12 del 30è: Robert Redón (desembre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de desembre, entrevistem a Robert Redón.

BDV: Nom complert?

Robert Redón Pérez

BDV: Ets un dels cinc noms que figuren en l’Acta Fundacional del Ball, signada el 22 de març de 1989. Però, segurament, la idea de fundar l’entitat no va néixer en qüestió de dies. Recordes com us va venir aquesta idea al cap? Per què un ball de diables i no una altra
expressió de cultura popular?

La idea en principi no va ser meva. Jo no vaig tenir la idea de fundar el Ball de Diables. A mi en aquell moment em van venir a buscar la Bernadette Farriol, la Magda Graset, Josep Forasté.. Gent jove que van creure que jo també podia entrar dins aquesta associació. La idea inicial era que donés suport en el procés de creació de l’entitat i, després, ja deixar que funcionés de forma més autònoma. La realitat: que 30 anys després encara sóc aquí!

Aquí a Vila-seca, abans que es fundés el ball de diables, hi va haver un parell o tres d’anys que es van portar balls de diables de fora a la festa major: els Balls de Diables de les Borges del Camp i d’Alforja. Això va ser el que va despertar l’interès per aquesta tradició i va semblar que hi havia força gent que es podia enganxar, que hi estava interessada. De fet, hi va haver un moment en què hi havia la possibilitat de fundar dos balls de diables; el que estàvem muntant nosaltres i un que es volia muntar a l’entorn del Fènix. De fet, allí van arribar a fer una reunió informativa amb la participació del Ball de Diables d’Alforja o de Reus, amb la idea de fundar una colla associada al Fènix. En aquell moment nosaltres portàvem la feina una mica més avançada, perquè ja teníem contactes al Ball de Diables de Tarragona, a través d’un cosí de la Montse Garriga, amb el Jordi Bertran, el Xavi Gonzàlez, etc. Per això va acabar tirant endavant el nostre i es va basar en un model tipus Ball de Diables de Tarragona, tot i que amb influències del model Camp, com ara els vestits de roba de sacs d’avellana usats que vam comprar a Reus. En aquella època només hi havia els Gegants i l’Esbart, i semblava que un ball de diables podia ser una cosa més trencadora a Vila-seca. Per cert, a Vila-seca i Salou; perquè nosaltres vam començar sent el Ball de Diables de tot el municipi i vam acabar sent només el de Vila-seca (la segregació ens va agafar de per mig).

BDV: Un cop decidits i decidides a tirar endavant la fundació, quins van ser els primers grans reptes? Qui us va ajudar i qui us va servir d’inspiració?

El primer gran repte era el de muntar una estructura que pogués funcionar sempre, independentment que no hi fos alguna de les persones amb responsabilitat. Això és molt difícil en una associació i, encara més, si la massa social és la que és; com ara 25 persones. Per altra banda, els reptes de fer-la econòmicament viable i econòmicament independent.

A l’inici, l’Ajuntament ens va donar certes facilitats, com ara un local que teníem allà on després hi va haver les oficines municipals (prop de la Creu Roja) amb pati. Però resulta que ens va agafar la segregació i d’un dia per l’altre vam haver-ne de sortir corrent, perquè es veu que hi havien de portar tota la documentació de l’Ajuntament de Salou per emmagatzemar-la. I aleshores és quan vam anar a parar al nostre famós “local” actual, damunt el casal dels jubilats.

Pel que fa al model, ens vam inspirar en el Ball de Diables de Tarragona pel que fa a la organització i forma de funcionar. Però també vam agafar idees del model Baix Camp, com ara que els socis es van pagar els vestits de la seva butxaca, que eren de la seva propietat; o com ara el que comentava de la roba de sac dels primers vestits, que ens va semblar més autèntica.

BDV: Com es van crear els primers vestits i maces del Ball de Diables de Vila-seca?

La roba es va comprar a Reus. De fet, eren sacs d’avellana usats, més que no pas roba. Es va decidir en assemblea que el color principal fos el vermell, perquè no quedés el color del sac. La pintura dels vestits es va fer amb Tinte Iberia posant els vestits a la rentadora. La figura que apareix a les esquenes de les cassaques és una interpretació d’un dibuix d’un llibre del Salvador Palomar, en què representava figures que apareixien en els vestits dels diables de Reus antics.

Pel que fa a les maces, va ser una de les primeres -de moltes- col·laboracions externes que vam tenir. Esteve de la Serra (Esteve Magriñà) ens va fer les maces a partir dels pals de fregona (de fusta) que nosaltres vam comprar i donar-li. Ell hi va incorporar els totxos de fusta de la part superior (que ens els va regalar) i nosaltres hi vam afegir el clau on posàvem les carretilles. Aquestes maces, de fet, són les que hem usat des de 1989 fins el 2018, quan es van estrenar les actuals. Els claus, això sí, es van anar substituïnt a partir de 2014 per varilles més llargues.

BDV: Un cop superada la part burocràtica i logística, situem-nos en el Bateig. 5 d’agost de 1989, amb el Ball de Diables de Tarragona com a padrins. Què recordes d’aquell dia?

Recordo els nervis dels dies anteriors. Primer, perquè a l’estiu molta joventut treballa i ja ens vam trobar des de l’inici els primers problemes amb gent que no podia venir per aquesta raó. Després, la qüestió legal no era ni de bon tros el que és ara. Vam anar a comprar les carretilles amb el meu cotxe i, abans del dia del bateig, vam fer una prova de foc en què cadascú va cremar una sola carretilla. El dia del bateig vam tenir la sort de poder comptar amb el Ball de Diables de Tarragona perquè ells ens havien ajudat en la creació de l’entitat. Aquell dia era com si el Barça anés a jugar al camp del Vila-seca. Tot un grup nombrós, ben organitzat, amb autobús, uniformat.. Al costat de 10 ó 12 arreplegats que érem nosaltres, sense tabals, sense Ceptres, etc.

El bateig va ser a la Plaça de l’Església i els diables de Tarragona ens van fer un passadís de foc abans de començar el correfoc, en el que jo ja encenia. Després vam fer un sopar de germanor, de pa amb tomàquet, al Centru. Recordo també d’aquell primer dia que em van xiular les orelles durant un dia.

BDV: El Bateig i la primera actuació van ser sense tabals. Com va ser el procés d’incorporació de la música al Ball?

La idea inicial, que potser és un ideal més aviat, era que tothom ha de saber tocar i tothom ha de saber cremar. La realitat, però, és molt diferent. Així que fins que no va començar a venir gent que la seva única pretensió era tocar el tabal, no es va poder tirar endavant la secció tabals. A l’hora de portar-ho a terme, l’objectiu sempre havia estat el de fer tabals tradicionals, però per la zona del Camp l’únic que trobàvem eren els tabals estàndard (metàl·lics i amb pegats de plàstic). El que vam haver de fer, doncs, és comprar els primers tabals al Carrer Unió de Tarragona, al Pentagrama, i per això els primers tabals del Ball no eren tradicionals (encara els conservem). Amb aquests tabals es va sortir les primeres actuacions i els primers anys, amb la generació de Juan Diego Alonso, Titi Bravo, René Montiel, Fran Sánchez, etc. No va ser fins l’entrada de la “segona generació” de tabalers (Àngel Alonso, Pepe Fernández, Jordi Herrera, etc., que venien del Conservatori i ja sabien tocar) que vam comprar els primers tabals tradicionals. Aleshores vam anar ells i jo a Barcelona, a una botiga prop de la Rambla que realment no els fabricava, sinó que els encarregava a un luthier valencià. Aquests són els tabals tradicionals que encara conservem dels anys 90.

BDV: La següent Festa Major, hivern de 1990, s’incorpora el Ceptre i la figura de Llucifer al Ball -obra d’Antoni Mas- i, el gener de 1994, el Ceptre i la figura de la Diablessa. Com es va gestar la creació dels Ceptres? I, per altra banda, sempre havíeu tingut clara la presència de les figures de Llucifer i Diablessa en el Ball?

Seguint el model tradicional penedesenc, sempre havíem tingut clara la seva presència. El problema sempre va ser un problema econòmic, per això va ser un procés llarg i no des del primer dia. En el moment de fer l’encàrrec a Antonio Mas, nosaltres teníem clar que volíem un drac. El fet que acabés sent un drac de tres caps va ser aportació seva, com les famoses pedres que hi ha dins per a sacsejar-lo i fer soroll. Després, amb l’encàrrec de la Diablessa, vam demanar que la imatge base fos una serp, pel fet que representava el pecat, la temptació.. En aquest cas, el fet que es tractés d’una serp de perfil (en lateral) enlloc d’una serp aixecada, per exemple, també va ser decisió d’Antonio Mas; així com el fet de posar-hi la fulla i fruit d’antimoni.

BDV: Al llarg de la dècada dels 90 es va viure un dels primers relleus generacionals, la transició del grup “inicial” cap a noves generacions que s’hi incorporaven. A excepció del revulsiu social que va suposar la Trobada de Diables dels Països Catalans, abans i després d’això, el Ball va patir moments de davallades importants de participació. Amb quina sensació has viscut aquests moments? Què creus que ha salvat el Ball?

Està clar que com més coses fas, més possibilitats tens d’estirar a gent, i en aquest sentit amb la Trobada passa igual. El Ball és com totes les associacions, tens fluctuacions, moments de més i de menys gent; moments crítics i moments de diàspora. Penseu que al principi féiem les convocatòries per carta, casa per casa, així que no sabíem qui venia a un correfoc fins mitja hora abans. Tant podíem trobar-nos 20, com 8 persones. Per tant, com més base tens, menys pateixes. Abans i durant molts anys, els estius eren mortals per a nosaltres. Teníem una franja d’edat molt específica, de gent jove, molt afectada per les feines d’estiu. Ara tenim més diversitat i això ens afecta menys. Clar, l’estiu és quan hi ha més correfocs i, aquest condicionant, feia que no puguéssim fer tantes sortides fora com potser hauríem volgut.

BDV: Seguint amb l’enfoc social; actualment el Ball té una massa social més consolidada. Què diries que ha fet possible això?

Cal que situem el naixement d’aquesta entitat en una Vila-seca que no havia viscut, recentment, cap tradició relacionada amb el món del foc. On, la cultura popular catalana, quedava limitada a l’Esbart -durant més temps- i als Gegants, més recentment. Aleshores, començàvem de zero (o menys). Avui en dia ja portem 30 anys i molta de la gent que forma part del Ball de Diables ja ho ha viscut tota la vida i ho veu com una cosa natural dins la vida del poble. Això fa que hi entri més gent i visc amb molta alegria el fet que socialment s’hagi crescut tant; que hi hagi un Ball infantil amb llista d’espera i un Ball de Diables amb llista d’espera. És una alegria.

BDV: Al llarg dels anys l’entitat també ha viscut canvis organitzatius interns. President des de la fundació i durant gairebé 15 anys; tresorer, secretari, encenedor durant gairebé 30 anys… De fet, ets el primer soci honorífic de l’entitat. Has tingut sempre un paper rellevant –fonamental- i has conviscut amb diferents presidents i equips de treball. Des dels inicis i fins l’actualitat, què t’emportes d’aquesta part menys visible i agraïda?

M’emporto amistat amb molta gent. M’emporto moltes hores passades, i no sempre gaire agraïdes, amb molta gent que ha passat per la Junta, amb els Presidents que hi ha hagut en aquestes tres dècades.. Són moltes, moltes hores de feina i si li pregunteu a la meva dona segur que us dirà que “per què tantes?”. En tot cas, tot allò que fas de gust, ho fas de gust. El que està clar és que no has de deixar que t’amargui la vida. Hi ha un anunci de la televisió que deia “no deixes de fer coses perquè et fas vell; et fas vell, perquè deixes de fer coses”. I jo crec que aquesta és una de les claus que m’ha fet seguir fins ara.

BDV: De tots els reptes (correfocs, trobades, sopars, concursos, aniversaris, formacions i un llarg etcètera) quins et fan sentir més orgullós?

N’hi ha molts que m’han fet sentir molt orgullós. El primer de tots, el fet de poder tenir un Ball de Diables amb Ceptre i Diablessa. Això va ser una fita molt important.

Després, em va fer sentir molt orgullós el fet de poder fer el Ball de Sant Miquel. Aquesta també va ser una fita clau.

A banda d’això hi ha els aniversaris i sortides més especials, però potser si hagués de remarcar dos grans reptes aconseguits diria els anteriors: la incorporació dels dos ceptres i del Ball de Sant Miquel. Les sortides que més recordo com a reptes clau són el primer correfoc a Garcia, la Fira del Foc a Banyoles, la sortida a Ballovar, la Fira Mediterrània a Manresa, el primer correfoc de Santa Tecla, etc.

BDV: I en queden de futur?

A mi, personalment, jo crec que no! (riu).

A la Colla jo crec que el principal repte que li queda és el de tenir un Local en condicions. Un espai de trobada per a la Colla, com sempre hem reivindicat.

BDV: Què diries que és el que ha canviat més del BDV al llarg dels darrers 30 anys?

Aquí hi ha dos grans canvis. Per una banda, els canvis que vénen d’allò que la llei ens ha obligat. En aquest sentit, tot s’ha complicat molt, fins arribar a punts tant frapants com que et diguin el dia abans d’un correfoc “si això no es fa així, demà no es fa el correfoc”. Sembla que en tot allò que no dóna un rèdit polític, ho compliquem fins a l’extrem de fer-ho morir. No pots exigir d’aquesta forma a una associació formada per gent voluntària que dedica el seu temps lliure. Per aquest camí no s’hi pot seguir anant.

I, per altra banda, els canvis que vénen del fet de tenir una base social molt més àmplia i com aquesta et permet fer més coses. A l’inici, si no féiem les coses la Rosa, la Magda o jo; no es feien. Va anar canviant progressivament i ara tenim molta més activitat.

BDV: Com valores l’encaix actual del Ball de Diables a Vila-seca? En relació a la societat i en relació a les institucions.

El que és evident és que ara nosaltres som una força molt important dins l’àmbit cultural de Vila-seca. Perquè tenim una base molt àmplia amb una activitat àmplia i això fa que es faci veure molt. Una altra cosa és que després a nivell polític hi ha coses que interessa que surtin més o menys. A nivell institucional, doncs, l’encaix diria que és de convivència. Jo no puc dir que estic encantat amb l’Ajuntament, ni tampoc que hi estic a matar. Convivim. I així hem estat 30 anys. Però és que no hauríem d’estar convivint, hauríem d’estar encantats: nosaltres, els castells, l’esbart, els gegants, etc. Veurem si ara, amb els pactes polítics obligatoris, aquesta convivència canvia i algú fa valer i aplicar el seu ideari i programa polític. Sinó seguirem com fins ara: amb un gran Auditori, un gran Celler, una sala d’exposicions (si és que s’hi fan exposicions); però si demanes una sala per fer una reunió, no la tindràs o et diran que ha de ser en horari laboral perquè no hi ha pressupost. Seguirem sense cuidar el dia a dia, però que no faltin diners per tot allò que sí que dóna un rèdit polític i es pot vendre de portes enfora. I seguirem amb aquesta mentalitat que a partir del Cavall Alat va canviar: enlloc d’una política de suport (tu aportes idees i ells t’ajuden), una política d’intervenció (ells decideixen pel seu compte i això passa per davant de les necessitats o projectes dels que ja hi eren). Si ara anem nosaltres, amb tot el que som com a entitat, i portem un projecte de bèstia (amb fonament històric, amb nom, amb disseny, amb pressupost, etc.) ens diran que no hi ha pressupost per a fer-ho. Doncs alguna cosa estem fent malament.

Pel que fa a l’encaix amb la societat ja ho he comentat abans. El primer dia que vam sortir, aquí ningú havia vist mai un ball de diables. Ara, 30 anys després, tothom sap el que és un ball de diables. I jo crec que sí que hi ha una part de la societat vila-secana que s’estima els diables. A vegades, de fet, em sorprèn positivament. També ens arriba la idea o el missatge que ens hem convertit “en el último escalón”, en allò de “si no hi fóssiu vosaltres, ja estaríem perduts”.

BDV: En aquests 30 anys ha passat molta gent pel BDV i l’has compartit amb amics i amigues, gent del poble i noves coneixences. Però des de l’inici, també l’has compartit amb la Rosa, la teva dona i; després, amb la Laura i l’Eloi, els teus dos fills. Els Diables són part de la teva família? Això ha facilitat mantenir-te al peu del canó durant tres dècades?

Els diables són part important de la meva vida i de la vida de la meva dona. La meva relació amb el ball de diables és com la que tens amb un fill: es fa gran i te l’estimes igual, tot i que ja camina sol. El que és evident és que durant tot aquest temps, si la meva dona no m’hagués donat suport, potser no hagués arribat als 30 anys. Podrien haver-hi seguit anant els meus fills i jo no anar-hi, està clar. I al final hem arribat a estar tots quatre en un correfoc i tenint feines diverses dins el mateix correfoc.

BDV: Aquest 30è Aniversari ha aplegat en actes com el II Correfoc dels Històrics o el Sopar de Gala, fins a 200 persones que han format part o formen part del BDV. Us ho podíeu imaginar, 30 anys enrere, quan signàveu aquella Acta Fundacional?

Potser el dia que vam signar l’Acta sí que ho podíem imaginar! Potser quatre o cinc anys després, quan ens vam trobar en un correfoc 7 persones, t’hagués dit que no. Hi ha hagut moments d’alts i baixos i també hem de ser conscients que el que vivim ara, d’aquí 10 anys pot ser la meitat. Estem en un bon moment, així que gaudim-lo.

BDV: Triar és molt difícil, però si haguessis d’escollir els dos millors records que tens a nivell personal associats al Ball de Diables; quins triaries?

Un dels millors records que tinc és després del primer Ball de Sant Miquel, perquè va costar molt, finalment es va fer, i va ser una satisfacció molt gran.

A part d’això, triar un per sobre d’un altre és difícil. Qualsevol dels aniversaris..

BDV: I dues anècdotes?

Hi ha la famosa anècdota del “capa caída” que tothom comenta. Un dia que, després del correfoc de l’estiu, la Rosa i la Magda es van trobar pel Carrer Major una dona que els va dir “nois, aneu de capa caída”. Un correfoc que, per cert, era dels que havíem sigut 20 ó 25! No era precisament dels que érem poca gent. I va quedar grabada la frase de “anem de capa caída”.

Una altra anècdota és el naixement de mon fill Eloi, que va néixer l’endemà d’un correfoc. Sempre ho hem associat a l’estrès que va viure sa mare el dia abans al correfoc, perquè aquell dia la Bea Tusach es va fer un bony al cap i la Rosa -embarassada de 9 mesos- la va acompanyar al CAP des del Parc de la Riera. Entre els nervis i tot això, el dia següent al matí, va trencar aigües i va néixer l’Eloi.

Una altra va ser quan farà uns anys, el 2016, vaig anar a una d’aquestes manifestacions que feien per la Diada (l’any que va ser descentralitzada i es feia a Tarragona). Demanaven una samarreta d’un color determinat i jo no la tenia. Vaig anar amb la del Ball de Diables de Vila-seca i un home, allí a la Rambla Nova de Tarragona, em va parar i em diu “hòstia, a Vila-seca hi ha Ball de Diables?!”. I jo “home, doncs sí, i ja portem més de 25 anys…”. I em va contestar: “ostres, no ho hagués cregut mai a la vida”. Portes enfora ens tenen classificats com aquells on hi ha els millors resultats de VOX o de Ciutadans i com si això fos incompatible amb què existeixi la resta. Quan no només existeix, sinó que és més important aquí que enlloc.

També val com a anècdota que la noia que treballa a la Pirotècnia Igual (la Begoña) porta casi els mateixos anys treballant allí, que jo al Ball de Diables comprant-li carretilles.

BDV: Si haguessis de batejar amb un nom la primera generació de diables del BDV (els que hi éreu entre el 1989 i el 1993) quin nom els hi donaries?

Deixeu-me que m’ho pensi i ja us ho diré!

BDV: Anem acabant, amb mirada al futur. Quin paper han de tenir aquestes generacions en el futur del BDV?

Mantenir algun tipus de relació o de vinculació amb la Colla un cop deixes de sortir-hi de forma activa, seria molt més fàcil si tinguéssim un local en condicions. En qualsevol cas, seria maco trobar aquest punt de relació, ja fos a través d’un sopar, una calçotada o el que fos; que mantingui viva aquesta vinculació.

BDV: I, Robert Redón, on es veu durant el correfoc del 40è Aniversari?

Home.. espero que no sigui que m’hagin d’aguantar el braç! Confio ser a primera fila, de públic o de col·laborador.

BDV: Per últim, un desig. Què demanaries que sigui, tingui o representi el BDV d’aquí 20 anys?

M’agradaria que fos el moviment cultural més important d’aquest poble, amb una base molt important i, a més a més, activa.

Moltes gràcies!

Bateig 1989 - 2
Robert Redón d’encenedor (Bateig del BDV – 5/08/1989)
68602910_2430845770472016_961976887943364608_o
Robert Redón i Rosa González (II Correfoc dels Històrics – 4/08/2019)

12 del 30è: Pepe Fernández (novembre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes de novembre, entrevistem a Pepe Fernández.

BDV: Nom complert?

Pepe Fernández Martínez

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Doncs ben bé no ho sé, però aproximadament quan es va fer el canvi a la segona generació de vestits. Així que a l’any 1994, probablement.

BDV: Per què vas decidir entrar-hi?

No és que decidís entrar. És que em cridava tant l’atenció i mon germà Sebas ja estava dins, que quan hi havia sortides sempre l’anàvem a veure. Llavors la colla era molt petita i mon germà cremava, però depèn dels tabalers que hi havia a cada sortida -si estava o no Juan Diego, Titi, etc.- també tocava. Jo al·lucinava veient-los i, després, quan s’acabava el correfoc, mon germà o Juan Diego em deixaven el tabal i jo tocava, allí a la Plaça de l’Església, com un boig. El pas definitiu va ser un Sant Antoni en què mon germà va preguntar a Robert Redón si podria venir amb la colla i, el Sant Isidre següent, va ser la meva primera sortida (fa 25 anys ja!).

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

N’he fet tants que costa recordar exactament el moment. Era Sant Isidre, una d’aquelles sortides que vam fer durant moltíssims anys i que ara ja s’ha perdut. Era un correfoc més petit i servia, en certa forma, de banc de proves. D’aquell dia en concret no recordo res en particular, però sí que recordo, en general de tots els dies, picar el tabal amb tantes ganes i tanta força que després tenia agulletes una setmana.

BDV: Des del primer dia vas ser tabaler. Com és això? T’hagués agradat provar alguna altra cosa dins la Colla?

La meva missió a la vida sempre ha sigut la de ser tabaler; això està molt clar. El tabal, les membranes i les baquetes són la meva passió i sempre ho han estat. Cremar, he cremat quan he volgut, i l’única espineta clavada que se m’ha quedat és la de provar de portar el Ceptre de Llucifer o la Diablessa.

BDV: Anys després, la teva carrera professional és la de músic professional, concretament en l’àmbit de la percussió. Creus que el teu paper als Diables, des de ben petit, hi ha tingut alguna influència?

Segur, segur. És un gra de sorra, com tantes altres coses. A casa som casa de músics, jo sempre he estat al conservatori, la meva passió sempre ha estat la bateria, la percussió.. Tot influeix, però està clar que un dels primers contactes que vaig poder tenir amb la música (i per això li posava tanta passió) va ser amb els diables. Després vaig acabar professionalitzant-me i tenint contacte amb molts altres estils musicals, com ara el jazz, la bossa nova, el rock o el heavy. Aquells primers contactes amb la percussió als diables els recordo amb molta passió. Penseu que, aleshores, una setmana abans d’un correfoc ja no dormia, només dels nervis!

BDV: Creus que es dona prou importància a la música dins dels balls de diables i de la cultura popular en general?

Jo crec que, igual com l’estil musical i la tipologia de ball de diables, la importància que se li doni depèn molt de cada territori, de cada poble i de cada ball.

BDV: A través de ton germà Sebas i de l’Àngel Alonso, has estat el fil conductor que ha transmès els tocs des de la generació que els va crear al principi de tot (1989) fins a les generacions que, ara, són al capdavant. Com valores el fet que s’hagi conservat al llarg de tres dècades aquest llegat?

Jo crec que és un símbol d’identitat i de l’ADN del Ball de Diables. Això diu molt, però molt, d’una colla. Que tocs com Guerra o Passeig s’hagin conservat, quan podrien molt fàcilment haver-se perdut moltes vegades, és molt important. A dia d’avui, ja no es perdran. Sí que és cert que en aquesta conservació he pogut tenir un paper clau. Hi va haver èpoques en les que em podia trobar en diversos correfocs sent l’únic tabaler que sabia tocar Guerra. I aleshores explicava als nous tabalers quan i com s’havia de fer.

BDV: A més a més, també has tingut un paper rellevant, assumint durant força anys el lideratge musical de l’entitat. Què t’emportes d’aquesta experiència?

És tot un orgull, la veritat. Sempre ho he fet amb un plaer increïble, tot i que també ho hagi patit a vegades. Sé el que és arribar al local i esperar que siguem 5 ó 6 tabalers, i ser-ne dos o estar sol; o també estar desitjant que arribi un correfoc i aleshores plogui.. Es pateix a vegades, sí, però sempre ho he fet amb molt de gust i ho porto molt endins, forma una part molt important de mi. Sóc molt feliç dels anys que porto a la colla, de ser-hi encara i del paper que tinc a dia d’avui.

BDV: Recentment, el Ball de Diables de Vila-seca ha apostat per una tradicionalització dels tabals, amb la seva renovació completa l’any 2018 i amb la incorporació dels tocs de la Carretillada i Nous Tabals. Com valores aquests passos? Quins reptes de futur creus que queden per assumir?

Molt bé. M’agrada molt el nou ‘look’ dels tabals i el nou so que hem aconseguit amb aquest canvi. És un so molt més tradicional i que jo, personalment, abans potser tenia la por que no “petés” prou fort. Ara, i sobretot després de la participació al II Concurs Nacional de Tabals Tradicionals, estic totalment convençut que és un so molt característic, molt més infernal i el so dels balls de diables. Pel que fa a la tradicionalització del ball, està molt bé. El canvi dels tabals, però també el fet que hi hagi una formació fixa -formada sempre per un màxim de 10 tabals- o el fet que portem vestit (per fi!) és molt important.

Un repte de futur podria ser la incorporació d’un toc a dues veus, que no en tenim cap encara. Però, en general, el gran repte està aconseguit. El paper i la impotància que tenen els tabals ara era el gran repte.

BDV: Des que vas començar al Ball, ara fa 25 anys, no has deixat de participar-hi de forma activa. Explica’ns algun dels millors moments que hi hagis viscut personalment.

N’he viscut tants, que alguns potser se m’obliden. El millor moment, en general, és la satisfacció que m’emporto al final de cada correfoc. N’he viscut moltíssims i això són molts millors moments.

Un altre bon record que tinc és a la trobada que es va fer a Berga, l’any 2009, en contra de la nova llei del foc. Ens van separar als diables i als tabalers de totes les colles, i els tabalers entràvem a la Plaça de Berga, on es fa la Patum, per una mena de túnel d’aquests que travessa una casa per sota, tipus Carrer de les mosques. Vam començar a tocar i semblava que se’ns queia la casa a sobre. Semblava impossible sortir d’aquell túnel i, quan vam arribar a baix, a la plaça, recordo ser allí amb el Teddy i la Sheila tocant..

Un altre moment molt èpic, tot i ser el més recent de tots, és el brindis del 30è Aniversari que vam fer al Sopar de Gala de fa poc.

BDV: Alguna anècdota que es pugui confessar?

Recordo una anècdota molt tonta que representa que sempre estic dient tonteries.. Una vegada vam fer una sortida a Vallobar, un poble d’Osca, i era una de les molt poques sortides que féiem en autobús. Estàvem allí al bus i de fons es veia una tempesta que al·lucines i de sobte vaig cridar “pues parece que Vallobar” i tot l’autobús pixant-se.. Ho tinc grabat a la ment!

També puc explicar-vos una vegada que vam tenir problemes al Local… (riu). Això no s’hauria de publicar, perquè va ser una de les bronques més monumentals del Ball de Diables! Va ser per un Sant Isidre, diria que l’últim que vam participar com a diables. Aleshores es petava una traca al Parc de la Riera, però el muntatge de la traca era pel matí o a la tarda aviat, i s’havia de vigilar fins l’hora del correfoc. A certa hora vam fer un canvi d’equip de vigilància, i els que estàvem a la Plaça vam anar cap al Local.. Josep Maria Pérez, Xavier Graset, Albert Mariné, David Ortega, Andreu Romero i jo mateix vam anar cap allí. Quan vam arribar al Local encara quedaven dues hores o més pel correfoc i, coses del jovent o de l’adolescència, vam començar a jugar com si fos la guerra. Per totes les habitacions i passadissos, vam començar a agafar taules i muntar barricades, llençar-nos guixos i fer volar papereres.. En resum, el local va quedar tot fet un fàstic. Vam netejar i endreçar una mica l’entrada del Local, però com els diables només entren a la primera porta, la resta va quedar tot tal qual. L’endemà ens van convocar a una reunió especial i d’urgència al Local i ens va caure a tots una bronca monumental de Robert Redón i la Regidora de Cultura. Tot això no ho poseu, eh! Però vaja, tot sense maldat… Podríem haver trencat portes i vidres, però només eren guixos. Per ser diables no està malament, eh!

BDV: En els trenta anys que compleix l’entitat ara, què diries que és el que ha canviat més del Ball de Diables de Vila-seca?

La quantitat de gent que som i el gran nombre de noves incorporacions que hi ha.

BDV: Si poguessis, per un dia, tornar a compartir un correfoc amb excompanys i excompanyes, com per exemple el Correfoc dels Històrics que vàrem celebrar aquest estiu; a qui convidaries? Qui no podria faltar?

Salvador Roca, per excel·lència, que a més ja l’he trobat a faltar als últims Històrics, no podria faltar.

I, després, als meus tabalers, amb els que vaig compartir molts anys: Àngel Alonso, Jordi Herrera i Marc Setó. L’esquadró de la mort.

I mon germà Sebas i ma germana Anna!

BDV: Per últim: com t’imagines el Ball de Diables en el futur?

És que jo veig el Ball de Diables de l’actualitat, com el futur. Amb tots els anys que porto; quan veig on som ara, tot el que hem evolucionat i la patxoca que fem.. No m’ho hagués pogut imaginar.

Moltes gràcies!

_DSC0497-01
Pepe Fernández i Lorena Salvadó (II Correfoc d’Històrics – Estiu 2019)

 

Imagen 002
D’esquerra a dreta: Àngel Alonso, Jordi Herrera i Pepe Fernández (estiu 2003)

 

 

12 del 30è: Xavier Graset (octubre)

En motiu del 30è aniversari del Ball de Diables de Vila-seca, cada mes de l’any 2019 entrevistem una persona que ha format part de la Colla en algun moment. Aquest mes d’octubre, entrevistem a Xavier Graset.

BDV: Nom complert?

Xavier Graset Morell

BDV: Recordes en quin any vas entrar al Ball de Diables de Vila-seca?

Jo devia tenir 15-16 anys, així que en fa 11.. No! Ja en fa 21! Doncs 1998, ‘oju’ com passa el temps.

BDV: Per què vas decidir fer-te diable?

Tenia la sensació que això de ser sempre sota el foc havia de ser una sensació xula i em va animar mon cosí Esteve. Llavors vam entrar una colleta de gent, amb Joan Roigé, Josep Ramon Mariné, Josep Maria Pérez, Josep Ramon Piñol…

BDV: Recordes el teu primer correfoc? Explica’ns les sensacions.

Recordo al sensació, sobretot, de com petava. Quan era sota el foc era molt divertit però quan petava et posava en alerta de què allò no era cap broma. Del principi recordo aquesta sensació d’una certa alerta. No recordo on i quan era, casi segur que a Vila-seca.

BDV: Què destacaries d’aquella època, a finals dels anys 90?

Destacaria el molt bon ambient que hi havia, perquè llavors érem gent que ja ens coneixíem de fora de diables però que no coincidíem en cap altre lloc, només allí. Tenies la sensació de ser una colla de gent amb la qual tenies una certa amistat i quan hi havia correfoc t’alegrava molt. Després anaves a sopar a l’Arc i era com una família. Sense haver conegut la gent a diables, jo coneixia a tothom. Així que destacaria això, el bon ambient.

BDV: A banda de ser diable, també has estat Llucifer. Diries que és molt diferent? Què t’ha agradat més?

Això és el que mola més. Brutal! Era espectacular. I quan cremaves amb francesos, que omplies tota la plaça de foc, era realment espectacular. És molt diferent, la veritat. De diables és potser més divertit, perquè té un punt de “cachondeo” però de Llucifer tens la sensació de “Jo tinc el poder del foc”.

BDV: De fet, el dia de la I Trobada de Diables i Dimonis dels Països Catalans també portaves el Ceptre de Llucifer. Com va ser viure un correfoc amb 124 colles de diables al nostre poble, repartides en 8 recorreguts diferents?

Jo tinc molt al cap la imetge del clot on ara hi ha l’hotel i on es va fer l’encesa final conjunta. Recordo que va ser espectacular! El fet de congregar tanta gent fent el mateix, i a més a més fent foc.. Veies la imatge i era brutal. La resta del correfoc, vist des de dins, sí que tenies la idea que arribaries allí però la sensació era més d’un correfoc ‘normal’.

BDV: Entre els anys 2007 í 2015 vas ser President del Patronat de Turisme i, per tant, responsable de festes de l’Ajuntament de Vila-seca. En aquest període es va viure la implementació de la coneguda com a Llei del Foc, que va suposar un gran repte per l’entitat. També ho va ser per a l’administració? Quins van ser els grans canvis?

Per part dels diables tinc el record que en aquell moment va ser quan es va implementar el fet que tots els diables havien de passar una formació, un enduriment de tot el relacionat amb la seguretat i la protecció, etc. Però en aquest cas, des del punt de vista del Patronat de Turisme, sí que hi havia tot el tema relacionat amb el Pla d’Autoprotecció (PAU), ambulàncies i bombers, etc.; però més aviat era una qüestió de donar suport a l’entitat en tot allò que calgués. A més a més, va coincidir amb l’època (pels volts del 20è aniversari) en què es va començar la Nit del Foc i el Ball de Sant Miquel; amb la qual cosa tot plegat es feia una mica més complicat a nivell burocràtic i administratiu.

BDV: Has estat diable, però com dèiem, també t’has relacionat amb la cultura popular des de l’àmbit administratiu. Creus, en la teva opinió, que des de la política es dona el suficient valor a la cultura popular, atès el seu paper com a actor principal en la dinamització i la inclusió social? Creus que es podria fer més?

Jo crec que s’hauria de fer més. És a dir, hauria de tenir un paper més rellevant en la societat, dins de cada municipi. Està clar que hi ha vegades que la cultura no es cuida bé. Està clar que és molt important en la societat, perquè aquest sentiment que us explicava de “anar a passar una bona estona amb gent” t’aporta gent, et permet fer activitats, dinamitzar la societat, etc. Jo crec que aquesta és al final la grandesa d’aquestes entitats. Això i el fet que siguin espais de trobada i de vincle per a gent diversa del poble.

BDV: Ara que existeix el Ball Infantil, t’imagines tornant al Ball de Diables amb els teus fills?

Sí, quan ho veig des de fora hi penso. Crec que els diables també t’ajuden a fer perdre certes pors i que t’aporten molt al creixement com a persona. A banda de tot el que diem, que és un espai de trobada, d’activitat, etc. Amb el bé que m’ho vaig passar jo, imagina’t com s’ho passarien ells. A més, així jo també recuperaria aquesta vinculació.

BDV: La Colla ha anat canviant al llarg dels seus 30 anys d’història. Què creus que ha canviat més?

La diversitat. La obertura al poble és un canvi que es veu. Abans, no perquè es volgués així, però tothom es coneixia. Ara hi ha molta més obertura i diversitat. A banda, abans jo tenia la sensació que els diables eren un espai on venies, feies una sortida, t’ho passaves bé i cap a casa. Ara crec que la gent entén el Ball de Diables com un emblema del municipi, amb tot el significat que això té. S’ha fet molt més gran, s’ha assentat molt més dins del municipi i s’ha convertit en patrimoni.

BDV: Com definiries els Diables de Vila-seca? Quines diries que son les seves principals qualitats i defectes?

Uf, és molt difícil de respondre això. Al final és el que comentava abans. A part, en la meva vida i en la meva definició personal, els diables han significat un espai d’amics. Un espai on el foc era important, però on era molt més important el que ens unia.

La principal qualitat és el fet que s’ha mantingut i que ha crescut, tant en sortides com en gent. Això significa que hi ha un múscul potent i té molt de valor. Està clar que en els moments difícils podria haver desaparegut. Defectes? No conec prou l’intríngulis com per a saber-ne’n.

BDV: Explica’ns una anècdota divertida del teu pas per la Colla.

Recordo un Sant Joan que vam actuar a La Pineda, quan encara es feien les fogueres en aquell solar. Em va petar una espurna i em va entrar dins l’ull. Però clar, era Sant Joan, jo era jove, i tenia ganes de “juerga”.. Així que me’n vaig anar al CAP i em van posar un pegat que em tapava tot l’ull. Però clar, no vaig perdre l’oportunitat de “fotre’m un bon festot” tot i que recordo que anava amb la cara tapada i mig grogui. Me’n recordo molt d’aquell dia..!

Després, recordo un dia sopant a l’Arc (riu) que allí Robert Redón sí que es va emprenyar molt.. Estàvem, com sempre, sopant allí a la terrassa de la Plaça i un va portar un tro d’una carretilla del correfoc d’abans. Havia agafat només el tro i el va fer petar en sec, allí a la plaça i a mig sopar. Robert va agafar una emprenyada brutal. El culpable ja sabrà qui és.. (riu).

BDV: I el millor record que tens associat als Diables de Vila-seca?

En el fons.. La gent que m’he emportat de tot això i que, encara ara, mantinc. Ells tampoc són ja al Ball de Diables, però encara mantenim la relació. Això és el més bonic que m’enduc d’aquí. A banda d’això, amb els diables són molts records bonics. El millor era després del correfoc, quan sopàvem a l’Arc i comentàvem la jugada.

Però el millor que ha parit mare en el món dels diables és el Correfoc dels Històrics. Des del primer dia -i, a més, ho vaig dir a tothom- em sembla genial! És una activitat que et permet tornar per un dia a aquells moments en què t’ho vas passar tant bé, retrobar-te amb la gent, veure com ha canviat tot i, quan cremes, et torna el xut d’adrenalina de sempre. En el cas d’enguany, va ser un èxit brutal. Molta, molta gent i amb un nivell com d’exaltació enorme.

BDV: Per últim; visió de futur. Com t’imagines el Ball de Diables de Vila-seca d’aquí uns anys?

Jo crec que si segueix el camí que porta ara, arribarà un moment que agafarà tal envergadura que potser s’ha de dir: “stop, no podem créixer més”. I, a partir d’aquí, ja s’entrarà en una altra dinàmica de gestió. Però de moment jo crec que encara ha de créixer més, que està en una progressió molt bona, i que s’han de seguir fent moltes sortides. No només sortides de correfoc, sinó també sortides socials, que això és molt important.

BDV: Moltes gràcies!

823b01ae-d20d-4c26-96f5-d9487f68ffbc
Xavier Graset de Llucifer (any 2003)
0f5da842-008d-4a1e-a38c-6fe82d5aa145
A l’esquerra, Xavier Graset amb el Ceptre de Llucifer. A la dreta, Jordi Granell amb el Ceptre de la Diablessa

 

73de27e0-5795-4a61-87cd-bdc589e25215
Xavier Graset de Llucifer (estiu 2003)