12 del 30è: Juan Diego Alonso (setembre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de setembre, entrevistem a Juan Diego Alonso.

BDV: Nom complert?

Juan Diego Alonso Segovia

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

No! (riu) El primer dia no era, abans ja hi havia gent com el Jordi Prats o el Caballé. Jo diria que tenia 18 anys, així que devia ser l’any 1989, però després del Bateig.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

Vaig estar 10 ó 11 anys fent teatre, a La Tramoia del Pep Grasset. Allí érem companys amb el Robert Redón i la Rosa i, quan ells van fer el pas de muntar els diables, s’hi va engrescar bastanta gent del teatre. Jo no recordo si va ser just al principi o poc després, però m’hi vaig afegir perquè em venia molt de gust l’experiència, era super motivant.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

Me’n recordo que quan era petit i vivíem al pis del Carrer Francesc Macià, jo estava berenant i veient la tele i “tacatà tacatà”; tota l’estona picant a la taula, fent percussió. Sempre m’estaven dient “para de tocar!” i jo “patapà patapum”. Els veïns de sota es cabrejaven molt i pujaven a trucar al timbre per queixar-se. És a dir, aquesta inquietud per la percussió sempre l’he tingut. Per altra banda, uns anys abans que es creessin els diables, quan tenia 12-13 anys, m’havia petat un petard a la mà, per Sant Joan. Aleshores es feien revetlles i fogueres a Vila-seca i, l’endemà, anàvem a les fogueres a veure quins petards no havien petat. M’encantava la pólvora… Fins que em va petar aquell petard a la mà. Aleshores, quan es van crear els diables, la possibilitat de cremar mai me la vaig plantejar, però va ser per por! Com que m’agradava molt la percussió, vaig dir “jo, tabaler”.

Alguna vegada sí que és cert que m’hagués agradat treurem el cuquet d’haver cremat, encara que fos un francès o una carretilla. Però mai ho vaig fer.

BDV: El dia del bateig el Ball de Diables va sortir sense tabals. Poc després, us vau incorporar un petit grup de tabalers. Com recordes aquella època inicial?

Jo recordo vagament que quan va començar no hi havia tabalers. Llavors, Robert i la Rosa ens plantegen l’opció d’entrar, coincidint amb què la Colla ja tenia prou fons com per comprar els primers tabals. De fet, recordo que eren vermells i Fran i jo anàvem els caps de setmana al Centre Catòlic a decorar-los. Tenen uns dibuixos de vinil negre que va fer Fran, que són diables ballarins, i són tipus bombo, no tradicionals.. No sé si encara els conserveu.

En aquella època recordo d’arribar jo i Fran i d’assumir, els dos, el lideratge de crear tot el tema dels tabals. De fet, els tocs els vaig crear jo. Després van entrar René i Titi, també íntims amics de la nostra colla i que també van entrar tocant. I a les primeres sortides no hi era, però després també va venir el fill de la Maria Bailén, el Jose González, que en aquella època quedàvem per tocar junts la guitarra; i Sebas. Els següents a afegir-se al grup inicial de tabalers, uns anys després, ja van ser l’Àngel i Pepe, que van entrar-hi quan eren uns mocs. No recordo que en aquells primers 5 anys toqués ningú més.

BDV: Als inicis de la Colla vas assumir, en certa forma, el paper de responsable de tabals. Vas crear tocs que encara es toquen avui, com ara Guerra i Passeig. Ho recordes? Com es crea un toc de tabals?

Sí, exacte, es deien tal qual així i eren.. (els toca). També hi havia un tercer, Ben-Hur, que l’usàvem per a descansar -era com un toc de transició- però no recordo com sonava. Li vaig dir Ben-Hur perquè recordava als tocs de timbal de quan els romans estaven a galeres. Era molt senzill. Era el toc de “què toquem quan anem del Carrer Major, 5 al 25? Ben-Hur”. Potser no l’heu perdut i ha derivat cap a un altre toc, o s’ha matisat.

Com es creen? No ho sé.. Vas provant i fins que surt. No és una cançó que et despertis per la nit a casa inspirat i tampoc són tocs complicats, són senzills. De fet, 30 anys després, jo no vaig a veure-us mai als diables i, encara i així, quan m’has preguntat m’han sortit sols. Els tinc grabats a dins. Jo sóc el fòssil vivent que constata que allò que toqueu a dia d’avui, va sortir del meu cap. No vaig a veure els diables normalment, però l’última vegada que vaig veure un correfoc, farà 5 ó 6 anys, i vaig escoltar els mateixos tocs.. A mi em va emocionar. Penses: “com ha pogut perdurar durant tant de temps?”. I és senzill, perquè quan tu te’n vas n’hi ha un altre que es queda i així successivament.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Uf! No, el primer no. Però devia ser a Vila-seca. Ho ha de ser. Potser Sant Antoni del 90. Dels primers correfocs recordo que vaig flipar molt amb el de Garcia. Li vam calar foc pràcticament a tot el poble, la liàvem molt! Després del correfoc els bombers ens van ruixar a tots al mig de la plaça. I a més, acabàvem cuits perquè clar, et donaven de sopar i beure.. Dels correfocs del principi també recordo com a molt guai el de Margalef i el de Bonavista.

Les sensacions eren molt xules, molt intenses. Jo ja estava acostumat a estar davant del públic perquè féiem teatre, així que no hi havia sensació de pànic escènic. Però la sensació de desfilar i que la gent s’aparti quan cremem.. a mi em molava molt, era com una sensació de poder. Les sensacions eren molt guais, ens haguessin faltat més sortides.

BDV: Vas estar durant uns 6 anys al Ball de Diables de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.

Recordo que a Garcia vam cremar uns matolls que hi havia en un tram de carrer i va ser divertit, sobretot quan vam haver d’apretar a córrer i el correfoc es va aturar fins que els bombers van apagar l’incendi. Recordo amb molt de carinyo el que us deia, les mullades dels bombers a la plaça. Un altre dels grans moments que recordo eren els sopars. Els sopars a l’Arc estaven bé, però quan sopàvem fora, quan teníem una sortida, els sopars eren molt molt divertits.

Com a anècdota diria que una vegada el bus se’n va anar sense mi, de Bonavista. Però ara no et puc explicar per què! Deixe-m’ho en que no me’n recordo.. (riu)

BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

Ho veig molt professional, ara. El fet que hi hagi un control administratiu del material o de la pirotècnia; el fet que el qui crema ha de tenir una formació; etc. El que sí que espero que no es perdi mai és l’essència del tabal tradicional, del toc de tabals que acompanya els diables amb aquest so tant característic.

Una altra sensació que tinc és que sou molts, no? Quan vaig comentar-vos d’apuntar els nens em vau dir que hi havia cua per entrar, així que sou una colla que fa patxoca. Aquest canvi és el que més m’impressiona.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que es va celebrar aquest estiu de; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

D’entrada, m’encantaria que es fes algun Correfoc d’Històrics intermig, abans de 2024, per poder participar-hi sense haver d’esperar tant! Perquè tinc l’espina clavada dels dos que heu fet i no he pogut anar. Sinó també puc fer una “Guest Start Appearance” i fer un “cameo” algun dia, ni que sigui en segon pla! I ja de pas, si faig un “cameo” també m’agradaria treure’m l’espina de poder tirar un francès i una carretilla.

M’agradaria que hi fossin Fran, René, Titi i Jorge Forniés, que eren la meva colla d’amics. Seria una foto molt bonica.

I, sobretot, m’encantaria que també hi poguessin ser mons fills, que són molt percussionistes.

BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i tens dos fills. Et veus en el futur tornant a la Colla amb ells?

Sí, clar que tornaria. No amb el meu compromís personal d’abans, però evidentment que sí. El Diego fa dos anys que fa bateria i toca molt bé.

BDV: Per últim: a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?

A René, a Titi, a Fran i a Jorge. Al Jorge seria molt guai, però potser l’hauràs de fer per Skype! També estaria molt bé fer una trobada René – Titi – Fran, perquè seria molt més enriquidor i en podríeu treure molta més informació d’aquella època i dels tabals.

BDV: Moltes gràcies!

Juan Diego i Àngel Alonso (gener de 1994)
Juan Diego Alonso i Àngel Alonso (gener de 1994)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *