12 del 30è: Jordi Saltó (agost)
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’agost, entrevistem a Jordi Saltó.
BDV: Nom complet?
Jordi Saltó Saltó
BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
No recordo exactament si va ser l’estiu després d’acabar 4t d’ESO o l’estiu després d’acabar 1r de Batxillerat. Jo diria que era abans de 1r, així que seria l’estiu del 2001.
BDV: Per què vas decidir fer-te diable?
Sempre m’havien agradat els diables i en un moment donat ho vam comentar amb l’Edu Linares i ens vam enredar l’un a l’altre. Com que ja coneixíem Robert Redón dels Pastorets, doncs li vam dir d’entrar. De la nostra quinta, l’Àngel ja feia anys que hi anava i, després, ja van venir Jordi Espina, Jordi Martí..
BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.
Recordo que era un correfoc d’estiu, el de La Pineda, que llavors es feia des de la rotonda d’entrada fins a la discoteca Level. Em va tocar carregar el sac i tot el típic dels primers dies..
Després, la primera vegada de cremar, va ser a la Festa Major d’Hivern, per Sant Antoni de l’any següent. No és un record d’aquell dia en concret, però sí que recordo que les primeres vegades (en general) sempre em cremava! Una de les primeres vegades se’m va fondre un mocador i em vaig fer una bona cremada al coll, que encara en tinc la marca. Un bon record!
BDV: A banda de ser diable, també has estat Llucifer. Diries que és molt diferent? Què t’ha agradat més?
Home, ‘mola’ més portar Llucifer! No vius tant el correfoc, però quan encens carregat fins dalt de carretilles, ‘mola’ molt la sensació de bola de foc. És diferent, perquè quan fas de diable participes més del correfoc, cremant constantment, i quan fas de Llucifer t’has d’esperar més a que sigui el teu torn. En qualsevol cas, de les dues maneres m’ho he passat molt bé.
BDV: Entre 2011 í 2018 has estat President del Ball de Diables, agafant el relleu de Xavi Colomina. Com s’arriba a assumir una responsabilitat així?
Per casualitat o per ser “en el moment adequat, al lloc adequat” -o equivocat!-. L’any 2009-2010 havíem celebrat el 20è aniversari i, després, Xavi volia o necessitava fer una passa al costat. Després de Sant Antoni de 2011 ja em va tocar a mi.
BDV: Durant els set anys i mig de la teva presidència l’entitat va tenir un gran creixement (social i d’activitat). Què destacaries de positiu de la feina d’aquests anys?
Primer va ser un procés d’adaptació i de consolidació. D’adaptació als nous temps i a tot el que ens va venir a sobre; i de consolidació de l’entitat. Un cop consolidada, vam poder créixer en gent i en activitat. Destacaria la incorporació de la carretillada i, després, el pas de convertir-la en un acte propi de la Festa Major. També el fet que el correfoc d’hivern ha passat a ser un dels actes principals i més importants de la festa major, també amb la incorporació del Ball de Sant Miquel, que ara ja va per la 10a edició. I més: la creació i consolidació del Seguici Tradicional, el Ball Infantil, els nous vestits..
Per mi l’abans i el després el marca el 20è aniversari. Llavors amb Xavi Colomina al capdavant i diria que Pep Graset de Regidor de Festes, em van explicar que va costar suor i llàgrimes organitzar el correfoc de festa major d’hivern amb colles convidades. Un cop fet aquest pas, això et permet fer intercanvis i tenir més sortides durant l’any (fins llavors només se sortia, pràcticament, a les festes de Vila-seca). Això et dona més dinamisme i ja no et veus 3 cops l’any. Perquè per molta gent que tinguis, si no generes activitat no hi ha vincle amb la Colla. Aquell correfoc de gener de 2010 va ser l’impàs i va assentar les bases per al futur creixement, que va venir després, amb la incorporació de nova gent a la Junta.
BDV: Són molts anys liderant l’entitat, juntament amb altres companys i companyes, segurament també amb dificultats en algunes ocasions. Què diries que ha estat el més difícil de ser al capdavant de la Colla?
Per mi el repte més gran va ser el 25è Aniversari: “el antes y el después”.
Prèviament, perquè recordo trucant, enviant correus i perseguint totes les colles per la documentació i perquè confirmessin (organitzàvem la I Trobada de Diables del Tarragonès, amb 16 balls de diables). Vaig acabar dels nervis!
I a posteriori, perquè després d’un correfoc tan gran i amb tantes colles a l’any 2014 -aleshores no hi havia potser encara tanta costum de tapar els vidres- es van cremar els vidres de mig poble. Vaig haver d’anar casa per casa entregant un paper dient que els diables donaríem cartró, emportant-me la corresponent cridòria de la persona a qui li haguessin cremat els vidres el dia d’abans i, el dia següent repartint el cartró, tornar a rebre la mateixa esbroncada. Ara em fa gràcia, però en aquell moment em va fer molta ràbia perquè no avisar la gent no havia estat responsabilitat nostra.
Va ser un aniversari bastant “painfull” d’organitzar (riu).
BDV: Seguint amb els papers de l’auca: també vas pujar a l’escenari de la Plaça de Voltes a interpretar el Ball de Sant Miquel…
Era el primer any que ho féiem, el 2010, i òbviament hi havia nervis perquè a l’assaig de 10 minuts abans la meitat de nosaltres ens havíem quedat en blanc.. També hi havia la incògnita de què diria la gent del poble, perquè allò era totalment nou aquí. Em sembla que va sortir bé, no?
BDV: La Directiva Europea del Foc va ser, segurament, una de les grans amenaces de la història de la cultura de foc i del Ball de Diables de Vila-seca. Però, també, va propiciar tot un seguit de reivindicacions de la cultura popular. Tu vas ser a la manifestació de Berga l’any 2009. Com ho recordes?
La manifestació com a tal va ser a Barcelona i a Berga va ser més una trobada amb activitats i molta participació d’arreu. Recordo aquella època amb molta indignació perquè jo sempre havia estat anti-polítics i en aquella època es va demostrar que tenia raó. Vam poder veure com els nostres representants a Europa signaven papers sense saber què eren i sense preveure l’afectació que tindrien en les festes populars de casa nostra. A més a més, tot plegat obligava a fer moltíssima més paperassa i burocràcia: cursos de pirotècnia, cursos de responsables, gestió de l’aplicatiu de la Generalitat, assegurances per a tot, certificats de matèria reglamentària, dació de compte a la Delegació del Govern, etc.
El primer curs CRE el vam fer a l’estil multitudinari, amb tothom que hi havia aleshores a la Colla. Ens vam trobar al Centru, amb un projector que m’havia deixat Toquero i amb tota la gent molt enfadada. Després els cursos van passar a ser una cosa més habitual però amb menys gent, només la que entrava nova i fins a dia d’avui. La Llei del Foc va suposar un repte, però amb el temps t’ho mires i penses “el tema dels cursos el vam fer perquè tocava, però ara veig que és una cosa que val la pena”. Fins llavors arribaves a diables una mica a l’estil Cruyff, “salid y disfrutad”, i des de la implementació dels cursos tenies un contacte previ amb la Colla, abans del primer correfoc. Ara t’expliquen què és la colla i d’on ve, perquè té vestits de color vermell, com s’anomenen les coses o com es carreguen les carretilles. Ara ho veig com una cosa positiva, que ens ha ajudat a millorar.
BDV: Finalment, el novembre de 2018 vas donar el relleu a Ferran López i un equip format per 9 persones més. Com veus el futur immediat del Ball de Diables? I, mirant més enllà, com t’imagines l’entitat d’aquí uns anys?
La roda segueix girant. El futur immediat el veig bé i sense preocupació. La gent que va assumir la direcció no era gent nova ni desconeguts ni res per l’estil. Tots els qui ara hi sou sabeu molt bé com va tot i la Colla funciona bé.
D’aquí uns anys no sé. Caldrà seguir adaptant-se a allò que vingui. M’imagino el local arreglat, amb les obres fetes i tot reubicat, per fi! I res, a seguir evolucionant i donant resposta a les demandes de la gent i en funció de la capacitat i el múscul que tinguem. Amb més gent a la Junta i treballant per la Colla, imagino que la gràfica de creixement pot ser més exponencial.
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?
Jo diria que l’entitat ha passat de ser una cosa més petita, familiar i tancada; a ser una cosa més global, més oberta, més del poble. Hem evolucionat de ser una petita família o grup de coneguts, a ser realment una Colla, oberta a gent de fora, a més activitats, a ser un espai de trobada, etc. I quan tens més gent també tens més exigència i pots i has de fer més activitats.
BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?
Ho definiria com una entitat viva, amb activitat. Com un espai agradable per ser-hi i compartir-lo.
Per mi la principal qualitat, tot i que pot semblar a vegades òbvia, és que és una entitat oberta a tothom, que no és un ghetto on tothom ve d’un mateix lloc o pensa el mateix. De defecte no te’n sé dir cap. Potser el fet que la gestió es porta entre un grup reduït de persones i no es valora la quantitat de feina que això implica. Aleshores a estones t’acaba cremant.
BDV: Explica’ns una anècdota divertida del teu pas per la Colla.
Me’n recordo a la Trobada del Diables dels Països Catalans, l’any 2003, que quan es va acabar el concert i el sopar aquell fastigós que es va donar; anant a robar contenidors per tot el poble! Se sopava dins la Carpa, amb un càtering que era com una capseta de cartró amb una cervesa, no sé què de menjar i un postre. Recordo que estava tan dolent que la meitat de la gent no s’ho va menjar i allò va començar a volar per tot arreu, de taula a taula, cerveses obertes volant per l’aire.. L’envelat va quedar fet un quadre i clar, s’havia de netejar! Això era al Parc de la Riera i en aquella època encara hi havia aquells contenidors verds amb rodes. Els anàvem a buscar pel poble, els portàvem cap allí i els omplíem, però en vam arribar a omplir tants que en tot el barri de la Formiga i Miramar no van quedar contenidors. Vam arribar a tenir una fila de contenidors que anava de la porta de l’envelat a un camió d’aquells vells de la brossa, del Vicenç Orts. Quan aquell home passava amb la “motillo” i ens va veure va fer venir un camió de la brossa que es va passar dues hores abocant contenidors a dins.
També recordo quan se’ns va encendre el sac amb la pirotècnia a La Pineda i es va omplir la platja de carretilles enceses. Semblava la guerra.
Una altra bona anècdota va ser també el repartiment de cartrons després de la cremada col·lectiva de l’estiu de 2014..
BDV: I el millor record que tens associat als Diables de Vila-seca?
Segurament un dels millors, tot i que no et sabria dir el moment precís, és en alguna encesa de lluïment final del correfoc d’hivern. Portant el Ceptre de Llucifer, a la Plaça de l’Església, amb 3 ó 4 colles cremant sortidors francesos a la vegada. Aquella imatge amb tant de foc és un record molt bonic.
BDV: Moltes gràcies!
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!