12 del 30è: Jordi Prats i Jordi Gómez (juny)
En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de juny, entrevistem a Jordi Prats i Jordi Gómez.
BDV: Nom complet?
JP: Jordi Prats Borràs
JG: Jordi Gómez Blanch
BDV: Recordeu en quin any vau entrar al Ball de Diables de Vila-seca?
JP: Potser era al 1990, tinc dubtes. En qualsevol cas era als inicis. De fet, el 1989 no pot ser perquè estava a la ‘mili’.
JG: Sí, sí que me’n recordo perquè vam ser, juntament amb el Robert Redón, la Rosa Mari i tots aquests els qui vam muntar-ho. Ens vam asseure un dia i vam començar a posar fil a l’agulla. Ens vam assessorar i vam redactar uns Estatuts i vaig ser un dels qui els va signar. Per tant, vaig entrar-hi l’any 1989, abans que es fundessin.
BDV: Abans d’entrar al Ball, Jordi Prats, formaves part de la Colla Gegantera. Jordi Gómez, directament vas ser fundador dels Diables. Recordeu per què vau decidir fer el pas de ser Diables?
JP: Anant amb les gralles dels Gegants havíem fet moltes sortides i veies que en altres pobles hi havia diables i cridava molt l’atenció això del foc. Era un component més a desenvolupar de la cultura popular, amb la qual em sentia identificat, i per això vaig posar-m’hi. Una cosa era tocar la gralla, l’altra era fer ballar els Gegants i l’altra era fer córrer la gent (que és molt divertit). Jo ja coneixia el Robert Redón i el Jordi Gómez, que érem molt amics, i ens devíem empènyer l’un a l’altre.
JG: Suposo que és una mica per les inquietuds que tens de jove. També, tal i com funciona aquí a Vila-seca, els que estem posats en algun tema cultural, estem posats en tots o en diversos. En aquella època estàvem a les Gralles dels Gegants amb el Jordi Prats i veient festes majors es va crear aquesta inquietud. Amb el Robert Redón, que en el seu dia va ser el meu ‘jefe’ teníem molta amistat i vam estar parlant-ho i vam tirar-ho endavant. Jordi Prats em va estirar a mi cap als Gegants i jo vaig estirar-lo a ell cap als Diables. Érem amics de tota la vida!
BDV: Situem-nos en el 1989-1990. Sou de les poques persones que hi eren ben al principi de tot. Quins diríeu que van ser els principals reptes i dificultats d’endegar una entitat com els Diables? Us imaginàveu que arribaria on és a dia d’avui?
JP: No, no; començant per la segona pregunta, la veritat és que no. Ha anat a més, hi ha una trajectòria al darrere ben consolidada, molt bona organització, molta solera, i això era inimaginable a l’inici. Enllaçant amb la primera, jo crec que el temor o el repte més important era que una activitat que aleshores naixia, veure si tindria una continuïtat en el temps, si no es quedava en una activitat d’una o dues festes majors. Això crec que és fonamental en qualsevol entitat: que hi hagi relleu, que quan algú està cansat o ja no té més idees o les circumstàncies de la vida li canvien; pugui tenir un relleu que garanteixi la continuïtat de l’activitat.
JG: Com a reptes i dificultats jo ara et diria que cap, perquè hi havia moltíssima il·lusió en muntar-ho. Qualsevol problema el resolíem a base d’implicació, i l’Ajuntament i les famílies també ens van ajudar. No recordo que ningú ens posés cap traba. Respecte a al segona pregunta, nosaltres vam ser als Diables uns anys, però després vam haver de deixar-ho perquè tocàvem massa tecles (en el meu cas, sobretot per l’hoquei). Si estàvem convençuts que la cosa seguiria és perquè al davant es quedava una persona com el Robert, amb moltíssimes ganes.
BDV: Recordeu el vostre primer correfoc? Expliqueu-nos les sensacions.
JP: El primer exactament no el recordo, però les sensacions sí. No sé si era exactament el primer, el segon o el tercer, però sí. La sensació era de sentir-te viu. El fet de cremar carretilles és una experiència múltiple. Per una banda hi ha el so del petard, per altra banda l’espurna que genera, el so dels tabals que t’acompanya i et marca un ritme, l’olor a pólvora que sempre t’acompanya i que atrau, el córrer darrere de la gent.. Les sensacions eren aquestes, so, llum: sentir-te un diable.
JG: Recordo el dia i les sensacions. Era la primera vegada, el dia del Bateig l’any 1989. Els records sempre són bons, però recordo nervis, la preocupació perquè tot s’encengués al moment, no saber si en una rotllana se t’ha encès el teu o no, etc. Però ho recordo amb molta alegria, de ser una festa, tot molt positiu.
BDV: Als inicis, la Colla comptava amb menys gent que en l’actualitat. En una ocasió vau participar en un correfoc a la Pineda on només éreu 8 ó 10 diables. El recordeu? Com us organitzàveu quan passava això?
JP: Sí que em ve present, però ja hi estava acostumat. Com que venia de les gralles, que havíem tingut èpoques de molta bonança amb moltes incorporacions, però també èpoques de ser dos, tres o quatre; havíem fet coses amb molt poca gent i no se’m feia estrany. La il·lusió pesava més que la falta de gent i de recursos. A nivell organitzatiu, en el cas dels diables he de reconèixer que és un apartat que no vaig tocar.
JG: Els que érem, érem. Si érem 8, doncs sortíem 8. El que féiem era córrer més quan petava la carretilla, si faltaven tabals ens posaven a tocar el tabal, el que calgués.. Quan arribava l’estiu tothom desapareixia (un treballava a la platja, l’altre marxava, jo treballava a l’Aquopolis) i ho trampejàvem com podíem. Però no hi havia una sensació de perill o de risc que la cosa hagués de morir. Limitàvem les sortides fora de casa, això sí, perquè s’ha de ser realista; però a casa mai hem fallat. Si érem 10, doncs 10, i endavant. A l’hivern i al poble sempre hi havia més gent, això sí.
BDV: També en els inicis de l’entitat vau ocupar càrrecs a la Junta, Jordi Prats com a Secretari i Jordi Gómez com a tresorer. Com recordeu aquella època? Quina feina fèieu i quin grau d’implicació hi havia?
JP: Aquella època la recordo amb molta il·lusió, amb ganes d’arrencar una nova activitat, amb ganes de fer poble, de fer Vila-seca, perquè a Vila-seca s’hi feien diverses coses, però aquesta era una més que s’hi afegia. Ho recordo amb ganes de fer conèixer l’activitat al poble, però també arreu, a fora de Vila-seca. Perquè al final, poder fer correfocs a d’altres municipis era poder portar el nom de Vila-seca arreu. Era també una forma d’abraçar una expressió més de cultura popular i fer germanor cultural i popular. Jo vaig créixer al voltant de les grans fogueres de Sant Joan (que se’n feien moltes a Vila-seca i ens matàvem per veure qui feia la més gran) i dels petards propis d’aquella data. Som mediterranis i sempre hem abraçat el foc, i els diables encaixaven perfectament dins d’aquest caràcter.
A nivell organitzatiu, com deia abans, no vaig tenir gaire implicació. Suposo que s’havia de cobrir el càrrec! (riu). El pes de l’organització el portaven altres.
JG: Tenia el títol de tresorer perquè dominava més jo les factures i el tema, però portàvem una mica tot entre tots. En aquella època no estava tot tan fiscalitzat com ara, era més de “falten carretilles, anem a comprar-les entre naltros”. Recordo molt bé anar allí a Canyelles amb el Robert, per aquella carretera plena de corbes que tardaves hores, a comprar carretilles. Anàvem amb els diners a la butxada, les carregàvem al cotxe i pagàvem. El tema econòmic anava diferent.
BDV: Amb el pas dels anys, tots dos vau deixar de participar activament del Ball de Diables. Malgrat el pas del temps o la distància, us imagineu tornant a participar-hi de forma puntual?
JP: Sí, sí, i tant! Quan algun estiu he estat per aquí (sigui a Vila-seca o a algun poble de l’entorn) i hi ha hagut diables i he tingut l’ocasió de veure’ls… Només sentir els tabals el cor ja em batega al mateix ritme, s’accelera quan sents els petards i ja quan veig les espurnes i els diables i els Ceptres “a tope” se m’hi en va l’ànima! El que sí que passa que ara tens una mica més de por que aleshores a cremar-te. Però sí, sí que em faria il·lusió.
JG: Els motius per deixar-ho són els que ja us he explicat, que arriba un moment que estàs en mil coses i, sobretot en aquella època, el tema esportiu i la feina. Pel tema de tornar, segur, perquè mons fills ara són diables a Reus, però estem esperant a poder entrar aquí, a Vila-seca. Així que segur, quan ens deixeu! Jo personalment, com a diable de tirar, no ho crec. Però estant la canalla implicada, tornar-hi segur.
BDV: Si poguéssiu, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que celebrarem el 4 d’agost de 2019; a qui convidaríeu? Qui no podria faltar-hi?
JP: Crec que no podria faltar-hi el Robert Redón, però sé que no faltarà. Aprofito per donar les gràcies a ell i a la Rosa Mari, per haver mantingut la flama viva. I a nivell personal, en el meu cas, voldria que hi fos el Jordi Gómez. També m’agradaria que ho puguessin tastar les meves filles! Tampoc hauria de fallar el Josep Forasté, però cremant, com als inicis.
JG: Jordi Prats, Magda Graset, Robert Redón, Josep Forasté..
BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creieu, ara vist des de fora, que ha canviat més?
JP: Jo crec que el que més ha canviat és en relació a la seguretat. Primer que tot, els vestits, que abans de seguida que et queia una espurna als de roba de sac, et cremaves. Ara ha canviat molt això, però també les mesures de seguretat en general, les distàncies, la normativa, etc. Una altra cosa és que tinc la sensació que abans era més Correfoc i ara és més Ball. També veig la Colla molt més ben organitzada i amb molta més gent, la qual cosa està molt bé. I un altre canvi, que és per treure’s el barret i aplaudir, és que hi ha canalla, hi ha planter; i això ens garanteix el futur.
JG: Jo entenc que la idea inicial dels diables, com un espai de diversió, no ha canviat, sinó no hi seríeu. Però sí que és veritat que un canvi és el fet que s’ha tradicionalitzat i l’altre el tema de la seguretat, que està molt més controlat i supervisat.
BDV: La vostra canalla no us ha vist mai sent diables de forma activa i en el teu cas, Jordi Prats, probablement encara ho viuen amb més llunyania degut a la distància de viure a Madrid. Els heu explicat que éreu diables? Us imagineu, algun dia, els vostres fills i filles sent diables en un futur?
JP: De fet, a mi les meves filles em van veure en el I Correfoc dels Històrics (l’any 2014) i tenien també moltes ganes de ballar, per això dic que les convidaria a participar si pogués. Igual haurem de fundar el Ball de Diables de Madrid!
JG: Sí que m’ho imagino i de fet, això estem esperant! Estic 100% segur que ho seran, quan obriu places (riu).
BDV: Yolanda López amb TV3 i tu, Jordi Prats, amb Catalunya Radio; dos periodistes vila-secans que han format part del Ball de Diables de Vila-seca i corresponsals a Madrid. S’entén la cultura popular catalana a Madrid? Com expliqueu una tradició com els diables? Tens alguna anècdota en aquest sentit?
JP: A Madrid hi ha molta barreja de cultures, la gent es mou molt i el tema de la cultura de foc és molt mediterrani, no només propi de Catalunya. No se’ls hi fa tan estrany, perquè a més hi ha molta gent que estiueja per la zona d’Alacant, Castelló, etc. Potser sí que et pregunten què significa exactament, però s’entén bastant bé. Els costa molt més d’entendre la tradició castellera. En aquest sentit no he tingut anècdotes remarcables.
BDV: Expliqueu-nos una anècdota que recordeu amb especial il·lusió i, també, un dels millors records que tingueu relacionat amb el Ball de Diables de Vila-seca.
JP: El millor record és la il·lusió per sortir a cremar. L’anècdota dels qui érem els primer cinc anys, que segur que ja us ho han explicat, és que aquells sacs picaven un munt! Ens estàvem mig rascant sempre i queixant-nos de com picaven: “altres colles no tenen aquests sacs, eh?” dèiem. Picaven com un dimoni!
JG: Els meus millors records sempre han estat també en conjunt, el fet de ser diables. La preparació, les primeres petades, el correfoc, el sopar de després a l’Arc i el show que féiem amb les gralles. Tots els records són bons. Les anècdotes tenien totes a veure amb els vestits de roba de sac. Podies anar cremant i et sortia fum perquè resultava que el sac s’estava cremant i no te n’havies ni adonat. Se’t cremava la samarreta de sota i la pell, abans no te’n donessis compte.
BDV: Moltes gràcies! Ens veiem el proper 4 d’agost al II Correfoc dels Històrics.
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!