12 del 30è: Juan Diego Alonso (setembre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de setembre, entrevistem a Juan Diego Alonso.

BDV: Nom complert?

Juan Diego Alonso Segovia

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

No! (riu) El primer dia no era, abans ja hi havia gent com el Jordi Prats o el Caballé. Jo diria que tenia 18 anys, així que devia ser l’any 1989, però després del Bateig.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

Vaig estar 10 ó 11 anys fent teatre, a La Tramoia del Pep Grasset. Allí érem companys amb el Robert Redón i la Rosa i, quan ells van fer el pas de muntar els diables, s’hi va engrescar bastanta gent del teatre. Jo no recordo si va ser just al principi o poc després, però m’hi vaig afegir perquè em venia molt de gust l’experiència, era super motivant.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

Me’n recordo que quan era petit i vivíem al pis del Carrer Francesc Macià, jo estava berenant i veient la tele i “tacatà tacatà”; tota l’estona picant a la taula, fent percussió. Sempre m’estaven dient “para de tocar!” i jo “patapà patapum”. Els veïns de sota es cabrejaven molt i pujaven a trucar al timbre per queixar-se. És a dir, aquesta inquietud per la percussió sempre l’he tingut. Per altra banda, uns anys abans que es creessin els diables, quan tenia 12-13 anys, m’havia petat un petard a la mà, per Sant Joan. Aleshores es feien revetlles i fogueres a Vila-seca i, l’endemà, anàvem a les fogueres a veure quins petards no havien petat. M’encantava la pólvora… Fins que em va petar aquell petard a la mà. Aleshores, quan es van crear els diables, la possibilitat de cremar mai me la vaig plantejar, però va ser per por! Com que m’agradava molt la percussió, vaig dir “jo, tabaler”.

Alguna vegada sí que és cert que m’hagués agradat treurem el cuquet d’haver cremat, encara que fos un francès o una carretilla. Però mai ho vaig fer.

BDV: El dia del bateig el Ball de Diables va sortir sense tabals. Poc després, us vau incorporar un petit grup de tabalers. Com recordes aquella època inicial?

Jo recordo vagament que quan va començar no hi havia tabalers. Llavors, Robert i la Rosa ens plantegen l’opció d’entrar, coincidint amb què la Colla ja tenia prou fons com per comprar els primers tabals. De fet, recordo que eren vermells i Fran i jo anàvem els caps de setmana al Centre Catòlic a decorar-los. Tenen uns dibuixos de vinil negre que va fer Fran, que són diables ballarins, i són tipus bombo, no tradicionals.. No sé si encara els conserveu.

En aquella època recordo d’arribar jo i Fran i d’assumir, els dos, el lideratge de crear tot el tema dels tabals. De fet, els tocs els vaig crear jo. Després van entrar René i Titi, també íntims amics de la nostra colla i que també van entrar tocant. I a les primeres sortides no hi era, però després també va venir el fill de la Maria Bailén, el Jose González, que en aquella època quedàvem per tocar junts la guitarra; i Sebas. Els següents a afegir-se al grup inicial de tabalers, uns anys després, ja van ser l’Àngel i Pepe, que van entrar-hi quan eren uns mocs. No recordo que en aquells primers 5 anys toqués ningú més.

BDV: Als inicis de la Colla vas assumir, en certa forma, el paper de responsable de tabals. Vas crear tocs que encara es toquen avui, com ara Guerra i Passeig. Ho recordes? Com es crea un toc de tabals?

Sí, exacte, es deien tal qual així i eren.. (els toca). També hi havia un tercer, Ben-Hur, que l’usàvem per a descansar -era com un toc de transició- però no recordo com sonava. Li vaig dir Ben-Hur perquè recordava als tocs de timbal de quan els romans estaven a galeres. Era molt senzill. Era el toc de “què toquem quan anem del Carrer Major, 5 al 25? Ben-Hur”. Potser no l’heu perdut i ha derivat cap a un altre toc, o s’ha matisat.

Com es creen? No ho sé.. Vas provant i fins que surt. No és una cançó que et despertis per la nit a casa inspirat i tampoc són tocs complicats, són senzills. De fet, 30 anys després, jo no vaig a veure-us mai als diables i, encara i així, quan m’has preguntat m’han sortit sols. Els tinc grabats a dins. Jo sóc el fòssil vivent que constata que allò que toqueu a dia d’avui, va sortir del meu cap. No vaig a veure els diables normalment, però l’última vegada que vaig veure un correfoc, farà 5 ó 6 anys, i vaig escoltar els mateixos tocs.. A mi em va emocionar. Penses: “com ha pogut perdurar durant tant de temps?”. I és senzill, perquè quan tu te’n vas n’hi ha un altre que es queda i així successivament.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Uf! No, el primer no. Però devia ser a Vila-seca. Ho ha de ser. Potser Sant Antoni del 90. Dels primers correfocs recordo que vaig flipar molt amb el de Garcia. Li vam calar foc pràcticament a tot el poble, la liàvem molt! Després del correfoc els bombers ens van ruixar a tots al mig de la plaça. I a més, acabàvem cuits perquè clar, et donaven de sopar i beure.. Dels correfocs del principi també recordo com a molt guai el de Margalef i el de Bonavista.

Les sensacions eren molt xules, molt intenses. Jo ja estava acostumat a estar davant del públic perquè féiem teatre, així que no hi havia sensació de pànic escènic. Però la sensació de desfilar i que la gent s’aparti quan cremem.. a mi em molava molt, era com una sensació de poder. Les sensacions eren molt guais, ens haguessin faltat més sortides.

BDV: Vas estar durant uns 6 anys al Ball de Diables de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que recordis i també alguna anècdota.

Recordo que a Garcia vam cremar uns matolls que hi havia en un tram de carrer i va ser divertit, sobretot quan vam haver d’apretar a córrer i el correfoc es va aturar fins que els bombers van apagar l’incendi. Recordo amb molt de carinyo el que us deia, les mullades dels bombers a la plaça. Un altre dels grans moments que recordo eren els sopars. Els sopars a l’Arc estaven bé, però quan sopàvem fora, quan teníem una sortida, els sopars eren molt molt divertits.

Com a anècdota diria que una vegada el bus se’n va anar sense mi, de Bonavista. Però ara no et puc explicar per què! Deixe-m’ho en que no me’n recordo.. (riu)

BDV: Vist ara des de fora, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

Ho veig molt professional, ara. El fet que hi hagi un control administratiu del material o de la pirotècnia; el fet que el qui crema ha de tenir una formació; etc. El que sí que espero que no es perdi mai és l’essència del tabal tradicional, del toc de tabals que acompanya els diables amb aquest so tant característic.

Una altra sensació que tinc és que sou molts, no? Quan vaig comentar-vos d’apuntar els nens em vau dir que hi havia cua per entrar, així que sou una colla que fa patxoca. Aquest canvi és el que més m’impressiona.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que es va celebrar aquest estiu de; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

D’entrada, m’encantaria que es fes algun Correfoc d’Històrics intermig, abans de 2024, per poder participar-hi sense haver d’esperar tant! Perquè tinc l’espina clavada dels dos que heu fet i no he pogut anar. Sinó també puc fer una “Guest Start Appearance” i fer un “cameo” algun dia, ni que sigui en segon pla! I ja de pas, si faig un “cameo” també m’agradaria treure’m l’espina de poder tirar un francès i una carretilla.

M’agradaria que hi fossin Fran, René, Titi i Jorge Forniés, que eren la meva colla d’amics. Seria una foto molt bonica.

I, sobretot, m’encantaria que també hi poguessin ser mons fills, que són molt percussionistes.

BDV: Actualment no formes part activa dels Diables i tens dos fills. Et veus en el futur tornant a la Colla amb ells?

Sí, clar que tornaria. No amb el meu compromís personal d’abans, però evidentment que sí. El Diego fa dos anys que fa bateria i toca molt bé.

BDV: Per últim: a qui creus que hauríem de fer sí o sí aquesta entrevista?

A René, a Titi, a Fran i a Jorge. Al Jorge seria molt guai, però potser l’hauràs de fer per Skype! També estaria molt bé fer una trobada René – Titi – Fran, perquè seria molt més enriquidor i en podríeu treure molta més informació d’aquella època i dels tabals.

BDV: Moltes gràcies!

Juan Diego i Àngel Alonso (gener de 1994)
Juan Diego Alonso i Àngel Alonso (gener de 1994)

12 del 30è: Jordi Saltó (agost)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’agost, entrevistem a Jordi Saltó.

BDV: Nom complet?

Jordi Saltó Saltó

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

No recordo exactament si va ser l’estiu després d’acabar 4t d’ESO o l’estiu després d’acabar 1r de Batxillerat. Jo diria que era abans de 1r, així que seria l’estiu del 2001.

BDV: Per què vas decidir fer-te diable?

Sempre m’havien agradat els diables i en un moment donat ho vam comentar amb l’Edu Linares i ens vam enredar l’un a l’altre. Com que ja coneixíem Robert Redón dels Pastorets, doncs li vam dir d’entrar. De la nostra quinta, l’Àngel ja feia anys que hi anava i, després, ja van venir Jordi Espina, Jordi Martí..

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Recordo que era un correfoc d’estiu, el de La Pineda, que llavors es feia des de la rotonda d’entrada fins a la discoteca Level. Em va tocar carregar el sac i tot el típic dels primers dies..

Després, la primera vegada de cremar, va ser a la Festa Major d’Hivern, per Sant Antoni de l’any següent. No és un record d’aquell dia en concret, però sí que recordo que les primeres vegades (en general) sempre em cremava! Una de les primeres vegades se’m va fondre un mocador i em vaig fer una bona cremada al coll, que encara en tinc la marca. Un bon record!

BDV: A banda de ser diable, també has estat Llucifer. Diries que és molt diferent? Què t’ha agradat més?

Home, ‘mola’ més portar Llucifer! No vius tant el correfoc, però quan encens carregat fins dalt de carretilles, ‘mola’ molt la sensació de bola de foc. És diferent, perquè quan fas de diable participes més del correfoc, cremant constantment, i quan fas de Llucifer t’has d’esperar més a que sigui el teu torn. En qualsevol cas, de les dues maneres m’ho he passat molt bé.

BDV: Entre 2011 í 2018 has estat President del Ball de Diables, agafant el relleu de Xavi Colomina. Com s’arriba a assumir una responsabilitat així?

Per casualitat o per ser “en el moment adequat, al lloc adequat” -o equivocat!-. L’any 2009-2010 havíem celebrat el 20è aniversari i, després, Xavi volia o necessitava fer una passa al costat. Després de Sant Antoni de 2011 ja em va tocar a mi.

BDV: Durant els set anys i mig de la teva presidència l’entitat va tenir un gran creixement (social i d’activitat). Què destacaries de positiu de la feina d’aquests anys?

Primer va ser un procés d’adaptació i de consolidació. D’adaptació als nous temps i a tot el que ens va venir a sobre; i de consolidació de l’entitat. Un cop consolidada, vam poder créixer en gent i en activitat. Destacaria la incorporació de la carretillada i, després, el pas de convertir-la en un acte propi de la Festa Major. També el fet que el correfoc d’hivern ha passat a ser un dels actes principals i més importants de la festa major, també amb la incorporació del Ball de Sant Miquel, que ara ja va per la 10a edició. I més: la creació i consolidació del Seguici Tradicional, el Ball Infantil, els nous vestits..

Per mi l’abans i el després el marca el 20è aniversari. Llavors amb Xavi Colomina al capdavant i diria que Pep Graset de Regidor de Festes, em van explicar que va costar suor i llàgrimes organitzar el correfoc de festa major d’hivern amb colles convidades. Un cop fet aquest pas, això et permet fer intercanvis i tenir més sortides durant l’any (fins llavors només se sortia, pràcticament, a les festes de Vila-seca). Això et dona més dinamisme i ja no et veus 3 cops l’any. Perquè per molta gent que tinguis, si no generes activitat no hi ha vincle amb la Colla. Aquell correfoc de gener de 2010 va ser l’impàs i va assentar les bases per al futur creixement, que va venir després, amb la incorporació de nova gent a la Junta.

BDV: Són molts anys liderant l’entitat, juntament amb altres companys i companyes, segurament també amb dificultats en algunes ocasions. Què diries que ha estat el més difícil de ser al capdavant de la Colla?

Per mi el repte més gran va ser el 25è Aniversari: “el antes y el después”.

Prèviament, perquè recordo trucant, enviant correus i perseguint totes les colles per la documentació i perquè confirmessin (organitzàvem la I Trobada de Diables del Tarragonès, amb 16 balls de diables). Vaig acabar dels nervis!

I a posteriori, perquè després d’un correfoc tan gran i amb tantes colles a l’any 2014 -aleshores no hi havia potser encara tanta costum de tapar els vidres- es van cremar els vidres de mig poble. Vaig haver d’anar casa per casa entregant un paper dient que els diables donaríem cartró, emportant-me la corresponent cridòria de la persona a qui li haguessin cremat els vidres el dia d’abans i, el dia següent repartint el cartró, tornar a rebre la mateixa esbroncada. Ara em fa gràcia, però en aquell moment em va fer molta ràbia perquè no avisar la gent no havia estat responsabilitat nostra.

Va ser un aniversari bastant “painfull” d’organitzar (riu).

BDV: Seguint amb els papers de l’auca: també vas pujar a l’escenari de la Plaça de Voltes a interpretar el Ball de Sant Miquel…

Era el primer any que ho féiem, el 2010, i òbviament hi havia nervis perquè a l’assaig de 10 minuts abans la meitat de nosaltres ens havíem quedat en blanc.. També hi havia la incògnita de què diria la gent del poble, perquè allò era totalment nou aquí. Em sembla que va sortir bé, no?

BDV: La Directiva Europea del Foc va ser, segurament, una de les grans amenaces de la història de la cultura de foc i del Ball de Diables de Vila-seca. Però, també, va propiciar tot un seguit de reivindicacions de la cultura popular. Tu vas ser a la manifestació de Berga l’any 2009. Com ho recordes?

La manifestació com a tal va ser a Barcelona i a Berga va ser més una trobada amb activitats i molta participació d’arreu. Recordo aquella època amb molta indignació perquè jo sempre havia estat anti-polítics i en aquella època es va demostrar que tenia raó. Vam poder veure com els nostres representants a Europa signaven papers sense saber què eren i sense preveure l’afectació que tindrien en les festes populars de casa nostra. A més a més, tot plegat obligava a fer moltíssima més paperassa i burocràcia: cursos de pirotècnia, cursos de responsables, gestió de l’aplicatiu de la Generalitat, assegurances per a tot, certificats de matèria reglamentària, dació de compte a la Delegació del Govern, etc.

El primer curs CRE el vam fer a l’estil multitudinari, amb tothom que hi havia aleshores a la Colla. Ens vam trobar al Centru, amb un projector que m’havia deixat Toquero i amb tota la gent molt enfadada. Després els cursos van passar a ser una cosa més habitual però amb menys gent, només la que entrava nova i fins a dia d’avui. La Llei del Foc va suposar un repte, però amb el temps t’ho mires i penses “el tema dels cursos el vam fer perquè tocava, però ara veig que és una cosa que val la pena”. Fins llavors arribaves a diables una mica a l’estil Cruyff, “salid y disfrutad”, i des de la implementació dels cursos tenies un contacte previ amb la Colla, abans del primer correfoc. Ara t’expliquen què és la colla i d’on ve, perquè té vestits de color vermell, com s’anomenen les coses o com es carreguen les carretilles. Ara ho veig com una cosa positiva, que ens ha ajudat a millorar.

BDV: Finalment, el novembre de 2018 vas donar el relleu a Ferran López i un equip format per 9 persones més. Com veus el futur immediat del Ball de Diables? I, mirant més enllà, com t’imagines l’entitat d’aquí uns anys?

La roda segueix girant. El futur immediat el veig bé i sense preocupació. La gent que va assumir la direcció no era gent nova ni desconeguts ni res per l’estil. Tots els qui ara hi sou sabeu molt bé com va tot i la Colla funciona bé.

D’aquí uns anys no sé. Caldrà seguir adaptant-se a allò que vingui. M’imagino el local arreglat, amb les obres fetes i tot reubicat, per fi! I res, a seguir evolucionant i donant resposta a les demandes de la gent i en funció de la capacitat i el múscul que tinguem. Amb més gent a la Junta i treballant per la Colla, imagino que la gràfica de creixement pot ser més exponencial.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?

Jo diria que l’entitat ha passat de ser una cosa més petita, familiar i tancada; a ser una cosa més global, més oberta, més del poble. Hem evolucionat de ser una petita família o grup de coneguts, a ser realment una Colla, oberta a gent de fora, a més activitats, a ser un espai de trobada, etc. I quan tens més gent també tens més exigència i pots i has de fer més activitats.

BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Ho definiria com una entitat viva, amb activitat. Com un espai agradable per ser-hi i compartir-lo.

Per mi la principal qualitat, tot i que pot semblar a vegades òbvia, és que és una entitat oberta a tothom, que no és un ghetto on tothom ve d’un mateix lloc o pensa el mateix. De defecte no te’n sé dir cap. Potser el fet que la gestió es porta entre un grup reduït de persones i no es valora la quantitat de feina que això implica. Aleshores a estones t’acaba cremant.

BDV: Explica’ns una anècdota divertida del teu pas per la Colla.

Me’n recordo a la Trobada del Diables dels Països Catalans, l’any 2003, que quan es va acabar el concert i el sopar aquell fastigós que es va donar; anant a robar contenidors per tot el poble! Se sopava dins la Carpa, amb un càtering que era com una capseta de cartró amb una cervesa, no sé què de menjar i un postre. Recordo que estava tan dolent que la meitat de la gent no s’ho va menjar i allò va començar a volar per tot arreu, de taula a taula, cerveses obertes volant per l’aire.. L’envelat va quedar fet un quadre i clar, s’havia de netejar! Això era al Parc de la Riera i en aquella època encara hi havia aquells contenidors verds amb rodes. Els anàvem a buscar pel poble, els portàvem cap allí i els omplíem, però en vam arribar a omplir tants que en tot el barri de la Formiga i Miramar no van quedar contenidors. Vam arribar a tenir una fila de contenidors que anava de la porta de l’envelat a un camió d’aquells vells de la brossa, del Vicenç Orts. Quan aquell home passava amb la “motillo” i ens va veure va fer venir un camió de la brossa que es va passar dues hores abocant contenidors a dins.

També recordo quan se’ns va encendre el sac amb la pirotècnia a La Pineda i es va omplir la platja de carretilles enceses. Semblava la guerra.

Una altra bona anècdota va ser també el repartiment de cartrons després de la cremada col·lectiva de l’estiu de 2014..

BDV: I el millor record que tens associat als Diables de Vila-seca?

Segurament un dels millors, tot i que no et sabria dir el moment precís, és en alguna encesa de lluïment final del correfoc d’hivern. Portant el Ceptre de Llucifer, a la Plaça de l’Església, amb 3 ó 4 colles cremant sortidors francesos a la vegada. Aquella imatge amb tant de foc és un record molt bonic.

BDV: Moltes gràcies! 

001
Jordi Saltó com a Llucifer (esquerra) i Joan Mariné com a Diablessa (dreta)

 

DSC_0568
Pineda Saltó (esq.) i Jordi Saltó (dreta). I Correfoc dels Històrics (2014)

 

DSC_0563
Jordi Saltó (esq.) i Robert Redón (dreta) al I Correfoc dels Històrics (2014)

 

12 del 30è: Xavi Colomina (juliol)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juliol, entrevistem a Xavi Colomina.

BDV: Nom complet?

Xavier Colomina Granell

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Si no estic equivocat, uns quatre anys després de la fundació. Així que a l’any 92-93.

BDV: Per què vas decidir fer-te diable? Què destacaries d’aquella època inicial, a mitjan anys 90?

Jo era dels més petits i vaig entrar per mon germà, que ja hi era amb Forasté, Robert, Esteve Mèdico, etc. Després ja van entrar altres de més petits, com Pepe o l’Alonso. Ho recordo com una època xula i bonica (com totes!), que érem poca gent i començàvem, però molt divertida. Recordo quan vam fer els segons vestits, que me’l cosia ma mare i cadascú es feia el seu, però que els pintàvem tots, al Centru catòlic.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

El meu primer correfoc el recordo vagament. Era aquí, al poble, a la Rambla de Catalunya. Recordo aquell dia perquè mon germà Josep Lluís es va fer una cremada important a la cama i em va donar cert respecte i aquella idea de que és una cosa amb la que no pots jugar. No recordo gaire més. Encara anàvem amb els vestits de roba de sac i jo utilitzava el d’una noia baixeta, amiga de Juan Diego, Titi i aquesta colla.

BDV: Després de ser diable, vas tenir el paper de Llucifer durant uns anys i molta gent et recorda com a tal. Què se sent portant el Ceptre?

Buah..! És una sensació.. Com t’ho puc arribar a explicar? Al final és com si cremessis només amb una carretilla però portant moltíssim més foc. En aquell moment tens un ‘subidón’ d’adrenalina. També he de dir que moltes vegades el vaig portar perquè ningú més volia (o podia). Tinc un bony a l’espatlla que se m’ha quedat per sempre. És una sensació molt bonica, però s’ha de reconèixer que també és patidora i has d’anar amb compte. Quan se’t posa molta gent al costat ballant, com quan anàvem a Garcia i Margalef, estàs més pendent que no se’t caigui que de xalar.

BDV: Diable, Llucifer, Diablessa i, finalment, un dels quatre presidents que ha tingut l’entitat en els seus 30 anys. Què destacaries de tota la feina feta i quins records t’emportes del càrrec?

Una cosa bona és que al final els diables sempre han estat un conjunt de gent en què s’han fet les coses de forma col·lectiva. Sempre n’hi ha quatre que tiren més, com a qualsevol lloc, però el tema dels càrrecs no és tan important. Veníem d’una època en què ens trobàvem amb dos tabalers i set diables en un correfoc. La Rosa Mari recordarà un dia que baixàvem pel carrer del Mercadona i que anàvem de “capa caída”, perquè era una època en què estava molt complicat tot. Joventut, estiu.. Ens trobàvem molt poca gent en aquella època, i tampoc podies plantejar-te de fer més sortides ni res. Aleshores ens vam posar uns quants a ajudar a Robert, que el pobre ja en tenia prou. Poc a poc va anar pujant la cosa i fins el que són ara els diables: una institució a Vila-seca. Això és el que més destacaria, que va ser un dels revulsius, com ho va ser després el relleu de Jordi Saltó.

També recordo que em va tocar l’època de fer els tercers vestits. No sé la quantitat de viatges que vaig haver de fer a Riudoms, a veure l’Olívia..! Per mi que van ser centenars! Però tota la feina feta la vaig fer amb la màxima il·lusió i la tornaria a fer, sens dubte.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?

Home! Que ara hi ha molta gent! Dóna un “gustazo” veure ara els Diables, que és espectacular. També la organització que hi ha després de 30 anys d’experiència i solera.

Jo és que he viscut aquella època de 2 tabalers i 7 diables, i era una època durilla, en la que ens aguantàvem gairebé amb pinces. Recordo que a finals dels 90 van començar a entrar amics i coneguts per tenir una mica més de gent i també per ajudar-nos a muntar la Trobada dels Països Catalans. Aleshores van entrar la Laura Laguna, Josep Pedrola, Joan Anton Puig, l’Òscar Rodríguez, etc. I aquella Trobada també va ser un punt d’inflexió en la història dels diables a Vila-seca. Crec que aquell dia va contribuïr a que la gent veiés que si et protegeixes una mica, els diables no són res perillós. Penseu que als inicis, a Vila-seca la gent anava a veure els diables vestits de diumenge! Llavors semblava impossible això que veiem avui en dia, amb canalla perfectament vestida per anar a veure un correfoc i ballar-hi a dins. Això ha estat un altre gran canvi que s’ha aconseguit.

BDV: El proper 4 d’agost participaràs del Correfoc dels Històrics amb motiu del 30è aniversari; a qui convidaries a venir? Qui creus que no pot faltar-hi?

Primer que tot, mon germà Josep Lluís. Les corregudes que m’he fotut amb ell a diables han estat molt guapes!

Jordi Granell, Joan Caballé, Josep Forasté, Esteve Mèdico, Robert Rodríguez, Xavi Graset, Meritxell Granell.. són gent que em faria gràcia, m’agradaria que hi fossin tots per poder xalar i per poder recordar èpoques boniques.

Ara bé, com a especial, sens dubte mon germà. Ell és el que em va fer començar en el seu dia.

BDV: Ara que tens una filla, t’agradaria veure-la sent diable i poder compartir amb ella totes les sensacions que has viscut?

Sí, però em costarà, perquè a la punyetera no li agraden gens els petards. Sent petar un globus i.. uf! Ara mateix se’m posa la carn de gallina només de pensar-hi! Jo en tinc moltes ganes i és una cosa que algun dia voldria arribar a fer, però evidentment tampoc la vull obligar, li ha d’agradar a ella. Ara mateix, però, no puc ni anar-ho a veure!

BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Defectes: cap ni un, mai de la vida. Una de les qualitats, a banda de lluitar per mantenir vives les tradicions de la cultura popular, és tot el que s’ha fet de tradicionalització del ball. Amb els tabals tradicionals, els nous vestits i maces, portant-ho tot al terreny d’un ball de diables tradicional. Avui en dia tot evoluciona molt, però hi ha coses que no han d’evoluconar tant, que s’han de conservar com estan. Me’n recordo quan vam fer la Trobada i venien tot de colles de Barcelona amb l’alcohol aquell per escupir foc que.. ves, jo em quedo amb el que tenim. Una altra qualitat és el ball parlat, que per fi es va aconseguir fer aquí a Vila-seca (semblava que mai es podria fer!) i enguany hem arribat a la desena edició.

BDV: Explica’ns una anècdota i el millor record que tinguis associats als Diables de Vila-seca.

Una anècdota que recordo és quan vam organitzar la Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans, l’any 2003, que vam encomanar i carregar la barra com si s’hagués d’acabar el món. Recordo Forasté, mon germà, Robert, etc. descarregant a ca mon pare tot el que no s’havia gastat.. Mare meva! Ens pensàvem que ens faríem d’or i quan es va acabar el correfoc la gent va marxar. Ens vam fotre la currada del segle i no sé si vam arribar a gastar ni un o dos barrils de cervesa. Va ser bastant penós (riu).

El millor record? El I Correfoc dels Històrics, l’any 2014. Recordo en màniga curta totalment desmarxat amb Xavi Graset, mon germà.. pf! Per mi aquell correfoc va ser una sensació casi inexplicable, d’eufòria total. M’ho he passat molt bé en molts correfocs, però aquell em va quedar grabat, amb tot el bon rotllo, el sopar al Miramar.. Va ser un dia molt i molt especial.

BDV: Per últim, visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Espero que igual que ara, però amb cares noves i sent una peça fonamental de les festes, de les tradicions i de la cultura de Vila-seca. I si es pot créixer, doncs encara millor!

 

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.

015
Xavi Colomina com a Llucifer

 

019
Josep Lluís (esq.) i Xavi Colomina (dreta)

12 del 30è: Laia Espina i Albert Vallvé (Abril)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’abril, entrevistem a Laia Espina i Albert Vallvé.

BDV: Nom complert?

Laia: Laia Espina Castellví

Albert: Albert Vallvé Masdéu

BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Laia: Jo diria que l’any 2003

Albert: No ho sé, jo diria que una mica abans o una mica després que la Laia, perquè no vam entrar alhora. Per l’edat diria que el 2001 o el 2002.

BDV: Per què vau decidir entrar-hi?

Albert: Hi havia mon germà Esteve que ja hi anava i mira..

Laia: Jo no recordo qui va dir primer d’anar-hi, si la Pineda, l’Alba, Romero, Luisvi. Potser és perquè féiem teatre amb Forasté i ell era el nostre director. Pot ser que fos una conseqüència de Pastorets.

BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.

Albert: El meu primer correfoc va ser a la Festa Major de Tarragona, que em van donar la màquina d’ensulfatar, de l’aigua. Me’n recordo que al final vaig estar molt content perquè es va encendre un “seto” i gràcies als 25 litres que portava a l’esquena el vaig poder apagar. En aquell moment no hi havia bombers ni històries i vaig passar-me unes quantes sortides portant la motxilla amb l’aigua. Era molt agraït perquè venia la gent amb el munt de calor que feia i deia “mulla’m, mulla’m”. Recordo que li veia un sentit. Jo mai he repartit ni carregat un Ceptre.

Laia: A mi l’aigua no em va tocar mai, jo recordo carregant i muntant ceptres. El meu primer correfoc va ser la Trobada de Diables dels Països Catalans, el febrer de 2003, així que suposo que l’estrena de cremar va ser la Festa Major d’Estiu de 2003. La sensació que més recordo és la que es va mantenir durant el temps: que el dia del correfoc és com que tu manes, que allà on vas la gent s’aparta. És com el moment “sin ley” i que quan vas vestit de diable ningú et pot dir res. Té un punt rebel això de ser dimoni.

BDV: Expliqueu-nos un dels millors records que tingueu als Diables de Vila-seca

Albert: Els sopars a l’Arc! No sé si encara ho continueu fent, ara que heu crescut tant, però abans anaves allí i fins i tot Paco et convidava a xupitos (perquè érem 25, eh!).

Laia: Jo recordo com a molt “de subidón” el correfoc dels 25 anys (el primer correfoc dels Històrics) quan vam tornar a cremar després de tant de temps. Allò va ser molt molt guai, increïble. També recordo els correfocs que féiem en un poble amb carrerons estrets, per aquí al voltant, potser era el Morell.

Albert: Sí, al Morell després del correfoc sopàvem i ens quedàvem de Festa Major. Recordo després tornar al maleter del cotxe d’Esteve Grasset (suposo que això ho censuraràs, no?).

Laia: Un altre moment que em va fer molta il·lusió va ser quan vaig portar la Diablessa, tot i que em vaig cremar la cara. Vaig ser la primera dona en portar la Diablessa, mitja hora i em vaig destrossar.

BDV: Alguna anècdota del vostre pas per la Colla?

Albert: De negativa no en tinc cap, perquè jo sempre m’ho he passat molt bé. De fet, per això vaig continuar anant molts anys, fins i tot quan vivia fora. Venia, ningú em posava cap problema, cremava i m’ho passava molt bé.

Laia: Home, els enfados quan venien veterans i treien el tratge..! D’anècdota, recordo un correfoc que féiem corrent per la platja de la Pineda, que es va cremar el sac i va acabar sent com un castell de focs al mig de la platja. Crec que això de fer correfocs a la platja ho vam fer només un any o dos, perquè era esgotador.

BDV: Vau deixar de formar part activa del BDV aproximadament l’any 2010, després de més de 7 anys. Us hi imagineu tornant algun dia? Us agradaria fer-hi alguna cosa que encara no hagueu fet?

Albert: Jo crec que la meva etapa no és que hagi passat, però el que no faré és quedar-me el vestit d’algú que ara està començant…

Laia: Com ens passava a naltros!

Albert: Jo això ja ho he viscut i qui ha d’empènyer perquè la colla tiri endavant són els que ara comencen, no els que venim un dia. Hauria de ser més aviat que ens diguéssiu necessitem gent, ens cal ajuda; llavors vindríem segur. Però sent els 25.000 que sou…

Laia: Jo tinc moltes ganes de cremar però de seguir el ritme de la colla, no. Cremar algun dia, sí. I de coses pendents, a mi sempre m’havia fet il·lusió assajar alguna encesa, però no vam aconseguir viure-ho mai. Una altra cosa seria portar la Diablessa sense cremar-me i poder gaudir-la. I la última, poder fer de tabalera.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu que ha canviat més? Tot i ser fora, què diríeu que trobeu a faltar més?

Albert: El que més ha canviat és la gent que ara ho moveu. El que ara sou i el que abans érem. Abans érem 10 ó 12 que a les 20h menys 5 minuts estàvem allí tots, i a les 20h ja fum!. Ara està molt més organitzat. Potser el que trobaria a faltar és una mica el desordre, però el canvi és per a millor. Abans ens véiem tan poc que podies passar anys a diables amb gent que no sabies ni com es deien.

Laia: Jo crec que el canvi de sentit d’entitat cap a Colla. Això està a anys llum i hagués molat molt que naltros ho haguéssim pogut viure així. Treballar el sentiment de “som el Ball de Diables de Vila-seca”, que el poble s’ho estimi, és un altre canvi fonamental. Que ara s’hagi fet el conte o que hagi nascut el Ball Infantil no és casual, és perquè s’ha treballat de base, amb la canalla del poble, perquè s’ho sentin com un element festiu que també és seu. També ha canviat el fet que abans no s’anava a fer més, era menys ambiciós.

BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?

Laia: No hi podria faltar el Xavi Colomina, Robert, Forasté, Esteve Grasset, l’Edu, Jordi Martí.

Albert: Jo convidaria a mon germà Esteve i crec que no podria faltar Xavi, que va estar molts anys al capdavant.

Laia: M’agradaria que hi fossin mon germà Jordi, la Pineda, l’Alba, el Luisvi, el Romero..

Albert: També haurien de venir Ruso, Marc Setó, Josep Ramon, Xavi Grasset, Bea Tusach, Josep Lluís Colomina..

BDV: Aviat, potser (sense pressió!) tindreu canalla. Us faria il·lusió que formessin part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca?

Albert: Sí!

Laia: Sí, molt. Dono per fet que passarà.

Albert: Faran el que voldran, però d’alguna forma tu els orientes, així que sí.

BDV: Anem acabant, amb diverses preguntes de cop. Com definiríeu els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes? Quin paper creieu que tenen els Diables dins de Vila-seca?

Albert: Per mi els diables són Festa Major: quan surten sempre és per bé. També té aquell punt d’intriga, de perill, de por i atracció alhora. A diferència d’altres coses, els diables et pugen l’adrenalina.

Laia: Els Diables tenen un punt de gaudi molt individual, perquè cremes “tu sola”. Però a la vegada és un joc amb el col·lectiu, amb el públic. Qualsevol persona que va a veure un correfoc interactua amb ell, amb els diables pots interactuar amb el públic més que amb qualsevol altre element. Sigui perquè t’hi poses dins, sigui perquè et cau una espurna, sigui perquè et mous per seguir-los o evitar-los. Els correfocs mai són passius.

Albert: la principal qualitat i el principal defecte, quan hi erem, és el mateix. Era informal, era fàcil. Anaves, sorties, t’ho passaves bé i la gent s’ho passava bé. Era bastant senzill tot. Defecte? El mateix: que era tan simple i ens implicàvem tan poc, que era impossible progressar, en la línia del que comentàvem abans. La màxima implicació que vam tenir és que una vegada vam pagar 20€ pel material i, un cop, vam tintar mitjons. Un altre defecte de l’època era que estàvem molt condicionats al nombre de sortides que féiem. Si ens véiem 3 cops l’any, suposant que anessis tots els dies, no creaves un vincle amb la gent i l’entitat. Avui en dia és diferent, i això és una qualitat. Feu sopars, calçotades, més sortides, activitats. No cal que sigui festa major per fer coses relacionades amb els diables. Feu coses amb vosaltres i per vosaltres.

Laia: Una altra qualitat dels Diables de Vila-seca és l’autogestió, importantíssima. Un defecte que tenia és que es veia com una cosa de “gent del poble” i això s’ha anat canviant.

Albert: Això s’ha anat canviant i, de fet, quan tu i jo vam marxar era en part perquè ja no coneixíem a ningú.

Laia: Era un defecte abans i ara, en canvi, és una qualitat distintiva. Ja no és un rollo VTV i fa una funció inclusiva. El Ball de Diables és un espai que permet lluitar contra aquella sensació que tenim de poble dormitori, buscant espais col·lectius on la gent és igual on i quan has nascut, quan has arribat al poble, de quina casa ets.. i podràs venir.

BDV: Per últim; visió de futur. Com us imagineu el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Albert: Amb globus. Ja hauran prohibit els petards i haurem d’anar petant globus (riu)

Laia: Si m’haguessis preguntat fa tres anys et diria que la gent ja no es posaria sota el foc, que seria pur espectacle, etc. Però crec que últimament això s’està revertint, gràcies a la feina i l’esforç que heu anat fent de difondre com s’ha d’anar vestit a un correfoc, incentivar-hi la participació i tal. Jo crec que l’objectiu d’aquí a cinc anys hauria de ser que el poble participi dins el correfoc, que hi corri davant.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!

 

FMH 2006, d'esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina
FMH 2006, d’esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina

 

Correfoc dels Històrics 2014, d'esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez
Correfoc dels Històrics 2014, d’esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez

 

Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa
Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa

 

FMH 2008 de Salou: Jordi i Laia Espina
FMH 2008 de Salou: Jordi i Laia Espina

12 del 30è: Josep Forasté (Entrevista gener)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de gener, entrevistem a Josep Forasté.

BDV: Nom complert?

Josep Forasté i Casas

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Vaig començar quan va arrencar la Colla. Per tant, l’any 1989.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

El primer record que tinc és ser jo davant del Fillat mirant un correfoc de Festa Major (d’una colla d’un altre poble) i Robert Redon i la Rosa i algú més em van cridar des de l’altre costat del carrer “Estem parlant que hauríem de tirar endavant una colla de diables aquí al poble, que no pot ser que no en tinguem…” i jo aleshores era menor d’edat però ja estava ficat a tot arreu i ja no venia d’un lloc més on ser i, a més a més, era una cosa que sempre m’havia agradat molt. Així va començar tot.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Realment no el sabria recordar perquè ja en són molts! La sensació inicial és de molt de respecte, perquè una cosa era veure’ls des de fora i l’altra era posar-s’hi a sota amb aquells vestits de sac que tampoc sabies com anirien. Però com que érem la part més jove d’aquell ball de diables que arrencava, les ganes de festa i de participar eren el més important.

BDV: Ets una de les poques persones que encara son al peu del canó. Què t’ha fet quedar durant tants anys als Diables?

A diferència de, per exemple, Robert i la Rosa (que sempre han mantingut una línia contínua) jo quan vaig tenir la Martina ho vaig aparcar, junt amb d’altres coses. Però el fet que m’agradés tant feia que quan hi havia correfoc al poble me l’endugués a veure’l. A banda, el fet que una part de la gent que jo havia “incitat” a apuntar-se als diables ben als inicis, com Joan Caballé, Esteve Mèdico, Josep Lluís Colomina, Robert Rodríguez, Esteve Martí o Jordi Granell; encara hi seguissin, feia més fàcil el fet de tornar. Però hi hagués tornat igualment si no fos així, perquè m’agrada i és un cuquet que portes dins.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

Jo crec que la colla ha canviat molt, però en certa forma de manera imposada. El món del foc s’ha regulat molt i això ha obligat la colla a canviar molt, també. I hem canviat a millor! Hem guanyat experiència, hem incorporat elements, hem anat creixent… Però el que sí que trobo a faltar és l’anarquia del començament, quan agafaves la carretilla, sorties corrent amb Robert Redon cridant-te pel darrere “què has fet? Que has anat cap a la gent!”. Perquè nosaltres ens vam definir des del primer dia com a Ball de Diables però alguns se sentien més “correfoc” i a més, amb un públic novell que tampoc hi estaven acostumats, tot plegat era més anàrquic i esbojarrat. Amb el temps tot es va regularitzant i normativitzant (per desgràcia en alguns sectors) però també ha canviat la meva manera de veure-ho com a pare de diables!

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Per una banda, “els meus” voldria que vinguessin, que molts d’ells com Robert Rodríguez, Esteve Martí o Colomina encara hi són per sort; però d’altres com Joan Caballé o Esteve Mèdico faria gràcia que hi fossin i espero que així sigui. Dels inicials, també em faria il·lusió Jordi Gómez i Jordi Prats, que a llavors estàvem junts a les gralles als Gegants i als Diables i teníem molta relació.

Qui no podria faltar? Les entitats se sostenen a base de les hores i la il·lusió que hi posa la gent i, en aquest sentit, persones com Xavi Colomina, Jordi Martí o Jordi Saltó han de ser-hi. Són perfils de gent que han demostrat amb els seus actes que s’estimen el Ball de Diables.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Un dels moments que recordo amb més especial il·lusió és el moment fundacional, el fet de posar en marxa la Colla. Recordo allí on hi havia la FP antiga (darrere la Creu Roja) on després hi va haver la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament durant les obres; tirats per terra en aquelles aules, pintant la roba de sac. Era la primera vegada i pots comptar: uns trajes i unes pintades que eren terrorífiques perquè les féiem com podíem. I amb aquella roba de sac que picava d’aquella manera, però vinga! El moment més il·lusionant va ser aquest, el de crear la Colla. Tot i que jo era menor d’edat i tota la part “burocràtica” no la vaig viure perquè no podia signar.

També recordo amb especial il·lusió el correfoc dels Històrics de 2014, el del 25è aniversari. Jo anava igualment amb la bossa i el Ceptre, amb la meva feineta de sempre d’aquests últims anys. Hi va haver un moment que em vaig girar i, veure tota aquella bestialitat de diables de Vila-seca i sentir aquell munt de tabals darrere, era..

Un moment que recordo també és el de la 1a Trobada Nacional de Diables i Dimonis dels Països Catalans a Vila-seca, l’any 2003. Clar, en aquell moment jo no ho vaig gaudir massa perquè teníem molta feina i va ser una bogeria. Però aquella encesa final a l’esplanada on ara hi ha l’hotel, amb 3000 francesos encesos alhora, va ser bestial.

BDV: Què t’agradaria fer a la Colla que encara no hagis fet?

Em sembla que ho he fet tot! Fa temps que no cremo però, enguany pels Històrics, jo vull cremar.

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Significa molt. Primer ho vius amb certa por perquè igual ho muntes i el dia de la primera prova de foc se’t caguen tots dos. Però no, què va, a la Martina li fan una mica més de respecte.. Josep cremaria el poble sencer. Et fa gràcia perquè és com amb els Pastorets: veure que tons fills segueixen tradicions en les que tu has format part o, fins i tot, els seus avis i besavis (que no van tenir oportunitat de ser als Diables però que sí van ser als Pastorets) fa gràcia. També pateixes una mica, perquè saps que en un moment donat et pots cremar, així que es barregen la prudència i la il·lusió.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Jo crec que la principal qualitat és l’evolució que s’ha fet. Cada dia som més complets, més ben organitzats, s’ha sabut transmetre aquesta il·lusió al llarg dels anys. El fet que Robert, Colomina, Esteve, jo, continuem allí; forma part d’això. Una altra qualitat innegable, tot i que és mèrit d’Antoni Mas, són els nostres Ceptres. Ens va fer uns Ceptres meravellosos.

Defectes, defectes, no n’hi veig. A mi personalment hi ha vegades que m’agradaria que fos més correfoc i menys ball de diables; però això és el que triem. Potser un aspecte que trobo que sí que podríem millorar és el tema dels lluïments.

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo crec que hi ha un abans i un després d’aquell correfoc de Garcia a principis dels 90, que ja vam agafar un primer autobús. Vam calar foc a la muntanya amb el Ceptre i van venir els bombers. Al final, vam acabar tots (diables i gent en general) asseguts a la Plaça de l’Església mentre els Bombers ens ruixaven aigua. Després hi va haver un concert de Dr. Calypso i vam agafar tots un “timbal” considerable. Recordo especialment el pet del Jorge Forniés al bus de tornada, fent l’índio..!

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Continuant creixent. Jo crec que s’han fet passos importants i que ara cal consolidar els últims avenços, com són la Carretillada i el Ball Infantil. Un cop fet això, caldria consolidar el tema Local. Fet això, crec que el següent pas seria el de tenir una bèstia de foc, per tancar el triangle i tenir grans, petits i bèstia. Per altra banda, crec que s’ha de treballar més el tema de la pirotècnia. Hem quedat una mica endarrerits en aquest sentit i el que s’està fent amb la carretillada falta traslladar-ho en certa forma als lluïments dels correfocs. En aquest aspecte tenim espai per créixer.

A la dreta, J. Forasté a la I Trobada de Diables i Dimonis dels PPCC (1-02-2003)