12 del 30è: Xavi Colomina (juliol)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juliol, entrevistem a Xavi Colomina.

BDV: Nom complet?

Xavier Colomina Granell

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Si no estic equivocat, uns quatre anys després de la fundació. Així que a l’any 92-93.

BDV: Per què vas decidir fer-te diable? Què destacaries d’aquella època inicial, a mitjan anys 90?

Jo era dels més petits i vaig entrar per mon germà, que ja hi era amb Forasté, Robert, Esteve Mèdico, etc. Després ja van entrar altres de més petits, com Pepe o l’Alonso. Ho recordo com una època xula i bonica (com totes!), que érem poca gent i començàvem, però molt divertida. Recordo quan vam fer els segons vestits, que me’l cosia ma mare i cadascú es feia el seu, però que els pintàvem tots, al Centru catòlic.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

El meu primer correfoc el recordo vagament. Era aquí, al poble, a la Rambla de Catalunya. Recordo aquell dia perquè mon germà Josep Lluís es va fer una cremada important a la cama i em va donar cert respecte i aquella idea de que és una cosa amb la que no pots jugar. No recordo gaire més. Encara anàvem amb els vestits de roba de sac i jo utilitzava el d’una noia baixeta, amiga de Juan Diego, Titi i aquesta colla.

BDV: Després de ser diable, vas tenir el paper de Llucifer durant uns anys i molta gent et recorda com a tal. Què se sent portant el Ceptre?

Buah..! És una sensació.. Com t’ho puc arribar a explicar? Al final és com si cremessis només amb una carretilla però portant moltíssim més foc. En aquell moment tens un ‘subidón’ d’adrenalina. També he de dir que moltes vegades el vaig portar perquè ningú més volia (o podia). Tinc un bony a l’espatlla que se m’ha quedat per sempre. És una sensació molt bonica, però s’ha de reconèixer que també és patidora i has d’anar amb compte. Quan se’t posa molta gent al costat ballant, com quan anàvem a Garcia i Margalef, estàs més pendent que no se’t caigui que de xalar.

BDV: Diable, Llucifer, Diablessa i, finalment, un dels quatre presidents que ha tingut l’entitat en els seus 30 anys. Què destacaries de tota la feina feta i quins records t’emportes del càrrec?

Una cosa bona és que al final els diables sempre han estat un conjunt de gent en què s’han fet les coses de forma col·lectiva. Sempre n’hi ha quatre que tiren més, com a qualsevol lloc, però el tema dels càrrecs no és tan important. Veníem d’una època en què ens trobàvem amb dos tabalers i set diables en un correfoc. La Rosa Mari recordarà un dia que baixàvem pel carrer del Mercadona i que anàvem de “capa caída”, perquè era una època en què estava molt complicat tot. Joventut, estiu.. Ens trobàvem molt poca gent en aquella època, i tampoc podies plantejar-te de fer més sortides ni res. Aleshores ens vam posar uns quants a ajudar a Robert, que el pobre ja en tenia prou. Poc a poc va anar pujant la cosa i fins el que són ara els diables: una institució a Vila-seca. Això és el que més destacaria, que va ser un dels revulsius, com ho va ser després el relleu de Jordi Saltó.

També recordo que em va tocar l’època de fer els tercers vestits. No sé la quantitat de viatges que vaig haver de fer a Riudoms, a veure l’Olívia..! Per mi que van ser centenars! Però tota la feina feta la vaig fer amb la màxima il·lusió i la tornaria a fer, sens dubte.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?

Home! Que ara hi ha molta gent! Dóna un “gustazo” veure ara els Diables, que és espectacular. També la organització que hi ha després de 30 anys d’experiència i solera.

Jo és que he viscut aquella època de 2 tabalers i 7 diables, i era una època durilla, en la que ens aguantàvem gairebé amb pinces. Recordo que a finals dels 90 van començar a entrar amics i coneguts per tenir una mica més de gent i també per ajudar-nos a muntar la Trobada dels Països Catalans. Aleshores van entrar la Laura Laguna, Josep Pedrola, Joan Anton Puig, l’Òscar Rodríguez, etc. I aquella Trobada també va ser un punt d’inflexió en la història dels diables a Vila-seca. Crec que aquell dia va contribuïr a que la gent veiés que si et protegeixes una mica, els diables no són res perillós. Penseu que als inicis, a Vila-seca la gent anava a veure els diables vestits de diumenge! Llavors semblava impossible això que veiem avui en dia, amb canalla perfectament vestida per anar a veure un correfoc i ballar-hi a dins. Això ha estat un altre gran canvi que s’ha aconseguit.

BDV: El proper 4 d’agost participaràs del Correfoc dels Històrics amb motiu del 30è aniversari; a qui convidaries a venir? Qui creus que no pot faltar-hi?

Primer que tot, mon germà Josep Lluís. Les corregudes que m’he fotut amb ell a diables han estat molt guapes!

Jordi Granell, Joan Caballé, Josep Forasté, Esteve Mèdico, Robert Rodríguez, Xavi Graset, Meritxell Granell.. són gent que em faria gràcia, m’agradaria que hi fossin tots per poder xalar i per poder recordar èpoques boniques.

Ara bé, com a especial, sens dubte mon germà. Ell és el que em va fer començar en el seu dia.

BDV: Ara que tens una filla, t’agradaria veure-la sent diable i poder compartir amb ella totes les sensacions que has viscut?

Sí, però em costarà, perquè a la punyetera no li agraden gens els petards. Sent petar un globus i.. uf! Ara mateix se’m posa la carn de gallina només de pensar-hi! Jo en tinc moltes ganes i és una cosa que algun dia voldria arribar a fer, però evidentment tampoc la vull obligar, li ha d’agradar a ella. Ara mateix, però, no puc ni anar-ho a veure!

BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Defectes: cap ni un, mai de la vida. Una de les qualitats, a banda de lluitar per mantenir vives les tradicions de la cultura popular, és tot el que s’ha fet de tradicionalització del ball. Amb els tabals tradicionals, els nous vestits i maces, portant-ho tot al terreny d’un ball de diables tradicional. Avui en dia tot evoluciona molt, però hi ha coses que no han d’evoluconar tant, que s’han de conservar com estan. Me’n recordo quan vam fer la Trobada i venien tot de colles de Barcelona amb l’alcohol aquell per escupir foc que.. ves, jo em quedo amb el que tenim. Una altra qualitat és el ball parlat, que per fi es va aconseguir fer aquí a Vila-seca (semblava que mai es podria fer!) i enguany hem arribat a la desena edició.

BDV: Explica’ns una anècdota i el millor record que tinguis associats als Diables de Vila-seca.

Una anècdota que recordo és quan vam organitzar la Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans, l’any 2003, que vam encomanar i carregar la barra com si s’hagués d’acabar el món. Recordo Forasté, mon germà, Robert, etc. descarregant a ca mon pare tot el que no s’havia gastat.. Mare meva! Ens pensàvem que ens faríem d’or i quan es va acabar el correfoc la gent va marxar. Ens vam fotre la currada del segle i no sé si vam arribar a gastar ni un o dos barrils de cervesa. Va ser bastant penós (riu).

El millor record? El I Correfoc dels Històrics, l’any 2014. Recordo en màniga curta totalment desmarxat amb Xavi Graset, mon germà.. pf! Per mi aquell correfoc va ser una sensació casi inexplicable, d’eufòria total. M’ho he passat molt bé en molts correfocs, però aquell em va quedar grabat, amb tot el bon rotllo, el sopar al Miramar.. Va ser un dia molt i molt especial.

BDV: Per últim, visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Espero que igual que ara, però amb cares noves i sent una peça fonamental de les festes, de les tradicions i de la cultura de Vila-seca. I si es pot créixer, doncs encara millor!

 

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.

015
Xavi Colomina com a Llucifer

 

019
Josep Lluís (esq.) i Xavi Colomina (dreta)

12 del 30è: Laia Espina i Albert Vallvé (Abril)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’abril, entrevistem a Laia Espina i Albert Vallvé.

BDV: Nom complert?

Laia: Laia Espina Castellví

Albert: Albert Vallvé Masdéu

BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Laia: Jo diria que l’any 2003

Albert: No ho sé, jo diria que una mica abans o una mica després que la Laia, perquè no vam entrar alhora. Per l’edat diria que el 2001 o el 2002.

BDV: Per què vau decidir entrar-hi?

Albert: Hi havia mon germà Esteve que ja hi anava i mira..

Laia: Jo no recordo qui va dir primer d’anar-hi, si la Pineda, l’Alba, Romero, Luisvi. Potser és perquè féiem teatre amb Forasté i ell era el nostre director. Pot ser que fos una conseqüència de Pastorets.

BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.

Albert: El meu primer correfoc va ser a la Festa Major de Tarragona, que em van donar la màquina d’ensulfatar, de l’aigua. Me’n recordo que al final vaig estar molt content perquè es va encendre un “seto” i gràcies als 25 litres que portava a l’esquena el vaig poder apagar. En aquell moment no hi havia bombers ni històries i vaig passar-me unes quantes sortides portant la motxilla amb l’aigua. Era molt agraït perquè venia la gent amb el munt de calor que feia i deia “mulla’m, mulla’m”. Recordo que li veia un sentit. Jo mai he repartit ni carregat un Ceptre.

Laia: A mi l’aigua no em va tocar mai, jo recordo carregant i muntant ceptres. El meu primer correfoc va ser la Trobada de Diables dels Països Catalans, el febrer de 2003, així que suposo que l’estrena de cremar va ser la Festa Major d’Estiu de 2003. La sensació que més recordo és la que es va mantenir durant el temps: que el dia del correfoc és com que tu manes, que allà on vas la gent s’aparta. És com el moment “sin ley” i que quan vas vestit de diable ningú et pot dir res. Té un punt rebel això de ser dimoni.

BDV: Expliqueu-nos un dels millors records que tingueu als Diables de Vila-seca

Albert: Els sopars a l’Arc! No sé si encara ho continueu fent, ara que heu crescut tant, però abans anaves allí i fins i tot Paco et convidava a xupitos (perquè érem 25, eh!).

Laia: Jo recordo com a molt “de subidón” el correfoc dels 25 anys (el primer correfoc dels Històrics) quan vam tornar a cremar després de tant de temps. Allò va ser molt molt guai, increïble. També recordo els correfocs que féiem en un poble amb carrerons estrets, per aquí al voltant, potser era el Morell.

Albert: Sí, al Morell després del correfoc sopàvem i ens quedàvem de Festa Major. Recordo després tornar al maleter del cotxe d’Esteve Grasset (suposo que això ho censuraràs, no?).

Laia: Un altre moment que em va fer molta il·lusió va ser quan vaig portar la Diablessa, tot i que em vaig cremar la cara. Vaig ser la primera dona en portar la Diablessa, mitja hora i em vaig destrossar.

BDV: Alguna anècdota del vostre pas per la Colla?

Albert: De negativa no en tinc cap, perquè jo sempre m’ho he passat molt bé. De fet, per això vaig continuar anant molts anys, fins i tot quan vivia fora. Venia, ningú em posava cap problema, cremava i m’ho passava molt bé.

Laia: Home, els enfados quan venien veterans i treien el tratge..! D’anècdota, recordo un correfoc que féiem corrent per la platja de la Pineda, que es va cremar el sac i va acabar sent com un castell de focs al mig de la platja. Crec que això de fer correfocs a la platja ho vam fer només un any o dos, perquè era esgotador.

BDV: Vau deixar de formar part activa del BDV aproximadament l’any 2010, després de més de 7 anys. Us hi imagineu tornant algun dia? Us agradaria fer-hi alguna cosa que encara no hagueu fet?

Albert: Jo crec que la meva etapa no és que hagi passat, però el que no faré és quedar-me el vestit d’algú que ara està començant…

Laia: Com ens passava a naltros!

Albert: Jo això ja ho he viscut i qui ha d’empènyer perquè la colla tiri endavant són els que ara comencen, no els que venim un dia. Hauria de ser més aviat que ens diguéssiu necessitem gent, ens cal ajuda; llavors vindríem segur. Però sent els 25.000 que sou…

Laia: Jo tinc moltes ganes de cremar però de seguir el ritme de la colla, no. Cremar algun dia, sí. I de coses pendents, a mi sempre m’havia fet il·lusió assajar alguna encesa, però no vam aconseguir viure-ho mai. Una altra cosa seria portar la Diablessa sense cremar-me i poder gaudir-la. I la última, poder fer de tabalera.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu que ha canviat més? Tot i ser fora, què diríeu que trobeu a faltar més?

Albert: El que més ha canviat és la gent que ara ho moveu. El que ara sou i el que abans érem. Abans érem 10 ó 12 que a les 20h menys 5 minuts estàvem allí tots, i a les 20h ja fum!. Ara està molt més organitzat. Potser el que trobaria a faltar és una mica el desordre, però el canvi és per a millor. Abans ens véiem tan poc que podies passar anys a diables amb gent que no sabies ni com es deien.

Laia: Jo crec que el canvi de sentit d’entitat cap a Colla. Això està a anys llum i hagués molat molt que naltros ho haguéssim pogut viure així. Treballar el sentiment de “som el Ball de Diables de Vila-seca”, que el poble s’ho estimi, és un altre canvi fonamental. Que ara s’hagi fet el conte o que hagi nascut el Ball Infantil no és casual, és perquè s’ha treballat de base, amb la canalla del poble, perquè s’ho sentin com un element festiu que també és seu. També ha canviat el fet que abans no s’anava a fer més, era menys ambiciós.

BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?

Laia: No hi podria faltar el Xavi Colomina, Robert, Forasté, Esteve Grasset, l’Edu, Jordi Martí.

Albert: Jo convidaria a mon germà Esteve i crec que no podria faltar Xavi, que va estar molts anys al capdavant.

Laia: M’agradaria que hi fossin mon germà Jordi, la Pineda, l’Alba, el Luisvi, el Romero..

Albert: També haurien de venir Ruso, Marc Setó, Josep Ramon, Xavi Grasset, Bea Tusach, Josep Lluís Colomina..

BDV: Aviat, potser (sense pressió!) tindreu canalla. Us faria il·lusió que formessin part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca?

Albert: Sí!

Laia: Sí, molt. Dono per fet que passarà.

Albert: Faran el que voldran, però d’alguna forma tu els orientes, així que sí.

BDV: Anem acabant, amb diverses preguntes de cop. Com definiríeu els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes? Quin paper creieu que tenen els Diables dins de Vila-seca?

Albert: Per mi els diables són Festa Major: quan surten sempre és per bé. També té aquell punt d’intriga, de perill, de por i atracció alhora. A diferència d’altres coses, els diables et pugen l’adrenalina.

Laia: Els Diables tenen un punt de gaudi molt individual, perquè cremes “tu sola”. Però a la vegada és un joc amb el col·lectiu, amb el públic. Qualsevol persona que va a veure un correfoc interactua amb ell, amb els diables pots interactuar amb el públic més que amb qualsevol altre element. Sigui perquè t’hi poses dins, sigui perquè et cau una espurna, sigui perquè et mous per seguir-los o evitar-los. Els correfocs mai són passius.

Albert: la principal qualitat i el principal defecte, quan hi erem, és el mateix. Era informal, era fàcil. Anaves, sorties, t’ho passaves bé i la gent s’ho passava bé. Era bastant senzill tot. Defecte? El mateix: que era tan simple i ens implicàvem tan poc, que era impossible progressar, en la línia del que comentàvem abans. La màxima implicació que vam tenir és que una vegada vam pagar 20€ pel material i, un cop, vam tintar mitjons. Un altre defecte de l’època era que estàvem molt condicionats al nombre de sortides que féiem. Si ens véiem 3 cops l’any, suposant que anessis tots els dies, no creaves un vincle amb la gent i l’entitat. Avui en dia és diferent, i això és una qualitat. Feu sopars, calçotades, més sortides, activitats. No cal que sigui festa major per fer coses relacionades amb els diables. Feu coses amb vosaltres i per vosaltres.

Laia: Una altra qualitat dels Diables de Vila-seca és l’autogestió, importantíssima. Un defecte que tenia és que es veia com una cosa de “gent del poble” i això s’ha anat canviant.

Albert: Això s’ha anat canviant i, de fet, quan tu i jo vam marxar era en part perquè ja no coneixíem a ningú.

Laia: Era un defecte abans i ara, en canvi, és una qualitat distintiva. Ja no és un rollo VTV i fa una funció inclusiva. El Ball de Diables és un espai que permet lluitar contra aquella sensació que tenim de poble dormitori, buscant espais col·lectius on la gent és igual on i quan has nascut, quan has arribat al poble, de quina casa ets.. i podràs venir.

BDV: Per últim; visió de futur. Com us imagineu el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Albert: Amb globus. Ja hauran prohibit els petards i haurem d’anar petant globus (riu)

Laia: Si m’haguessis preguntat fa tres anys et diria que la gent ja no es posaria sota el foc, que seria pur espectacle, etc. Però crec que últimament això s’està revertint, gràcies a la feina i l’esforç que heu anat fent de difondre com s’ha d’anar vestit a un correfoc, incentivar-hi la participació i tal. Jo crec que l’objectiu d’aquí a cinc anys hauria de ser que el poble participi dins el correfoc, que hi corri davant.

BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el 4 d’agost al Correfoc dels Històrics!

 

FMH 2006, d'esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina
FMH 2006, d’esquerra a dreta: Luisvi Morena, Pineda Vallvé, David Romero i Laia Espina

 

Correfoc dels Històrics 2014, d'esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez
Correfoc dels Històrics 2014, d’esquerra a dreta: Marc Setó, Esteve Grasset, Albert Vallvé i Josep Mª Pérez

 

Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa
Sant Jordi 2009: Judith Sebastián i Laia Espina amb la Diablessa

 

FMH 2008 de Salou: Jordi i Laia Espina
FMH 2008 de Salou: Jordi i Laia Espina

12 del 30è: Josep Forasté (Entrevista gener)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de gener, entrevistem a Josep Forasté.

BDV: Nom complert?

Josep Forasté i Casas

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Vaig començar quan va arrencar la Colla. Per tant, l’any 1989.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

El primer record que tinc és ser jo davant del Fillat mirant un correfoc de Festa Major (d’una colla d’un altre poble) i Robert Redon i la Rosa i algú més em van cridar des de l’altre costat del carrer “Estem parlant que hauríem de tirar endavant una colla de diables aquí al poble, que no pot ser que no en tinguem…” i jo aleshores era menor d’edat però ja estava ficat a tot arreu i ja no venia d’un lloc més on ser i, a més a més, era una cosa que sempre m’havia agradat molt. Així va començar tot.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Realment no el sabria recordar perquè ja en són molts! La sensació inicial és de molt de respecte, perquè una cosa era veure’ls des de fora i l’altra era posar-s’hi a sota amb aquells vestits de sac que tampoc sabies com anirien. Però com que érem la part més jove d’aquell ball de diables que arrencava, les ganes de festa i de participar eren el més important.

BDV: Ets una de les poques persones que encara son al peu del canó. Què t’ha fet quedar durant tants anys als Diables?

A diferència de, per exemple, Robert i la Rosa (que sempre han mantingut una línia contínua) jo quan vaig tenir la Martina ho vaig aparcar, junt amb d’altres coses. Però el fet que m’agradés tant feia que quan hi havia correfoc al poble me l’endugués a veure’l. A banda, el fet que una part de la gent que jo havia “incitat” a apuntar-se als diables ben als inicis, com Joan Caballé, Esteve Mèdico, Josep Lluís Colomina, Robert Rodríguez, Esteve Martí o Jordi Granell; encara hi seguissin, feia més fàcil el fet de tornar. Però hi hagués tornat igualment si no fos així, perquè m’agrada i és un cuquet que portes dins.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

Jo crec que la colla ha canviat molt, però en certa forma de manera imposada. El món del foc s’ha regulat molt i això ha obligat la colla a canviar molt, també. I hem canviat a millor! Hem guanyat experiència, hem incorporat elements, hem anat creixent… Però el que sí que trobo a faltar és l’anarquia del començament, quan agafaves la carretilla, sorties corrent amb Robert Redon cridant-te pel darrere “què has fet? Que has anat cap a la gent!”. Perquè nosaltres ens vam definir des del primer dia com a Ball de Diables però alguns se sentien més “correfoc” i a més, amb un públic novell que tampoc hi estaven acostumats, tot plegat era més anàrquic i esbojarrat. Amb el temps tot es va regularitzant i normativitzant (per desgràcia en alguns sectors) però també ha canviat la meva manera de veure-ho com a pare de diables!

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Per una banda, “els meus” voldria que vinguessin, que molts d’ells com Robert Rodríguez, Esteve Martí o Colomina encara hi són per sort; però d’altres com Joan Caballé o Esteve Mèdico faria gràcia que hi fossin i espero que així sigui. Dels inicials, també em faria il·lusió Jordi Gómez i Jordi Prats, que a llavors estàvem junts a les gralles als Gegants i als Diables i teníem molta relació.

Qui no podria faltar? Les entitats se sostenen a base de les hores i la il·lusió que hi posa la gent i, en aquest sentit, persones com Xavi Colomina, Jordi Martí o Jordi Saltó han de ser-hi. Són perfils de gent que han demostrat amb els seus actes que s’estimen el Ball de Diables.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Un dels moments que recordo amb més especial il·lusió és el moment fundacional, el fet de posar en marxa la Colla. Recordo allí on hi havia la FP antiga (darrere la Creu Roja) on després hi va haver la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament durant les obres; tirats per terra en aquelles aules, pintant la roba de sac. Era la primera vegada i pots comptar: uns trajes i unes pintades que eren terrorífiques perquè les féiem com podíem. I amb aquella roba de sac que picava d’aquella manera, però vinga! El moment més il·lusionant va ser aquest, el de crear la Colla. Tot i que jo era menor d’edat i tota la part “burocràtica” no la vaig viure perquè no podia signar.

També recordo amb especial il·lusió el correfoc dels Històrics de 2014, el del 25è aniversari. Jo anava igualment amb la bossa i el Ceptre, amb la meva feineta de sempre d’aquests últims anys. Hi va haver un moment que em vaig girar i, veure tota aquella bestialitat de diables de Vila-seca i sentir aquell munt de tabals darrere, era..

Un moment que recordo també és el de la 1a Trobada Nacional de Diables i Dimonis dels Països Catalans a Vila-seca, l’any 2003. Clar, en aquell moment jo no ho vaig gaudir massa perquè teníem molta feina i va ser una bogeria. Però aquella encesa final a l’esplanada on ara hi ha l’hotel, amb 3000 francesos encesos alhora, va ser bestial.

BDV: Què t’agradaria fer a la Colla que encara no hagis fet?

Em sembla que ho he fet tot! Fa temps que no cremo però, enguany pels Històrics, jo vull cremar.

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Significa molt. Primer ho vius amb certa por perquè igual ho muntes i el dia de la primera prova de foc se’t caguen tots dos. Però no, què va, a la Martina li fan una mica més de respecte.. Josep cremaria el poble sencer. Et fa gràcia perquè és com amb els Pastorets: veure que tons fills segueixen tradicions en les que tu has format part o, fins i tot, els seus avis i besavis (que no van tenir oportunitat de ser als Diables però que sí van ser als Pastorets) fa gràcia. També pateixes una mica, perquè saps que en un moment donat et pots cremar, així que es barregen la prudència i la il·lusió.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Jo crec que la principal qualitat és l’evolució que s’ha fet. Cada dia som més complets, més ben organitzats, s’ha sabut transmetre aquesta il·lusió al llarg dels anys. El fet que Robert, Colomina, Esteve, jo, continuem allí; forma part d’això. Una altra qualitat innegable, tot i que és mèrit d’Antoni Mas, són els nostres Ceptres. Ens va fer uns Ceptres meravellosos.

Defectes, defectes, no n’hi veig. A mi personalment hi ha vegades que m’agradaria que fos més correfoc i menys ball de diables; però això és el que triem. Potser un aspecte que trobo que sí que podríem millorar és el tema dels lluïments.

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo crec que hi ha un abans i un després d’aquell correfoc de Garcia a principis dels 90, que ja vam agafar un primer autobús. Vam calar foc a la muntanya amb el Ceptre i van venir els bombers. Al final, vam acabar tots (diables i gent en general) asseguts a la Plaça de l’Església mentre els Bombers ens ruixaven aigua. Després hi va haver un concert de Dr. Calypso i vam agafar tots un “timbal” considerable. Recordo especialment el pet del Jorge Forniés al bus de tornada, fent l’índio..!

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Continuant creixent. Jo crec que s’han fet passos importants i que ara cal consolidar els últims avenços, com són la Carretillada i el Ball Infantil. Un cop fet això, caldria consolidar el tema Local. Fet això, crec que el següent pas seria el de tenir una bèstia de foc, per tancar el triangle i tenir grans, petits i bèstia. Per altra banda, crec que s’ha de treballar més el tema de la pirotècnia. Hem quedat una mica endarrerits en aquest sentit i el que s’està fent amb la carretillada falta traslladar-ho en certa forma als lluïments dels correfocs. En aquest aspecte tenim espai per créixer.

A la dreta, J. Forasté a la I Trobada de Diables i Dimonis dels PPCC (1-02-2003)