva única pretensió era tocar el tabal, no es va poder tirar endavant la secció tabals. A l’hora de portar-ho a terme, l’objectiu sempre havia estat el de fer tabals tradicionals, però per la zona del Camp l’únic que trobàvem eren els tabals estàndard (metàl·lics i amb pegats de plàstic). El que vam haver de fer, doncs, és comprar els primers tabals al Carrer Unió de Tarragona, al Pentagrama, i per això els primers tabals del Ball no eren tradicionals (encara els conservem). Amb aquests tabals es va sortir les primeres actuacions i els primers anys, amb la generació de Juan Diego Alonso, Titi Bravo, René Montiel, Fran Sánchez, etc. No va ser fins l’entrada de la “segona generació” de tabalers (Àngel Alonso, Pepe Fernández, Jordi Herrera, etc., que venien del Conservatori i ja sabien tocar) que vam comprar els primers tabals tradicionals. Aleshores vam anar ells i jo a Barcelona, a una botiga prop de la Rambla que realment no els fabricava, sinó que els encarregava a un luthier valencià. Aquests són els tabals tradicionals que encara conservem dels anys 90.

BDV: La següent Festa Major, hivern de 1990, s’incorpora el Ceptre i la figura de Llucifer al Ball -obra d’Antoni Mas- i, el gener de 1994, el Ceptre i la figura de la Diablessa. Com es va gestar la creació dels Ceptres? I, per altra banda, sempre havíeu tingut clara la presència de les figures de Llucifer i Diablessa en el Ball?

Seguint el model tradicional penedesenc, sempre havíem tingut clara la seva presència. El problema sempre va ser un problema econòmic, per això va ser un procés llarg i no des del primer dia. En el moment de fer l’encàrrec a Antonio Mas, nosaltres teníem clar que volíem un drac. El fet que acabés sent un drac de tres caps va ser aportació seva, com les famoses pedres que hi ha dins per a sacsejar-lo i fer soroll. Després, amb l’encàrrec de la Diablessa, vam demanar que la imatge base fos una serp, pel fet que representava el pecat, la temptació.. En aquest cas, el fet que es tractés d’una serp de perfil (en lateral) enlloc d’una serp aixecada, per exemple, també va ser decisió d’Antonio Mas; així com el fet de posar-hi la fulla i fruit d’antimoni.

BDV: Al llarg de la dècada dels 90 es va viure un dels primers relleus generacionals, la transició del grup “inicial” cap a noves generacions que s’hi incorporaven. A excepció del revulsiu social que va suposar la Trobada de Diables dels Països Catalans, abans i després d’això, el Ball va patir moments de davallades importants de participació. Amb quina sensació has viscut aquests moments? Què creus que ha salvat el Ball?

Està clar que com més coses fas, més possibilitats tens d’estirar a gent, i en aquest sentit amb la Trobada passa igual. El Ball és com totes les associacions, tens fluctuacions, moments de més i de menys gent; moments crítics i moments de diàspora. Penseu que al principi féiem les convocatòries per carta, casa per casa, així que no sabíem qui venia a un correfoc fins mitja hora abans. Tant podíem trobar-nos 20, com 8 persones. Per tant, com més base tens, menys pateixes. Abans i durant molts anys, els estius eren mortals per a nosaltres. Teníem una franja d’edat molt específica, de gent jove, molt afectada per les feines d’estiu. Ara tenim més diversitat i això ens afecta menys. Clar, l’estiu és quan hi ha més correfocs i, aquest condicionant, feia que no puguéssim fer tantes sortides fora com potser hauríem volgut.

BDV: Seguint amb l’enfoc social; actualment el Ball té una massa social més consolidada. Què diries que ha fet possible això?

Cal que situem el naixement d’aquesta entitat en una Vila-seca que no havia viscut, recentment, cap tradició relacionada amb el món del foc. On, la cultura popular catalana, quedava limitada a l’Esbart -durant més temps- i als Gegants, més recentment. Aleshores, començàvem de zero (o menys). Avui en dia ja portem 30 anys i molta de la gent que forma part del Ball de Diables ja ho ha viscut tota la vida i ho veu com una cosa natural dins la vida del poble. Això fa que hi entri més gent i visc amb molta alegria el fet que socialment s’hagi crescut tant; que hi hagi un Ball infantil amb llista d’espera i un Ball de Diables amb llista d’espera. És una alegria.

BDV: Al llarg dels anys l’entitat també ha viscut canvis organitzatius interns. President des de la fundació i durant gairebé 15 anys; tresorer, secretari, encenedor durant gairebé 30 anys… De fet, ets el primer soci honorífic de l’entitat. Has tingut sempre un paper rellevant –fonamental- i has conviscut amb diferents presidents i equips de treball. Des dels inicis i fins l’actualitat, què t’emportes d’aquesta part menys visible i agraïda?

M’emporto amistat amb molta gent. M’emporto moltes hores passades, i no sempre gaire agraïdes, amb molta gent que ha passat per la Junta, amb els Presidents que hi ha hagut en aquestes tres dècades.. Són moltes, moltes hores de feina i si li pregunteu a la meva dona segur que us dirà que “per què tantes?”. En tot cas, tot allò que fas de gust, ho fas de gust. El que està clar és que no has de deixar que t’amargui la vida. Hi ha un anunci de la televisió que deia “no deixes de fer coses perquè et fas vell; et fas vell, perquè deixes de fer coses”. I jo crec que aquesta és una de les claus que m’ha fet seguir fins ara.

BDV: De tots els reptes (correfocs, trobades, sopars, concursos, aniversaris, formacions i un llarg etcètera) quins et fan sentir més orgullós?

N’hi ha molts que m’han fet sentir molt orgullós. El primer de tots, el fet de poder tenir un Ball de Diables amb Ceptre i Diablessa. Això va ser una fita molt important.

Després, em va fer sentir molt orgullós el fet de poder fer el Ball de Sant Miquel. Aquesta també va ser una fita clau.

A banda d’això hi ha els aniversaris i sortides més especials, però potser si hagués de remarcar dos grans reptes aconseguits diria els anteriors: la incorporació dels dos ceptres i del Ball de Sant Miquel. Les sortides que més recordo com a reptes clau són el primer correfoc a Garcia, la Fira del Foc a Banyoles, la sortida a Ballovar, la Fira Mediterrània a Manresa, el primer correfoc de Santa Tecla, etc.

BDV: I en queden de futur?

A mi, personalment, jo crec que no! (riu).

A la Colla jo crec que el principal repte que li queda és el de tenir un Local en condicions. Un espai de trobada per a la Colla, com sempre hem reivindicat.

BDV: Què diries que és el que ha canviat més del BDV al llarg dels darrers 30 anys?

Aquí hi ha dos grans canvis. Per una banda, els canvis que vénen d’allò que la llei ens ha obligat. En aquest sentit, tot s’ha complicat molt, fins arribar a punts tant frapants com que et diguin el dia abans d’un correfoc “si això no es fa així, demà no es fa el correfoc”. Sembla que en tot allò que no dóna un rèdit polític, ho compliquem fins a l’extrem de fer-ho morir. No pots exigir d’aquesta forma a una associació formada per gent voluntària que dedica el seu temps lliure. Per aquest camí no s’hi pot seguir anant.

I, per altra banda, els canvis que vénen del fet de tenir una base social molt més àmplia i com aquesta et permet fer més coses. A l’inici, si no féiem les coses la Rosa, la Magda o jo; no es feien. Va anar canviant progressivament i ara tenim molta més activitat.

BDV: Com valores l’encaix actual del Ball de Diables a Vila-seca? En relació a la societat i en relació a les institucions.

El que és evident és que ara nosaltres som una força molt important dins l’àmbit cultural de Vila-seca. Perquè tenim una base molt àmplia amb una activitat àmplia i això fa que es faci veure molt. Una altra cosa és que després a nivell polític hi ha coses que interessa que surtin més o menys. A nivell institucional, doncs, l’encaix diria que és de convivència. Jo no puc dir que estic encantat amb l’Ajuntament, ni tampoc que hi estic a matar. Convivim. I així hem estat 30 anys. Però és que no hauríem d’estar convivint, hauríem d’estar encantats: nosaltres, els castells, l’esbart, els gegants, etc. Veurem si ara, amb els pactes polítics obligatoris, aquesta convivència canvia i algú fa valer i aplicar el seu ideari i programa polític. Sinó seguirem com fins ara: amb un gran Auditori, un gran Celler, una sala d’exposicions (si és que s’hi fan exposicions); però si demanes una sala per fer una reunió, no la tindràs o et diran que ha de ser en horari laboral perquè no hi ha pressupost. Seguirem sense cuidar el dia a dia, però que no faltin diners per tot allò que sí que dóna un rèdit polític i es pot vendre de portes enfora. I seguirem amb aquesta mentalitat que a partir del Cavall Alat va canviar: enlloc d’una política de suport (tu aportes idees i ells t’ajuden), una política d’intervenció (ells decideixen pel seu compte i això passa per davant de les necessitats o projectes dels que ja hi eren). Si ara anem nosaltres, amb tot el que som com a entitat, i portem un projecte de bèstia (amb fonament històric, amb nom, amb disseny, amb pressupost, etc.) ens diran que no hi ha pressupost per a fer-ho. Doncs alguna cosa estem fent malament.

Pel que fa a l’encaix amb la societat ja ho he comentat abans. El primer dia que vam sortir, aquí ningú havia vist mai un ball de diables. Ara, 30 anys després, tothom sap el que és un ball de diables. I jo crec que sí que hi ha una part de la societat vila-secana que s’estima els diables. A vegades, de fet, em sorprèn positivament. També ens arriba la idea o el missatge que ens hem convertit “en el último escalón”, en allò de “si no hi fóssiu vosaltres, ja estaríem perduts”.

BDV: En aquests 30 anys ha passat molta gent pel BDV i l’has compartit amb amics i amigues, gent del poble i noves coneixences. Però des de l’inici, també l’has compartit amb la Rosa, la teva dona i; després, amb la Laura i l’Eloi, els teus dos fills. Els Diables són part de la teva família? Això ha facilitat mantenir-te al peu del canó durant tres dècades?

Els diables són part important de la meva vida i de la vida de la meva dona. La meva relació amb el ball de diables és com la que tens amb un fill: es fa gran i te l’estimes igual, tot i que ja camina sol. El que és evident és que durant tot aquest temps, si la meva dona no m’hagués donat suport, potser no hagués arribat als 30 anys. Podrien haver-hi seguit anant els meus fills i jo no anar-hi, està clar. I al final hem arribat a estar tots quatre en un correfoc i tenint feines diverses dins el mateix correfoc.

BDV: Aquest 30è Aniversari ha aplegat en actes com el II Correfoc dels Històrics o el Sopar de Gala, fins a 200 persones que han format part o formen part del BDV. Us ho podíeu imaginar, 30 anys enrere, quan signàveu aquella Acta Fundacional?

Potser el dia que vam signar l’Acta sí que ho podíem imaginar! Potser quatre o cinc anys després, quan ens vam trobar en un correfoc 7 persones, t’hagués dit que no. Hi ha hagut moments d’alts i baixos i també hem de ser conscients que el que vivim ara, d’aquí 10 anys pot ser la meitat. Estem en un bon moment, així que gaudim-lo.

BDV: Triar és molt difícil, però si haguessis d’escollir els dos millors records que tens a nivell personal associats al Ball de Diables; quins triaries?

Un dels millors records que tinc és després del primer Ball de Sant Miquel, perquè va costar molt, finalment es va fer, i va ser una satisfacció molt gran.

A part d’això, triar un per sobre d’un altre és difícil. Qualsevol dels aniversaris..

BDV: I dues anècdotes?

Hi ha la famosa anècdota del “capa caída” que tothom comenta. Un dia que, després del correfoc de l’estiu, la Rosa i la Magda es van trobar pel Carrer Major una dona que els va dir “nois, aneu de capa caída”. Un correfoc que, per cert, era dels que havíem sigut 20 ó 25! No era precisament dels que érem poca gent. I va quedar grabada la frase de “anem de capa caída”.

Una altra anècdota és el naixement de mon fill Eloi, que va néixer l’endemà d’un correfoc. Sempre ho hem associat a l’estrès que va viure sa mare el dia abans al correfoc, perquè aquell dia la Bea Tusach es va fer un bony al cap i la Rosa -embarassada de 9 mesos- la va acompanyar al CAP des del Parc de la Riera. Entre els nervis i tot això, el dia següent al matí, va trencar aigües i va néixer l’Eloi.

Una altra va ser quan farà uns anys, el 2016, vaig anar a una d’aquestes manifestacions que feien per la Diada (l’any que va ser descentralitzada i es feia a Tarragona). Demanaven una samarreta d’un color determinat i jo no la tenia. Vaig anar amb la del Ball de Diables de Vila-seca i un home, allí a la Rambla Nova de Tarragona, em va parar i em diu “hòstia, a Vila-seca hi ha Ball de Diables?!”. I jo “home, doncs sí, i ja portem més de 25 anys…”. I em va contestar: “ostres, no ho hagués cregut mai a la vida”. Portes enfora ens tenen classificats com aquells on hi ha els millors resultats de VOX o de Ciutadans i com si això fos incompatible amb què existeixi la resta. Quan no només existeix, sinó que és més important aquí que enlloc.

També val com a anècdota que la noia que treballa a la Pirotècnia Igual (la Begoña) porta casi els mateixos anys treballant allí, que jo al Ball de Diables comprant-li carretilles.

BDV: Si haguessis de batejar amb un nom la primera generació de diables del BDV (els que hi éreu entre el 1989 i el 1993) quin nom els hi donaries?

Deixeu-me que m’ho pensi i ja us ho diré!

BDV: Anem acabant, amb mirada al futur. Quin paper han de tenir aquestes generacions en el futur del BDV?

Mantenir algun tipus de relació o de vinculació amb la Colla un cop deixes de sortir-hi de forma activa, seria molt més fàcil si tinguéssim un local en condicions. En qualsevol cas, seria maco trobar aquest punt de relació, ja fos a través d’un sopar, una calçotada o el que fos; que mantingui viva aquesta vinculació.

BDV: I, Robert Redón, on es veu durant el correfoc del 40è Aniversari?

Home.. espero que no sigui que m’hagin d’aguantar el braç! Confio ser a primera fila, de públic o de col·laborador.

BDV: Per últim, un desig. Què demanaries que sigui, tingui o representi el BDV d’aquí 20 anys?

M’agradaria que fos el moviment cultural més important d’aquest poble, amb una base molt important i, a més a més, activa.

Moltes gràcies!

Bateig 1989 - 2
Robert Redón d’encenedor (Bateig del BDV – 5/08/1989)
68602910_2430845770472016_961976887943364608_o
Robert Redón i Rosa González (II Correfoc dels Històrics – 4/08/2019)

12 del 30è: Magda Graset (març)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de març, entrevistem a Magda Graset.

BDV: Nom complert?

Magda Graset Mariné

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Al principi de tot. Arrel d’un correfoc que hi va haver a Vila-seca per Festa Major l’any 88 (que va venir més d’una colla de fora) hi va haver com molt de moviment i recordo que la Bernadette Farriol va venir a casa a preguntar-me si volia ser del Ball de Diables.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

Sempre havia estat a l’Esbart i a tot allò que tingués relació amb la cultura i el poble. A més, tot això dels balls de diables ho veia com un món masculí i vaig pensar “per què no? per què les noies no podem ser part d’un ball de diables?”. Aleshores no coneixia ningú més dels que iniciaven la colla, així que va ser una mica espontani.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

La Festa Major d’Estiu del 89, el dia del bateig del Ball de Diables de Vila-seca. Recordo nervis abans del correfoc, quan érem al Centru preparant el sopar per després i canviant-nos. També recordo un recipient molt gran ple de sangria..

BDV: En els inicis, vas ser secretària de la Junta. Com recordes aquella època?

Recordo molt el tema de repartir les convocatòries de les sortides de diables. En aquella època s’escrivien a ordinador, es feien fotocòpies i llavors, la Rosa Mari i jo (a peu o amb el seu 127) féiem el tomb pel poble, porta a porta, deixant paperets al portal d’on vivien els que eren de la colla.

D’aquells inicis també recordo anar a Valls a visitar una fàbrica de roba per buscar teixit pels primers vestits de roba de sac i a un correfoc, crec que de la Candela. Tinc aquests records, d’anar sempre Robert, la Rosa Mari.. i jo!

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

La Colla s’ha fet gran i ha crescut a tots els nivells. De gent, de pirotècnia, de mesures de seguretat, de tabals, de correfocs i activitat; de tot. Hi ha hagut una progressió evident, des d’algun dia que només érem Robert encenent i quatre (però quatre eh!) cremant i dos tocant el tabal; fins a dia d’avui, que hi ha gent i gent, i suposo que seguiu un ordre de repartiment. Això és el que més ha canviat: abans era una colla més d’anar per casa i ara està tot més gestionat.

BDV: Vas formar part del grup de persones que va pintar la primera edició dels vestits i, aquest any passat, has estat pintant la 4a edició. T’ho hauries imaginat? Molta diferència?

El més semblant: que alguns érem els mateixos que llavors pintant-los. Diferent? L’espai. Aleshores pintàvem els vestits a casa meva, a les golfes. També a casa de Robert i la Rosa Mari. La Rosa portava les plantilles (com ara) i “mano a mano” anàvem fent. També han canviat molt els materials: no té res a veure.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Va haver una època que venia una amiga meva de Tarragona, la Nuri, que m’agradaria que vingués. Després; Jordi Prats, Jordi Gómez, la Neus i la Montse Cárdenas.. Els d’aquella època.

Òbviament, no podrien faltar Robert Redón i la Rosa Mari.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Tots els records que tinc són bons, perquè sempre hi he estat molt a gust.

Recordo una vegada que ens van deixar a càrrec de Jordi Rovira, Josep Forasté i tots aquests que eren una mica més joves, perquè Robert i la Rosa Mari eren fora de viatge. Era una Portada de la Verge de la Pineda i vam cremar el sac amb tota la pirotècnia abans que arribés.

També recordo el primer any que vam anar a Garcia que.. uf! Tot eren diables, petards, era un no parar, tremendo! Aquell dia el recordo com un correfoc mític.

BDV: Et veus tornant de forma activa a la Colla? Potser en algun rol diferent

No ho descarto, però trobo que a la vida hi ha una evolució natural. Allò ja hi va ser, ho tinc allí. Evidentment si mai em necessiten per pintar vestits, per repartir carretilles o pel que sigui, ja saben que poden comptar amb mi. Menys per fregar sales, que també me n’he fet un fart!

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Em fa molta alegria veure que seguim vinculats a la colla i a les tradicions del nostre país. El Pol està pendent de si s’obre llista i pot entrar a ser tabaler i, el Marc, content i encantat de poder portar la Diablessa, tocar el tabal o el que convingui.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

No sé si és un defecte, però el descontrol. Recordo que quan ens canviàvem al local de l’Esplai Sant Esteve, que Robert tenia preparat tot el mapa del recorregut a la pissarra i ens explicava on ens havíem d’aturar i què havíem de fer. Tots dèiem que ho havíem entès i que tot clar. Després érem al carrer, enmig del correfoc, i tots “què, què, ara què toca?”. Un descontrol! No sé si avui segueix sent així, però tampoc diria que sigui un defecte. Des de fora es veu controlat, o potser és que jo m’ho miro amb bons ulls!

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo sóc molt sentimental, eh!

Estàvem en un correfoc que crec que era a La Pineda i la Rosa Mari no el feia perquè estava embarassada de la Laura. Em va dir “mira, mira, posa la mà damunt la panxa” i va ser la primera criatura que vaig notar dins la panxa d’una mare. Va ser un moment molt bonic relacionat amb els diables.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

M’imagino pintant vestits nous! (riu)

Espero una colla consolidada, amb gent al davant que estimi el que fa i que estigui orgullosa de poder fer-ho. Espero que puguem celebrar 15 í 30 anys més i, per què no, que el Marc i el Pol puguin celebrar el centenari i tot.

Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)
Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)
A primera fila (de peu), primera per l'esquerra: Magda Graset
A primera fila (de peu), primera per l’esquerra: Magda Graset

12 del 30è: Àngel Alonso (febrer)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de febrer, entrevistem a Àngel Alonso.

BDV: Nom complert?

Àngel Alonso Aranda

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Jo diria que als 8 anys, que vaig entrar a la vegada als Gegants i als Diables. Així que el 1993-1994.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

A la meva família no hi ha gaires precedents de músics, però el meu tiet Juan Diego era tabaler als Diables i com que a mi m’interessava la música i la percussió, ell és qui m’hi va introduir. De fet, diria que estàvem un dia en algun bateig o menjar familiar i ell havia de marxar a un correfoc i em va dir que hi anés. No sé si aquell mateix dia ja vaig sortir o no, però el que sí recordo és un moment previ a casa dels avis amb el Titi i el Fran en què em van ensenyar els tocs i ja vaig acabar d’introduir-m’hi. Jo crec que ningú s’ho esperava, de fet, perquè si mires fotos de l’època sóc l’únic nen que hi havia. Vaig entrar una mica per la porta del darrere gràcies a Juan Diego.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

No recordo exactament el primer correfoc. Però ja et dic, sí que recordo els moments previs amb Juan Diego i companyia, ensenyant-me Guerra i els diversos tocs (que s’havien inventat ells) abans de vestir-nos. El que sí que recordo molt bé de les primeres sortides és que el timbal em pesava un colló de mico perquè era més gran que jo pràcticament i em picava tota l’estona a “l’espinilla”. A més, jo volia picar fort i amb aquelles manetes no aconseguia treure el so de cap manera i acabava tot ple de butllofes perquè també portava uns guants enormes. Aquestes coses sí que les recordo, tot i que per aquella època no sortíem gaire i segur que el meu primer dia va ser una Festa Major del poble.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

Com comentava, la música i la percussió m’han agradat des de sempre. Quan venien les orquestres al poble jo me les mirava des del costat o des del darrere per a poder veure el bateria. El foc em cridava l’atenció, com a qualsevol crio que no té por, però el timbal em cridava més. A part, quan vaig entrar amb Juan Diego ell em va posar al seu costat una mica com el seu protegit. De totes maneres, les últimes vegades que vaig anar als Diables, anys després, jo ja no vaig tornar a tocar el tabal i vaig cremar. En resum, ho he viscut una mica tot, però m’agrada més tocar el tabal, la veritat.

BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament bateria. De fet, vas deixar durant un temps de venir al BDV per estudiar al Berklee College of Music de Boston. Creus que el teu pas pels Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?

Indubtablement. Si jo als 8 anys no hagués tingut l’oportunitat de tocar o se m’hagués reprimit d’alguna manera (no hagués pogut entrar als Diables ni als Gegants ni res) doncs probablement això de la música s’hagués convertit en més aviat un hobby que no pas en la línia contínua i el seguiment que va ser. M’ha permès d’alguna manera continuar desenvolupant la música i la percussió, fins i tot abans d’estudiar-la de forma professional. Sinó s’hagués quedat com aquell que juga a futbito els diumenges.

BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?

En l’àmbit de la cultura popular moltes vegades no se la prioritza tant i se la deixa en un nivell molt més bàsic del que es deixa el text o el ball, en general. En el cas dels Diables de Vila-seca penso que sempre vam ser prou transgressors i vam defugir dels ritmes estrictament tradicionals dels balls de diables. Vam fer coses diferents i enrebessades i penso que sempre se li ha donat prou importància a la música. Però el mèrit no és nostre, sinó de Juan Diego i companyia, que són qui van crear els tocs que hem seguit tocant fins avui en dia.

BDV: Vas estar durant uns 15 anys al Ball de Diables de forma activa, dividits en dues etapes. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.

Recordo quan vam fer la Trobada de Diables tant bèstia, l’any 2003. Ens van fotre a tots els diables a l’esplanada on ara hi ha l’hotel i allò va ser brutal, molt espectacular, veure aquella marea de foc.  Va ser molt impressionant.

Com a anècdotes recordo quan se’ns va cremar el sac amb la Verge venint de La Pineda. No sé si era l’Òscar Rodríguez que portava el sac i se li va encendre. Robert el va llençar i es van cremar totes les carretilles que portàvem. Allí es va acabar el “correfoc” per rebre la Verge.

Una altra vegada que va passar això va ser a La Pineda. Aquesta la vaig viure en primer pla. Robert portava el botafoc preparat i jo anava amb el timbal. Va saltar una espurna i se’ns va cremar part de la bossa. Pepe i jo vam sortir cagant llets i a mi se’m va cremar un guà nou que portava que valia una pasta. Per cert, en aquella mateixa sortida li vaig deixar les claus del cotxe de ma mare a l’Eloi Redón (que llavors era petit) i me les va perdre (riu). Un dia fatídic!

BDV: Després del teus primers 10 anys al BDV vas viure i treballar a Estats Units, Tailàndia, Cuba, Malàisia, Xina.. Com explicaries què és el Ball de Diables de Vila-seca en aquests indrets?

Ja m’hi he trobat quan amb algun company músic li he ensenyat fotos tocant el tabal de petit i m’han preguntat que com és que anava vestit de dimoni. El que explico és que és un fet cultural de la nostra terra (remarco molt que és una tradició catalana!) amb un petit grup de percussió i la resta de la colla crema petards mentres tots anem vestits de diables. I que mola molt, perquè el foc mola molt i la percussió també! No els hi puc donar més informació tècnica perquè si et sóc sincer no sabria explicar-ne els orígens.. Un dia m’ho expliqueu bé!

BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

La primera observació és que ara és una cosa més familiar. Abans érem pràcticament tot homes i d’una mitjana d’edat molt concreta. Ara hi ha molta més canalla, més noies i és més transversal, en definitiva. La qual cosa jo ho veig com algo molt positiu. Tot i això, l’ambient familiar hi ha sigut sempre quant a germanor i bon rotllo.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Jo quan penso en la meva idea de correfoc penso en quan els tabalers érem Pepe, Jordi Herrera, Marc Setó i jo. Aquest és el dream team del que jo tinc records. Aquests són els que convidaria.

Però si parlem d’un correfoc d’històrics, evidentment seria molt maco convidar els que per mi han estat els pioners del grup de tabals de Vila-seca: Juan Diego, Fran, Titi i René (no sé si me’n deixo algun ara). Aquests no podrien faltar. També tinc molts records que a la meva època de nen Salvador Roca era una institució i no en faltava a ni una. Me’n recordo fins i tot un sopar al Portofino en què se li va entregar una placa commemorativa. Que ja és estrany, perquè els diables sempre érem de menjar alguna cutrada sobre una taula abans o després del correfoc i, en les èpoques bones, els mítics sopars a l’Arc amb les braves, les banderilles i les bromes del Paco. En resum, que Salvador Roca seria una altra de les persones mítiques.

Per últim, m’agradaria que també hi fossin els que cremaven però que hi tenia més relació perquè eren de la meva quinta, que ja els coneixia de l’institut, del cole, de l’hoquei i del poble en general. Em refereixo a Jordi Saltó, Jordi Martí i companyia.

BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i estàs esperant un/a fill/a. Et veus en el futur tornant a la Colla amb la tercera generació Alonso?

Sí! De fet jo no he pres mai la decisió de “deixo el ball de diables” sinó que ha estat més aviat la vida que et va portant, vius fora, etc. També quan després de viure fora tornes i et dones compte que el tabal que sempre portaves ara el porta una altra persona i en certa forma et sap greu; vas cedint terreny.

La tercera generació.. què fort! Encara no me n’he fet a la idea! Si em dieu que cap família fins ara han anat tres generacions m’ho prenc com un repte! Pràcticament t’ho asseguro!

BDV: Per últim; a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?

Juan Diego Alonso. No perquè sigui parent meu ni perquè escombri cap a casa, sinó perquè és qui em va introduir en aquesta tradició i en aquest col·lectiu. Per altra banda, han passat 30 anys i se segueixen tocant els seus tocs, així que també seria un reconeixement, un “ens en recordem de tu”. Aquests petits tributs s’agraeixen molt.

Juan Diego i Àngel Alonso (gener de 1994)
Juan Diego i Àngel Alonso (gener de 1994)
A primera fila, segon per l'esq. Àngel Alonso; entre Juan Diego i Fran
A primera fila, segon per l’esq. Àngel Alonso (entre Juan Diego i Fran)

 

Imagen 002
Estiu de 2003, d’esquerra a dreta: Àngel Alonso, Jordi Herrera, Pepe Fernández