12 del 30è: Magda Graset (març)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de març, entrevistem a Magda Graset.

BDV: Nom complert?

Magda Graset Mariné

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Al principi de tot. Arrel d’un correfoc que hi va haver a Vila-seca per Festa Major l’any 88 (que va venir més d’una colla de fora) hi va haver com molt de moviment i recordo que la Bernadette Farriol va venir a casa a preguntar-me si volia ser del Ball de Diables.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

Sempre havia estat a l’Esbart i a tot allò que tingués relació amb la cultura i el poble. A més, tot això dels balls de diables ho veia com un món masculí i vaig pensar “per què no? per què les noies no podem ser part d’un ball de diables?”. Aleshores no coneixia ningú més dels que iniciaven la colla, així que va ser una mica espontani.

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

La Festa Major d’Estiu del 89, el dia del bateig del Ball de Diables de Vila-seca. Recordo nervis abans del correfoc, quan érem al Centru preparant el sopar per després i canviant-nos. També recordo un recipient molt gran ple de sangria..

BDV: En els inicis, vas ser secretària de la Junta. Com recordes aquella època?

Recordo molt el tema de repartir les convocatòries de les sortides de diables. En aquella època s’escrivien a ordinador, es feien fotocòpies i llavors, la Rosa Mari i jo (a peu o amb el seu 127) féiem el tomb pel poble, porta a porta, deixant paperets al portal d’on vivien els que eren de la colla.

D’aquells inicis també recordo anar a Valls a visitar una fàbrica de roba per buscar teixit pels primers vestits de roba de sac i a un correfoc, crec que de la Candela. Tinc aquests records, d’anar sempre Robert, la Rosa Mari.. i jo!

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més? Què diries que trobes a faltar més?

La Colla s’ha fet gran i ha crescut a tots els nivells. De gent, de pirotècnia, de mesures de seguretat, de tabals, de correfocs i activitat; de tot. Hi ha hagut una progressió evident, des d’algun dia que només érem Robert encenent i quatre (però quatre eh!) cremant i dos tocant el tabal; fins a dia d’avui, que hi ha gent i gent, i suposo que seguiu un ordre de repartiment. Això és el que més ha canviat: abans era una colla més d’anar per casa i ara està tot més gestionat.

BDV: Vas formar part del grup de persones que va pintar la primera edició dels vestits i, aquest any passat, has estat pintant la 4a edició. T’ho hauries imaginat? Molta diferència?

El més semblant: que alguns érem els mateixos que llavors pintant-los. Diferent? L’espai. Aleshores pintàvem els vestits a casa meva, a les golfes. També a casa de Robert i la Rosa Mari. La Rosa portava les plantilles (com ara) i “mano a mano” anàvem fent. També han canviat molt els materials: no té res a veure.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem l’estiu de 2019; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Va haver una època que venia una amiga meva de Tarragona, la Nuri, que m’agradaria que vingués. Després; Jordi Prats, Jordi Gómez, la Neus i la Montse Cárdenas.. Els d’aquella època.

Òbviament, no podrien faltar Robert Redón i la Rosa Mari.

BDV: Explica’ns un dels millors records que tinguis als Diables de Vila-seca

Tots els records que tinc són bons, perquè sempre hi he estat molt a gust.

Recordo una vegada que ens van deixar a càrrec de Jordi Rovira, Josep Forasté i tots aquests que eren una mica més joves, perquè Robert i la Rosa Mari eren fora de viatge. Era una Portada de la Verge de la Pineda i vam cremar el sac amb tota la pirotècnia abans que arribés.

També recordo el primer any que vam anar a Garcia que.. uf! Tot eren diables, petards, era un no parar, tremendo! Aquell dia el recordo com un correfoc mític.

BDV: Et veus tornant de forma activa a la Colla? Potser en algun rol diferent

No ho descarto, però trobo que a la vida hi ha una evolució natural. Allò ja hi va ser, ho tinc allí. Evidentment si mai em necessiten per pintar vestits, per repartir carretilles o pel que sigui, ja saben que poden comptar amb mi. Menys per fregar sales, que també me n’he fet un fart!

BDV: Ara, després de tants anys, els teus fills formen part del Ball de Diables Infantil de Vila-seca. Què significa això per a tu?

Em fa molta alegria veure que seguim vinculats a la colla i a les tradicions del nostre país. El Pol està pendent de si s’obre llista i pot entrar a ser tabaler i, el Marc, content i encantat de poder portar la Diablessa, tocar el tabal o el que convingui.

BDV: Anem acabant. Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

No sé si és un defecte, però el descontrol. Recordo que quan ens canviàvem al local de l’Esplai Sant Esteve, que Robert tenia preparat tot el mapa del recorregut a la pissarra i ens explicava on ens havíem d’aturar i què havíem de fer. Tots dèiem que ho havíem entès i que tot clar. Després érem al carrer, enmig del correfoc, i tots “què, què, ara què toca?”. Un descontrol! No sé si avui segueix sent així, però tampoc diria que sigui un defecte. Des de fora es veu controlat, o potser és que jo m’ho miro amb bons ulls!

BDV: Explica’ns una anècdota que recordis amb especial il·lusió.

Jo sóc molt sentimental, eh!

Estàvem en un correfoc que crec que era a La Pineda i la Rosa Mari no el feia perquè estava embarassada de la Laura. Em va dir “mira, mira, posa la mà damunt la panxa” i va ser la primera criatura que vaig notar dins la panxa d’una mare. Va ser un moment molt bonic relacionat amb els diables.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

M’imagino pintant vestits nous! (riu)

Espero una colla consolidada, amb gent al davant que estimi el que fa i que estigui orgullosa de poder fer-ho. Espero que puguem celebrar 15 í 30 anys més i, per què no, que el Marc i el Pol puguin celebrar el centenari i tot.

Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)
Magda Graset entrega el premi del I Concurs Fotogràfic del BDV, amb motiu del 5è aniversari (11 de març del 1994)
A primera fila (de peu), primera per l'esquerra: Magda Graset
A primera fila (de peu), primera per l’esquerra: Magda Graset

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *